divendres, 31 de desembre de 2010

Fermesa per començar el 2011

Estic força content dels passos que el nou Govern ha fet tant sols prendre possessió del càrrec. Si més no, a nivell discursiu es nota una fermesa important a l'hora de plantejar els reptes que té Catalunya sobre la taula amb serenor, visió estratègica i, sobretot, tocant de peus a terra. Ja en el moment que Artur Mas va prometre el càrrec el seu discurs va tenir un clar biaix sobiranista, que es contraposava amb la cara del ministre Cháves, que presidia l'acte en nom del Govern estatal. Senyor Cháves, se li venen boires negres de Catalunya, segur! No van passar gaires hores que el mateix Mas enfocava el discurs de final d'any amb un doble debat sobre la taula: la reactivació econòmica i la reivindicació d'un major autogovern per a Catalunya, per no dir, que de cor pensava en l'horitzó nacional de plenitud. I, per què no dir-ho, la nova cara política de la cultura catalana, el socialdemòcrata Ferran Mascarell es declarava obertament a favor de la causa independentista en una entrevista el dia 31 de desembre a La Vanguardia.

Per tant, aplaudeixo el discurs amb què l'Executiu de Mas comença la legislatura, però caldrà veure si la conjuntura li permet focalitzar a parts iguals els esforços a tots dos eixos de govern (horitzó nacional i reactivació econòmica) o l'empitjorament de l'economia portarà a deixar de banda els discursos ideològics i centrar-se en el pragmatisme de l'acció contra la crisi econòmica. De fet, la política és elocutio i actio -manllevant algunes expressions de la retòrica clàssica- i en l'execució dels actes Mas ha demostrat que ha posat el pragmatisme de la gestió i la sortida de la crisi per davant de tots els altres temes: la composició del nou Executiu és esperançadora, sobretot si ens atenem que hi noto una clara aposta per gent de perfil alt i qualificat. Però, el discurs sobiranista de Mascarell o de Francesc Homs es contraposa clarament amb la voluntat pactista amb Espanya d'Andreu Mas-Colell o la nova titular de Justícia, Fernández Bozal, que ha estat ja el blanc de les crítiques de l'oposició més independentista i ha rebut els elogis de Ciutadans.

Voldria començar el 2011 amb optimisme i celebrar, si més no, que la voluntat d'avançar cap a un futur de plenitud nacional hi és. Ara, tocarà que els actes del nou Executiu acompanyin.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Una nova punyalada

La sentència del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística de Catalunya ha estat un cop més a la cultura, a prosseguir amb la colonització per part d'una llengua hegermònica d'esferes socials que fins ara tenien assegurada una convivència pacífica entre català i castellà, afavorint que la llengua minoritària no en sortís perjudicada.

Novament, les estructures de poder de l'Estat mostren el seu desconeixement de la realitat del país, mostren la seva voluntat de processeguir amb l'homogenització d'Espanya quan la seva riquesa ha estat, i sempre serà, la seva diversitat. De fet, al final sembla que des de la capital tenen ganes de crear independentistes, perquè el camí que tracen els esdeveniments només ens porta, a curt o llarg termini a aquesta solució. Queda clar que no ens volen entendre, sabent de la necessitat que hi ha d'amortiguar l'enginy català per fer brillar el gran Madrid. Tant la sentència del TC com la del Suprem crea problemes allà on la pròpia societat ha acabat evidenciant que hi ha convivència pacífica: el model lingüístic. Sempre van tard!

Ahir, a l'hora de dinar, vaig poder parlar amb el veterà periodista Jaume Arias, un pujolià que ha replicat al mateix president Pujol -segons em va explicar-, però un home que encara analitza fredament i amb precisió la realitat política espanyola als seus 88 anys. Parlant de les últimes eleccions autonòmiques i l'evolució de Solidaritat, ell no se'm va presentar com un independentista, però si que va comprendre aquells qui cada vegada aposten per la via més sobiranista ara que des de Madrid es fan l'orni a l'hora de d'entendre, ja no dic defensar, les especificitats culturals catalanes. Ell mateix era qui justificava aquesta evolució psicològica de l'elector sobre la base del pragmatisme: sols aniríem millor i hauríem de pagar menys.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Duran, millor a Madrid!

Josep Antoni Duran i Lleida (CiU) es queda a Madrid. Sembla que el líder democratacristià podrà aportar més a la construcció de la “nova Catalunya” que proposa l’Artur Mas comandant les files nacionalistes al Congrés, que no pas estant de segon de bord en un vaixell català que, ara per ara, també crec que és millor que tingui un sol timoner i un sol capità. El vaixell ha de tenir un rumb clar i fix. Un pensament que avui sentia també reflectit en una conversa de carrer a la mitja part d’un partit de futbol de poble: “Val més que es quedi a Madrid a negociar amb en Zapatero!” De fet, si es vol aconseguir el famós pacte fiscal, CiU el necessitarà al Congrés.

D’una manera o altre, la presència de Duran al nou govern podria portar més desestabilització que no pas avantatges. La presència de dos homes de primer ordre a l’agenda política del país podria fer sorgir més d’un dubte a l’hora de fixar el discurs del govern –prou problemes que ja ha tingut el Tripartit perquè ara es reprodueixin els mateixos errors de lideratge– i, de fet, planaria en tot moment el debat per veure quin paper ha de jugar Unió a l’hora de fixar les directrius de l’Executiu català: quan hauria de marcar múscul el soci petit? Amb Duran a Madrid no hi ha dubte que Unió ha de saber jugar a ser el germà petit de l’Executiu i aprofitar els espais de projecció pública que li doni el seu germà gran, que segur que n’hi hauran.

Però, el retorn de Duran a la política catalana deixaria el grup nacionalista al Congrés dels Diputats amb clara desavantatge a l’hora de negociar amb l’Executiu espanyol. De fet, el líder d’Unió és dels polítics més ben valorats i dels qui han sabut marcar més equidistància respecte als dos grans partits, PSOE i PP: sempre prudent, Duran s’ha guanyat l’admiració de Zapatero i Rajoy a parts iguals. De cara a uns temps moguts a la Carrera de San Jerónimo val més la pena tenir un veterà com Duran i Lleida controlant la situació al Congrés que no intentant buscar l’espai polític a Catalunya.

dijous, 2 de desembre de 2010

La retirada digne de Montilla

Aquest article ha estat publicat avui a El 9 Nou, Osona i Ripollès

President Montilla ha sabut perdre les eleccions amb dignitat. El vaig escoltar atentament per televisió i, davant de les seves paraules, no puc deixar de treure’m el barret. Vostè, a diferència del seu homòleg Joan Puigcercós, va actuar amb coherència: derrotat, agafa les maletes, renuncia a l’escó i obra el debat per la successió a la quarta planta del carrer Nicaragua. El socialisme, president Montilla, necessita un canvi de rumb, un tomb cap al catalanisme que li asseguri una identitat que fins que vostè va agafar-ne el timó encara potser persistia. Aquella identitat que encara sobreviu dins de les trobades del Nou Cicle o les estiuenques sessions a Vilopriu. De fet, en política s’han d’escoltar totes les opinions i aquells qui li van fer confiança ara fa quatre anys tenien tot el dret a estar esperançats en la seva gestió. Ara, però, després d’intentar fer funcionar un “artefacte” –cito al seu conseller Maragall– toca el canvi i li agraeixo que, amb la seva decisió, vostè ho faciliti. Fins i tot, que Joaquim Nadal torni a agafar les regnes de l’oposició em fa pensar que el canvi pot ser total, a fora i a dins del govern. Amb ell i la consellera Tura a la bancada socialista s’esperen unes bones sessions de debat i, amb els núvols negres que tenim a sobre, espero que siguin “constructives” –si més no, això va anunciar el mateix Nadal poc després d’assumir el seu nou rol.

Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser un home de perfil baix. I, a fe de Déu, que no es pot pas dir que hagi tingut un perfil presidencialista. Fins i tot, va tenir problemes per mostrar-se agressiu durant la campanya. President Montilla, no va ser mai convincent i el dia del debat televisat va acabar de firmar la seva derrota. La posada en escena el va condemnar. Durant aquest temps, el seu Executiu ha pecat per tenir massa veus discordants que, la majoria de vegades, eren poc crítiques o tapaven el què podia haver estat un encert en la gestió: la llei d’educació, la llei del cinema o la gairebé supressió de l’impost de successions. Aquests set anys de tripartit han servit perquè els catalans vegin que existeixen altres maneres de governar més enllà de les majories absolutes o els pactes puntuals, però també han corroborat que CiU no ha estat mai un artefacte i ha après dels seus errors. Artur Mas, humanitzat cada dia més, ha fet dels nacionalistes un exèrcit disciplinat que no s’ha rendit encara que hagi perdut dues vegades seguides la presidència de la Generalitat, tot i guanyar les eleccions. Ha trencat amb la màxima del veterà Giulio Andreotti que afirma que el poder no desgasta, sinó que desgasta no tenir-lo. Mas el va perdre, però ha construït una alternativa, no s’ha gelat a l’oposició i aquest 29N en va recollir els fruits.

President Montilla ha donat una lliçó de maneres a Joan Puigcercós. Ha plegat amb dignitat, però amb vostè hauria de venir el líder republicà. No val posar el càrrec a disposició d’un consell nacional que ell mateix controla! Esquerra ha estat l’altra gran perdedora, sobretot quan un s’ho mira amb l’òptica esbiaixada que suposa ser d’Osona i comprovar com a la comarca fins i tot han estat superats per la dissidència independentista de Solidaritat Catalana. President Montilla, quan es trobi amb Joan Puigcercós per consolar-se mútuament expliqui-li que el seu pecat ha estat, precisament, el de confiar en vostè. L’electorat independentista ha castigat Esquerra per ser poc radical, perquè durant els anys de tripartit han contribuït a l’autonomisme quan el seu votant volia més rauxa, perquè han posat per davant l’eix de classe enlloc del debat centre-perifèria. Error estratègic, derrota històrica. I, quan ha estat hora d’analitzar la derrota i l’èxit de la dissidència laportista ho han atribuït al vot nou, al vot jove. Fins i tot, en aquest argument hi planeja el dubte.

President Montilla, em sap greu que no pugui gaudir de la nova fauna política des de l’hemicicle. De ben segur, que s’ho passaria bé conversant amb el notari Alfons López Tena al bar del Parlament encara que no compartissin bona part de l’ideari polític, així com també crec que serà divertit viure des de dins la Cambra el nou rumb que pren el discurs polític català amb Laporta i Rivera compartint el grup mixt: discursos antagònics, però rauxa compartida. Vostè marxa, però arriben nous diputats (alguns de ben joves, per cert) que hauran de prendre decisions sobre com redreçar o continuar amb el rumb del país que vostè deixa. Sort per a vostè que passarà a ser un actor de repartiment i, sobretot, per a tots els altres que han d’encarar el futur de Catalunya.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Tornant de Vic... un dia després del debat de TV3

Artur Mas ha consolidat la seva hegemonia a Vic. Més de 1.500 persones han aclamat el líder de CiU al recinte firal del Sucre en un ambient d'eufòria després de veure com ell sortia airós del debat d'ahir. El simpatitzant i votant de CiU veu la victòria molt aprop; però, el líder vol contenir l'eufòria i encara fa crides a la mobilització. Fins l'últim moment, Mas no dormirà. El debat a sis bandes, novament, va posar de manifest el poder de la televisió per ridiculitzar als seus protagonistes, talment com a l'Amèrica dels seixanta i el primer debat televisat, Kennedy-Nixon. Montilla, capcot, va ser el candidat que més va llegir els apunts (no tenia la lliçó apresa?), que menys va moure les mans, que més li va costar crear un discurs àgil i versàtil per poder tornar els cops de l'enemic. Mentrestant, Mas va fer un exercici sublim de retòrica, sobretot al final, quan va convertir l'última envestida de l'actual President -"vostè pactarà amb el Partit Popular", va afirmar Montilla- en una pregunta compromesa pel líder socialista, "que jo pacti amb el Partit Popular depèn que vostès em posin fàcil l'investidura", va respondre-li el líder convergent.

Encara a Vic, Mas va retreure a Montilla que no continuessin a duo el debat d'ahir. Utopia, es clar, però això mostra la seguretat d'un candidat que, fins que no ha estat l'hora, no ha entrat al cos a cos. Que ha usat els errors dels altres per fer una campanya de to baix, de manera que ha mostrat la vessant més contructiva de la seva proposta. El dia 28 de novembre veurem si, aquest cop sí, David Madí ha encertat l'estratègia. De moment, les enquestes li van a favor. A l'espera del debat cara a cara entre els dos presidenciables, és CiU qui de moment ha fet evolucionar més coherentment la campanya. Però, dubto molt que Montilla s'atrevís a demanar el cara a cara en directe si no sap que té un seguit de gent treballant per trobar la manera de tombar l'enemic en el duel final. Collboni i Zaragoza són hàbils, astuts i, de ben segur, que hi haurà algun aspecte que saben que pot fer pujar els colors a la cara del líder convegent. De moment, el Cas Palau ha estat força al marge de la campanya...

Torno a casa des del Sucre. Al carrer, una forgoneta es para i en surten dos nois que pengen cargells de Reagrupament. Els demano què tal va la campanya (Carretero ja ha passat per Vic) i un d'ells em diu que és la seva primera experiència en política, però que la desafecció l'ha fet decidir en donar suport a aquesta força extraparlamentària. Està il·lusionat i de seguida em fa tot un discrus del perquè cal que apostem per l'independència: discurs conegut per tots, però que té en l'espoli que pateix el país un dels seus punts essencials. És l'altra cara de la campanya, la del partit petit que ha de viure en l'anonimat dels mitjans, que pot congregar mítings massius però que a Barcelona ningú en fa cas. Són els partits que han hagut de creure en la premsa comarcal i l'Internet (webs, xarxes socials, mitjans electrònics...) per tenir veu a la campanya. Els partits que han hagut de fer més esforç de persuasió per trobar gent que, voluntàriament, han deixat hores de família per penjar cartells, com abans.

El dia 28 de novembre serà divertit. Per primera vegada hi ha un bon grup de petits partits que tenen aspiracions reals d'entrar al Parlament. I, per altra banda, CiU vol convertir la diada en un punt d'inflexió del camí que fins ara ha pres el país. S'acosta un dia fantàstic, sobretot pels analistes.

dijous, 11 de novembre de 2010

Comença la campanya

Arribo a casa havent passat un dia cansat, després de treballar i escriure per poder posar en ordre alguns papers que haig de presentar en un congrés sobre cartellisme polític. Abans de tancar l'ordinador, una ullada al twitter. De fet, aquesta eina avui en dia és una de les millors per poder estar informat en tot moment, talment com una agència de notícies que et posa al dia a través de flaixos i titulars, però que llavors tens l'obligació d'anar a buscar més informació a d'altres enllaços que han treballat més les notícies. El concepte de "periodisme mashup", de creació de camins de significat aprofitant el llenguatge hipertextual, que tant bé teoritza l'excompany de la UAB, Santi Tejedor. S'acosta la campanya i el timeline del twitter va ple de missatges dels partits: Cativistes, Sociates, els consellers... quantitat de perfils polítics que posen oli a l'engrenatge que cada partit ha dissenyat per recórrer carrers i places i aconseguir arreplegar els últims vots.

De fet, la majoria de gent ja té el vot decidit des de fa temps. Jo, el primer. Avui, els mitings són eines per reforçar el sentiment de pertinença i la viralització de missatges ens ha inundat els ordinadors de propaganda electoral: correu electrònic, facebook, twitter i més. De sobte, em fixo amb un: la bona amiga Marta Pascal (JNC) m'enllaça amb una web del seu partit on presenta els candidats més joves de la formació. Alguns, fins i tot massa! No obstant, m'agrada, sobretot veure el compromís que hi posa ella en defensar uns ideals, igualment com m'agraden els altres companys de promoció o de l'institut que sé que estan militant en política per convicció, perquè creuen que des del seus partits poden aconseguir una millor societat. En Pep Paré (Joventuts Socialistes), a Centelles; l'Isaac Peraire (JERC), a Prats de Lluçanès... i d'altres que segur que em descuido, però a qui des d'aquest post, hores abans de donar llum verda la campanya, vull agraïr el seu esforç en oferir-me cada dia un nou comentari en què rumiar.

Tornem a les eleccions. Aquest any ens hi juguem molt. La Catalunya del futur no es pot permetre més passos endarrera, tant a nivell nacional com a nivell econòmic. Ja he dit en alguna ocasió que el keynesianisme mal entès no pot hipotecar el futur d'un país que fa temps que corre amb la política del xec com a base de la recuperació econòmica (molt influenciats per un govern socialista espanyol a la deriva) i que amb la retallada de l'Estatut ha fet un pas enrera en l'autogovern. És veritat que el nou sistema de finançament que s'ha negociat ens ha augmentat la quantitat de recursos, però també és veritat que ara mateix ens hem adonat que no n'hi ha prou. Que la Generalitat té les arques buides i que una de les primeres feines que tindrà el nou executiu, sigui del color que sigui, serà pensar com torna a la majoria de jubilats els interessos dels bons que han comprat, confiants i il·lusionats a la vegada, al 4,75%. Ai!

Però, l'error seria supeditar tot el discurs a l'economia. Aquestes eleccions són les que el missatge independentista podrà cobrar més força amb la quantitat de forces polítiques que, d'una manera o altre, el porten a l'ADN polític: CiU, RCat, SI i ERC. Missatge diversificat, poc cohesionat, és veritat, però és un moment ideal per posar-lo a l'agenda política i fer-lo un eix essencial del discurs polític català futur. Si CiU guanya les eleccions tindrà un deure moral amb els joves nacionalistes, la majoria il·lusionats amb la deriva que el partit ha pres en aquest àmbit. És per aquest motiu que em preocupen els pactes posteriors i la desil·lusió o desencís que aquests poden generar. Qui voti CiU ha de pensar en el pragmatisme, no en els grans ideals. Les enquestes no pronostiquen cap majoria absoluta, de fet, l'última del Centre d'Estudis d'Opinió inclús dóna un cert repunt en l'intenció de vot als partits de l'actual govern, i per tant les aliances posteriors poden ser claus: amb qui pactarà CiU?, amb un partit tant poc coherent amb els seus ideals com ERC?, o amb el PPC, que frisen per ser la frontisa que ajudi a canviar el signe polític català i, de retruc, l'avantguarda del canvi a la Moncloa?

Parlant del PPC, aquestes eleccions també seran les del discurs de la immigració. Sánchez Camacho ja ho va demostar en el programa del Tinc una pregunta per vostè, a la Primera de TVE. Des que els convergents vigatans van posar el debat a l'agenda política amb el cas del padró, el tema no ha parat de generar literatura entre els analistes polítics. Aquestes eleccions seran essencials per determinar quina política immigratòria es porta a terme, si més no, de quines bases ideològiques marcaran l'acció de la nova Generalitat. Per primer cop, un partit xenòfob pot entrar a la Cambra catalana i, això, pot comportar un canvi radical amb com s'enfoqui el debat dins el Parlament.

Ara, el més important és que anem a votar, que siguem conscients del què ens juguem i que fem de l'abstenció el vertader perdedor d'aquestes eleccions. Ànims!

dimecres, 3 de novembre de 2010

Lliçons de les legislatives

Després de dos anys de l'històrica victòria d'Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units, els americans han tornat a demostrar que la volatilitat de la seva identitat política és una característica bàsica del seu sistema. Els republicans han recuperat la cambra de representants i han explicat, ja des de bon començament, que demanaran a Obama que retiri la reforma sanitària. Una de les victòries més importants de la presidència de l'afroamericà és amenaçada per aquells qui van portar el país a la Guerra d'Iraq i encara, en alguns entorns, qüestionen veritats com el canvi climàtic. Inceïble! Els lobby's han tornat a guanyar la partida a la societat civil. L'únic element d'esperança és que els demòcrates no han perdut el Senat i, per tant, la victòria republicana no serà tant dolça com alguns es pensaven.

Les legislatives als Estats Units tornen a posar sobre la taula aspectes interessants per poder analitzar el món en què vivim. I, sobretot, la política. Primer: la crisi de les ideologies. Els antics cleavages, fractures de classe, de religió, el centre-perifèrie són antiquats per analitzar el "com i perquè votem". Als Estats Units, l'essència del sistema està en una política professionalitzada, d'interessos corporatius i particulars que tant els és votar republicà com demòcrata si algú els representa. El candidat és un producte, el programa un instrument de representació d'interessos corporatius i individuals.
Segon: el poder dels lobby's. Els grups de pressió que són els qui guien els discurssos de molts candidats i marquen les polítiques que cal portar a terme en funció d'aquells qui els paguen. La campanya d'alguns republicans en contra de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic ha estat un exemple evident i il·lustratiu del funcionament d'aquests actors, ara ja essencials a qualsevol debat polític.
Tercer: les crisis estructurals acaben convertint-se en derrotes particulars pels líders polítics. L'abstracció és difícil en política, cal buscar sempre un culpable dels nostres mals. La manca de solucions a la crisi -que té arrels més llunyanes que no pas les polítiques portades a terme des del 2008- ha acabat castigant durament el govern Obama, igualment com castigarà el govern Montilla aquest novembre.
Quart: la por és motor de canvi. La por dels americans al socialisme (increible que encara sentim això!, com si fossim a mitjans del segle XIX) ha creat nous públics disposats a creure's un discurs populista que garanteix l'essencialisme.
Cinquè: el populisme és un fenomen en alça. El Tea Party als Estats Units, però també altres partits a Europa han demostrat que els discursos fàcils, absolutistes, poc disposats a entendre la diversitat, basats en la por al desconegut o la pèrdua d'una essència que se suposa que forma la base de la cultura dominant són útils per recuperar poder polític i presència pública per part d'alguns candidats.

Les legislatives americanes han estat un bon exemple de cap on va la política actual. Un bon exemple per posar a les classes de marketing polític de les Universitats. Però, sobretot, són un element de reflexió que ens ha d'ajudar a entendre una mica més com es mou el poder. Comunicació i poder, titula Manuel Castells en el seu últim llibre. I, mai més ben dit en el context actual, la política és l'art de comunicar bé per poder tenir recursos que ens portin a aconseguir el poder. Els Estats Units continuen marcant el camí. Bo o dolent, segur que ens hi afegirem.

divendres, 22 d’octubre de 2010

'Chupando del vote': la nova lliçó d'un mestre de periodistes

Sempre s'ha dit que periodistes i polítics eren poc amics, però que per altra banda es necessiten mútuament. En pocs dies he presenciat dues situacions, una mediàticament i una altre en persona, on es constata que a vegades aquestes dues professions conviuen en franca harmonia i, sobretot, saben respectar-se i enriure's sanament dels seus defectes i alabar les virtuds. El relleu a la vicepresidència del Govern espanyol va estar marcat per un alt grau de sentimentalisme quan Maria Teresa Fernández de la Vega va rebre un ram de flors dels corresponsals a la Moncloa i ella, personalment, es va acomiadar dels assistents a la sala de premsa. Petons a tothom. Moment emotiu per un jove periodista que ho veu a la tele i constata que, moltes vegades, la feina ben feta té una recompensa encara que un dia hagis de tirar de la crítica ferotge o no combreguis amb la posició oficial. El ram de roses que portava De la Vega, la seva cara desencaixada a punt de caure una llàgrima, és el senyal que ella ha exercit de portaveu del Govern respectant, per sobre de tot, l'interlocutor; sabent que davant hi té professionals que han d'omplir cada dia hores, minuts i fulles d'informació i que de les seves declaracions en depèn l'estabilitat políticoeconòmica de gran part del país.

Els comentaris sobre el nou govern, sobre les desafortunades declaracions de l'alcalde de Valladolid respecte la nova ministre Leire Pajín, van ser el tema dominant del pre i post acte de presentació del nou llibre de l'amic i mestre Ramon Miravitllas, Chupando del vote, on la bulímia periodística i la sàtira marquen les pàgines d'una obra que trenca els motlles del clàssic llibre de reflexió política. Ara, més que mai, cal prendre's la vida amb sentit de l'humor. Miravitllas en estat pur, recuperant el gènere burlesc dels seus inicis a la premsa escrita, dedicat als més afèrrims defensors d'una política que se la pugui tutejar, pròxima, que se'n rigui de les seves pífies. A la taula, Miravitllas envoltat de dues de les Miss de la COM: Montserrat Nebrera (ex PP) i Caterina Mieres (PSC). Hi faltava l'Irene Rigau (CiU), el glamur per excel·lència d'una tertúlia de dones que ha donat nits de glòria a l'antena d'aquesta emissora barcelonina i, amb els micròfons apagats, ha acabat generant una complicitat especial entre convergent, socialista i conservadora. La Nebrera i la Mieres, cara a cara i davant del seu butxí mensual, per alabar les virtuds de l'obra d'un periodista que no ha tingut mai pels a la llengua, d'una "ànima lliure", com va puntualitzar l'ex diputada conservadora.

Que ambdues acceptessin presentar una obra com la de Ramon Miravitllas, que no dubte de treure tota la seva sorna i sentit de l'humor per fer-nos gaudir una mica d'aquesta Espanya de "pícaros, pérfidos y corruptos" és el senyal que, per sobre de tot, el periodista és honrat. Nebrera i Mieres a la palestra, Jordi Menéndez (PSC), Salvador Milà (ICV-EUiA) o Magda Oranich (CiU), entre d'altres pesos pesants de la classe política, entre l'auditori on també hi havia el punyent Àlex Salmon o els companys de COM Ràdio. Menéndez reia per sota el nas cada vegada que passava pàgina, mentre els altres parlaven a la tarima. Polítics i periodistes van entendre que, avui en dia, si no es posa humor a la política podem acabar engrandint la massa de desencantats. Però, per sobre de tot, Miravitllas va donar una nova lliçó del què significa ser periodista: quan, fins i tot en el moment que l'estilet està més afilat (això és, quan la sàtira és el gènere dominant de l'obra), la possible víctima (el polític) deixa descoberta, voluntàriament, la reraguardia és que hi ha una complicitat total entre dues professions nascudes, teòricament, per estar en guerra permanent. I, a La Nit, quan el mestre recita cada nit la seva lliçó, el polític s'adona que fins i tot pot arribar a aprendre del seu futur botxí. El mestre és molt gran!

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Coreografies sud-africanes i projectes d'RSC

Aquest cap de setmana m'ha caigut a les mans informació sobre un esdeveniment que, tot i no estar en el calendari futbolístic més mediàtic, és bo fer-hi una ullada per reflexionar-hi. La Danone Nations Cup que es disputa a Sud Àfrica ja està en marxa i, com a representants espanyols, hi han anat els equips alevins del RCD Espanyol i el Sevilla FC, dues de les pedreres més importants del país.

Llegeixo informació de la competició en el bloc de Miquel Perdiguer, exjugador del futbol base de l'Espanyol i actualment directiu de Danone Espanya. S'il·lusiona davant de la disciplina que mostren els nens, dels valors que l'esport promou, però sobretot se sorprèn per la manera que les cultures futbolístiques es plasmen en cadascun dels equips. Efectivament, l'evolució dels mètodes d'escalfament en els equips espanyols o la "coreografia de musical" del Colo Colo xilè a l'hora de preparar un partit mostren que no tothom entén el futbol de la mateixa manera: alguns més tàctic, disciplinat, d'altres intenten estimular la imaginació i el jogo bonito. L'èxit del futbol base és la formació integral del jugador. Per una banda, l'estimulació dels valors socials i l'ètica esportiva; de l'altre, i si estem parlant d'alt rendiment, la creació d'un sistema de joc que des de la base es pugui extrapolar cap a categories superiors i plasmar en els equips d'elit. Sigui quina sigui la filosofia, però coherents en totes les fases de l'evolució de l'esportista.

Però, la Danone Nations Cup no només em permet parlar de futbol base, sinó que m'agradaria poder fer un canvi de rumb per acabar aquest post per avançar en què significa estructurar correctament un projecte de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). En un moment que la integració de les empreses a la societat que els acull és essencial, les multinacionals recorren a valors universals per legitimar la seva missió empresarial: l'esport s'ha convertit en un element clau per aquests projectes i, Danone, atenta a les demandes socials, crec que fa una aposta molt coherent: la correcte alimentació sempre ha anat associada a una pràctica esportiva satisfactòria i, al cap i a la fi, són dos dels aspectes que més ha de cuidar la persona si vol tenir un nivell de vida de qualitat.

dimecres, 29 de setembre de 2010

El Barça i la vaga... primer el futbol!

La vaga del 29-S està arribant a la seva fi. Viscuda des de la universitat, tampoc sembla que el seguiment hagi estat tant massiu com apunten els sindicats. Com molts companys del meu departament, jo he estat al meu lloc de treball i una dotzena d’estudiants han fet classe amb mi a dos quarts de nou del matí. Tothom té dret a treballar o no, en tot cas, el més important és que es mantinguin les formes i no s’acabi a cops d’estopa com alguns piquets el centre de Barcelona.

Pujo al cotxe a mitja tarda. Avui, el Barça jugarà a Rússia, en territori tàrtar on l’any passat va naufragar també en la fase de grups de la Champions. No pensava en la vaga: hi haurà futbol? Sí, es clar. Quim Maria Puyal i Carles Domènech, un des de Kazan, l’altre des de Barcelona, retransmeten a dues veus el partit. “Aquest partit ha estat possible gràcies a l’acord de serveis mínims que han arribat els treballadors de Catalunya Ràdio”, diu de tant en tant el mestre. Només faltaria! Notícies i futbol formen l’única variant de la programació en un dia que Catalunya Música ha estat la protagonista de l’antena. Cançons força boniques, certament. A la nit, arribo a casa: TV3 retransmet sense veu el partit entre el Manchester United i el València, també de la Lliga de Campions. La Champions, senyors, passa per davant de tot. La venda de drets no entén de disputes nacionals i el partit s’ha d’emetre, encara que sigui sense veu.

El futbol és, més que mai avui, l’opi del poble. El què fa que la vaga passi a segon terme a partir de les sis de la tarda, quan Gol TV comença la prèvia del partit entre els de Guardiola i els tàrtars. Qui és sindicalista i qui és esquirol dins d’un bar... per exemple, un dels que hi ha prop de la meva facultat i tenien un públic força nombrós congregat davant la pantalla? Els perfils es dilueixen mentre la cervesa corre per la taula i els blaugrana topen de nou amb un equip que l’any passat ja els va deixar glaçats dues vegades.

dissabte, 25 de setembre de 2010

El triomf de Richelieu

Oficialment encara no hi ha data, però aquesta campanya sembla que no s'escaparà d'un cara a cara entre el president José Montilla (PSC) i el líder de l'oposició, el convergent Artur Mas. Si la campanya espanyola es va atomitzar amb els duels Zapatero-Rajoy, l'ecosistema català -aquell que Enric Juliana en diu “d'estructura holandesa i d’aires italians”- també sembla que vol optar pel mateix camí: el PSC i CiU són més partidaris d'oblidar l’especificitat "holandesa" del sistema (l'atomització) i avançar cap a un bipartidisme que els consolidi com les dues úniques forces amb capacitat per assumir la presidència de la Generalitat. La resta, actors de repartiment en una obra que només ha de tenir, i segurament tindrà, dos protagonistes: José Montilla i Artur Mas.

De fet, de facto és així, però fins avui no hi havia hagut una mostra d’intencions tant clara com la que Collboni i Madí, els dos nous Richelieus de la política catalana (un més nou que l’altre), han tingut en acceptar-se mútuament l’organització d’un duel entre els seus dos líders. A plantar batalla. Per què ara i no en el passat? Potser, un socialisme en hores baixes creu que presentar Montilla com un candidat capaç d’aguantar estoicament l’envestida de Mas, sense lictors que l’escortin a banda i banda, el rellançarà a la reelecció. De fet, el socialisme fa temps que només té una fixació: explicar l’obra de govern i fer-se-la seva, mentre els seus socis del tripartit esgarrapen moments de glòria per dir que, sortosament, no tot ha estat gràcies al què la quarta planta del carrer Nicaragua va planificar ara fa quatre anys.

Un cara a cara pot ser, evidentment, el millor escenari perquè Montilla exposi el seu llegat sense tenir soroll al clatell que l’empipi, sense cap altre candidat que vulgui fer-se seves les obres de les conselleries que no controlaven els socialistes. Montilla vol fer una opa al seus socis, de ben cert. El socialisme ha vist que la càrrega republicana i ecosocialista pot pesar com una llosa en un debat coral, quan els discursos obliden les aliances i es dediquen a reforçar l’egocentrisme d’aquells qui els entonen en busca de la glòria: el titular de l’endemà. Amb Montilla decidit a plantar cara, a deixar l’escorta i a sortir a camp obert sense protecció en cap dels dos flancs de la batalla (on històricament s’hi situava la cavalleria), Mas ha de saber bé com moure fitxa. Les grans batalles s’han guanyat gràcies a l’estucia dels líders, a sorprendre el rival amb disposicions tàctiques que trencaven els esquemes habituals: Leuctra, Gaugamela, Zama, Magnesia... en totes hi va haver canvis importants que van permetre a un dels generals sorprendre l’enemic. Mas no pot refiar-se en el cara a cara, creure que lluitarà contra un rival en hores baixes que busca l’última batalla a la desesperada: glòria o oblit.

Montilla busca el cara a cara perquè, per descomptat, que al carrer Nicaragua disposen d’elements que poden erosionar el líder emergent i que en altre temps no tenien. Dossiers, escàndols o, simplement, repetir per enèsima vegada, però en prime time, les vinculacions de CiU amb el cas Palau i esperar que a base de redundància es pugui crear una nova realitat. Amb aquest panorama, el debat serà per Artur Mas el moment de consagrar l’alternativa i deixar assentats els compromisos postelectorals, de demostrar que existeix un polític que va més enllà de l’estereotip, de plasmar en primer time l’astúcia i els dots de lideratge que s’amaguen darrera la Màscara del Rei Artur (Pilar Rahola, 2010).

diumenge, 19 de setembre de 2010

Reflexions immediates després de la lesió de Messi

Avui, els companys de Mundo Deportivo han inventat una nova paraula que entrarà a formar part del lèxic futbolístic del país: "Messisidi". Sí, una paraula que descriu una entrada dura a un astre del futbol, una acció pròpia d'una persona que no contempla l'esport des de l'ètica ni els valors que aquest respresenta des de la seva concepció. I, sobretot, que es veu enalitada per un públic que li canta a favor "Messi múerete". Quina barra! Els vells fantasmes apareixin aquest diumenge a les redaccions de tots els diaris catalans recordant l'entrada de Goikoetxea a Maradona, aquella que va deixar vist per sentència el pas de l'astre argentí pel Camp Nou. Ara, d'Ujfalusi a un jove crack, Leo Messi, el millor futbolista del món.

S'acaba el partit. El nou canal de Marca que es veu per la Televisió Digital Terrestre (TDT) entaula una tertúlia aferrissada per poder comentar la roda de premsa de Pep Guardiola. Hi ha qui el defensa, hi ha qui el titlla de prepotent, "d'home vestit d'Armani". Tot, a base de crits pocs arguments que acreditin que aquelles persones estan assentades davant d'una càmera perquè representen alguna cosa més que un simple hoolligan enfurismat perquè no se li respecte el torn de paraula. Degeneració del periodisme esportiu d'un país que, ara per ara, permet el fanatisme a les redaccions abans que l'anàlisi racional. Com es pot tillar de prepotent un entrenador que només demana respecte per aquells qui volen practicar bon futbol, per els jugadors que fan gran aquest esport i que demostren que es poden fer maravelles amb una pilota als peus?

L'entrada a Messi -per sort només sembla que estarà 15 dies fora dels terrenys de joc- és l'exemple del què no pot passar en un camp de futbol si aquells qui el reglamenten no són prou conscients del què tenen entre les mans. Els àrbitres i la federació tenen part de responsabilitat a l'hora de preveure aquestes situacions, sobretot, a l'hora de posar sansions exemplars a tots aquells qui, ja abans que Ujfalusi trepitgés el tormell del jove argentí i li deixés com una bota, havien fet alguna acció semblant. I, els mitjans, fidels caçadors d'audiències, tenim el deure de no contribuir a la banalització d'aquest tipus d'accions. Pensem-hi, ara que potser no serà res.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Joc net? No en política

Quan es van convocar les eleccions autonòmiques, moltes veus de l'ecosistema polític es van aixecar demanant "joc net". Paraules molt poc significatives en la política actual, la del tacticisme i la d'un país on encara hi ha poca cultura de fer llistes obertes, on les secretaries d'organització dels partits s'erigeixen com els vertaders baluards de l'statu quo i res no pot passar sense el consentiment d'aquells qui controlen l'aparell. Un exemple, tant sols, de com les coses són difícils de canviar: en l'acte que Solidaritat Catalana va fer a la plaça Major de Vic (aquesta és una de les formacions que demana regeneració política), on presentava els candidats a les primàries per a la Catalunya Central, Alfons López Tena ja va presentar Joan Laporta com el futur president de la Generalitat abans de celebrar-se aquestes primàries. Se li va escapar? Era un avís per a navegants? Es clar que tot feia pensar que sortiria erigit cap de llista per Barcelona, però crec que un bon polític és aquell qui té respecte per aquells qui li treballen des de la base, amb il•lusió per poder generar una nova proposta, des del contacte directe amb la gent; i aquests, en aquelles circumstàncies, eren els candidats de base de Solidaritat a les primàries.

Anem al gra. Jaume Sobrequés o Pasqual Maragall han sortit a la palestra per defensar que el nou president de la Generalitat ha de ser el convergent Artur Mas. Maniobres subterrànies, com denuncien des de la quarta planta del carrer Nicaragua, ara que a cal PSC hi ha més banderes espanyoles que mai i els més catalanistes (pobre Castells, la que li caurà a sobre) han de buscar escletxes per dir la seva. Però, tot aquest enrenou d'altes i baixes, de suports inesperats a Mas, forma part del joc polític, de com CiU busca la manera de gestionar l'agenda temàtica dels mitjans catalans, de com establir els temes bàsics que han de marcar l'evolució de l'opinió publicada i influir en l'opinió pública. I, de ben segur, que els socialistes faran el mateix a mesura que s’acosti el dia electoral.

M'agrada la política i, com a tal, m’interessa analitzar-la des d'un punt de vista estratègic. Entenc perfectament que la feina d’en Madí (CiU) o en Collboni (PSC) ha de ser fer moure els fils de la campanya de forma sigilosa, però efectiva, fer que la nau navegui amb un rumb fix i trobar la manera de superar els icebergs que en altre temps van enfonsar el Titànic. Demanar "joc net" moltes vegades és demanar una quimera, a menys que no sigui per evitar incorre en atacs a l’honor o la intimitat dels candidats. Ser astut a l'hora de gestionar l'agenda mediàtica no és res més que fer bé la feina que a un cap de campanya se li suposa que sap fer. És a dir, aprendre dels errors, no pujar el carro del leirismo de Ferraz durant les eleccions europees. La campanya es presenta interessant cada dia que avança, sobretot, a l’espera de veure com el PSC planteja el xoc frontal amb una Convergència que avança amb pas ferm, conscient que ara té les de guanyar i sabent que, en dues ocasions, la victòria no li va donar la possibilitat de formar govern. De moment, sembla que els socialistes es dediquen a veure-les venir, a preparar el contraatac aprofitant un moment de descuit de l’adversari. El tindrà?

Foto: Cristina Garcia. Parlament Universitari 2010. Taller de premsa.

dijous, 9 de setembre de 2010

Reflexions després d'una visita

Una de les avantatges de treballar a la universitat és poder conèixer a molta gent. No sempre s'ha d'estar davant d'un ordinador; moltes vegades, la pròpia tasca investigadora et permet entrar en contacte amb nous perfils que, més enllà de la feina, acaben establint una bona amistat amb l'interlocutor. Aquest és el cas de la Sarah Gong, una professora de Sheffield d'origen xinès que ha visitat aquests dies Vic i Barcelona. La primera vegada que la vaig veure va ser en un autobús de París. Sortíem d'una sessió de comunicacions de la seu de l'UNESCO i anàvem cap a una recepció oficial al museu d'història natural. Vam començar parlant de tennis taula (es clar, a Vic hi ha el Fotoprix, on en aquells moments hi jugava una xinès de nom Dong Qian, i a mi em va anar bé per començar a intercanviar uns quants mots), però de seguida la conversa va anar madurant i es va traduir amb l'inici d'una bona amistat que ha durat fins els nostres dies.

Aquests dies que hem passat a Vic han servit per constatar que, moltes vegades, el coneixement és el què pot fer feliç a una persona, i més si treballa a la universitat: pensar que pot aprendre cada dia, que tothom li pot ensenyar alguna cosa nova i que sempre s'ha d'estar disposat a escoltar. La Sarah (el nom xinès és Qian) viu dues realitats molt diferents, la de la universitat al Regne Unit i la d'una família, també de pares dedicats a la universitat, però que continua arrelada a la Xina. De fet, ella hi vol tornar amb l'Steven, el seu xicot. Persones com ella, que són capaces d'analitzar fredament els pros i contres de dues societats tant diferents i plantejar-te una anàlisi racional, més enllà del conflicte ideològic o polític, són dignes d'escoltar. Per què vol deixar el Regne Unit, aparença de democràcia ideal, per tornar al capitalisme salvatge i al control polític encobert de la Xina? Aprendre, aquesta és una de les màximes per poder ser feliç i no perdre mai la motivació per la teva feina. Segurament, el dia que no aconseguim aprendre coses noves allà on treballem, aquell dia també serà l'inici d'un fracàs personal.

dijous, 2 de setembre de 2010

Laporta i el vigatanisme. Crònica de l'entronització d'un nou líder independentista

Cada dia en sap més. Davant del faristol, al principi encara se’l veu neguitós, com un alumne que exposa per primer cop un treball davant del professor, però quan avança en la seva prèdica agafa seguretat. Imposta la veu, modela el discurs sense haver de recorre a vulgarismes –“al loro, que no estamos tan mal”, que de tant en tant etzibava quan era al capdavant d’una de les institucions més importants del país, i de la catalanitat potser també– i posa èmfasi allà on toca. Sap arrancar l’aplaudiment unànime. Al cap i a la fi, s’adona que encara és l’estrella. Ara, amb molts menys flaixos que l’envolten, amb menys glamour, amb menys seguidors a qui rendir comptes... però no perd la seguretat al caminar, aquell posat dandi que, en algunes fotografies, amb ulleres de sol i camisa descordada fins el tercer botó entronitza el seu aspecte més que mediterrani.

Joan Laporta és el primer entre iguals dels tres tenors de l’independentisme. Ni Carretero ni Esquerra. Ara, si més no a Osona, qui enarbora l’estelada amb més força és Solidaritat Catalana (SCI). I, la plaça Major de Vic és l’epicentre d’aquest moviment. Vic, com a ciutat, va veure néixer el Laporta polític. Aquell president del Barça que, amb el seu mandat agonitzant i l’equip de Guardiola triomfal, improvisava un discurs de principiant en la clausura de la campanya d’Osona Decideix. Discurs faltat de coherència, decebedor pels analistes. Al cap d’uns mesos, els protagonistes tornaven. Però musculats. En Jan n’aprèn: l’experiència de ser president del Barça no és qualsevol, tenir incidència sobre 250 milions de seguidors a tot el món no està a l’abast de tothom i enforteix, genera una pell suficientment gruixuda per poder entomar les canonades que venen dels diversos flancs que té oberts, a l’interior del club ara que el rosellisme ha pres el poder o entre els futurs enemics electorals, els partits que ara ell considera autonomistes o espanyolistes. Aquells a qui davant d’una plaça Major que feia goig va titllar de corruptes, que només buscaven tenir càrrecs i a qui va dir que demanarà explicacions quan sigui al Parlament.

Els solidaris tenen clar que no es pot fer política sense discurs, sense crear ideologia. Segurament, això és el que els diferencia dels reagrupats –que aquesta mateixa setmana van obrir local a Vic i van tenir la mala sort de veure com deu dels seus amenaçaven de passar-se amb bloc a SCI–. Homes com l’escriptor Antoni Pladevall, el constitucionalista Héctor López Bofill o el filòleg Toni Strubell formen part d’aquesta segona fila d’homes laportistes que saben nodrir de discurs els vuits que generen els tres tenors: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Tres tenors que saben llegir el partit –herència futbolística del Laporta més cruyffista?–, que saben complementar-se tot i haver tingut diferències en el passat. Bertran obra el míting, és la rauxa, qui encén els ànims, qui dirigeix l’escalfament de la claca que espera ansiosa aclamar un nou líder. Creïble? No ho sabrem fins les eleccions, però de moment, si més no, té de què parlar. A López Tena se li guarda la part política, la d’explicar perquè SCI és la millor opció per arribar a l’horitzó nacional de plenitud; la d’explicar perquè el concert econòmic que proposa CiU no és possible –“ja que suposa la reforma de la constitució”, explica López Tena– o de llançar fletxes enverinades contra ERC perquè dóna suport a un partit “espanyolista”, com el PSC. I Laporta posa la cirera al pastís, escriu l’epíleg de la jornada, trenca esquemes i demostra que porta les dades econòmiques més que preparades. Parla d’espoli i ho justifica: Catalunya dóna un 10% a la solidaritat estatal, un land alemany el 4% i un estat americà només el 2%. Assegura que augmentaran la despesa social si es recuperen els diners que ara s’emporta Madrid, d’incrementar l’inversió en infrastructures, d’apujar les pensions i d’abaixar l’impost de societats per permetre que les empreses augmentin els beneficis. En té estudis que ho demostren, puntualitza.

S’acaba el míting. Encara hi ha qui amb una samarreta del Barça que porta escrita a l’espatlla el nom de l’expresident s’acosta a l’escenari. No el veu, ja és dins del cotxe i surt esperitat. Avui, ha firmat menys autògrafs, però ha tornat a demostrar que és un tot terreny. Laporta i Vic caminen políticament agafats de la mà. Fins i tot, recupera el Canonge Collell per fer la cita de clausura. Aquell vigatanisme que també López Tena va emprar per tancar la lectura dels resultats d’Osona Decideix a la plaça de la Catedral. En aquell moment, va citar Torres i Bages. Aquells intel•lectuals pares del catalanisme conservador. Vigatanisme en estat pur, també aquest 2010.

Foto: Flickr de Saül Gordillo

dilluns, 30 d’agost de 2010

Lliçons de mercenari

Qui va recordar Ibra ahir? Gol de vaselina de Messi, increïble voleia d'Iniesta i cop de cap de Villa fruit de la seva societat amb Dani Alves. El Barça meravella de nou, torna a demostrar que conserva l’esperit. Mentrestant, Ibra es feia una foto amb els colors negre-i-vermell de l'enemic de l'equip on va militar fins el 2009. Amb les dades a la mà del seu traspàs, de l’estalvi de la fitxa que tindrà el Barça i, sobretot, veient la seva actitud respecte a qui l'ha acollit durant aquesta temporada és lògic que, Ibra, passarà a la història del barcelonisme com un dels jugadores més mal recordats. Qui el vol ara? Qui vol l'home que, sense raó aparent (només la sap ell) s'ha enfrontat a un Guardiola triomfant i un Messi que, ahir, va tornar a demostrar perquè és el millor? Tenim una plantilla curta, sembla evident, però també s'ha demostrat que si està entonada la melodia sona a la perfecció. I, Ibra, era una trompeta que no sonava bé, una guitarra desafinada, un bombo amb la tela mal tensada. Ibra és un mercenari en el sentit més literal del terme. Pot jugar en tres equips de la màxima rivalitat italiana (Juventus, Inter i Milà) sense remordiments de consciència i demanar que se'l tracti com el millor del món (Leo Messi) tant sols uns mesos d’aterrar i havent de demostrar el perquè es van pagar tants calés per ell. Ibra, per mala sort, no era Eto’o sobre la gespa, però si que conservava massa similituds amb el camerunès al vestidor. Quina pena! Ibra torna a Milà, la ciutat de la moda, del glamour, del materialisme extravagant. Torna en un ambient que s'adiu molt més per un home que, tot i ser de nacionalitat sueca, té més sang mediterrània a les venes que molts catalans. Només pot fer un últim servei al Barça, amargar la Champions a qui va ser el seu entrenador la última vegada que va viure a la Llombarda.

divendres, 27 d’agost de 2010

Parlem-ne, si us plau!

Quan pujo al terrat no deixo mai d’espantar-me amb els monstres metàl·lics que tinc davant. Sí, la MAT ja té forma, encarnada en torres de prop de 50 metres que trenquen tot l’horitzó natural que s’estén davant del meu pis.

Fa uns dies, però, s’ha posat en coneixement un nou projecte de Réd Eléctrica per fer una nova línia de 220kV entre Vic i Cercs. Embrionari, per sort, però la por ja és al cos d’aquells qui veuen com la posició privilegiada d’Osona fa que se la consideri una autopista per tots els fils i xarxes del país. Una més? No, gràcies!

Només alguns ajuntaments han rebut la notificació per part de la companyia que poden fer suggeriments per l’Estudi d’Impacte Ambiental. Però, el cert és que són 32 els afectats segons el pre-projecte. "Tots podien tenir coneixement d’aquesta línia perquè estava planificada", apuntaven, més a menys, fonts oficials. Però, si us plau, parlem-ne! Que la línia estigui planificada en un pla del 2008, ja fet públic, no és motiu perquè ara es donin tant poques explicacions, per embrionari que sigui tot. Creuen que fer-ho conèixer a l’última setmana de juliol és la manera per poder permetre que els ajuntaments –la majoria de municipis petits i en quadre– puguin treballar el document? Estem escarmentats... Una mica més de delicadesa, per favor.

Aquest article està publicat al bisetmanari El 9 Nou, a l'edició del dia 27 d'agost de 2010 (p. 6).

dijous, 26 d’agost de 2010

Quan entrevistar és un plaer

Avui he fet una de les coses que a un periodista li pot agradar més. He fet una d'aquelles entrevistes que permeten gaudir de l'ofici, d'aquelles que després d'una preparació llarga, d'una entrevista prèvia, et permet pensar que, amb temps i esforç, es pot arribar a fer un producte de qualitat. Que moltes vegades, les rutines professionals impedeixen que els periodistes acabem fent allò que més importa a la nostra audiència: interpretar i donar respostes als conflictes de l'actualitat.

He conegut a la germana Rosa Font, membre de la comunitat del Pare Coll de Vic, però que actualment fa 18 anys que viu al Brasil gestionant la seva pròpia escola de música a Bello Horizonte. Hi ha qui la defineix com una gran mística, però, per sobre de tot, és una intel·lectual que ha deixat l'acadèmia per satisfer, segons explica ella, la voluntat de Déu. Ha deixat els apunts de la seva metodologia del ritme musical per començar i consolidar una aventura esperançadora que la té al Brasil des del 1992: una orquestra que permet als més pobres deixar les armes, deixar la vida al carrer, per poder tocar la flauta, la guitarra, el violí o el piano en un col·lectiu que va més enllà d'una simple unió de músics per fer un concert qualsevol. És un col·lectiu humà encaminat a ajudar-se mútuament, a consolidar una vida d'esperança per aquells qui en formen part, un col·lectiu que es base en les premises bàsiques que inspiren la Rosa: l'humor i l'amor, l'ensenyar i l'estimar.

Quatre mots que s'uneixen en el sí d'un pensament que es forja sobre la base dels estudis de cant gregorià, la lectura de Pitàgores i, recentment, els treballs d'un altre autor agnòstic, el psiquiàtre brasilenyAugusto Cury. Però, aquí radica la grandesa del personatge: entén la vida més enllà del dogma en els seus 79 anys, entén la societat com una conjunt d'elements que es mouen rítmicament -"tot són números", deia Pitàgores i ella va dir "eureka!"- i amb això s'explica tot. Ella, pedagoga, ensenya a través de la metodologia del ritme musical. Per ella, tot és ritme, música celestial també per les orelles d'aquell qui avui l'ha coneguda.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Obama: Passos cap a la tolerància i el respecte

El president dels Estats Units, Barak Obama ha fet un pas més en defensa de la tolerància entre cristians i musulmans en no posar entrebancs en la voluntat de la comunitat musulmana de Nova York –vinculada a través de Cordoba Initiative– de construir una mesquita prop de les zona zero, on precisament es va perpetrar el pitjor atemptat terrorista islàmic que es recorda fins al moment l’11 de setembre de 2001. Obama assegura que la tolerància religiosa és un dels fonaments del país i, efectivament, no podem posar en dubte que l’història dels Estats Units ha estat marcada per la confluència de múltiples comunitats que, totes elles, han practicat religions diverses sense, aparentment, massa problemes que posessin en perill l’estabilitat social. Totes, des de les seves creences, van contribuir en alçar un país.

El debat sobre la mesquita al Baix Manhattan serveix perquè, novament, ens alertem del perill que corren les societats actuals davant l’auge del fanatisme, sigui quina sigui la religió que professin (també serveix per ratificar la sort que hem corregut tots en no deixar quatre anys més la presidència de la primera potència mundial a un líder republicà). Aquells qui no estan d’acord en deixar que els musulmans tinguin dret a pregar allà on els sembli oportú posen traves a un dels fonaments que ha de guiar la convivència a l’Occident del segle XXI: la tolerància religiosa. Els propers anys seran els del diàleg antireligiós: molts del experts diuen que, si Occident no fa passes per evitar-ho, els conflictes no seran a causa de disputes territorials, sinó que el fonamentalisme pot contribuir a reeditar lluites interreligioses que podrien fer estralls en les societats democràtiques que tant han costat d’aconseguir. El fracàs de l’ascensor social francès és un primer llum d’alarma al què ens pot venir a sobre d’aquí a poc.

Obama han fet un pas important des de les més altes esferes del poder. Però, fins i tot, a nivell local les comunitats han de ser conscients dels reptes que tenim sobre la taula. Ara que entrem en el mes del Ramadà, hem de ser conscients del què suposen aquests dies de pregària i dejuni per alguns dels nostres veïns i entendre determinades pràctiques, fins i tot, veure-les normals si entenem que hem de ser una societat oberta i plural. Al final, tots som catalans i tots hem de contribuir a fer créixer el país (i més ara que Espanya mostra ritmes de creixement inferiors a molts socis europeus).

Fa pocs dies vaig conèixer la Hannan Serroukh, vinculada a la fundació CatDem, i el seu projecte de posar en contacte diversos estrats socio-econòmics de la societat catalana, prescindint del fet que hi pugui haver o no “nous catalans”, per poder teixir complicitats i enfortir-nos socialment. Fa més temps que vaig defensar que l’església del poble pogués cedir un local social de la seva propietat al centre islàmic de Balenyà per poder substituir l’anterior mesquita, dins d’un edifici en molt males condicions. Petites accions portades a terme per gent anònima que, si bé no han tingut el ressò de les declaracions del president Obama, si que estan en la línia d’afavorir la convivència entre comunitats religioses i, sobretot, el diàleg entre veïns. Petits passos, grans horitzons.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Política propera, política excel·lent

Aquest passat juliol vaig estar a l'escola d'estiu de la JNC, a Riner, qui aquest any organitzava amics propers de la comarca. Una de les constants que hi va haver a totes les conferències de líders polítics convidats va ser que Catalunya s'ha de construir des de l'excel·lència. Evidentment, aquest és un objectiu que ha de buscar tothom qui aspiri a governar i, sobretot, a donar un servei de qualitat als qui l'envolten. Perquè, no ho podem oblidar: el polític està al servei del país i ha de ser feliç ajudant a la resta.

Allà, una de les veus menys musculades, però que parlaven més amb el cor, era la de l'alcalde de Riner, Lluís Civit. Es va presentar com un home autodidacte en la política, que no ha passat per la militància a una organització juvenil i, per tant, faltat de disciplina si ens ho analitzem filant prim. Però, el seu discurs on definia la política com l'acció d'estar al servei dels altres era creïble, segurament, el més proper a l'auditori que l'escoltava (ple de joves de no gaire més de vint anys) i el qui va donar missatges més clars i necessaris als futurs polítics que es formaven en aquella escola d'estiu.

Sí, l'excel·lència cal aplicar-la a tot arreu, a tots els nivells de l'administració, però segurament és des del món local que aquesta excel·lència s'ha de posar més en pràctica. Als pobles petits és on es veu més aquest polític que està al servei dels altres, que la poltrona li fa més nosa que servei perquè ha de ser el primer de llevar-se a la nit per poder arreglar una avaria elèctrica o, com ha passat recentment a Espinelves (Osona), trucar fins a l'extenuació a Telefònica -sense rebre resposta a canvi, es clar, fins que va amenaçar de sortir als mitjans de comunicació- perquè vinguessin a restaurar el subministrament de telèfon fix i internet.

Aquí, en aquestes petites accions del dia a dia comença l'excel·lència del polític. Si els joves polítics són capaços de destinar esforços en la millora de les seves comunitats locals, si les saben fer agradables per viure, segur que quan arriben a la plaça Sant Jaume o a la Ciutadella tindran clar què vol dir excel·lència.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Al Congrés, si que no hi ha solidaritat. Ridículs.

El mateix dia que Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta anunciaven que tenen intensió de recuperar aquella unitat que a principis de segle XX va representar Solidaritat Catalana, el catalanisme polític amb representació al Congrés tornava a escriure una pàgina pèssima a la història del país. Després de la resolució descafeïnada que ja va aprovar el Parlament en contra de la sentència del TC, aquest dimarts cap dels grups catalans del Congrés ha pogut arribar a un acord per poder repetir l'unitat a les resolucions finals del debat sobre l'Estat de la Nació. I, més encara, el PSC ha votat en contra de tres resolucions similars (les de CiU, ERC i ICV) a la que va impulsar a Catalunya.

Catalunya fa el ridícul. I, a Madrid, ens miren sense por perquè saben que ens tenen ben atrapats. El PSC ha tornat a posar de manifest que aquella teòrica independència que diu tenir quan arriben les autonòmiques no és res més que una cortina de fum per poder tapar la seva dependència inherent d'un PSOE que no vol concedir més poder a la Generalitat. Ans al contrari, que el debat autonòmic està tancat pel socialisme espanyol, tal com va dir el propi president José L. Rodríguez Zapatero. El socialisme català, amb el seu comportament bipolar Barcelona-Madrid, fa números per ratificar el què les enquestes ja li preveuen: el retrocés en el nombre d'escons a les futures autonòmiques. El cop, fa pinta de ser dur. De recordar anys. Ara que arribaven temps difícils, el socialisme català a la Generalitat tenia l'oportunitat d'articular aquesta solidaritat entre tots els partits per plantar cara, des de la Ciutadella i des de la Carrera de San Jerónimo, als discursos incendiaris que preveuen la catàstrofe si es dóna més autogovern a Catalunya.

Però, amb el seu tactisme, amb les seves ganes de quedar bé a Barcelona i no trepitjar ulls de poll al carrer Ferraz no és capaç de ser la referència que el país necessita per afrontar els nous reptes. Europa està faltada de líders, Catalunya també. I, de moment, la manca d'acord entre els partits parlamentaris només provoca nous moviments fora de la Ciutadella per intentar fer un gir al sistema la propera tardor. Sóc dels que no és partidari de canvis brusc, però els fets comencen a donar massa arguments als qui volen trencar el sistema. I, ara què?

diumenge, 18 de juliol de 2010

Catalunya continua esperant... i les enquestes parlen

Entendre la política catalana a vegades és difícil, tal com ho demostra l’esquizofrènia col·lectiva que molts catalans viuen entre el 10-J i la Roja, entre la voluntat de cercar una resposta unitària al TC des de la Ciutadella i, al final, acabar amb una simple "disconformitat" que no fa res més que fer riure a Génova i Ferraz. Ni pessigolles, però nosaltres confiants que hem donat la millor resposta possible. És evident que la resposta no va poder ser més contundent perquè els poders fàctics messetaris van tenir més pes a l’inconscient socialista que no la voluntat de convertir el PSC en un vertader partit catalanista (ai Raimon, com et troben a faltar!). Però, al cap de pocs dies que des del Parlament només es parlés de "disconformitat" -i socis d’ERC que salten del tren-, les enquestes confirmen que la societat està molesta i vol més contundència en les respostes. Ja n'hi ha prou, i per primera vegada l'independentisme quasi arriba al 50% i CiU consolida els 66 diputats que els poden portar a formar un govern estable per encarar aquests anys difícils que afronta el país. Els reptes seran múltiples i, a més, cal veure quina és l'evolució dels partits extraparlamentaris que, avui en dia, són la única incògnita per saber de quants escons pot prescindir el PSC i quants en pot arribar a guanyar CiU. Si els extraparlamentaris (ara sense arribar al llindar electoral del 3%) acaben entrant en el joc polític amb garanties de tenir representació, llavors les coses poden canviar. Mentrestant, Catalunya continua sotmesa en l'estranya tranquil·litat que dóna un Parlament que té poc caràcter per afrontar el nou encaix i, per tant, que no es planteja cap estratègia frontista amb Madrid. Segurament, sotmetre tota la resposta a les relacions frontals no és el més idoni -a vegades hi ha negociacions que es guanyen des de la discreció-, però tampoc ho és fregar el ridícul amb una resolució que diu molt poc, més enllà de reproduir el preàmbul del nou Estatut, retallat, es clar. Catalunya continua esperant més.

diumenge, 11 de juliol de 2010

El gol d'Iniesta i la catarsi espanyola

Són dos quarts de dues de la matinada. Fa estona que estic intentant buscar un taxi pel centre de Barcelona i no hi ha manera. La majoria, ocupats i amb ganes de gresca, igualment com la munió de cotxes que amb el soroll del clàxon i la bandera penjada a la finestra fan notar que la Roja ha guanyat el Mundial. En una vorera, unes noies que no arriben a la vintena d’anys ensenyen el llombrígol de forma sensual a uns xicots cap rapats que, des d’un descapotable, enarboren una bandera groga i roja. Uns estrangers, enfundats en una samarreta de la selecció comencen a notar els efectes de l’alcohol mentre tentinegen prop del parc de la Ciutadella. Torno de fer una cervesa al Born amb uns amics (alguns més contents que d’altres pel resultat), un bullici de bogeria entre aquells qui usen la victòria per tenir un motiu més de rauxa i els qui, de ben segur, creuen que això ha estat una catarsi després de la manifestació sobiranista d’ahir.

Perquè, la societat catalana pateix d’esquizofrènia, o això sembla en veure la capacitat de metamorfosi que té Barcelona; ahir, 1,5 milions de persones es manifestaven per l’independència del país i avui, alguns dels manifestants i molts d’altres, ho fan celebrant els títols de la Roja, l’emblema d’una Espanya única, unida. El país viu en una dualitat política que s’expressa de la manera més clara possible: en un equip de futbol. Perquè llavors diguin que l’esport no és política. Només faltaria! Sortosament, però, el catalanisme no és excloent, ni molt menys, i sobretot ho han demostrat jugadors com Xavi Hernández o Carles Puyol que, quan l’àrbitre va xiular el final de la pròrroga van buscar una senyera i se la van embolicar al coll, talment com alguns altres portaven una bufanda d’Astúries o la mateixa bandera nacional. Segurament, ells són els qui millor han entès aquesta manera de viure la catalanitat –ara que desgraciadament encara és més difícil de deixar de ser una pobre “nació cultural” per ser alguna cosa millor–, més que no pas alguns dels líders d’opinió d’aquest país que usaran la victòria esportiva com a antídot a la rauxa nacionalista que ha despertat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Sóc dels que vaig viure el gol d’Iniesta –aquest xicot es mereix la Pilota d’Or– en un bar barceloní engalanat per l’ocasió, però amb indiferència absoluta envers uns colors o altres, el roig o el taronja. Simplement, volia veure un bon partit de futbol. Però, vaig aplaudir efusivament l’aparició de la senyera al Soccer City de Johannesburg quan va ser hora de celebrar la victòria de la selecció. Davant dels discursos incendiaris, sóc dels que pensa que l’única manera que té Catalunya per poder fer passos cap a l’horitzó nacional de plenitud és a base d’explicar que aquí tothom pot viure sense renunciar a la seva pàtria, però que és d’urgència que a nivell pragmàtic siguem conscients que hem de defensar el futur econòmic i social del nostre país davant d’aquells qui intenten donar cafè per a tothom. És a dir, usant un concepte d’un amic meu, apel•lar al nacionalisme de butxaca. Són les dues de la nit, a fora de la residència on m’allotjo hi ha un grup de persones que encara canten, ara a ritme de pasdoble. Els clàxons no paren i avui serà difícil dormir. Quan el Barça va guanyar la lliga, jo tampoc vaig deixar dormir a alguns veïns.

Del 1977 al 2010, de l'autogovern a l'independència

M’he estrenat. Aquest dissabte vaig ser del milió i mig de catalans que vam agafar la bandera i vam sortir al carrer. Ens hem manifestat i hem dit prou, amb contundència. Mai vist fins ara, sobretot perquè el sentiment independentista semblava que s’amagava a l’armari i era poc procliu a fer grans marxes. Aquest dissabte, la via autonomista va quedar enterrada per molts –també per molts dels qui al 1977 van cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”– i, encara que reconec que sóc dels moderats en aquests temes nacionals –sempre vull intentar entendre la part contrària–, jo també vaig enarborar la bandera de la secessió per defensar-nos d’un Tribunal que ens ha negat el què som. Estic realment empipat: quin dret tenen a dir-nos que els mil anys d’història no han de permetre’ns reivindicar una especificitat política que pocs pobles d’Europa poden tenir? Qui s’han cregut que som! El Tribunal Constitucional ha retallat les parts més sensibles d’un Estatut que ens permetia fer un pas més cap a un autogovern fort, però ara, amb el ribot passat per sobre del text, amb un magistrat azañista que, tot i ser nomenat pel PSOE, va obligar a reduir sensiblement les aspiracions nacionals catalanes, s’ha de dir prou. Espanya no accepta la realitat nacional catalana –ens considera una “nació cultural”, de segona fila, i encara per pressions dels magistrats més progressistes que no volien xafar massa ulls de poll amb tantes apel•lacions a la indissoluble unitat espanyola–. Però, qui són ells per dir-nos que hem de ser?, deu magistrats han de determinar què és i què no és Catalunya? A mi, des de sempre m’han dit que les Ciències Socials mai són exactes i, per tant, el Dret tampoc s’ha d’interpretar des del punt de vista de l’exactitud matemàtica. Si deu magistrats ens diuen que no, la resta de constitucionalistes també hi estan d’acord? Ni molt menys. Per tant, davant d’un tribunal polític, una resposta política per reclamar el què és nostre. He estat sempre un defensor de la pedagogia i d’un catalanisme inclusiu que no es defineixi per l’exclusió d’altres identitats. I, la manifestació d’ahir va ser una mostra d’aquest tipus de sentiment, deixant de banda els quatre eixelebrats de sempre. Catalunya no serà independent si no ho treballa des de la inclusió, des de la creació d’un sentiment de necessitat entre tots aquells que viuen i treballen al país, siguin d’origen castellà, andalús o marroquí. Ahir, gent de parla castellana amb la bandera catalana al coll, africans, paquistanesos i fins i tot algú amb la bandera de la India van sortir al carrer per reclamar la independència, ja no més autogovern. Tots clamant contra el què des de Madrid han intentat tallar de soca-rel: el progrés de Catalunya. I, aquest progrés a l’inici –aquell 30 de setembre de 2005– ni volia dir insolidaritat, ni exclusivitat lingüística, ni ganes de marxar a la brava d’Espanya. Però, a la Moncloa, a Ferraz, a Gènova van buscar tres peus al gat, van tenir por de donar massa a Catalunya, no van entendre que, si ens ajudaven també podien anar millor ells. Ara, ja no hi són a temps, ara, han de començar a pensar que, segurament, seran partícips d’un dels brots independentistes més grans de l’història democràtica d’Espanya.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Crivillé, l'esport i la Roja

Aquestes últimes setmanes he anat d’homenatge en homenatge. Primer, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va atorgar a la periodista Cristina Gallach el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista i, al cap de pocs dies, vaig poder assistir a l’homenatge que el poble de Seva feia al seu campió, al seu fill predilecte, Àlex Crivillé en motiu dels deu anys del seu campionat del Món de 500cc, el 1999. Tant Gallach com Crivillé són exemple d’osonencs triomfadors, de persones que han portat les virtuts de la comarca més enllà del què ens podíem imaginar. I, ambdós, sense renunciar als seus orígens. Vaig dedicar un post a la Cristina fa uns dies, ara voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar del què ha suposat l’altre homenatjat pel nostre petit país. Tal com deia el president Pujol, present a l’acte i en ple estat de forma, Crivillé ha portat el seu catalanisme amb elegància i sense sortir mai de to. Ara que la Roja infon patriotisme arreu –no oblideu, però, que sort n’hi ha dels jugadors del Barça, aquells que durant l’any intenten desprestigiar en certs cercles de la capital– Crivillé és un exemple de com des del món de l’esport es pot portar a Catalunya arreu del món. Mai va renunciar als seus orígens i, sobretot, fent us del seny que tant caracteritza els catalans, mai va posar el catalanisme en un discursos incendiari com ara s’han dedicat a fer alguns polítics extraparlamentaris. La vinguda de Jordi Pujol, en plena rauxa estatutària, en un homenatge a un esportista que ho ha estat tot en el món del motor –i sense que el convergent se’n reconegui aficionat, “més aviat vaig anar-hi pocs anys i malament”, va dir– és un exemple del què des de la política, aquella política en majúscules que representa Pujol, se li valora al mite. L’esport, com es veu ara a la Copa del Món, és un fenomen social ideal per plasmar i transmetre posicions polítiques. I, des de l’esport és on els catalans podem fer sentir la nostra veu: una reclamació pacient per consolidar la nació, tolerant i respectuosa amb aquells qui enarborin altres colors i conscients que, ara mateix, hem de trobar les escletxes per on fer-nos sentir més enllà de posicions maximalistes que, com s’ha vist, han quedat desarborades a Madrid.

Foto: Sílvia Sartorio

dimecres, 30 de juny de 2010

Reconeixement a Cristina Gallach

Avui ha estat un dia especial pel periodisme osonenc. Segurament, una de les dones que més ha sabut portar la professió periodística més enllà dels límits de la nostra comarca, però sense perdre mai l'identitat local, ha estat l'actual portaveu de la presidència rotatòria de la UE, Cristina Gallach. El dia que el govern ZP passa al belga la tasca de comandar una UE sense lideratge i que ha de viatjar per terrenys pantanosos, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha reconegut amb el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a aquesta professional, 15 anys al costat de Javier Solana, primer a l'OTAN i llavors ajudant a Mr. PESC a tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació.
Gallach és l'exemple de la professional que ha treballat a banda i banda de la trinxera, però que sap en cada moment com gestionar la quantitat d'informació que té en la seva ment, en pro d'una informació cada vegada més responsable. El seu parlament, avui a la delegació barcelonina del Parlament Europeu i la Comissió Europea, destil•lava mestratge per a joves periodistes -alguns presents a la sala, entre ells jo mateix-, però també tenia aspectes de reflexió acurada per tota una bancada de celebritats que no van perdre l'oportunitat de reconèixer el treball d'aquesta osonenca de Sant Quirze. Narcís Serra o Javier Solana van fondre's en una abraçada amb Gallach, senyal inequívoc que ha estat més que una mà dreta per l'exministre socialista, "un cervell", la va arribar a qualificar.
Per la premsa comarcal, entre els quals m'hi compto partícep, és un orgull que una persona que ella hagi pogut arribar fins el cim més alt del periodisme polític. Formada a El 9 Nou i amb arrels clares a la comarcal, pels joves periodistes ha de ser un mirall on anar a buscar una manera d'exercir la professió ètica i responsable. Avui, quan sembla que els ulls dels més menuts només estan fixats en la fama, des de la segona línia Gallach ha construït una figura que per molts és un referent de l'europeisme, un poder fàctic a tenir en compte.

Foto: Marina Millán

dimarts, 29 de juny de 2010

Perdre la identitat

Ahir va ser un dia trist per a Catalunya. Mentre tornava de la feina vaig sentir per la ràdio la noticia de la sentència que el TC ha emès contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Potser, alguns pensaran que 14 articles inconstitucionals no són massa; que la reinterpretació de 27 més encara ens ha de fer ser optimistes. Hi ha qui encara ha afirmat, amb cinisme, que aquesta sentència avala la constitucionalitat del text. Oi senyora De la Vega? Ahir, amics, el país va veure com deu persones van trencar la forma que, en altre moment, havia proposat el Parlament i havien acceptat les Corts d’afrontar el futur encaix de Catalunya amb Espanya. Una forma que, en altra hora, ja ens anava bé a molts. Ara, ja no és possible. Ahir, els deu magistrats van amputar les parts més sensibles d’un Estatut que, amb la reinterpretació dels articles que facin falta, fins i tot pot quedar pitjor que el que teníem. I, això, perquè ara a Madrid es veuen forts davant nostre. Ara saben que les aigües estan més calmades –i no pas a principis dels vuitanta– per crear una Catalunya submisa a l’Estat. Un Estat, que per altra banda, no ens permet ser el què realment som: una nació. Fins i tot, el mateix Peces Barba aquest matí afirmava que creu erroni intentar evitar considerar Catalunya com una nació (cultural, matisava ell), però al cap i a la fi, com una nació dins d’un estat plurinacional. El trencament de la protecció de l’immerció lingüística és un dels altres elements que, si bé aquí segur que no coincideixo amb aquest pare de la Carta Magna, crec que ens porten a un camí perillós per la nostra supervivència cultural. Si Catalunya no pot assumir la defensa de la seva llengua, ni la pot blindar davant el perill que suposa la convivència davant d’un castellà molt més fort, la riquesa es perd. La cultura, on la llengua és un element essencial, es debilita, es degrada, perd part de la seva raó de ser. Es posa en qüestió tot el nostre model educatiu tal com fins ara l’hem entès i, encara que hi haig qui no ho vulgui reconèixer, aquest model ha estat exitós. Sinó, que ho diguin a les escoles que, amb només pocs anys, han vist com els nouvinguts aprenien català i eren capaços de conviure amb la resta de la classe usant la nostra llengua com la d’ús comú. Per què, el castellà, està majoritàriament present a la resta de la quotidianitat. No entro amb les amputacions més tècniques (de finançament, de l’incipient poder judicial català o el control de les Caixes), perquè en el moment que ja des de bon principi se’ns nega la nostra identitat, el poble perd la força per continuar lluitant. Caldrà aixecar-nos, cridant encara més fort.

dilluns, 28 de juny de 2010

L'hoquei català entronitzat a Vic

Durant una setmana, Catalunya va ser el centre d’atenció de l’hoquei americà i, perquè no dir-ho, l’enveja positiva de bona part de l’hoquei espanyol que va veure com la selecció catalana d’hoquei conquistava les Amèriques com altre temps havien fet els tercios espanyols. El pavelló Castell d’en Planes va viure ahir una diada plena d’orgull patriòtic i, sobretot, gràcies a l’esforç d’una colla de grups d’animació que des de les grades van aconseguir crear un ambient de gran cita per a l’ocasió. A la pista, les cerimònies inicial i final van fer que les quatre barres onegessin al costat de banderes com les dels Estats Units, Brasil o l’Argentina i l’himen es cantés desacomplexadament. I, sobretot, els nostres jugadors van donar-ho tot per una samarreta i no van amagar l’alegria d’aconseguir una competició que ja feia dues edicions que se’ls resistia. Ara, Catalunya fa el salt més alt en el panorama de l’hoquei internacional –que continuï molts anys!– i Osona, concretament, s’ha de sentir orgullosa d’unes seleccions, tant masculina com femenina, que han nodrit la plantilla de bona part d’esportistes que patinen regularment pels nostres pavellons. En definitiva, que Vic ha estat capital d’una “Catalunya catalana”, com va citar l’alcalde Vila d’Abadal, però Osona un referent de l’hoquei internacional.

divendres, 18 de juny de 2010

Assentats al sofà

El final de la presidència espanyola de la UE ha comportat l'acceptació de bona part dels poders internacionals dels plans d'ajust del govern espanyol. A Brussel·les, on sembla que ZP s'hi ha mogut amb certa agilitat aquests últims dies, s'han posat les notes de final de curs amb un "necessita millorar" amb la boca petita cap als espanyols, conscients del temporal que cau a Espanya i la feina de ZP per poder buscar un paraigües adequat. Si la UE i el FMI han avalat els plants socialistes, el govern camina més tranquil per un sender que ara, a la llunyania, ja albira una vaga general que els sindicats volen fer coincidir amb una jornada de mobilitzacions treballadores a tot Europa. Es clar, ara arriba l'estiu i, fins i tot els treballadors més empipats, els toca donar un respir a les seves reivindicacions i prendre's un temps de vacances per reflexionar. Tot i que al final ZP ha aconseguit el què volia (l'aval del Directori Europeu), les reformes han arribat tard. El Pla 2000 E no va funcionar i, si bé som un dels països amb les voreres més noves, no vam aconseguir reactivar l’ocupació a base de solucions pseudokeynesianes que no van fer content a ningú. Solbes va haver de marxar de la Moncloa per la porta del darrera i, amb ell, David Vegara, Secretari d'Estat d'Economia, que va voler ser fidel al seu mentor. Al sofà, deuen haver viscut aquests últims capítols de la presidència amb més calma, amb la consciència tranquil·la de ja haver advertit que calia controlar el dèficit quan hi havia vaques grasses per tot el país.

dilluns, 14 de juny de 2010

Quan baixa el soufflé

La fi del laportisme serà recordada com un punt central en l'història del club. Es fa difícil d'entendre que el president del millor Barça de tots els temps no hagi estat capaç d'articular una candidatura unitària que plantés cara a un home que, a base de picar molta pedra i constància, ha aconseguir proclamar-se president sense baixar de l'autocar i amb el màxim de vots de l'història del club. Però, Laporta té instints primaris que l'han trait massa vegades en aquest camí turbulent que ha estat la seva presidència i els punts foscos han eclipsat els molts punts positius que ha tingut aquests set anys.

Sandro Rosell, que va participar de la gènesi del propi laportisme, és també qui ha acabat amb aquest. El laportisme no existeix sense Joan Laporta, perquè ni Ferrer ni Ingla van aconseguir articular una transició tranquil·la, sense "Dragon Khan's", que deixés de banda "l'independentisme de discoteca" -com li he sentitat a dir al periodista Xavier Sardá- i focalitzés més la mirada en assegurar l'estabilitat del model. Ara, toca a Rosell agafar el relleu del millor Barça de l'història i consolidar-lo. Allò difícil no és arribar, sinó consolidar-se, es diu habitualment. I, segurament, l'afirmació és totalment certa si es tenen en compte els reptes que tindrà la nova junta: acabar la plantilla d'aquesta temporada, renegociar el contracte de drets de televisió -Manel Arroyo, s'et gira molta feina!-, buscar un substitut de Guardiola (no durarà tots els sis anys de mandat, ni tant sols dos, diria jo), fer gala del seu elogi a la transparència o tornar a trobar el millor jugador del món que d'aquí a sis anys pugui donar minuts de descans a Leo Messi.

Mentre Mourinho a Madrid sembla que portarà agitació a l'ecosistema mediàtic, no dubto que Rosell farà el mateix a Catalunya. No obstant, si el portuguès donarà de què parlar tant pels seus actes com pels seus gests, tingueu segur que Rosell sabrà actuar més a l'ombra però serà igual d'expeditiu i resolutiu com ho és el portuguès gestonant el vestidor. Rosell ha transmès confiança als socis amb un equip format per bons professionals i, sobretot, amb una campanya que ha posat per davant la veu del soci a les seves propies propostes. Les seves Doc Sessions blau-granes per Catalunya han funcionat per humanitzar el candidat, transmetre la sensació que escolta a la gent i els banys de masses que ha rebut arreu del territori han evidenciat el què les urnes van confirmar ahir a la nit. L'èxit de Rosell és l'èxit del treball constant i del fet de no rendir-se, de saber gestionar el temps mediàtic a la perfecció i d'haver jugat els asos quan calia fer-ho: els altres candidats ja van fer-li la campanya des de molt abans que aquest sortís a la palestra, alguns d'ells convertint-se en un Dr. Jekyll i Mr. Hyde que poc els ha funcionat vistos els percentatges finals de votacions.

dilluns, 7 de juny de 2010

Mocions a l'israeliana

L'anunci de la denúncia que Tapial i Arau posaran a l'Audiència Nacional contra l'estat d'Israel és contemporània de les cinc mocions de censura que ha tombat el Kneset contra l'actual executiu, la més destacada la de la cap de l'oposició Tzipi Livni, del partit centrista Kadima. La denúncia dels dos cooperants de Taradell és inevitable per poder posar de relleu, formalment, la violació de drets que va suposar l'atac a la Flota de la Llibertat. Però, igualment necessari és destacar les cinc mocions de censura que ha hagut de superar, una darrera l'altre, el president Netanyahu. "L'actual govern no representa Israel", deia la líder de Kadima en defensar la seva moció, acusant l'executiu de portar a l'Estat a un aïllament internacional sense precedents. Reflexió encertada davant dels fets ocorreguts, tot i que la política israeliana sempre s'ha de llegir entre línies i escrutar una mica més al fons de la qüestió: la mateixa líder que ara defensava la moció de censura era ministra d'Exteriors amb Olmert quan hi va haver l'ofensiva contra Gaza que va deixar 1.400 palestins morts.

La Laura Arau comentava en una entrevista a El 9 Nou que si s'ha de treure una conclusió positiva (sic) de l'atac a la flota de cooperants és la possibilitat d'haver posat de manifest que la brutalitat amb què Israel actua no només pot afectar als seus veïns palestins: que també pot actuar amb brutalitat o violant drets fonamentals contra altres nacions que no estan directament vinculades amb les seves disputes territorials. La lectura dels fets és, certament, real. Ara, Livni s'aferra a la bandera del diàleg per poder evitar l’aïllament internacional d’un Estat que, governi qui governi, necessita d’aliats potents per poder justificar, dia darrera dia, la seva política d’intervenció als territoris palestins al•legant la necessitat de garantir la seguretat. La moció presentada per Kadima no deixa de ser un maquillatge a una acció que, de ben segur, alguns dels polítics que estan a l’oposició també haurien contemplat fer.

dijous, 3 de juny de 2010

S'ha de dir prou!

El poc pudor que ha tingut la classe política israeliana en condemnar els morts de la Flota de la Llibertat i el mal tracte a la resta de detinguts ha posat en evidència el perquè el seu Estat no deixa indiferent a ningú. Ara mateix, la classe política israeliana no està fent cap pas per assegurar una convivència pacífica a la zona; ans al contrari, l'enroscament amb la posició "a la defensiva" dels seus dirigents, sobretot de Netanyahu o Barak -"en el Pròxim Orient no hi ha compassió pel dèbil", ha arribat a dir aquest últim, darrerament-, no fa cap favor al seu poble. Ans al contrari, el desprestigia tal com mostra l'última disputa al seu parlament, entre diputats jueus i palestins que gairebé arriben a les mans. La sort per Israel i el problema la majoria és que la posició política de la UE és dèbil (per quan una UE forta, baronessa Ashton?), que només l'OTAN pot interposar-se en el conflicte i que, curiosament, els líders de l'aliança atlàntica (els EUA) mai han estat totalment bel·ligerants contra els excessos d'Israel (ai als lobbys washingtonians i novayorkins!). I, per tant, els israelians juguen amb avantatge davant d'un rival que té pocs recursos. Juguen amb les cartes marcades i sense unes regles del joc clares es fa complicat acabar la partida amb garanties d'un resultat que sigui acceptat per ambdues parts. Ara mateix, cal dir prou a aquesta situació, amb força, amb ràbia.

dimarts, 1 de juny de 2010

Una dia trist per Osona

Quan la meva mare em va comentar que a l'atac israelià a la Flota de la Llibertat hi podia haver un osonenc entre els afectats em vaig espantar. Entre d'altres coses, perquè tinc present les aventures que l'excompanya de El 9 Nou, la Laura Arau, va tenir per aquelles terres fa poc temps i nosaltres vam explicar a les pàgines del diari. Aquest matí, en confirmar-se'm la notícia que està detinguda després de l'atac, a través d'un diari barceloní, em sento trist. Molt trist.

Trist perquè la Laura ha estat una persona que, a part d'una bona companya mentre vam treballar junts, ha estat sempre dedicada a defensar els drets humans i la injustícia arreu on ha anat. Una persona d'aquelles que, avui per avui, en un món on cada dia és més complicat trobar bones notícies pel Tercer i Quart Món, ella ens presenta la possibilitat de pensar que encara hi ha algú que creu que les coses poden canviar. I, a més, fa esforços perquè ho veiem i ho creiem!

L'atac de l'exèrcit a la flota turca ha estat un pas endarrere en la solució d'aquest conflicte, endèmic i arrelat en una societat que si no és amb l'ajuda internacional de ben segur que no se'n sortirà. En primer lloc, perquè la pròpia composició del govern israelià no permet ser optimista a l'hora de buscar líders polítics dialogants, però també perquè els propis palestins moltes vegades acaben caient en el radicalisme religiós que posa en perill la vida d'innocents. El diàleg entre comunitats només es pot fer a través d'entendre que ambdós col•lectius, sobretot els dirigents de cadascú, tenen responsabilitats importants de cara a assegurar una pau duradora. Ara mateix, no es pot deixar impune l’atac israelià si la comunitat internacional vol marcar múscul i no deixar urbi et orbi, que el govern israelià imposi la seva llei. Concretant, no pot ser que la Laura no pugui entrar a Gaza per portar ajuda humanitària a gent que la necessita de veritat i tampoc no està tant lluny de casa nostra. Però, també és cert que tampoc em va agradar sentir la Yale, una companya israeliana de la Universitat de Kalmar (a Suècia), que m'explicava amb tristesa com va haver de fer el servei militar obligatori als alts del Golan i patir, diàriament, per la seva vida. Igualment, com pateix ara des de Suècia per la vida dels seus pares.

dissabte, 29 de maig de 2010

Sobre Lleida i el burca... després del padró

Ahir a la nit vaig tenir el plaer de tornar a estar en una tertúlia conduïda pel bon amic Ramon Miravitllas, juntament amb Mònica Sabata i Miquel Porta Perales. Tot i que des de les Jornades del Cercle d'Economia arribaven crits de sirena que anunciaven retallades, mesures anticrisi o supressió d'ajuntaments (quina manera de complicar-nos la vida, senyor Rajoy!, si tenim l'administració estatal tan anquilosada), el debat social d'ahir es focalitzava de nou en el terreny social i municipal. Després del padró de Vic, el burca a Lleida.

Que l'Ajuntament de Lleida hagi decidit prohibir l'ús dels vels integrals a tots els equipaments municipals (que no vol dir tots els espais públics) és una mostra més de la necessitat que tenen els Ajuntaments d'afrontar una problemàtica social que, com bé es va demostrar en les contradiccions posteriors del Secretari d'Immigració i el mateix Joan Puigcercós (tots dos d'ERC), no té una manera de veure's homogènia dins les altes esferes de la política catalana. Els municipis estan veient com han de dialogar, sense cap mena de directriu clara, amb l'arribada de nous immigrants i les necessitats socials que això comporta: tant en educació, sanitat o cultura. I, això, que no vol dir pas una normativa pròpia per a cada Ajuntament en matèria d'immigració, si que vol dir que s'ha de donar màniga ampla (dins els límits que permeti la constitució) a aquests per poder fer polítiques que afavoreixin la convivència dins els seus límits territorials. Perquè, cada poble viu una complexitat diferent i Lleida no és igual a Vic o Manlleu. Ni, aquests tres, tenen les mateixes problemàtiques que Centelles o Balenyà (poble, valgui la pena esmentar, que hem aconseguit una convivència exemplar des que els musulmans poden pregar en una sala del casal parroquial, cedida pel mossèn).

Des del meu punt de vista, l'esperit de la democràcia es base en la llibertat individual -per tant, no podem comparar l'elecció personal de portar determinats símbols religiosos amb l'imposició cultural a algunes dones que porten burca- i, també, amb la necessitat de fomentar el coneixement mutu i la confiança entre els ciutadans com a base de la convivència pacífica. Sigui o no un símbol volgudament religiós, el vel integral pot comportar el rebuig social d'aquells més desconfiants o amants d'una autarquia cultural impròpia dels temps actuals i, per tant, qualsevol mesura que fomenti la millor convivència entre conciutadans ha de ser benvinguda. Ni podem parlar d'una lepenització de la societat (com va comentar un regidor lleidatà d'ICV) ni de falta de respecte pels costums dels altres. Si volem evitar que determinades opcions polítiques xenòfobes arribin a tenir importància a l'ecosistema català, els altres hem de fer passos perquè aquestes es quedin sense discurs. A Vic i a Lleida han començat.

Foto: Interior del recinte destinat al col·lectiu musulmà dels Hostalets de Balenyà, al Casal Parroquial (El Tots per a Tots).

dijous, 27 de maig de 2010

Gir en la precampanya a la presidència del Barça

Avui hem fet públics, des de la UVic, la tercera onada de resultats sobre l'anàlisi dels mitjans de comunicació en relació al tractament informatiu de les noticies i articles sobre eleccions al Barça. Aquí en teniu un tast:

Gir en la precampanya: la crispació com a principal tema de l'agenda dels mitjans

L’estudi que estan realitzant els estudiants de 4t de Periodisme de la Universitat de Vic constata que s’ha produït un tomb mediàtic en el discurs dels precandidats a les eleccions a la presidència del FC Barcelona, així com en el to de les informacions publicades. El buidatge de dades fet a 18 mitjans de comunicació catalans (premsa i televisió) entre el 26 abril a 24 de maig revela que les referències a la gestió del president Joan Laporta han deixat ser el tema que genera més comentaris negatius a la premsa. Si bé en l’anterior informe de l’Observatori (12 de maig) el rànquing de controvèrsia l’encapçalava la categoria gestió Laporta, ara ja no és així: la categoria agrupada amb el nom de candidats rivals és al capdavant del recompte de negativitat, amb un total de 177 comentaris.

Els precandidats prefereixen tirar-se els plats pel cap que no focalitzar els esforços en fiscalitzar la feina feta en el club els últims set anys. Aquest gir en el tractament dels mitjans coincideix en el temps amb l’enquesta del Grupo Zeta, publicada el 18 de maig, segons la qual la majoria de socis votarien a Sandro Rosell –i, per tant, aposten pel canvi– però que, alhora, consideren que Laporta ha estat un bon president. Sembla doncs, que els precandidats s’adonen que Laporta cada vegada més representa el passat blaugrana i que l’adversari a batre és un altre. El recompte temàtic s’ha fet sumant les declaracions dels precandidats, les informacions d’altres fonts, la informació aportada per la redacció o signada per agència, així com les valoracions incloses en els articles d’opinió. En aquest context, no és estrany que els titulars dels últims dies parlin de “foc creuat”, de “guerra” o “joc brut” entre candidats i que s’incrementi la tensió i els retrets mutus que, en algun cas, han acabat o poden acabar als tribunals.

Tanmateix l’únic mitjà dels analitzats que no participa gens d’aquesta tensió mediàtica és el canal oficial del club, Barça TV, que ens els seus informatius passa de puntetes sobre la precampannya i prefereix fer reportatges intemporals d’aparença innòcua com la història dels estatuts del club o com es configura el cens electoral; a més de donar la informació oficial del club com la transmissió en directe de la roda de premsa després de l’última junta directiva. També la premsa comarcal es mira força de lluny les eleccions amb poques informacions publicades, focalitzant l’atenció en la territorialització de la campanya.

Més informació a: observatori.uvic@gmail.com