Mitjans, polítics i una tertúlia a la ràdio

Mentre conduïa cap a la Universitat aquest matí he pogut escoltar la tertúlia animada que a Catalunya Ràdio en Manel Fuentes conduïa amb els periodistes Francesc-Marc Álvaro, Enric Hernández, Vicenç Villatoro i Àlex Salmon. Tertúlia sobre els límits del periodisme que, si bé alguns dels participants creien que no era pertinent, d’altres consideraven que discutir sobre els límits de la professió i l’importància dels mitjans de comunicació com a actors polítics era més important que mai després que ahir, El Periódico destapés noves informacions relacionades amb el Cas Palau i CDC, el mateix dia que es complien 50 anys dels fets del Palau de la Música de 1960, preludi de la entronització de Jordi Pujol com a símbol del catalanisme.

Que El Periódico tragués aquelles informacions ahir no es pot atribuir a una simple casualitat. Els arguments del seu director, Enric Hernández, al·legant que tenien por que un altre mitjà publiqués aquelles informacions tenien poc fonament, si es té en compte que aquest mitjà va ser el primer de congratular-se pel final del Pujolisme (recordeu el reguitzell de portades que van treure durant la campanya electoral del 2003) i de posar el dit a la nafra a CDC durant tota l’instrucció del Cas Palau. Com a mitjà de comunicació és evident que té el deure de publicar totes aquestes informacions (i el lector sort en té de mitjans ideològicament diferents per poder configurar la seva opinió política), però la justificació de la “por a la competència” és dèbil davant d’altres companys de professió. I més, com recordava en Manel, quan la competència, La Vanguardia, (representada a la tertúlia per en Francesc-Marc Álvaro) també actua políticament: l’aire que ha donat a Duran i Lleida (CiU) durant tot el debat de la tisorada al Congrés no deixa de ser simptomàtic dels seus favoritismes (fins i tot, va sortir una foto del líder d’Unió als passadissos del Congrés amb aquesta publicació sota el braç) i, per altra banda, les informacions del Cas Palau majoritàriament a la secció d’Economia també posen en evidència un determinat posicionament del mitjà.

Combrego amb el Francesc Marc Álvaro quan parla dels mitjans de comunicació com a actors polítics, que no vol dir partidistes. Com a professor de periodisme a la Facultat, crec que és essencial que es plantegi aquest rol als estudiants per comprendre en quin ecosistema viuen i treballen. I, més ara, quan el propi ecosistema s’està regirant amb l’aparició de nous actors que es defineixen, ara sí, com a mitjans ideològics: Público. L’evolució que està sofrint la premsa en els últims anys ens retorna, potser, a aquell posicionament polític tant evident dels temps republicans; i no només per un Público que es reconeix obertament d’esquerres, sinó per uns històrics de la democràcia que s’han convertit en vertaders estilets en contra de determinades opcions polítiques. El debat sobre el paper polític dels mitjans és pertinent, més que mai.