Vic i la seva Universitat: l'altre "Pa negre"

La pel·lícula Pa negre, basada en la novel·la d’Emili Teixidó, va ser la gran triomfadora dels premis Goya d’aquest 2011 amb nou estatuetes. Una pel·lícula que ha entronitzat una història molt local i l’ha feta global: l’ha donada a conèixer, l’ha exportada tal com va ser concebuda i, mantenint la seva essència (el film es va presentar als premis subtitulat, no traduït) ha acabat triomfant. Avui en dia, en l’època de la globalització apareixen amb força i marquen tendència iniciatives que en altres moments havien quedat tapades per l’afany internacionalitzador de determinades organitzacions. Els Goya van demostrar que, treballant amb tacte l’herència local es pot crear un producte de llarg recorregut internacional.

La Universitat també ha patit aquest procés. Històricament, aquells centres del coneixement hermètics, destinats a unes elits, s’han hagut de fer cada vegada més propers a la resta de la societat. Les grans universitats pateixen l’encotillament que les petites substitueixen per la flexibilitat i la versatilitat; en definitiva, l’adaptació a l’entorn local. També a la Universitat, allò que és global ja no es pot entendre sense allò que és local. Són dues cares de la mateixa moneda, d’igual importància per a qualsevol projecte amb voluntat d’excel·lència. Quan la Universitat ha de fer front als reptes del desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la implementació d’un sistema d’ensenyament basat en el socioconstructivisme, en l’aproximació dels estudis a l’empresa, a la combinació de l’abstracció teòrica amb la seva aplicabilitat sobre el terreny, no totes les institucions tindran el mateix potencial.

És per això que prenen sentit aquells projectes universitaris que, al marge de la seva vocació internacionalitzadora, no obliden el seu espai de referència més pròxim. La relació de Vic amb la seva universitat és la d’un tot integrat, una ciutat-campus dins d’un sistema universitari català que per alguns sembla que, més enllà de Barcelona, hi ha poca cosa. Res més lluny de la realitat, si més no a Vic, on sorgeix amb força la voluntat d’una institució que vol mantenir l’herència de la tradició local amb la voluntat de projectar la seva especificitat cap a l’entorn global. Aquí rau l’essència d’una Universitat que fa de les seves dimensions i les sinèrgies amb el seu entorn un valor per innovar en la docència i la transferència de coneixement. Si per una banda la Universitat treballa colze a colze amb l’empresa local per desplegar els nous graus (Mecatrònica, Periodisme, Empresarials o Multimèdia, per exemple), també s’aprofita de ser tradicionalment un fòrum respectat de debat per aportar nou coneixement a la ciutat, sigui amb cursos de formació continuada, congressos o conferències d’importants líders d’opinió del país; la que el periodista i comunicador Manuel Campo Vidal farà el proper 4 de març en pot ser un exemple. Empresaris, estudiants i professors presents al mateix espai, compartint coneixement, creant Xarxa.

Xarxa. Què seria la Universitat si no pogués ser un dels principals nodes d’aquesta complexa xarxa de relacions socials que vehicula un territori? Sinèrgies. Què és la institució universitària sinó un agitador social i cultural que té per objectiu posar els actors en relació? Coneixement. Què és la UVic si no un actor que vol liderar la creació i transferència de coneixement amb el seu entorn? Docència. Quina és l’aspiració universitària, sinó la de voler formar els millors professionals? La UVic té, associant-se amb la ciutat-campus que l’acompanya, un valor clau per exercir lideratge: per una banda, és la porta d’entrada de nou coneixement cap a l’entramat socio-econòmic que la rodeja; per l’altra, és l’altaveu d’una especificitat cap a la globalitat. Perquè Vic i la seva Universitat són un cas específic d’un sistema universitari que fins fa poc només entenia la institució universitària dins de l’entramat de poder d’una gran capital i s’havia oblidat de les potencialitats que una universitat pot tenir quan desenvolupa el seu projecte harmònicament amb el seu entorn: manté la seva herència, l’enriqueix de coneixement i fa d’altaveu d’una comunicat cap a l’exterior; tenir un projecte global sense renunciar a allò que és local. La vertadera essència del què ja als anys noranta els sociòlegs Roland Robertson, Keith Hampton o Barry Wellman en van dir glocalització.

Article publicat a El 9 Nou, 21 de febrer de 2011. Foto: Canal UVic

En record del Santi Santamaria

Torno de veure els teus cavalls. La Inja té un glaucoma a l’ull dret i l’estan tractant. Hi he trobat els veterinaris i un Narcís amb cara desencaixada perquè sap que no tornaràs a venir a veure’ls més. De fet, quan han marxat els tres veterinaris que ha fet venir el teu fill Pau, en Narcís i el seu pare m’han posat al dia, més detalladament, de la notícia. Santi, a la Plana havies fet bons amics i tothom sabia de la teva vàlua professional i personal. L’Edu, qui era el teu home a la xarxa i també és de la Plana, també està consternat i amb la quantitat de visites que ha rebut a la teva web (fins i tot s’ha saturat) hom es pot adonar del què has significat per aquest país. Tot i alguna polèmica arran d’algun escrit teu, has estat un referent del sector i, també, de la cultura. Què és la cuina sinó cultura? Què han estat els teus viatges pel món sinó una manera d’estendre la catalanitat arreu? El teu missatge culinari s’ha estès des de Sant Celoni al món gràcies a l’emprenedoria que has tingut durant els teus 53 anys de vida i el resultat és envejable. Desgraciadament, també has deixat la feina a mig fer i el repte pels teus descendents és impressionant. Has deixat el guant i ara l’hauran de recollir ells.

Et conec gràcies al Pau. El teu fill és un xicot que des del primer moment que ens vam conèixer, mitjançant en Narcís, ha tingut deferència per mi i la meva feina de periodista. Ens hem caigut bé i, de fet, al final hem travat una bona amistat. S’assembla a tu amb les ganes que té per fer nous negocis, és un venedor consumat. Un xicot que posa il·lusió a tot allò que fa i, sobretot, un enamorat de la Plana. En Pau ens ha donat moments de diversió a tots els amics, per cap d’any o pel Mercat de Música Viva de Vic. Tot i que en aquests moments entenc que poques coses poden alleugerir-li la tristesa, pensar que amb la seva bonhomia ha sabut crear una bona xarxa d’amistats ha de ser vist com una oportunitat. No està sol, ni ell ni la família. Perquè, quan el xoc i l’explosió mediàtica hagin desaparegut, quan un es retira sol a casa (amb la Judith i el recent nascut Joan) ha de poder pensar que sempre n’hi ha que respondran. I, d’aquests Pau, segur que no te’n faltaran. Força i endavant!

L'hora dels microestats?

L’Aznar que parlava català a la intimitat i el Pujol que era lloat com a gran estadista per la premsa messetaria ja no existeixen. S’ha trencat l’estabilitat, els líders han mutat. Ara, a les antípodes ideològiques, cadascun s’erigeix com a guru pel seus fidels i pontifica sense miraments quina ha de ser la deriva d’Espanya. L’expresident del govern renega del model autonòmic, tot i justificar davant dels col·legues de la FAES la transferència de moltes competències, com la sanitat, a totes les comunitats –fet que s’ha demostrat ineficient a les Autonomies uniprovincials–; el líder convergent deixa de banda el seny català i aixeca la veu a favor dels més independentistes, ara que sap que el pinyol controla el binomi Generalitat-partit i, fins i tot, el seu fill Oriol fa proclames en aquest sentit i besa l’estelada.

Mentre els veterans qüestionen moltes de les decisions passades, el president Artur Mas s’entrevista amb el Rei Joan Carles i, amb cordialitat, li retreu l’ús que es fan alguns partits de la carpeta catalana com a arma electoral. En el punt àlgid de la rauxa generada per dos vells rockers (quines ganes en tenien!), Mas torna a ser un home de seny que calma els ànims dels més exaltats, posa en evidència que CiU sempre ha tingut al monarca en una molt bona consideració (l’herència pujoliana) i exposa a la Zarzuela el ventall de temes que preocupen al seu país, Catalunya.

Amb el temps, l’animal acaba sortint de dins de tots aquells qui han hagut d’amagar alguna vergonya sota la camisa i la corbata. No hi ha pressió per Aznar ni Pujol, ara només toca generar frames, marcs mentals d’interpretació que ajudin a teixir l’estratègia del seus respectius partits i d’uns polítics que, desgraciadament, han perdut l’aureola de líder que tenien tant el popular com el convergent. I, aquesta tasca la fan a la perfecció. Són els nous (en Mas, Zapatero o Rajoy) qui han de saber triar les millors cartes i quedar-se sempre un as a sota la màniga com a última jugada. Ara és el moment de veure si els hereus d’aquells qui van consolidar l’Estat autonòmic, amb traspassos de competències tant importants com educació, sanitat o trànsit, saben quin rumb s’ha de seguir.

L’Espanya que coneixem s’ha demostrat antiquada, amb el temps i amb la crisi, per fer content a tothom. Però, sobretot, hi ha qui ha vist els problemes d’aquesta societat com la conseqüència de portar a l’extrem allò que es va construir a base d’hores i dies de negociacions. És a dir, a base de parlar català en la intimitat o aperitius al Majestic. Quan el vaixell s’ensorra fa falta trobar un culpable, i si pot ser a casa dels altres millor! Criticar Catalunya ven en certs ambients madrilenys i és una estratègia fàcil ara que es s’entreveu que Zapatero pot tenir els mesos comptats al capdavant del Govern i pot tornar a ser l’hora del Partit Popular. Apareix, en aquest ambient enrarit, el famós procés de recentralització com l’espasa de Democles de les Comunitats Autònomes, que tant socialistes com populars veuen amb bons ulls si és per justificar la necessitat de mantenir unit el país i les retallades i sentències del Tribunal Constitucional que, desgraciadament per ells, han aconseguit el contrari del què pretenien: exalten els ànims dels més desencisats amb Espanya i deixen sense arguments creïbles aquells qui volien mantenir l’statu quo dominant.

Ara bé, sigui per una banda o l’altre, la paraula que envolta el debat és ineficiència. Per alguns, Espanya no pot permetre’s la creació de “microestats”; per altres, la Catalunya independent permetria una gestió molt més eficient dels recursos i, per tant, es generaria més riquesa. Aznar i Pujol treballen un mateix concepte, però en sentits oposats. I, tots dos, acaben generant seguidors que usaran la seva cosmovisió per entendre cap on navega Espanya. La diferència és que, mentre Aznar retrocedeix temporalment i entronitza un model centralista que, aquest sí, s’ha demostrat històricament sense sentit, Jordi Pujol torna a ser visionari i marca un camí que, si més no, s’haurà d’explorar. Però, per sobre de tot, parla del futur.

Article publicat a El 9 Nou, a 7 de febrer de 2011. p. 18.

La nova força alemaya

Avui La Vanguardia treu un interessant article del Rafel Poch que explica com Angela Merkel ha acabat convertint-se en un referent polític a tot Europa. Les decisions de qualsevol país de la UE han de passar pel vist-i-plau del Directori Europeu, terme que Enric Juliana ha assimilat a l'antiga Carolingia. La visita de la Cancellera a Espanya va ser un exemple: Zapatero havia de tenir tancada la reforma de les pensions abans de l'arribada de Merkel si no volia caure en desgracia en el sí de la UE. I, en aquesta tassitura, es posa en evidència el paper dels nous responsables comunitaris, sigui Van Rompuy o Ashton, que no passen de ser actors de repartiment en un tauler d'escacs internacional on Alemanya torna a ser hegemònica. Ara, no en el sentit que històricament ha caracteritzat els teutons (el militar), sinó com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majoria de democràcies europees i assegura que l'aposta que van fer per l'Euro no és en va.

És aquí on es mostra un dels èxits i, també, fracassos del procés d'integració europea: per una banda, Europa és cada vegada més interdependent i ens necessitem mes als uns als altres. La diplomàcia preventiva ha fet el seu fet i l'èxit de la Pau a Europa és una realitat perdurable per molts anys. Per altra banda, les institucions comunitàries han de créixer, encara s'han de fer respectar perquè, ara mateix, és una cancelleria la que mana. Els altres, a obeir.

Pandiani i l'elegància culé

Avui s'ha de felicitar com el Rifle Pandiani s'ha despatxat en roda de premsa. Un home com ell, un veterà del futbol, ha deixat clar quina era la principal diferència entre el Barça i el Madrid, entre Messi i Cristiano Ronaldo. El portuguès va encarar-se verbalment amb el jugador de l'Osasuna al Reyno de Navarra i li va retreure quant cobrava del club navarrès. Cristiano és un provocador, però va anar a topar amb un home que dispara amb facilitat, que no s'en calla ni una i, des de la sala de premsa, ha deixat clar qui mana al futbol espanyol, qui és el club més senyor. El Barça surt dels camps obacionat i el Cristiano ha de passejar el seu egocentrisme amb temor a ser xiulat allà on posa les botes. Pandiani va posar els punts sobre les "i".

Aquest Barça és un exemple a seguir. No només pel seu joc, que meravella a tothom, sinó per l'elegància amb què enten l'esport, per la manera com Guardiola ha fet entendre que s'ha de ser senyor dins i fora del camp, amb la manera com s'ha tallat la dinàmica de festes amb què es va arribar en els últims anys de Rijkaard. L'esport, i sobretot el futbol, és un referent per a milers de joves a casa nostra. I, si els seus ídols no tenen un comportament exemplar es fa un flac favor a la societat. Cada dissabte que els infants d'aquest país s'enfunden les samarretes per jugar en camps (algunes vegades prou inòspits o deixats), han de poder tenir miralls on veure's reflectits. El mirall actual és el Barça i, ara mateix, és una garantia per poder transmetre valors als nostres petits.

Que no s'espatlli! Arribin o no títols ara que s'acosten les finals (la primera, de Copa), el llegat que el Barça de Guardiola està deixant a l'esport és excel·lent. És un llegat que perdura més enllà del materialisme d'una copa, són valors que qualsevol infant podrà recordar quan sigui major.