dilluns, 30 d’agost de 2010

Lliçons de mercenari

Qui va recordar Ibra ahir? Gol de vaselina de Messi, increïble voleia d'Iniesta i cop de cap de Villa fruit de la seva societat amb Dani Alves. El Barça meravella de nou, torna a demostrar que conserva l’esperit. Mentrestant, Ibra es feia una foto amb els colors negre-i-vermell de l'enemic de l'equip on va militar fins el 2009. Amb les dades a la mà del seu traspàs, de l’estalvi de la fitxa que tindrà el Barça i, sobretot, veient la seva actitud respecte a qui l'ha acollit durant aquesta temporada és lògic que, Ibra, passarà a la història del barcelonisme com un dels jugadores més mal recordats. Qui el vol ara? Qui vol l'home que, sense raó aparent (només la sap ell) s'ha enfrontat a un Guardiola triomfant i un Messi que, ahir, va tornar a demostrar perquè és el millor? Tenim una plantilla curta, sembla evident, però també s'ha demostrat que si està entonada la melodia sona a la perfecció. I, Ibra, era una trompeta que no sonava bé, una guitarra desafinada, un bombo amb la tela mal tensada. Ibra és un mercenari en el sentit més literal del terme. Pot jugar en tres equips de la màxima rivalitat italiana (Juventus, Inter i Milà) sense remordiments de consciència i demanar que se'l tracti com el millor del món (Leo Messi) tant sols uns mesos d’aterrar i havent de demostrar el perquè es van pagar tants calés per ell. Ibra, per mala sort, no era Eto’o sobre la gespa, però si que conservava massa similituds amb el camerunès al vestidor. Quina pena! Ibra torna a Milà, la ciutat de la moda, del glamour, del materialisme extravagant. Torna en un ambient que s'adiu molt més per un home que, tot i ser de nacionalitat sueca, té més sang mediterrània a les venes que molts catalans. Només pot fer un últim servei al Barça, amargar la Champions a qui va ser el seu entrenador la última vegada que va viure a la Llombarda.

divendres, 27 d’agost de 2010

Parlem-ne, si us plau!

Quan pujo al terrat no deixo mai d’espantar-me amb els monstres metàl·lics que tinc davant. Sí, la MAT ja té forma, encarnada en torres de prop de 50 metres que trenquen tot l’horitzó natural que s’estén davant del meu pis.

Fa uns dies, però, s’ha posat en coneixement un nou projecte de Réd Eléctrica per fer una nova línia de 220kV entre Vic i Cercs. Embrionari, per sort, però la por ja és al cos d’aquells qui veuen com la posició privilegiada d’Osona fa que se la consideri una autopista per tots els fils i xarxes del país. Una més? No, gràcies!

Només alguns ajuntaments han rebut la notificació per part de la companyia que poden fer suggeriments per l’Estudi d’Impacte Ambiental. Però, el cert és que són 32 els afectats segons el pre-projecte. "Tots podien tenir coneixement d’aquesta línia perquè estava planificada", apuntaven, més a menys, fonts oficials. Però, si us plau, parlem-ne! Que la línia estigui planificada en un pla del 2008, ja fet públic, no és motiu perquè ara es donin tant poques explicacions, per embrionari que sigui tot. Creuen que fer-ho conèixer a l’última setmana de juliol és la manera per poder permetre que els ajuntaments –la majoria de municipis petits i en quadre– puguin treballar el document? Estem escarmentats... Una mica més de delicadesa, per favor.

Aquest article està publicat al bisetmanari El 9 Nou, a l'edició del dia 27 d'agost de 2010 (p. 6).

dijous, 26 d’agost de 2010

Quan entrevistar és un plaer

Avui he fet una de les coses que a un periodista li pot agradar més. He fet una d'aquelles entrevistes que permeten gaudir de l'ofici, d'aquelles que després d'una preparació llarga, d'una entrevista prèvia, et permet pensar que, amb temps i esforç, es pot arribar a fer un producte de qualitat. Que moltes vegades, les rutines professionals impedeixen que els periodistes acabem fent allò que més importa a la nostra audiència: interpretar i donar respostes als conflictes de l'actualitat.

He conegut a la germana Rosa Font, membre de la comunitat del Pare Coll de Vic, però que actualment fa 18 anys que viu al Brasil gestionant la seva pròpia escola de música a Bello Horizonte. Hi ha qui la defineix com una gran mística, però, per sobre de tot, és una intel·lectual que ha deixat l'acadèmia per satisfer, segons explica ella, la voluntat de Déu. Ha deixat els apunts de la seva metodologia del ritme musical per començar i consolidar una aventura esperançadora que la té al Brasil des del 1992: una orquestra que permet als més pobres deixar les armes, deixar la vida al carrer, per poder tocar la flauta, la guitarra, el violí o el piano en un col·lectiu que va més enllà d'una simple unió de músics per fer un concert qualsevol. És un col·lectiu humà encaminat a ajudar-se mútuament, a consolidar una vida d'esperança per aquells qui en formen part, un col·lectiu que es base en les premises bàsiques que inspiren la Rosa: l'humor i l'amor, l'ensenyar i l'estimar.

Quatre mots que s'uneixen en el sí d'un pensament que es forja sobre la base dels estudis de cant gregorià, la lectura de Pitàgores i, recentment, els treballs d'un altre autor agnòstic, el psiquiàtre brasilenyAugusto Cury. Però, aquí radica la grandesa del personatge: entén la vida més enllà del dogma en els seus 79 anys, entén la societat com una conjunt d'elements que es mouen rítmicament -"tot són números", deia Pitàgores i ella va dir "eureka!"- i amb això s'explica tot. Ella, pedagoga, ensenya a través de la metodologia del ritme musical. Per ella, tot és ritme, música celestial també per les orelles d'aquell qui avui l'ha coneguda.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Obama: Passos cap a la tolerància i el respecte

El president dels Estats Units, Barak Obama ha fet un pas més en defensa de la tolerància entre cristians i musulmans en no posar entrebancs en la voluntat de la comunitat musulmana de Nova York –vinculada a través de Cordoba Initiative– de construir una mesquita prop de les zona zero, on precisament es va perpetrar el pitjor atemptat terrorista islàmic que es recorda fins al moment l’11 de setembre de 2001. Obama assegura que la tolerància religiosa és un dels fonaments del país i, efectivament, no podem posar en dubte que l’història dels Estats Units ha estat marcada per la confluència de múltiples comunitats que, totes elles, han practicat religions diverses sense, aparentment, massa problemes que posessin en perill l’estabilitat social. Totes, des de les seves creences, van contribuir en alçar un país.

El debat sobre la mesquita al Baix Manhattan serveix perquè, novament, ens alertem del perill que corren les societats actuals davant l’auge del fanatisme, sigui quina sigui la religió que professin (també serveix per ratificar la sort que hem corregut tots en no deixar quatre anys més la presidència de la primera potència mundial a un líder republicà). Aquells qui no estan d’acord en deixar que els musulmans tinguin dret a pregar allà on els sembli oportú posen traves a un dels fonaments que ha de guiar la convivència a l’Occident del segle XXI: la tolerància religiosa. Els propers anys seran els del diàleg antireligiós: molts del experts diuen que, si Occident no fa passes per evitar-ho, els conflictes no seran a causa de disputes territorials, sinó que el fonamentalisme pot contribuir a reeditar lluites interreligioses que podrien fer estralls en les societats democràtiques que tant han costat d’aconseguir. El fracàs de l’ascensor social francès és un primer llum d’alarma al què ens pot venir a sobre d’aquí a poc.

Obama han fet un pas important des de les més altes esferes del poder. Però, fins i tot, a nivell local les comunitats han de ser conscients dels reptes que tenim sobre la taula. Ara que entrem en el mes del Ramadà, hem de ser conscients del què suposen aquests dies de pregària i dejuni per alguns dels nostres veïns i entendre determinades pràctiques, fins i tot, veure-les normals si entenem que hem de ser una societat oberta i plural. Al final, tots som catalans i tots hem de contribuir a fer créixer el país (i més ara que Espanya mostra ritmes de creixement inferiors a molts socis europeus).

Fa pocs dies vaig conèixer la Hannan Serroukh, vinculada a la fundació CatDem, i el seu projecte de posar en contacte diversos estrats socio-econòmics de la societat catalana, prescindint del fet que hi pugui haver o no “nous catalans”, per poder teixir complicitats i enfortir-nos socialment. Fa més temps que vaig defensar que l’església del poble pogués cedir un local social de la seva propietat al centre islàmic de Balenyà per poder substituir l’anterior mesquita, dins d’un edifici en molt males condicions. Petites accions portades a terme per gent anònima que, si bé no han tingut el ressò de les declaracions del president Obama, si que estan en la línia d’afavorir la convivència entre comunitats religioses i, sobretot, el diàleg entre veïns. Petits passos, grans horitzons.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Política propera, política excel·lent

Aquest passat juliol vaig estar a l'escola d'estiu de la JNC, a Riner, qui aquest any organitzava amics propers de la comarca. Una de les constants que hi va haver a totes les conferències de líders polítics convidats va ser que Catalunya s'ha de construir des de l'excel·lència. Evidentment, aquest és un objectiu que ha de buscar tothom qui aspiri a governar i, sobretot, a donar un servei de qualitat als qui l'envolten. Perquè, no ho podem oblidar: el polític està al servei del país i ha de ser feliç ajudant a la resta.

Allà, una de les veus menys musculades, però que parlaven més amb el cor, era la de l'alcalde de Riner, Lluís Civit. Es va presentar com un home autodidacte en la política, que no ha passat per la militància a una organització juvenil i, per tant, faltat de disciplina si ens ho analitzem filant prim. Però, el seu discurs on definia la política com l'acció d'estar al servei dels altres era creïble, segurament, el més proper a l'auditori que l'escoltava (ple de joves de no gaire més de vint anys) i el qui va donar missatges més clars i necessaris als futurs polítics que es formaven en aquella escola d'estiu.

Sí, l'excel·lència cal aplicar-la a tot arreu, a tots els nivells de l'administració, però segurament és des del món local que aquesta excel·lència s'ha de posar més en pràctica. Als pobles petits és on es veu més aquest polític que està al servei dels altres, que la poltrona li fa més nosa que servei perquè ha de ser el primer de llevar-se a la nit per poder arreglar una avaria elèctrica o, com ha passat recentment a Espinelves (Osona), trucar fins a l'extenuació a Telefònica -sense rebre resposta a canvi, es clar, fins que va amenaçar de sortir als mitjans de comunicació- perquè vinguessin a restaurar el subministrament de telèfon fix i internet.

Aquí, en aquestes petites accions del dia a dia comença l'excel·lència del polític. Si els joves polítics són capaços de destinar esforços en la millora de les seves comunitats locals, si les saben fer agradables per viure, segur que quan arriben a la plaça Sant Jaume o a la Ciutadella tindran clar què vol dir excel·lència.