diumenge, 21 de desembre de 2008

Nadal amb crisi... però que sigui feliç

El Nadal 2008 no serà, per molts, el més feliç de la seva vida. Ni per mi. Tancaments, ERE's, crisi econòmica o intranquilitat pel futur laboral marquen l'horitzó de moltes famílies. Manca de paneres, no hi ha sopars d'empresa... la crisi es deixa veure a tots nivells. No obstant, la febre consumista sempre és present en aquestes èpoques de l'any i, tot i que no hi haurà tants diners per gastar, la gent no vol permetre's passar un tió o uns Reis sense regals. En aquests moments, però, crec que és bo pensar que el més important és ser conscients de la situació en què vivim tots. Només sent-ne conscient podrem superar la situació. Cal no forçar la màquina perquè, ara potser no, però quan avancin els dies del futur 2009 ens en rescentirem.

Segur, que aquest Nadal no serà tampoc el més feliç pel president Montilla -sense acord de finançament a la vista-, ni per ZP -està pendent de si funcionarà el seu keynesianisme renovat-, ni per un Rajoy que no sap com encarar una bona estratègia d'oposició. En tot cas, que tothom intenti buscar alguna manera de positivar aquestes festes i usar-les per reflexionar sobre allò que no hem fet bé. En moments d'eufòria, és difícil ser crítics amb nosaltres mateixos; en moments de crisi, és molt més fàcil veure en quin moment ens hem desviat del nostre objectiu. De totes maneres, bones festes a tots i que el 2009 sigui profitós. Ànims!

diumenge, 30 de novembre de 2008

Dos anys de govern. Dubtes i reptes...

Fa temps que no escric res. Segurament, sóc un mal usuari de les noves tecnologies tot i que em dedico, parcialment, a investigar quines influències tenen en la nova comunicació corporativa a l'esport. De totes maneres, després de dos anys del govern tripartit (segona edició, retocada i millorada) val la pena parar atenció a una sèrie de punts que ens poden fer reflexionar.

El sondeix Noxa de La Vanguardia, publicat aquest cap de setmana, deixa entreveure un clar canvi de tendència dels votants catalans. Si al final del primer any del segon tripartit donava una consolidació al govern, ara sembla que CiU pren avantatge i podria posar les coses, realment complicades, a una nova reedició del govern d'esquerres si hi haguessin eleccions properament. Però, tot són especulacions. No obstant, si que queden paleses en les estadístiques les pors que alguns sectors pròxims al President tenen: la imatge del govern no fa honor a la feina que fa o, simplement, no se sap comunicar. Bé, això diuen els més experts. Sinó, quin sentit tindrien les múltiples filtracions que surten publicades sobre el reforçament del nucli dur pròxim a Montilla; una possible campanya de branding pro Catalunya; les visites de corresponsals de la premsa estrangera a institucions econòmiques del país o, finalment, aquella foto del triumvirat a la dessaladora del Prat per tal de poder mostrar consistència i coherència del govern.

En dos anys de govern, a més a més, el problema del finançament s'ha fet endèmic. S'ha enquistat en el debat polític català i no sembla que hi hagi cap partit que aporti arguments per fer pensar que les coses poden canviar. Ausàs va defensar que havia bloquejat el finançament municipal als nous pressupostos, retallats per la crisis; però, la proposta de finançament municipal que va venir de ZP va semblar més un parxe que no una solució a nivell estatal.

I, què dir del futur de l'Estatut? Quina por. Els qui coneixen el President saben que Montilla silenciarà fins el final la seva posició en el moment que l'Estatut pateixi una retallada sensible al Constitucional. I, qui no creu que això passarà? El silenci del President, no obstant, és benefició si es té una resposta ja pensada -el socialisme creu que sí-, però no deixa de ser preocupant pels més catalanistes si tenim en compte les mostres de seguidisme que, en alguns moments, ha demostrat el PSC amb el PSOE. Queden dos anys de tripartit i reptes i dubtes sobre la taula. La resposta, aviat.

dilluns, 16 de juny de 2008

Des dels EUA fins a Vic

Aquest passat dijous, Gregory Payne, un exassessor de Hillary Clinton i actualment membre del comitè assessor d'Obama pels estats de Maine, Road Island, Massatchusetts i New Hampshire va ser a Vic per poder parlar sobre el concepte de lideratge. La conferència, dins el Pla Educatiu de la Ciutat, va abordar una nova manera de concebre el líder: del que diu a la gent què ha de fer, al que proposa solucions, és empàtic i sap motivar les bases per prendre part de la solució dels seus problemes.

Desgraciadament, la conferència que el professor americà va fer al recinte del Sucre no va tenir el seguiment que es mereix un personatge d'aquestes característiques. No obstant, si que aquells que més han d'escoltar les seves reflexions, van poder ser-hi presents: els polítics. El mateix alcalde Vila d'Abadal va presentar l'acte i va quedar enlluernat per la lucidesa dels comentaris de Payne.

Cal entendre que, en aquesta "aldea global" que definia McLuhan, els conceptes són transversals i, evidentment, cal buscar la interrelació constant entre els diversos territoris. L'extrepolació dels conceptes provinents dels EUA a Catalunya poden ser interessants i, evidentment, aquesta nova manera de vincular les bases amb la comunitat a través dels lideratges pragmàtics que va explicar Payne és aplicable a tot el món. El més important d'aquests actes, però, és que les reflexions teòriques no quedin només en això, en simples comentaris d'un professor universitari que visita un auditori.

Si realment l'audiència va quedar embadalia davant els comentaris del professor, ara cal que es posin en pràctica. Jo, personalment, estic content que els meus polítics hagin apostat per la universitat com a lloc per anar a buscar i madurar idees. Si les posen a la pràctica, ja serà un èxit.

dissabte, 24 de maig de 2008

Radicalismes


Pobre Rajoy! Ara veu de la seva pròpia medicina. Tants anys d'organitzar manifestacions en contra del Govern, tants anys intentant defensar que el pacte només havia de servir per grans temes d’Estat, tants anys de lluites fratricides, incendis... que ara que ho intenta solucionar, ara que veu que no va enlloc amb l’estratègia de la confrontació, els seus simpatitzants se li giren en contra.

Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.

Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.

Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.

Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.



Foto: Contando Estrelas


dimecres, 21 de maig de 2008

El cas Bojan


Bojan no jugarà el partit entre Catalunya i Argentina d'aquest dissabte a la tarda. Un dels caps de cartell, juntament amb l'altre blaugrana Leo Messi, s'haurà de quedar a casa per evitar ferir susceptibilitats a la resta de l'estat, que per la seva banda, està pendent de si s'aconseguirà passar els quarts de final a la propera Eurocopa. Intolerable! Com també ho van ser els insults que va rebre el jove jugador de Linyola en el partit contra el Múrcia.

Novament, s'està polititzant l'esport. Es clar, la política és inherent a la societat i, els qui em coneixen saben que sempre ho dic. Però, una cosa és la simbologia que hi ha en qualsevol equip de futbol o bàsquet, la història que porta al darrera, i l'altra és proferir insults sense motiu a un jove que encara no és major d'edat. I, més, sense recordar-se que la majoria d'èxits de les seleccions espanyoles, a part dels de l'absoluta -quants anys fa que no en tenen cap, d'èxit?- són, en gran mesura, gràcies als gols del davanter blaugrana.

I, no només això. Que potser no recorden que el de Linyola va triar defensar els colors espanyols enlloc dels serbis? Tampoc els és suficient per permetre que ell, lliurement, expressi el seu desig a jugar amb Catalunya i defensi la seva terra -sí, la seva- amb total llibertat.

Foto: Albert González Farran

dijous, 8 de maig de 2008

Qüestió de diners


Finalment, el President Montilla s’ha empipat amb els seus correligionaris de Madrid. Quan a un li toquen la butxaca, tothom para les orelles i ningú vol quedar al marge de la conversa. I més ara que els socialistes espanyols debaten entre ells entre tornar el favor al socialisme català –que ja començaria a ser hora– o garantir l’estabilitat interna fins al conclave de l’estiu.

L’ambigüitat que el Govern de ZP ha mostrat en la negociació del sistema de finançament establert pel nou Estatut de Catalunya només pot tenir dues lectures: no cal tocar les coses ara que arriba una crisi i no ens convé tocar el voraviu al lobby andalús abans d’un congrés. Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, la santíssima trinitat d’aquest lobby, encara marca la pauta en molts temes d’Estat.

Montilla, però, s’ha revelat. S’ha revelat com ja feia temps que li demanaven les faccions més catalanistes del PSC; com ja va insinuar Antoni Castells, un dels líders d’aquest catalanisme socialista que tant es troba a faltar a la Generalitat. Des d’un punt de vista estratègic, el PSC sap que no pot presentar-se davant de l’electorat com aquell partit que en pocs dies ha deixat de ser anti-transvasista i, a més, ha tornat a cedir davant les demandes del cafè per a tots de Madrid.

El votant no ho consentiria; pels convergents seria el casus belli ideal per començar una nova ofensiva –potser reforçant el nou nacionalisme de butxaca, que comença a planar pel principat– i el govern tripartit podria presentar més fissures de les que ja hi ha, però amagades darrera d’una façana sense masses esquerdes. I, sinó, quina gràcia deu haver fet al propi President el nou llibre Carod Rovira? Ai Carod, mai aprendràs a estar a la segona fila!

El posicionament ferm de l’executiu català davant la necessitat de renegociar el sistema de finançament, però, és positiu. Positiu des del punt de vista que, davant d’una recessió, no es pot permetre que un Govern espanyol amb superàvit no asseguri la viabilitat econòmica de les seves autonomies. Cal gratar-se la butxaca, prescindir del cafè per a tots i analitzar cas per cas.


Foto: Zapatero2008

dilluns, 5 de maig de 2008

Crisi?

El primer de maig vaig estar present en una tertúlia de la XTVL sobre el significat d'aquesta diada. Més enllà de parlar de si manifestacions sí o no, vam entaular cap al final del programa una discussió sobre si hi havia crisi o no.

Independentment de les xifres, els sindicalistes s'entestaven a dir que no n'hi havia, mentre que Josep C. Vergés, economista sempre polèmic, va defensar a ultransa que ja estavem en plena recessió. Les dades que avui publica La Vanguardia sobre la baixada de la confiança dels consumidors ens fan entendre que, segurament, Vergés té força raó. Des del meu punt de vista, la baixada en les expectatives de creixement, del 2,7 al 2,3%, ja són un senyal evident que no anem pel bon camí. Però, està clar que si el consumidor perd la confiança amb l'economia les coses empitjoraran segur. La reducció de les inversions sempre és un mal senyal, tant per les empreses com pels treballadors.

En aquesta conjuntura, el govern té un nou problema sobre la taula, que segurament no només s'ha de resoldre apel·lant al keynesianisme com van fer en el primer consell de ministres del nou govern ZP: les inversions en infrastructures públiques no han de ser les úniques solucions. Cal doncs, aconseguir recuperar la confiança del consumidor en l'economia. Però, sobretot, el nou goven té la missió d'aconseguir frenar models de creixement insostenibles, com l'urbanístic que s'ha donat en determinades comunitats autònomes, i avançar cap a polítiques més sostenibles que combinin el creixement econòmic amb les polítiques ambientals.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Neocons i centristes. Una batalla en busca de l''imperium'


Pinten bastos al carrer Gènova. A mesura que es va aproximant al conclave del Partit Popular es van fent evidents les faccions internes dins d’un partit que, tradicionalment, havia tingut fama de cohesionat. Si més no, això era el que venien els seus propagandistes.

Esperanza Aguirre, la representant del neoconservadurisme espanyol impulsat en els anys de la majoria absoluta d’Aznar, ha estat la primera damnificada davant de la opinió pública. Els barons del partit han mostrat el seu suport a Mariono Rajoy perquè continuí dirigint els destins de la formació. I, donar suport a Rajoy és apostar per un model de fer política més conciliar, a simple vista, del que s’ha desenvolupat en l’última legislatura. El canvi en el sí de la guàrdia pretoriana popular del Congrés, amb el nomenament de Soraya Sáez de Santamaria i les retirades d’Acebes i Zapalana de l’avantguarda, és un senyal evident que els legionaris canviaran la seva formació de batalla. Potser, en forma de tortuga? Pas lent, continuat i protegits dels dards enverinats dels defensors de la fortalesa socialista que fa quatre anys que volen assaltar.

La batalla de Madrid també ha tingut efectes col·laterals a Barcelona. Daniel Sirera no té la poltrona garantida després que les veus de Nebrera i Fernández Díaz s’hagin aixecat postulant-se com a candidats a la presidència: la primera des de la independència i el qualificatiu de rara avis dins el partit; la segona apel·lant a les maneres de fer de l’etapa Piqué. Segurament, ni l’un ni l’altra tenen força per si sols i, de moment, el president actual està molt més ben situat estratègicament i compta amb més suports per aconseguir mantenir el mandat proconsular i l’imperium a Catalunya. Però, una unió Nebrera-Fernández Díaz –com la que proposa el diputat Francesc Vendrell– podria significar la unió d’un seguit de sensibilitats molt més pròximes als aires que Rajoy està fent bufar per Madrid. Per primera vegada, la praxis del partit pot allunyar-se de les idees sorgides des del seu think tank, la FAES. Un senyal positiu en favor de la conciliació i el consens.
Foto: PP Catalunya

diumenge, 20 d’abril de 2008

Pensar en l'educació


Algú em podrà demanar perquè en un bloc de política ara, avui, hi faig un article sobre educació. Però, queda clar que una societat que vol créixer amb solvència i no vol passar per problemes com la francesa, per exemple, ha de pensar en les polítiques educatives com a eixos vertebradors de qualsevol acció de govern.

Però, les polítiques educatives tampoc serien res si, sobre el terreny, no hi hagués uns mestres destinats a desenvolupar una tasca moltes vegades poc reconeguda. Aquest Sant Jordi, novament la meva escola -meva perquè és on vaig estudiar durant vuit anys- va tornar a demostrar el perquè, en molts moments, ha estat considerada capdavantera a la comarca. Mentre al Parlament es debatia si s'havia de fer fora o no el conseller Baltasar, si s'havia de fer un transvasament des de l'Ebre a la conca del Llobregat, els alumnes de la meva escola van poder treballar de primera mà el problema de l’aigua.

Amb la companyia d'una pluja fina que queia fora l'edifici principal de l'escola Joan XXIII, aquest diumenge vam inaugurar l'exposició de Sant Jordi. Una conca hidrogràfica del Congost, el cicle de l'aigua, tallers de manualitats, dades de pluviositat... un seguit de treballs que demostraven que cada curs havia sabut trobar la manera més idònia per encarar-se al problema. Però, quedava clar, que tots els alumnes marxaven a casa sabent que n'és d'important l'estalvi d'aigua avui en dia.

Una experiència pedagògica més en un món que, a vegades, hi manquen les idees. Manquen les idees per poder aproximar els problemes dels grans als petits, com vulgarment es diu. Aquesta escola, la meva escola, demostra que la imaginació no ha acabat. Que encara hi ha gent que sap trobar en algun raconet de la ment maneres innovadores de poder transmetre allò que ens preocupa als grans a qui ha de ser els constructors del futur: els infants.

divendres, 18 d’abril de 2008

Catalunya, un pas per davant

Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya una nova llei per intentar eradicar la violència domèstica (Llei dels Drets de les dones a eradicar la violència masclista). Una llei que distingeix diversos tipus d’agressions, fins i tot la econòmica. Una llei progressista, potser per alguns massa moderna en un temps on encara hi ha dirigents internacionals que tatxen els governs de “massa roses” o periodistes que no entenen el perquè una dona pot arribar a “posar ferms” un batalló d’homes.

La llei és totalment necessària en una societat que veu, sovint, com es queden infants orfes a causa de les agressions entre progenitors. La llei és necessària si ens atenem a que, el mateix dia que s’aprovava a Barcelona, a Madrid ja hi havia una nova agressió. Però, sobretot, la llei és necessària perquè, per primera vegada, aborda de manera integral els diversos tipus de violència de gènere que es poden donar, dóna especial importància a les campanyes de sensibilització i a l’educació per treballar el problema des de la prevenció i regula la xarxa d’atenció a les víctimes de la violència masclista.

Catalunya, amb aquesta llei, demostra novament voler anar un pas més endavant que la resta de l’Estat. Un nou ministeri d’Igualtat capitanejat per una ministra de tant sols 31 anys, Bibiana Aido, una dona al capdavant de Defensa o un total de nou ministres dones a l’executiu són passos importants per normalitzar la situació. Però, per què en les Secretaries d’Estat que ha nombrat avui el Consell de Ministres hi ha tant poques dones? Els Secretaris d’Estat tenen funcions a vegades tant o més importants que els ministres, en les negociacions, pactes o acords multilaterals. Són els encarregats de portar a terme el nemawashi –el consens, l’equilibri que moltes vegades falta a aquest país. Si ZP ha confiat tant amb les dones per liderar ministeris, també podria haver-hi confiat a l’hora de les negociacions.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Aigua maleïda


Vaig conèixer a Manolo Tomàs, representant de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una de les jornades que el nostre Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar amb estudiants de periodisme a les Terres de l’Ebre el passat 2007. Un home que estima el delta; un home lluitador i amb ganes de fer progressar unes terres amb identitat pròpia.

Quan avui l’he sentit justificar la seva negativa al projecte de minitransvasament de l’Ebre a Barcelona al programa de l’Antoni Bassas m’ha fet pena. No en un sentit emocional, sinó polític. L’entenc perfectament. Com pot confiar amb uns polítics que, mentre per una banda s’oposaven frontalment al PHN, per l’altra encobreixen el transvasament del Segre i, posteriorment signen amb el nou govern ZP el minitransvasament de l’Ebre? Com pot confiar amb una candidata socialista que va proclamar urbi et orbi que el PSOE era la garantia que no hi hagués cap altre PHN, si la primera decisió d’Elena Espinosa ha estat autoritzar la construcció de les conduccions des de l’Ebre a Barcelona? Com ha d’interpretar els moviments del president valencià Francisco Camps que, com un voltor, espera poder menjar de la carronya política que deixi la “guerra de l’aigua” entre els catalans?

Des d’un punt de vista llunyà, entenc tant les reticències dels ebrencs com els precs dels barcelonins –ells que també es van manifestar en contra el PHN per mantenir l’aigua a Catalunya. Mantenir l’aigua a Catalunya! Ai! Nacionalitzem l’aigua? L’aigua que discorre lliurament per tot el territori? Aquí hi ha el gran problema. L’aigua, un bé tant essencial, que ens l’apropiem. Tenint en compte que és un mal endèmic de tot aquell qui necessita un determinat bé per poder viure, és evident doncs que “la nova cultura de l’aigua” que tant promouen els amics del Manolo –i molts dels altres que no tolerem que es gasti per fomentar models urbanístics insostenibles– ha de passar per fer polítiques preventives –ara ja no hi som a temps, però si que podem rectificar pel futur–, però també per saber valorar objectivament les conseqüències dels transvasaments.

Apreciat Manolo; avui, com molts altres dies, t’he sentit defensar el riu. Avui, però, no feies res més que negar allò que el periodista afirmava. Què t’ha fallat?


Foto: CUP Vilafranca del Penedès

dimarts, 15 d’abril de 2008

¡Capitán, mande firmes!

Aquesta expressió, "¡capitán, mande firmes!", segur que passarà a la posteritat. No pas per ser una frase més patriòtica que una altra, no pas per tenir més ganxo que d'altres maneres d'esperonar el personal. Sinó per ser la manera com una dona, catalana i embarassada de set mesos, ha fet quadrar una companyia de l’exèrcit espanyol. Carme Chacón, que pot tenir molts defectes, té la virtut de tenir la serenitat i l'ambició de posar-se al capdavant d'un col·lectiu, el militar, que ja des del seu nomenament ha dubtat de la capacitat de la ministra del PSC esgrimint estereotips que ja no serveixen en una societat moderna com la nostra.

Amb aire marcial, sabates de taló i vestimenta premamà, la catalana es va passejar pel pati d'armes del ministeri de la Defensa en companyia del seu antecessor. Es va passejar sense tenir el seu marit a la tribuna de convidats. ¿Serà senyal que a casa porta els pantalons ella o un primer toc d'autoritat davant l'altre sexe? Ambdues raons poden ser interpretades de la mateixa manera. El què si que va quedar clar, que Chacón passejava la seva panxeta orgullosa, amb elegància i autoritat per davant d'uns soldats que, segurament també, van tenir la sensació que passaven a la història per ser els primers a presentar els honors a una dona ministra.

Encara que alguns puguin interpretar que posar a Chacón, una catalana, al ministeri de Defensa pugui ser la manera més evident d'humiliar als catalans que es van decidir pels socialistes enlloc de fer-ho per nacionalistes o independentistes, la lectura pot ser una altra. En primer lloc, perquè no serà la primera vegada que hi hagi un ministre de Defensa català (cal recordar a Narcís Serra) i, en segon lloc, perquè potser amb aquest gest ZP permetrà aportar un aire nou (plurinacional) a les estructures mentals arcaiques d'un col·lectiu sempre disposat a fer "visques" a la unitat de la pàtria. Tornem a estar, en el fons, davant del mateix dilema de sempre: Quina autonomia deixarà el President als ministres catalans? El futur té la resposta.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Ministres del PSC o del PSOE?


La composició del nou govern ZP ja és pública. Amb els noms a la mà salten a la llum diversos elements d’anàlisi. En primer lloc hi ha més dones que homes i, per primer cop, una dona (Carme Chacón) assumeix la cartera de Defensa. Aquest és un punt important, tant en relació a la igualtat entre sexes com en la promoció de les dones en llocs d’alta responsabilitat. Que una dona estigui al davant d’una cartera política com Defensa no és res més que un signe més de modernització de l’exèrcit, de democratització de la societat, com ho va ser ara fa quatre anys quan Fernández de la Vega va assumir la primera vicepresidència del govern.

El segon aspecte a destacar és que Morantinos continua a Exteriors i Álvarez a Foment. Per una banda, sembla que ZP no assumeix les veus crítiques a la gestió del ministre d’Exteriors en la anterior legislatura, on poques vegades va creure a la dita popular que diu “val més anar sol que mal acompanyat”. Una nova legislatura de política internacional tant bipolar, ara agafats de la mà de les repúbliques bananeres, ara promocionant l’eix centre-europeu, el President no se la pot permetre. No se la pot permetre per imatge institucional, per reforçar el seu perfil europeista i per no perdre credibilitat davant dels socis de la UE. Per altra banda, mantenir a Magdalena Álvarez com a ministra de Foment es pot considerar quasi un insult a la intel·ligència dels catalans. Encara que, òbviament, no es pot culpar a la ministra com la única responsable del caos de les infraestructures catalanes, si que ella és la cara visible de la mala gestió. Per tant, en la línia conciliadora que ZP ha portat aquests dies de negociació amb el catalanisme polític sembla un pas enrere el manteniment de la ministra. Canviar la ministra de Foment podria haver estar una mostra més de la bona voluntat del govern espanyol amb els catalans.

Però, encara queda un aspecte: a primera vista, els ministres catalans (Carme Chacón i Celestino Corbacho) tenen poca relació amb els sectors catalanistes del PSC. Què en queda d’aquell catalanisme socialista que encarnen els Obiols, Nadal, Castells o, fins i tot, Maragall? Ai Mercader, quanta raó deus tenir! Quina por em fan ja els 25 diputats del PSC! Ara bé, si a primera vista sembla un triomf del sectors més espanyolistes del partit, aquest té una oportunitat d’or per rendibilitzar aquests nomenaments de cara als catalans i, sobretot, catalanistes: Chacón i Corbacho, juntament amb els 25 diputats del PSC, tenen l’obligació que Catalunya sigui present més que mai en les decisions del nou govern. En un món global on es trenquen els tabús, tranquem també els de la política.

dijous, 10 d’abril de 2008

ZP festeja Duran


El president Montilla ha afirmat des del Marroc que les declaracions de Zapatero a favor del transvasament del Roine durant el debat d’investidura van ser una cortesia cap a Convergència i Unió. Cortesia o no, el President no pot fer els ulls grossos cap a un factor essencial: CiU es va abstenir, mentre que ERC (un dels socis del tripartit) va votar en contra perquè, segons Ridao, quasi ni els havien escoltat a les converses prèvies al debat.
Vaig afirmar, ara fa uns dies a un article a El Punt, que el PSOE anava camí de la centralitat, tal com ja van manifestar el seus barons pocs dies després de les eleccions. Amb més o menys cortesia, l’aclucada d’ulls de Zapatero a Duran s’ha de llegir com una estratègia en aquest sentit. El PSOE no vol una legislatura crispada, i menys ara que els populars han abandonat l’aznarisme, però s’ha de fer front a la desacceleració econòmica. I, la no crispació passa per la centralitat, o això pensen els assessors de Ferraz.
Des de Ferraz és evident que creuen que una ERC debilitada, tal com van posar de manifest els resultats electorals, és poc perillosa faci el què faci; no obstant, uns nacionalistes catalans crispats –quan volen fer valer a sang i foc els seus deu diputats per no haver de justificar que han perdut el lideratge del catalanisme polític davant l’auge de la “Catalunya optimista”– serien massa perillosos per la governabilitat d’Espanya.

dilluns, 7 d’abril de 2008

De la Llei de Memòria Històrica a la Llei de Fosses

Gurb serà la localitat on la Generalitat farà la primera pobra pilot d'exhumació de fosses comuns. Una fossa on hi ha enterrats, amb seguretat, quatre soldats republicans de Gavà, al costat de divuit persones més.



La futura Llei de Fosses serà un pas més per a la recuperació de la memòria històrica de la nostra jove democràcia. No obstant, el perill de polititzar els morts està sempre present en l'ambient quan es parla de remoure el passat. Les esquerres són més partidàries de fer-ho; les dretes sempre s'han mostrat més reticents. La clau de l'èxit, doncs, està en el concens polític. Un concens que no hi va ser amb la Llei de la Memòria Històrica i, ara, és necessàri si la Generalitat pretén exhumar 179 fosses comuns.

La Guerra Civil va deixar ferides obertes, però no podem viure sempre de pensar que la clau de l'estabilitat és no remoure el passat com promulguen alguns sectors del conservadorisme espanyol. Conèixer què va passar -siguin els assassins republicans o feixistes, siguin els assassinats d'un o altre bàndol- és essencial si la nostra democràcia vol créixer saludablement. I, també, el concens és senyal de bona salut.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Perill de divisió interna


L'aigua serà un dels elements més conflictius en els propers anys. Això, ja fa temps que ho van dient els experts, els meteoròlegs, els polítics... Conflictes, però, que no només seran entre els estats, sinó entre comunitats, entre pobles, entre veïns. La guerra de l'aigua que aquests dies viu Catalunya, entre l'àrea metropolitana i la perifèria, entre Barcelona i la resta, és un primer símptoma que les lluites no seran entre països, sinó entre persones.

És evident que no es pot descuidar la població que viu a l'àrea metropolitana, però també és evident que els transvassaments no es poden fer sense consultar-ho als afectats com sembla que passava amb el del Segre. Des d'Osona ja tenim experiència amb com es fan les coses per sota mà quan valorem les obres de la MAT. I, quina experiència!

Després d'una llarga lluita contra el Transvassament de l'Ebre, Catalunya no pot caure en l'error de dividir-se. Catalunya ha d'anar unida, per això el govern també. No és gens bo veure com alguns diaris com El Punt, ja apuntaven a una divisió interna dels quadres d'Iniciativa per Catalunya en relació a aquest fet. Ells, els abanderats de l'ecologia i la lluita contra el Transvassament del PP, han de ser els primers a donar exemple. I, des del govern s'ha de ser coherent, i per exemple, no oposar-se a mocions com la que va proposar CiU on demanava "sotmetre a consideració del Parlament" les decisions relacionades amb el problema de la sequera. L'aigua és un problema de tots i, el Parlament, és la casa de tots, on recau la sobirania del poble... o no?
Fotografia: Cecile i Manel, http://www.flickr.com/photos/cecilemanel/

dijous, 3 d’abril de 2008

De Bono a ZP

José Bono va ser investit en segona volta i ZP, segons alguns mitjans propers a l'esquerra, també ho serà. Quina manera de començar la legislatura! Ja sé que això no vol dir res, però els missatges dels petits es comencen a fer sentir entre els grans.
Mentre a Catalunya es debat el problema de l'aigua, mentre s'intenten trobar solucions -fins i tot la ferroviària- per fer arribar l'aigua al Principat, a Madrid les preocupacions són unes altres: primer, cal formar govern i, llavors, ja veurem què fem... fins i tot amb l'aigua, pensen, ja que certs transvassaments -o com els polítics els hi vulguin dir, per no crear alarma- també han de rebre el concentiment de Madrid.
Preocupacions que, tot i el problema greu d'aigua, no haurien de passar per alt a Catalunya. Que ZP no sigui investit en primera volta i, per tant, no es faci palès l'acord amb els nacionalistes bascos o catalans, és un símptoma que el xec en blanc que Blanco va posar sobre la taula dels negociadors no era prou lluent. Vaja, com aquella aigua que, tot i ser cristalina no la declaren potable per por a què hi hagi massa nitrats.
No sóc d'aquells que creu que la governabilitat de l'Estat passa sempre per tenir acords estables en el Congrés. Crec en la negociació i, ara per ara, fins i tot podria pensar que els "sorayos" seran més flexibles que els "aznaristes" a l'hora de plantejar l'oposició. Però, és evident que en les aigües del Congrés, en cas que el capità del vaixell no sigui reconegut en primera instància, hi pot haver més d'un neufragi. Moltes vegades comencen calmades..., però sempre hi ha riscos de tsunamis.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Un missatge al nou president del Congrés


José Bono és el nou president del Congrés. Però, atenció: el primer president elegit en segona volta i el que menys vots ha tingut de la democràcia... menys que el propi Trillo. Un missatge que no hauria de passar per alt a un personatge que, segurament contra els seus ideals centristes, ha defensat que "defensarà a tothom per igual, sobretot a les minories".
Ara toca fer-se valer... intentar ser ben vist per tots els grups i, potser, convèncer els més indecisos del seu partit, com el mateix Alfonso Guerra. L'exministre de González havia declarat a Telecinco que Bono no era el seu candidat preferit. Que els nacionalistes et critiquin és un problema menor dins les files socialistes, però que ho faci un vell baró com Guerra...
Ai, senyor Bono! No crec gaire amb les bones maneres que avui ha fet el seu primer acte de presència com a president del Congrés. Però, personalment, penso que els nous portaveus li donaran menys feina que els anteriors... Quina llàstima que hagi de fer callar Zaplana! Que, per cert, ha estat un dels dos únics diputats populars que també l'ha aplaudit; potser, ara ell també enyora ser portaveu.

Amb el permís de Bono


Avui, José Bono previsiblement serà el nou president del Congrés dels Diputats. Un personatge que no li serveix a Zapatero per escriure una bona carta de presentació als catalanistes i, sobretot, nacionalistes. Tot i això, per exemple, el vot d’abstenció que faci CiU serà una manera de no fixar compromisos, però mostrar la predisposició a la negociació.

La màniga ampla que Zapatero va donar a José Blanco per negociar amb els nacionalistes és el senyal inequívoc de la voluntat de centralitzar la política del PSOE en aquesta legislatura. El nou president del govern no vol una legislatura en forma de muntanya russa, ans al contrari, busca uns quatre anys de tranquil•litat que permetin fer front als grans temes de país, entre ells, la desacceleració econòmica que tants mal de caps deu estar portant a Pedro Solbes o, ves a saber, a Miguel Sebastián.

Una legislatura que, no sols comença amb canvis clars a les files del PSOE –incloent la designació nou portaveu Alonso–, sinó també en la manera de fer oposició del PP. Potser, la designació d’una persona de l’entorn Rajoy com Soraya Saez de Santamaria, com a portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, coneguda per la seva faceta negociadora, pot ser un trencament amb la manera de fer oposició del passat. Però, sobretot, és un trencament amb la generació aznarista que va controlar el partit des del congrés de Sevilla de 1990, on un jove José Mari va començar el seu mostrar el seu poder de convicció.

La legislatura que comença està plena de reptes. Reptes que no volen confrontació, sinó diàleg, negociació i ganes d’entesa entre les parts. Reptes que són endèmics a la política espanyola (com el problema terrorista), d’altres que són circumstancials (com la crisi econòmica). Però, siguin permanents o circumstancials, un Congrés on no apareguin els insults i les desqualificacions és segur que serà un element clau per afrontar-los. Amb el permís de Bono, es clar.

diumenge, 30 de març de 2008

Som un poble condemnat al fracàs polític

Estic fart de veure crisis i més crisis polítiques al meu poble. En el ple d'aquest dilluns es farà pública una situació insòlita: el consistori de Balenyà passarà d'onze a deu regidors perquè no hi ha cap regidor del GdB, el partit fundat per Josep Tió, que vulgui substituir el seu líder.
Novament, la nostra política està en un atzucac. Si afegim a aquest fet anecdòtic que els nostres líders tampoc s'enten dins l'equip de govern, em torno a plantejar en quina situació quedarem. Seran uns anys més de política de consens sense acció? Seran anys de govern del PSC amb decisions unilaterals urbi et orbi perquè s'ha quedat amb majoria a l'Ajuntament? Seran uns anys més de conspiracions per sota mà? No voldria ser malpensat i, a més, voldria pensar que els nostres líders són gent íntegra i conscient del què està passant. Considero que els coneix-ho bé a tots ells, tant els de l'equip de govern com els de l'oposició, i amb converses personals m'ha semblat que tothom és conscient que no podem repetir els errors del passat.
De moment, no estem en una situació alarmista. És, tant sols, una crisi de creixement. Així ens hem d'agafar aquesta situació i les possibles conseqüències de la crisi a l'equip de govern que es pot fer pública al ple d'aquest dilluns.

dissabte, 29 de març de 2008

No vull ser alarmista, però...

No voldria ser alarmista, però en alguns moments de la història, la trajectòria esportiva d'alguns equips ha estat el reflex de la situació política. El sociòleg Joseph Maguire ho destaca en el seu llibre Global Sport, on destaca que el pessimisme polític de l'època de John Major es va agreujar amb el pessimisme esportiu que també els britànics tenien en produir-se les desfetes del seus equips de futbol i de criquet, sobretot aquest segon davant de països que fins feia poc eren part del seu imperi: la Índia i Sri Lanka.
En un moment on a Espanya s'ha de constituir un nou Congrés, l'actuació del Barça espero que no sigui un reflex de l'opinió pública envers els temes que realment ens importen, més enllà de l'esport. Aquest equip no rutlla! Acabem de perdre 3-2 davant d'un Betis que havíem fet miques a la primera part! L'equip no està per feina, no té ànima ni ganes de guanyar. I, això, ho sabem tots! Però, espero i desitjo que el passotisme dels blaugrana no contamini les ganes de fer coses dels polítics..., en tenen prous, però? En pocs dies arribarà la resposta.

Com ens hem de veure!


Les sessions de treball de l'assemblea de la FAPE que es va fer aquest cap de setmana a les Corts d'Aragó, a Saragossa, van servir per posar en evidència els partits polítics davant la manera com ens tracten, a nosaltres els periodistes, durant la campanya electoral.

És indignant veure com professionals tant prestigioses com Pilar Antillach, Carmen del Riego o María Ángeles Iglésias Bello -totes elles dones fortes, d'aquelles que porten els pantalons-, han de denunciar públicament davant dels seus col·legues la manera com els partits les tracten durant la campanya. Carabanes electorals que en prou feines veuen el candidat, blocs electorals a la televisió pública... i sobretot, mitjans sotmesos als partits, que els han de pagar uns 800 euros per dia que el seu periodista anirà dins l'autocar de campanya o han d'usar obligatòriament el senyal realitzat de televisió que ofereix el partit. Com? Pagar per aconseguir informar d'una campanya electoral, moment àlgid de la democràcia? Sí, sí senyors lectors, així funcionen les coses i, de moment, sembla que no canvien. Obtenir informació interessant -que no és el mateix que la propaganda que surt pel senyal realitzat que ofereixen els partits- s'està convertint en una odissea. I, evidentment, la professió està queixosa. No pot aguantar més!

Si els partits no aconsegueixen alleugerir les traves que posen als professionals de la comunicació que treballen la seva informació electoral, és evident que el sistema se'n recent tot ell. La gent diu que cada dia sembla que els diaris, ràdios o televisions diuen el mateix; es clar, si els partits només fan que limitar la capacitat de la premsa per actuar autònomament i amb criteris professionals. Com es pot entendre que en campanya electoral una informació de CiU o el PSC hagi de tenir el mateix temps que una breaking news, com podria ser la mort d'un Sant Pare? Una visita d'Artur Mas a Vilafranca del Penedès o de José Montilla a La Bisbal és igual d'important que la mort del cap de l'Església catòlica o qualsevol atemptat terrorista múltiple?

Les coses han de canviar, és evident, i només la comunió professional entre tots els afectats pot ser la via per canviar les dinàmiques que ens imposen en l'estat d'excepció que és una campanya electoral. Quan un mitjà comenci la revolta, aquesta serà imperable!

Ciutat de congresos, fires i mercats


La ciutat de Vic fa una fantàstica publicitat amb la marca "fires i mercats". Evidentment, la ciutat, com moltes d’altres, sap de la importància que tenen aquests esdeveniments per la promoció econòmica i el turisme. Una política econòmica de promoció d’esdeveniments que permet millorar substancialment l’economia local durant uns dies. El mercat del Ram que vam viure fa poc, el MMVV que hi ha a la tardor o el mercat medieval de l’hivern en són exemples.
Osca és un cas similar. El Congrés de Periodisme Digital que acull aquesta ciutat des de fa nou anys va arribar aquesta setmana a la seva novena edició. Una edició que va permetre presentar les noves pàgines web de les televisions generalistes, nous prototips anomenats "contenidors de continguts" o quin futur hi ha amb la televisió per telèfon mòbil.
Però, sobretot, el congrés és una bona oportunitat per donar vida a la ciutat. El seu alcalde és un personatge satisfet en el moment que el president d'Aragó afirma ser un seguidor de l’esdeveniment durant l’acte d’obertura, o quan a tall individual se li pregunta si l’esdeveniment és el més important de la ciutat.
Independentment de si des de la Administració s’exagera la importància del congrés, queda clar caminant pels carrera de la ciutat que hi ha més vida durant aquest els dos dies de congrés. Més vida que es tradueix amb més ocupació hotelera o més plens absoluts als pubs del centre de la ciutat.
Les capitals de província que, en alguns moments poden quedar eclipsades per la capital de la Comunitat Autònoma, és important que tinguin en la política de "fires i mercats" una marca diferencial a la resta. Vic, o aquesta setmana Osca, n’han estat un exemple interessant.

dimecres, 26 de març de 2008

Nacionalisme de butxaca


Fa dies, un individuo –a qui es refereix, ja sap que el qualificatiu és de forma amable– del què el bon analista Juliana anomena català emprenyat, va ser a sopar a casa. Comentàvem aïradament la jornada electoral del 9 de març i els possibles pactes que hi hauran. Tema, segurament, recorrent a moltes tertúlies (casolanes o no), però que va servir perquè aprengués un nou concepte: el nacionalisme de butxaca.

Segons aquest meu amic, avui en dia el nacionalisme ha hagut de recórrer els arguments economicismes, a la butxaca del ciutadà, per enganxar l’electorat davant del fet que hi ha cada vegada menys identificació d’aquest amb l’ideal de país que alguns volen. Un ideal que, teoritzat segons com, també comparteixo.

Si fem una petita ullada a la història, recordo encara una de les classes del mestre Culla a la facultat quan explicava que en absència dels elements culturals identificatius abolits per Felip V, els catalans vam anar a buscar en l’economia aquesta forma de diferenciar-nos de la resta de l’Estat. Potser, en una societat multicultural com la nostra, mestissa –per fer servir un terme usat per un altre professor que vaig tenir, Joan Manuel Tresserras– el nacionalisme de butxaca pot resultar idoni per encoratjar el ciutadà a defensar els interessos catalans.

Sigui o no a través d’aquest nacionalisme de butxaca que s’ha teoritzat al voltat d’una taula –com a bons catalans que som–, el més important és que tots fem pinya per fer d’aquest país cada dia més pròsper. Es clar, començant per la nostra classe política, que segons el què negocií aquests dies a Madrid, podrà demostrar si està subordinada o no.

Capgirar el cicle


Aquests dies no és parla de res més que de la crisi oberta a ERC. I, més ara que Carod Rovira ha decidit no presentar-se a la reelecció com a president del partit. La jugada, que des d’un punt de vista estratègic és magistral per tal de pressionar el seu rival, Puigcercós, perquè el de Ripoll tampoc no es presenti, no ha acabat de funcionar.

No ha acabat de funcionar si ens atenem a les declaracions de l’exconseller de Governació al programa de La nit al dia d’ahir. Fa massa temps que Puigcercós pica pedra en espera d’una ocasió per poder proclamar-se líder indiscutible d’ERC! Però, malgrat tot, no estar a la primera línia de foc de la política interna republicana, però conservar el seu lloc al govern de la Generalitat, també donarà a Carod una plataforma formidable –a base de justificar polítiques públiques– per reivindicar de nou el primer lloc de la llista a les properes autonòmiques.

Passi el què passi, sembla evident que els últims comicis han fet patent el descontentament ciutadà amb la política republicana portada a terme aquests últims temps. I, des del meu punt de vista, mantenir les mateixes cares no és mai senyal de canvi, ans al contrari, és una manera de pintar de nou la façana de l’edifici però mantenint la mateixa estructura interior.

Les crisi poden ser terminals o de creixement. L’objectiu de la nova direcció d’ERC serà aconseguir que aquesta sigui del segon tipus. Igualment com el Barça, quan el fracàs de Gaspart va portar al soci a buscar cares noves, a construir tot una estructura nova, a ERC sembla que hi hauria d’haver el mateix procés. Un procés que, com el Barça, crearà un nou cicle –virtuós o no–, però que un dia haurà d’assumir que li arriba el final.

Benvinguts


Apreciats amics,

Aquest és el meu nou bloc personal. Espero que entre tots pogueu aportar-me, amb els vostres comentaris, reflexions i opinions respecte aquells temes que m'interessen i vull compartir amb vosaltres. Benvinguts a la fascinant aventura d'escriure.