dimarts, 20 de juliol de 2010

Al Congrés, si que no hi ha solidaritat. Ridículs.

El mateix dia que Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta anunciaven que tenen intensió de recuperar aquella unitat que a principis de segle XX va representar Solidaritat Catalana, el catalanisme polític amb representació al Congrés tornava a escriure una pàgina pèssima a la història del país. Després de la resolució descafeïnada que ja va aprovar el Parlament en contra de la sentència del TC, aquest dimarts cap dels grups catalans del Congrés ha pogut arribar a un acord per poder repetir l'unitat a les resolucions finals del debat sobre l'Estat de la Nació. I, més encara, el PSC ha votat en contra de tres resolucions similars (les de CiU, ERC i ICV) a la que va impulsar a Catalunya.

Catalunya fa el ridícul. I, a Madrid, ens miren sense por perquè saben que ens tenen ben atrapats. El PSC ha tornat a posar de manifest que aquella teòrica independència que diu tenir quan arriben les autonòmiques no és res més que una cortina de fum per poder tapar la seva dependència inherent d'un PSOE que no vol concedir més poder a la Generalitat. Ans al contrari, que el debat autonòmic està tancat pel socialisme espanyol, tal com va dir el propi president José L. Rodríguez Zapatero. El socialisme català, amb el seu comportament bipolar Barcelona-Madrid, fa números per ratificar el què les enquestes ja li preveuen: el retrocés en el nombre d'escons a les futures autonòmiques. El cop, fa pinta de ser dur. De recordar anys. Ara que arribaven temps difícils, el socialisme català a la Generalitat tenia l'oportunitat d'articular aquesta solidaritat entre tots els partits per plantar cara, des de la Ciutadella i des de la Carrera de San Jerónimo, als discursos incendiaris que preveuen la catàstrofe si es dóna més autogovern a Catalunya.

Però, amb el seu tactisme, amb les seves ganes de quedar bé a Barcelona i no trepitjar ulls de poll al carrer Ferraz no és capaç de ser la referència que el país necessita per afrontar els nous reptes. Europa està faltada de líders, Catalunya també. I, de moment, la manca d'acord entre els partits parlamentaris només provoca nous moviments fora de la Ciutadella per intentar fer un gir al sistema la propera tardor. Sóc dels que no és partidari de canvis brusc, però els fets comencen a donar massa arguments als qui volen trencar el sistema. I, ara què?

diumenge, 18 de juliol de 2010

Catalunya continua esperant... i les enquestes parlen

Entendre la política catalana a vegades és difícil, tal com ho demostra l’esquizofrènia col·lectiva que molts catalans viuen entre el 10-J i la Roja, entre la voluntat de cercar una resposta unitària al TC des de la Ciutadella i, al final, acabar amb una simple "disconformitat" que no fa res més que fer riure a Génova i Ferraz. Ni pessigolles, però nosaltres confiants que hem donat la millor resposta possible. És evident que la resposta no va poder ser més contundent perquè els poders fàctics messetaris van tenir més pes a l’inconscient socialista que no la voluntat de convertir el PSC en un vertader partit catalanista (ai Raimon, com et troben a faltar!). Però, al cap de pocs dies que des del Parlament només es parlés de "disconformitat" -i socis d’ERC que salten del tren-, les enquestes confirmen que la societat està molesta i vol més contundència en les respostes. Ja n'hi ha prou, i per primera vegada l'independentisme quasi arriba al 50% i CiU consolida els 66 diputats que els poden portar a formar un govern estable per encarar aquests anys difícils que afronta el país. Els reptes seran múltiples i, a més, cal veure quina és l'evolució dels partits extraparlamentaris que, avui en dia, són la única incògnita per saber de quants escons pot prescindir el PSC i quants en pot arribar a guanyar CiU. Si els extraparlamentaris (ara sense arribar al llindar electoral del 3%) acaben entrant en el joc polític amb garanties de tenir representació, llavors les coses poden canviar. Mentrestant, Catalunya continua sotmesa en l'estranya tranquil·litat que dóna un Parlament que té poc caràcter per afrontar el nou encaix i, per tant, que no es planteja cap estratègia frontista amb Madrid. Segurament, sotmetre tota la resposta a les relacions frontals no és el més idoni -a vegades hi ha negociacions que es guanyen des de la discreció-, però tampoc ho és fregar el ridícul amb una resolució que diu molt poc, més enllà de reproduir el preàmbul del nou Estatut, retallat, es clar. Catalunya continua esperant més.

diumenge, 11 de juliol de 2010

El gol d'Iniesta i la catarsi espanyola

Són dos quarts de dues de la matinada. Fa estona que estic intentant buscar un taxi pel centre de Barcelona i no hi ha manera. La majoria, ocupats i amb ganes de gresca, igualment com la munió de cotxes que amb el soroll del clàxon i la bandera penjada a la finestra fan notar que la Roja ha guanyat el Mundial. En una vorera, unes noies que no arriben a la vintena d’anys ensenyen el llombrígol de forma sensual a uns xicots cap rapats que, des d’un descapotable, enarboren una bandera groga i roja. Uns estrangers, enfundats en una samarreta de la selecció comencen a notar els efectes de l’alcohol mentre tentinegen prop del parc de la Ciutadella. Torno de fer una cervesa al Born amb uns amics (alguns més contents que d’altres pel resultat), un bullici de bogeria entre aquells qui usen la victòria per tenir un motiu més de rauxa i els qui, de ben segur, creuen que això ha estat una catarsi després de la manifestació sobiranista d’ahir.

Perquè, la societat catalana pateix d’esquizofrènia, o això sembla en veure la capacitat de metamorfosi que té Barcelona; ahir, 1,5 milions de persones es manifestaven per l’independència del país i avui, alguns dels manifestants i molts d’altres, ho fan celebrant els títols de la Roja, l’emblema d’una Espanya única, unida. El país viu en una dualitat política que s’expressa de la manera més clara possible: en un equip de futbol. Perquè llavors diguin que l’esport no és política. Només faltaria! Sortosament, però, el catalanisme no és excloent, ni molt menys, i sobretot ho han demostrat jugadors com Xavi Hernández o Carles Puyol que, quan l’àrbitre va xiular el final de la pròrroga van buscar una senyera i se la van embolicar al coll, talment com alguns altres portaven una bufanda d’Astúries o la mateixa bandera nacional. Segurament, ells són els qui millor han entès aquesta manera de viure la catalanitat –ara que desgraciadament encara és més difícil de deixar de ser una pobre “nació cultural” per ser alguna cosa millor–, més que no pas alguns dels líders d’opinió d’aquest país que usaran la victòria esportiva com a antídot a la rauxa nacionalista que ha despertat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Sóc dels que vaig viure el gol d’Iniesta –aquest xicot es mereix la Pilota d’Or– en un bar barceloní engalanat per l’ocasió, però amb indiferència absoluta envers uns colors o altres, el roig o el taronja. Simplement, volia veure un bon partit de futbol. Però, vaig aplaudir efusivament l’aparició de la senyera al Soccer City de Johannesburg quan va ser hora de celebrar la victòria de la selecció. Davant dels discursos incendiaris, sóc dels que pensa que l’única manera que té Catalunya per poder fer passos cap a l’horitzó nacional de plenitud és a base d’explicar que aquí tothom pot viure sense renunciar a la seva pàtria, però que és d’urgència que a nivell pragmàtic siguem conscients que hem de defensar el futur econòmic i social del nostre país davant d’aquells qui intenten donar cafè per a tothom. És a dir, usant un concepte d’un amic meu, apel•lar al nacionalisme de butxaca. Són les dues de la nit, a fora de la residència on m’allotjo hi ha un grup de persones que encara canten, ara a ritme de pasdoble. Els clàxons no paren i avui serà difícil dormir. Quan el Barça va guanyar la lliga, jo tampoc vaig deixar dormir a alguns veïns.

Del 1977 al 2010, de l'autogovern a l'independència

M’he estrenat. Aquest dissabte vaig ser del milió i mig de catalans que vam agafar la bandera i vam sortir al carrer. Ens hem manifestat i hem dit prou, amb contundència. Mai vist fins ara, sobretot perquè el sentiment independentista semblava que s’amagava a l’armari i era poc procliu a fer grans marxes. Aquest dissabte, la via autonomista va quedar enterrada per molts –també per molts dels qui al 1977 van cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”– i, encara que reconec que sóc dels moderats en aquests temes nacionals –sempre vull intentar entendre la part contrària–, jo també vaig enarborar la bandera de la secessió per defensar-nos d’un Tribunal que ens ha negat el què som. Estic realment empipat: quin dret tenen a dir-nos que els mil anys d’història no han de permetre’ns reivindicar una especificitat política que pocs pobles d’Europa poden tenir? Qui s’han cregut que som! El Tribunal Constitucional ha retallat les parts més sensibles d’un Estatut que ens permetia fer un pas més cap a un autogovern fort, però ara, amb el ribot passat per sobre del text, amb un magistrat azañista que, tot i ser nomenat pel PSOE, va obligar a reduir sensiblement les aspiracions nacionals catalanes, s’ha de dir prou. Espanya no accepta la realitat nacional catalana –ens considera una “nació cultural”, de segona fila, i encara per pressions dels magistrats més progressistes que no volien xafar massa ulls de poll amb tantes apel•lacions a la indissoluble unitat espanyola–. Però, qui són ells per dir-nos que hem de ser?, deu magistrats han de determinar què és i què no és Catalunya? A mi, des de sempre m’han dit que les Ciències Socials mai són exactes i, per tant, el Dret tampoc s’ha d’interpretar des del punt de vista de l’exactitud matemàtica. Si deu magistrats ens diuen que no, la resta de constitucionalistes també hi estan d’acord? Ni molt menys. Per tant, davant d’un tribunal polític, una resposta política per reclamar el què és nostre. He estat sempre un defensor de la pedagogia i d’un catalanisme inclusiu que no es defineixi per l’exclusió d’altres identitats. I, la manifestació d’ahir va ser una mostra d’aquest tipus de sentiment, deixant de banda els quatre eixelebrats de sempre. Catalunya no serà independent si no ho treballa des de la inclusió, des de la creació d’un sentiment de necessitat entre tots aquells que viuen i treballen al país, siguin d’origen castellà, andalús o marroquí. Ahir, gent de parla castellana amb la bandera catalana al coll, africans, paquistanesos i fins i tot algú amb la bandera de la India van sortir al carrer per reclamar la independència, ja no més autogovern. Tots clamant contra el què des de Madrid han intentat tallar de soca-rel: el progrés de Catalunya. I, aquest progrés a l’inici –aquell 30 de setembre de 2005– ni volia dir insolidaritat, ni exclusivitat lingüística, ni ganes de marxar a la brava d’Espanya. Però, a la Moncloa, a Ferraz, a Gènova van buscar tres peus al gat, van tenir por de donar massa a Catalunya, no van entendre que, si ens ajudaven també podien anar millor ells. Ara, ja no hi són a temps, ara, han de començar a pensar que, segurament, seran partícips d’un dels brots independentistes més grans de l’història democràtica d’Espanya.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Crivillé, l'esport i la Roja

Aquestes últimes setmanes he anat d’homenatge en homenatge. Primer, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va atorgar a la periodista Cristina Gallach el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista i, al cap de pocs dies, vaig poder assistir a l’homenatge que el poble de Seva feia al seu campió, al seu fill predilecte, Àlex Crivillé en motiu dels deu anys del seu campionat del Món de 500cc, el 1999. Tant Gallach com Crivillé són exemple d’osonencs triomfadors, de persones que han portat les virtuts de la comarca més enllà del què ens podíem imaginar. I, ambdós, sense renunciar als seus orígens. Vaig dedicar un post a la Cristina fa uns dies, ara voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar del què ha suposat l’altre homenatjat pel nostre petit país. Tal com deia el president Pujol, present a l’acte i en ple estat de forma, Crivillé ha portat el seu catalanisme amb elegància i sense sortir mai de to. Ara que la Roja infon patriotisme arreu –no oblideu, però, que sort n’hi ha dels jugadors del Barça, aquells que durant l’any intenten desprestigiar en certs cercles de la capital– Crivillé és un exemple de com des del món de l’esport es pot portar a Catalunya arreu del món. Mai va renunciar als seus orígens i, sobretot, fent us del seny que tant caracteritza els catalans, mai va posar el catalanisme en un discursos incendiari com ara s’han dedicat a fer alguns polítics extraparlamentaris. La vinguda de Jordi Pujol, en plena rauxa estatutària, en un homenatge a un esportista que ho ha estat tot en el món del motor –i sense que el convergent se’n reconegui aficionat, “més aviat vaig anar-hi pocs anys i malament”, va dir– és un exemple del què des de la política, aquella política en majúscules que representa Pujol, se li valora al mite. L’esport, com es veu ara a la Copa del Món, és un fenomen social ideal per plasmar i transmetre posicions polítiques. I, des de l’esport és on els catalans podem fer sentir la nostra veu: una reclamació pacient per consolidar la nació, tolerant i respectuosa amb aquells qui enarborin altres colors i conscients que, ara mateix, hem de trobar les escletxes per on fer-nos sentir més enllà de posicions maximalistes que, com s’ha vist, han quedat desarborades a Madrid.

Foto: Sílvia Sartorio