Cap al Directe!cat

Benvolguts lectors,
A vegades surten oportunitats que cal aprofitar. Gràcies a la meva dedicació a la UVic m'ha sortit la possibilitat de portar el meu bloc cap a Directe.cat, un diari digital en català de compromís independentista i sobiranista que, crec jo, pot ajudar-me a projectar les meves inquietuds més enllà que una plataforma unipersonal com aquesta. Per tant, us deribo tots a Directe.cat. Us espero amics.

Cap on va aquest país?

Un tomb històric a la política catalana. D’aquesta manera resumien els principals diaris el què va passar durant la jornada electoral del 22M. Un moment de canvis de poder, de l’enlairament definitiu de la Convergència municipalista, de l’entronització del canvi de color a Barcelona i Girona. A nivell català, doncs, no es pot negar que el partit d’Artur Mas ha estat el vertader guanyador de les eleccions municipals i, sobretot, que ha pogut erigir-se també amb la bandera del municipalisme que tant enarborava el PSC. Ara, als passadissos de la quarta planta del carrer Nicaragua només hi ha terregada.

La reflexió més lògica i visible després d’aquest diumenge d’eleccions és que el socialisme català s’ha de plantejar cap on va. Cap on caminen els Zaragoza, Iceta i, sobretot, cap on vol anar la generació Blackberry? L’únic líder socialista que en surt ben parat és Àngel Ros, flamant alcalde de Lleida i representant del sector catalanista del partit que conserva la ciutat com un reducte de resistència a l’invasor. El PSC no pot navegar més entre l’espanyolisme i el federalisme, ha de prendre partit, s’ha de cohesionar i apostar per un discurs clar, contundent i sense ambigüitats: Catalunya, primer. El PSC va començar a perdre les eleccions al Congrés.

Esquerra camina a la deriva... si realment s’ha pogut alçar de la trompada que va rebre. Puigcercós ja no és líder, ni els republicans poden presentar alternatives de govern sòlides a cap de les grans ciutats. Desgraciadament, l’atomització de l’independentisme ha passat factura, el càstig ha estat exemplar i Joan Laporta té els dies comptats a la política (Jan, lo teu és el futbol!). Les CUP, jugant al marge del sistema, han capitalitzat el vot d’esquerres i independentista i s’erigeixen com un bastió de poder municipal que caldrà tenir en compte a diverses ciutats. Però, atenció!, amb els resultats que han obtingut en algunes poblacions, les CUP ja no poden ser únicament un partit de la rauxa, d’oposició i que vegin entrar a formar govern com un “vendre’s al sistema”, com afirmava la líder de Vic, Georgina Rieradevall. Ara, han de saber governar si cal i plantejar propostes creïbles quan se’ls hi demani. La utopia no ho és tot, per molt que segurament alguns es van creure que el maig del 2011 podria ser com el del 68.

Però, personalment, el què més em preocupa és el brutal ascens de Plataforma per Catalunya (PxC). Algú ben informat em deia que, si a Vic no hi hagués universitat, la ciutat seria coneguda principalment per ser el feu de PxC. Quina raó i, sort, que la universitat sempre és un reducte d’aire fresc. Josep Anglada triomfa en el món local, des de Vic i el Vendrell (els seus feus històrics) estenent-se cap a la resta de Catalunya i convertint ja l’àrea metropolitana amb un caldo de cultiu important pels seus interessos. Què han fet malament els partits perquè opcions com aquesta triomfin? Partint de la base que a Europa ja hi ha altres països on l’ascens de l’ultradreta existeix, l’èxit de PxC no ens hauria d’esglaiar; però si que fer-nos reflexionar, sobretot després de fer una lectura dels resultats i veure que una part del vot socialista ha optat pel vot anti-immigració. El lema “Primer els de casa” –desgraciadament, tant repetit i usat com a frase popular– pot haver estat un èxit propagandístic per presentar PxC com un partit pròxim als problemes de la gent (atur, seguretat ciutadana...) i creïble. Cal recordar que a Vic Josep Anglada ja va tenir un primer ascens en moments de bonança, però ara la situació de crisi pot haver ajudat clarament a estendre el missatge arreu de Catalunya. Sobretot, en un país on el PP no ha volgut alçar el to (excepte Xavier Garcia Albiol, i mireu com li ha anat) i no ha capitalitzat el vot que demana més mà dura.

Socialistes i convergents, aquí tots per igual, sent els dos partits que més han governat en el municipalisme han de preguntar-se el perquè Anglada s’ha convertit en un fenomen català. Pel país, quatre anys de PxC amb 67 regidors cridant de tort i de través als consistoris catalans, agitant les masses en contra els nouvinguts sense una resposta contundent dels qui realment tenen responsabilitats de govern, és un pedregà que el país no es pot permetre.

Independència en anglès

Era la primera vegada que visitaven el Parlament. De fet, ni la Kathe ni l'Audrey eren conscients en arribar que la política catalana estigués tan sacsejada últimament. L'una de Florida, l'altra de Saint-Etienne, només feia mesos que estudiaven amb un Erasmus a la UVic, per a elles, una universitat espanyola més. A la sala 4 del Parlament, Toni Strubell (SI) les esperava, després d'haver visitat l'hemicicle. A elles i a uns quants joves més, aquests catalans.

Catalunya no podrà créixer si no se sap vendre: la independència s'ha de saber explicar, s'ha de vendre. Cal generar “estímuls emocionalment competents”, citant el professor Joan Ferrés. I tothom hauria de ser conscient de la importància que té l'anglès en aquest procés. De fet, parlar de Catalunya en anglès és, ara mateix, més important que mai quan els nacionalistes escocesos han aconseguit una majoria absoluta significativa i poden obrir la porta, finalment, a la seva independència i establir un precedent per a la de molts altres pobles. Dins de la sala 4, alguns ja eren conscients del clima de final d'etapa que viu el país. Les brases hi eren, només calia atiar-les amb estímuls seductors. Però als EUA o a França, qui sap realment què passa aquí? “M'agradaria donar una resposta en anglès”, va dir-los ! Strubell. “Davant dels brindis al sol que es fan a la casa [Parlament] només hi ha dues respostes: navegar pel debat de l'autonomisme o resoldre l'espoli fiscal amb la independència”, va concloure després d'una llarga reflexió sobre l'empobriment del país. I, com aquesta, cada vegada que s'havia d'advocar pel nacionalisme de butxaca, Strubell canviava el català per l'anglès i mirava fixament les dues estrangeres. Fins i tot, per reconèixer que “potser perquè l'independentisme és molt d'esquerres, no hem debatut encara si hauríem de tenir un exèrcit”.

Malgrat ser conscient de les deficiències d'un discurs encunyat en poc més de nou mesos, Strubell va aconseguir l'objectiu: vendre el projecte. Sentir parlar d'independència en anglès i veure un parell de cares bocabadades et fa pensar que, potser, no ens mirem tant el melic com diuen.

Article publicat a El Punt, 20 de maig de 2011, p. 30.

Construir la marca Balenyà

S’acosten les municipals i la majoria de programes electorals dels partits fan gala de la necessitat de promoure l’economia local. Ara bé, hi ha pobles que ho tenen més bé que d’altres. De fet, avui en dia, promoure l’economia local vol dir crear una marca, avançar cap a un concepte que pot sonar grandiloqüent com és el màrqueting de ciutats, el city marketing. Faig aquesta reflexió després de tornar de la costa per presentar el llibre Sant Feliu de Guíxols. La ciutat a la primera dècada del segle XXI, del periodista Jordi Sopena i editat per l’editorial centellenca Edicions El Portal aquest passat Sant Jordi. L’obra és un retrat dels canvis que ha patit aquesta ciutat de la Costa Brava en els últims vint anys i, sobretot, una explicació de com enllaçar la política, l’urbanisme i la cultura com a elements claus per la creació d’una marca que posicioni la localitat en el seu entorn o província de Girona.

A l’hora de parlar de la reactivació econòmica dels nostres municipis no podem oblidar aquest últim aspecte: la cultura. L’atractiu que pot despertar una vila no només s’ha de forjar a base d’obres públiques (o projectes de cosmètica urbanística), sinó també amb la construcció d’un relat propi que pugui aglutinar gran part dels esdeveniments que hi ha programats a l’any. N’és un exemple la manera com Centelles ha aconseguit vincular la majoria de fires que es fan al poble al llarg de l’any, totes sota el paraigües de la bruixeria, característica històrica de la població. Ja es diu, “a Centelles, bruixes totes elles!” Fira d’herbes remeieres, fira de la tòfona, Cau de Bruixes..., al final, tot construeix un mateix relat. Qui es recorda ara d’aquelles Nits de Bruixes de l’Aplec de Balenyà, que portaven una gentada a l’Ajuda? La bruixeria és de Centelles.

Mentre Centelles ha sabut construir una marca, a Balenyà (els veïns, els petits) els ha costat més. Deixant de banda l’etern debat sobre el nom del poble (Balenyà o els Hostalets?, que no ha ajudat), encara és hora de trobar la manera de consolidar un referent perquè sigui l’anclatge d’un futur programa de branding. Aquest any, que la Fira de la Cervesa ha superat els problemes inicials i sembla que ha aconseguit trobar la manera de portar gent al poble, ens podem plantejar si aquí hi pot haver un filó per estirar. Hi va haver cervesa, fuet de cervesa, bolets (acompanyats de cervesa?)... Alguns dels organitzadors, gent del Joenacc (Consell de Joventut), feien una reflexió força afinada al final: si l’història del poble sempre ha estat vinculada al sector càrnic però tenim el potencial d’aquesta fira, per què no vincular-ho definitivament?

Doncs l’idea ja està llançada i el nou consistori que sortirà del 22-M ja té un pla per treballar (entre la molta altra feina que té, buf!). De fet, el què si que està clar és que si una marca local s’ha de crear tenint en compte, entre d’altres aspectes, els valors i l’història de la població –com ha fet Centelles, Vic o, fins i tot, Sant Feliu de Guíxols–, la idea no està gens malament. Ara mateix, un dels millors ambaixadors del poble, econòmicament parlant, podria ser el famós fuet de cervesa negra que comercialitza Casa Oms, entre d’altres llocs a la cadena britànica d’elit de Selfridges, o la recent estrenada xistorra de dàtils! I, això no és res més que una conseqüència de l’evolució que ha fet el sector càrnic local: llançar els productes típics del porc en mercats d’alt valor afegit. En definitiva, fer evolucionar el teixit industrial històric del municipi.

Encara que últimament el microcluster dels embotits –liderat per J. Pont– s’ha vist reduït, no es pot desaprofitar el llegat que deixa i el potencial innovador que té. De fet, a algun candidat ja li he sentit a dir que s’ha de comptar més amb el sector per generar marca i, enguany, la II Fira de la Cervesa ha demostrat que Balenyà té un diamant en brut que ha d’aprofitar més, tot i el suport habitual que donen la majoria d’empreses del sector a les activitats del poble. No n’hi ha prou!

Quan ens preguntem per què Miquel Arisa, per exemple, ha pogut mantenir tants anys l’alcaldia de Centelles, no ens ha de passar per alt la manera com ha fet de la vila una marca, consolidant un projecte de fires i mercats global en un poble de poc més de set mil habitants. El nou alcalde (o alcaldessa?) de Balenyà, sigui del color que sigui, té un model d’èxit al costat que no pot passar per alt. I, ara mateix, iniciatives com la Fira de la Cervesa i la seva vinculació amb el sector càrnic poden ser una bona idea per iniciar un projecte global de poble, generar la marca Balenyà.

Article publicat avui a El 9 Nou d'Osona i el Ripollès

La fauna vigatana en campanya electoral

Feia Sol i l’olor de formatge omplia tot el passeig. La fira Lactium i la mostra d’entitats eren els esdeveniments més importants del cap de setmana a Vic, moment ideal perquè els polítics sortissin del cau i aprofitessin per tocar quatre mans d’alguns indecisos i demostrar als seus seguidors que, com deia l’amic Ramon Espadaler (CiU), al municipi es fa política amb la sabata; s’ha de trepitjar territori.

Fa uns quants dissabtes que m’assento a fer un gintònic a l’Snack i des de la taula, tocant la sorra de la plaça Major, pots contemplar la fauna política local amb força precisió i observar-ne els seus moviments; ara mateix, felins. De fet, fins que no es va entrar de ple a la campanya, Josep Anglada (PxC) era dels més habituals a sota les porxades (aquest dissabte poc), sigui lluint abric negre fins als genolls o enfundat amb un jersei de propaganda electoral del partit austríac d’extrema dreta, l’FPO. Vic és una ciutat de composició sociològica estranya, on el vertader repte per aquest 22-M és si la gent deixarà de veure l’Anglada com un salvador i creurà, finalment, en les polítiques d’immigració més amables que proposen els partits del sistema per afrontar aquest debat social. “Si l’Anglada puja, em plantejaré si haig de ser alcalde de Vic”, va declarar a El 9 Nou un preocupat Josep M. Vila d’Abadal, candidat convergent. Mentrestant, els quatre regidors que tenia fins ara el líder de PxC el legitimen, el fan sentir fort i cada cap de setmana converteix la plaça Major en l’hàbitat natural on demostrar que, dins de l’ecosistema vigatà, és un mascle dominant. Ell mateix justifica l’èxit del seu partit perquè els Anglada són de Vic des de generacions immemorials i això genera confiança... Buf, fins i tot aquí hi ha discurs identitari, quina por!

Més discret era Josep Burgaya (PSC), que encara enfundat en la seva etiqueta de regidor i president d’IMPE passejava tranquil·lament per la fira Lactium sense escortes que repartissin pamflets socialistes al seu voltant. Segurament, tot caminant per la fira va passar per davant de la paredeta de les CUP, que poc abans de presentar el seu projecte a la Caixa de Manlleu encara eren a l’encreuament del passeig amb el carrer Manlleu fent publicitat del seu esperit juvenil i, en certa manera, innocent i utòpic davant dels possibles votants. Res a veure amb l’exèrcit de líders de la convergència vigatana que, al centre de la plaça Major van desplegar un mosaic fet de palets i explicacions de cartró pedra del seu projecte de ciutat, present i futur. Es nota on hi ha diners i, a Vic, CiU regna la selva de la política municipal amb certa tranquil·litat, la d’unes enquestes que li són favorables (li donen entre un i dos regidors més) i un pacte de govern que a ulls de la gent ha estat força positiu, tot i haver-hi més d’un crític amb el tripartit (CiU-ERC-PSC) quan es parla en l’off de record de la tasca periodística.

Josep M. Vila d’Abadal (CiU) és senyor; de fet, més d’un votant el pot trobar tibat al costat dels històrics del partit o els nous líders emergents, Anna Erra al capdavant d’Ensenyament i Marta Pascal controlant els fils de les joventuts des de la Via Augusta, ara que ha abandonat el Palau Bojons. Aquest cap de setmana, la plana major dels nacionalistes va sortir a caçar, a buscar indecisos que creguin més en el pragmatisme de les seves propostes que no en el radicalisme de la segona força política municipal, PxC.

A la distància, ERC em recordava des del Twitter que també havien aixecat el vol: allunyats de l’àgora vigatana, del centre neuràlgic de la ciutat, Joan López es passejava per la fira d’entitats buscant “sumar” afinitats –com resa el seu eslògan– al seu projecte de ciutat. I ICV i SI? Que em perdonin l’amic Tornafoch i l’amic Lapeira, però més enllà dels seus cartells no vaig aconseguir trobar el seu amagatall. Segur, però, que també eren a la selva... massa profunda i tupida perquè els exploradors del PP, vinguts de la metròpoli, hi puguin trobar aixopluc.

Recomanació per Sant Jordi: 'Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI'

M'agrada parlar de llibres. I, aquells que estan més aprop meu ho saben bé!, encara que la meva cultura literària no passi per la literatura universal ni per best-sellers actuals. Tot i això, ara que arriba el Sant Jordi sempre és bo tenir alguns moments per recomanar-ne algun, sobretot si són llibres que has vist néixer des del principi i que has ajudat als amics a acabar de confeccionar. Des de fa un parell d'anys he seguit la tasca del col·lega Jordi Sopena per ressenyar la vida política d'una ciutat com Sant Feliu de Guíxols en el tombant de segle. Al final, l'obra editada per Edicions El Portal, de Centelles, ha acabat titulant-se Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI. Aquest no és un llibre d'història del poble, com molts dels que es fan per radiografiar els principals esdeveniments d'una localitat. Aquest és un llibre de política, cultura i urbanisme, tres conceptes en un per tal de poder entendre quins han estat els principals canvis de la ciutat en un moment de turbolències polítiques com les que va viure Sant Feliu durant el tombant de segle i els primers anys de la nova centúria.

El treball ha estat exhaustiu gràcies a la presència de nombrosos documents que permeten teixir el relat de l'obra i vinculen en tot moment el creixement de la ciutat amb la seva concepció política. Des dels programes electorals dels principals partits polítics que van concórrer a les eleccins (la majoria recollits al Centre Documental de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona), sobretot CiU i el PSC, a les informacions hemerogràfiques de El Punt, Diari de Girona i l'Àncora, la publicació ganxona per excel·lència. Amb tot això, i una mica de curiositat periodística que ha portat a l'autor a trepitjar el terreny i a entrevistar els principals líders polítics de cada mandat, s'ha pogut teixir una obra que, segurament, presenta l'història recent de la població des d'una perspectiva innovadora i no tinguda en compte abans.

Política i urbanisme; política i desenvolupament cultural... són conceptes que en l'Administració local no poden anar separats. El desenvolupament d'una ciutat és fruit d'un treball conjunt en totes les àrees de l'Administració i, totes han de treballar per poder construir un teixit urbà harmònic i a la mida del ciutadà. Aquest llibre pretén posar en relació aquests conceptes, de la veu dels seus principals protagonistes i posant en relleu els principals projectes que han ajudat a crear de Sant Feliu de Guíxols un referent a la Costa Brava catalana. Gaudiu-ne i feu-nos arribar els vostres comentaris!

Companyerisme polític a la UVic

Avui ha estat un dia interessant pels nostres estudiants de periodisme polític a la Universitat de Vic. En motiu dels cent dies del govern d'Artur Mas hem pogut comptar amb un debat a tres bandes entre Gerard Figueres (JNC), José A. Coto (Noves Generacions) i Josep Paré (JSC). Com sempre, compartir experiències amb aquests tres polítics és un plaer, igualment com escoltar la moderació del debat que fa l'amic Miravitllas, un mestre de l'art radiofònic sense cap mena de dubte. El debat funciona bé, un format ja repetit en diversos moments de les meves col·laboracions a COM Radio i on tots quatre hem aconseguit teixir una bona amistat. De fet, en Coto afirmava que a la COM s'havia iniciat en l'art de l'oratoria, un fenomen que ara ha de posar en pràctica cada vegada que el seu grup parlamentari (PP) l'envia a defensar l'ideari del partit a Intereconomia o la COPE. La COM és i ha estat una gran escola!, sense cap mena de dubte. Una escola per a periodistes, per a oradors i, també, un bon lloc per generar bones amistats. Aquest és un dels llegats que ha deixat 'La Nit' entre quatre joves que hem après a fer de polítics (o, en el meu cas, a analitzar la política) de la mà dels més granadets, però que hem entès que més enllà de la lluita partidista hi ha d'haver bona relació. Avui dinant, en José ho deia: "Churchill ja ho va dir a un jove diputat, els de la bancada de davant són adversaris, els enemics són a la teva".

I, de fet, ells es consideren advesaris, però també companys. En José i en Gerard companys d'hemicile i amb en Pep i jo, companys de tertulies. I quines tertúlies. Vull destacar, sobretot, aquest valor de l'amistat, el que ha d'aconseguir prevaldre entre rivals polítics més enllà de la lluita cainiana a l'interior dels seus grups o la brega parlamentària. Aquesta ha estat la lliçó que han donat als estudiants de periodisme que els escoltaven a l'estudi de ràdio de la Universitat: quan s'obren els micròfons defensen les seves idees, però quan s'apaguen entenen que més enllà de la política hi ha vida.

Tornant del Vendrell

Acabo de tornar d'un cap de setmana fantàstic al Vendrell! Amics i coneguts, tots parlen de la vida política d'aquest poble que, des de fa uns anys, està marcat per l'entesa entre CiU i el partit radical Plataforma per Catalunya. El Vendrell és un poble que té mancances, com tots, però els reptes de futur que té la vila són increibles, i més amb un Ajuntament que té problemes econòmics i algunes institucions del municipi estan realment amb una situació econòmica molt complicada. Després d'algunes converses, he pensat que una manera de poder posar una mica d'optimisme a la situació és contribuir amb un article al diari digital de la companya Ari Caballoro: "Apostar per la sociovergència?"
Espero que us agradi a tots els lectors. Ens hi tornarem a veure.

Nou govern: primeres decepcions

El currículum de la vicepresidenta i el "guirigall" de l'impost de successions han posat de manifest les primeres contradiccions dins del govern. És ben sabut, que els problemes de Joana Ortega amb la Universitat no van agradar gens a Artur Mas, mentre que el seu valedor, Duran i Lledia, es va afanyar a dir que Ortega era al govern per la seva trajectòria política, més que no pas pel seu currículum acadèmic. Vaja, que estava al govern per haver fet política de partit, seguidisme i participat a l'endogàmia del sistema que no pas per aportar idees noves. Per la seva banda, mentre Germà Gordo matisa que l'impost de successions no es suprimirà del tot (ai, l'econcomia catalana no està tant bé com voldríem, oi?), Pelegrí demana que es compleixi el què es va dir al programa electoral, que s'havia de suprimir totalment. Gràcies Josep M. per haver posat els punts sobre les "i".

El professor i col·lega Toni Aira va fer un brillant article a l'Avui parlant de la simbologia del palau de la Generalitat titulat "El palau és el missatge". Ortega i el nou secretari de Comunicació, Josep Martí, tindran un despatx amb línia directe a la taula d'Artur Mas, també dins del palau. I, això que ambdós tenien les seves cadires en altres departaments no massa lluny de la plaça Sant Jaume. El palau de la Generalitat té massa simbologia a l'hora de reflectir els equilibris de poder dins la federació i el govern per no fer-se present ja des del principi de la legislatura. Segurament, aquest és un tema que ha passat més per alt que no pas el debat de l'impost de successions o, sobretot, la pífia de la psicòloga Joana Ortega i el seu currículum. Però, és molt més simptomàtic del què pot venir al futur que no pas els altres dos temes: CDC i Unió hauran de fer esforços contínuament per equilibrar les seves cosmovisions i, sobretot, fer content a l'amalgama de votants heterodoxa que van tenir durant les passades eleccions.

Més qüestions de forma: calia que Duran i Lleida entrés al cos a cos amb Alfons López Tena sobre el què feia amb els seus protocols? Calia que s'exposés a la retòrica del notari, sempre tant perspicàs, que va posar veu a un rumor que ja és molt extès dins els cercles polítics? Ai!, la forma perd fins i tot el govern dels millors. De moment, accepto que hi ha membres amb currículums brillants (sobretot els dos economistes), però també demano que es tinguin en compte una mica més els petits detalls. Ja m'ho va dir Salvador Milà fa uns dies: "A vegades, els més intel·ligents no són els millors gestors". Ara per ara, no cal ser catastrofista, però si que posar un crit d'alerta amb aquests detalls pot ajudar a relativitzar moltes coses.

Recuperar el prestigi

Avui he pogut veure, sencera, l'entrevista d'Ana Pastor al presidesnt d'Iran, Mahmud Ahmadineyad. Una entrevista que ha bloquejat les converses al twitter, tant pel seu contingut com per com Ana Pastor va perdre el vel al final de l'entrevista. Més enllà de si ha perdut o no el vel (tonteria al cap i a la fí, com comentava la periodista Ruth Vilar pel twitter), l'entrevista cobra especial importància per la manera com la periodista encara el repte d'entrevistar un dels líders polítics més controvertits i obscurs del moment. L'entrevista comença amb la voluntat de cercar ponts de complicitat entre entrevistadora i entrevistat (parlant de temes llunyans, com el terratrèmol del Japó), però acaba amb un ritme altíssim, amb un joc de d'estira i arronsa interessantíssim per poder posar d'exemple de com s'ha de treballar aquest gènere.

Si bé no és recomanable que les entrevistes siguin sempre d'un ritme in-crescendo (molt millor diversificar els punts de tensió al llarg de la conversa guiada), si que en aquest cas es pot entendre el perquè Pastor va jugar a la provocació d'una manera tant descarada a mesura que passava el temps. Poca estona i múltiples preguntes; sobretot, la voluntat de poder contrarrestar les opinions d'aquest líder amb les del seu homòleg israelià, entrevistat dies abans també a TVE. El president iranià va encarar l'entrevista com una finestra que li donava TVE per poder pomocionar el seu règim i Pastor va ser l'advocada del diable permanent d'un polític que, en molts moments, usava una dialèctica que a Occident hi estem molt poc acostumats. Pastor va fer un exercici memorable; va realçar el sentit de la professió en un moment que el periodisme ha pecat de superficialitat i de manca d'honestadat. Pastor va usar el periodisme per posar en entredit les injustícies, per posar en evidència les contradiccions del món; va recuperar l'ideari d'un periodisme compromès amb la societat i al servei de la transperència democràtica. Amb les respostes d'Ahmadineyad, sempre tirant pilotes fora (sobretot en parlar dels seus rivals interns), es va poder plasmar a tot Espanya la cara més fosca del personatge, la voluntat que té la periodista d'intentar retratar l'entrevistat a través de les seves pròpies expressions, la necessitat de presentar sempre una segona lectura a l'entrevista, més enllà del sentit inicial de les paraules que es diuen.

Dones lluitadores, Universitat activa

Ser periodista permet tenir una aventura cada dia. Diàriament, coneixes gent nova, noves experiències i t'adones que el món és ple de complexitats que, moltes vegades, passen per davant teu sense que te n'adonis. Avui he pogut assistir a un d'aquells actes que, mirats amb perspectiva, t'ajuden a donar gràcies a Déu de la sort que un té; a la vegada que t'adones de com de lluitadores poden arribar a ser les persones que tens al voltant i, moltes vegades, n'ignores la seva feina.

En motiu del dia internacional de la dona, unes companyes de la UVic han organitzat la III Jornada "Accessibilitat Universal: Dones i accessibilitat". No ho pogut assistir tot el matí a la jornada, però si que he pogut presidir una taula rodona per compartir experiències entre diverses dones que formen part d'associacions que fomenten l'integració de persones sordes o cegues. M'he retrobat amb la Meritxell Aymerich (Associació Catalana per a la Integració del Cec), companya invident de la UAB, amb qui vaig compartir algunes estones al bar de la facultat, encara que fossin en taules separades. No ens coneixiem personalment, però la recordava de quan arribava cada matí amb la seva màquina per prendre els apunts en braile i esmorzava. He conegut a la Maria Balasch, gerent de l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), de qui m'havien donat molt bones referències els meus estudiants que la van entrevistar per un projecte de l'assignatura de Redacció en premsa. M'ha impressionat la manera com la jove Consol Vega (Agrupació de Sords de Vic i Comarca) ens explicava en llenguatge de signes com els sords experimentaven, per exemple, el consum de productes audiovisuals: videoclips sense música, notícies sense so, telenoveles sense veu. Finalment, ens hem emocionat tots amb la història de la Francesca Llorens (Federació d'Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes), que reclamava una major comprensió a l'hora d'adaptar la majoria de serveis de la quotidianitat per a aquest col·lectiu. Com s'ha d'explicar una persona sorda al metge d'urgències si només ho podem fer per telèfon? Com poden sentir qui hi ha darrera l'interfon, si aquest no té video incorporat?

Totes elles formen part d'un grup de persones que lluita des de fa temps per tenir una veu pròpia a la societat, perquè no siguin vistes com a "persones discapacitades", sinó persones "amb capacitats diferents" -citant la companya Maria Zapata, amb qui vaig coincidir en un seminari a la UAB sobre Olimpisme fa anys. De fet, la mateixa exposava que qualsevol acció en relació a aquests col·lectius s'ha d'entendre des del punt que "el què és bo per a les persones amb discapacitat és bo per a tota la població". I, aquí, rau la importància del què s'ha fet aquest dimarts a la UVic. Donar a conèixer aquestes experiències, donar veu a col·lectius a vegades invisibilitzats o oblidants davant de la fribolitat dels petits problemes de cada dia és una tasca necessària per la cohessió social, per la promoció d'una societat més igualitària, per reforçar el paper actiu de la Universitat com a centre de coneixement i actor de la societat contemporània. Felicitats amics.

Un bluf... i ara amb el Portabella!

Amb pocs dies, el projecte de SI ha trontollat de mala manera amb la manera com Joan Laporta ha acabat posant punt i final a la "conllevancia" amb Uriel Bertran i Alfons López Tena. Els seus camins s'han tornat a separar després que els dos líders de SI no acceptin la proposta de la gran coalició que Laporta proposa per les municipals de Barcelona. Què busca Joan Laporta? Per què aquests posicionaments? Quan Laporta va entrar en política ja hi va haver molts que van posar en entredit la seva capacitat per moure's en el sistema, més enllà de ser un home que aprofitava els seus èxits esportius per continuar tenint portades de diari, ara a la política. Laporta no és Berlusconi, encara que el Barça sigui molt més que el l'AC Milano, avui en dia. Però, Laporta no ha sabut aprendre d'aquells qui l'havien advertit que no podia començar la casa per la teulada, que no es podia posar en política pensant que a la primera de canvi seria un líder respectat, aclamat per les masses i, a la vegada, admirat per la resta de compatriotes.

Laporta torna a treure el seu ser més primitiu. Aquell home que, per ser català, té molt poc seny però molta rauxa, el mateix que es va treure els pantalons en un control d'aeroport posant en evidència la serietat de tots els culés, aquell que va dir "al loro, que no estamos tan mal". Amic Jan, "estamos mal" i tu no te n'adones. Gent com tu, que ha encantat a molts votants i et van fer confiança per buscar un líder messiànic que guiés el país cap a l'independència no entendran perquè ara tens tant poques manies de trencar el teu projecte i retornar amb aquells de qui volieu fugir, ERC. Tant rebombori per tornar al punt d'origen? Amic, la teva decisió posa en evidència que els qui deien que la divisió de l'independentisme era un fracaç pel país tenien raó. Que aquells qui deien que darrera del discurs de Jan Laporta només hi havia Jan Laporta, l'egocentrisme de l'home, també tenien raó.

Laporta i Portabella... el nou duet de la política barcelonina. Serà curiós veure com se les empesquen tots dos per establir la seva "conllevancia" perquè no dubto que, sabent dels dos caràcters, la seva relació també promet. I molt!

Vic i la seva Universitat: l'altre "Pa negre"

La pel·lícula Pa negre, basada en la novel·la d’Emili Teixidó, va ser la gran triomfadora dels premis Goya d’aquest 2011 amb nou estatuetes. Una pel·lícula que ha entronitzat una història molt local i l’ha feta global: l’ha donada a conèixer, l’ha exportada tal com va ser concebuda i, mantenint la seva essència (el film es va presentar als premis subtitulat, no traduït) ha acabat triomfant. Avui en dia, en l’època de la globalització apareixen amb força i marquen tendència iniciatives que en altres moments havien quedat tapades per l’afany internacionalitzador de determinades organitzacions. Els Goya van demostrar que, treballant amb tacte l’herència local es pot crear un producte de llarg recorregut internacional.

La Universitat també ha patit aquest procés. Històricament, aquells centres del coneixement hermètics, destinats a unes elits, s’han hagut de fer cada vegada més propers a la resta de la societat. Les grans universitats pateixen l’encotillament que les petites substitueixen per la flexibilitat i la versatilitat; en definitiva, l’adaptació a l’entorn local. També a la Universitat, allò que és global ja no es pot entendre sense allò que és local. Són dues cares de la mateixa moneda, d’igual importància per a qualsevol projecte amb voluntat d’excel·lència. Quan la Universitat ha de fer front als reptes del desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la implementació d’un sistema d’ensenyament basat en el socioconstructivisme, en l’aproximació dels estudis a l’empresa, a la combinació de l’abstracció teòrica amb la seva aplicabilitat sobre el terreny, no totes les institucions tindran el mateix potencial.

És per això que prenen sentit aquells projectes universitaris que, al marge de la seva vocació internacionalitzadora, no obliden el seu espai de referència més pròxim. La relació de Vic amb la seva universitat és la d’un tot integrat, una ciutat-campus dins d’un sistema universitari català que per alguns sembla que, més enllà de Barcelona, hi ha poca cosa. Res més lluny de la realitat, si més no a Vic, on sorgeix amb força la voluntat d’una institució que vol mantenir l’herència de la tradició local amb la voluntat de projectar la seva especificitat cap a l’entorn global. Aquí rau l’essència d’una Universitat que fa de les seves dimensions i les sinèrgies amb el seu entorn un valor per innovar en la docència i la transferència de coneixement. Si per una banda la Universitat treballa colze a colze amb l’empresa local per desplegar els nous graus (Mecatrònica, Periodisme, Empresarials o Multimèdia, per exemple), també s’aprofita de ser tradicionalment un fòrum respectat de debat per aportar nou coneixement a la ciutat, sigui amb cursos de formació continuada, congressos o conferències d’importants líders d’opinió del país; la que el periodista i comunicador Manuel Campo Vidal farà el proper 4 de març en pot ser un exemple. Empresaris, estudiants i professors presents al mateix espai, compartint coneixement, creant Xarxa.

Xarxa. Què seria la Universitat si no pogués ser un dels principals nodes d’aquesta complexa xarxa de relacions socials que vehicula un territori? Sinèrgies. Què és la institució universitària sinó un agitador social i cultural que té per objectiu posar els actors en relació? Coneixement. Què és la UVic si no un actor que vol liderar la creació i transferència de coneixement amb el seu entorn? Docència. Quina és l’aspiració universitària, sinó la de voler formar els millors professionals? La UVic té, associant-se amb la ciutat-campus que l’acompanya, un valor clau per exercir lideratge: per una banda, és la porta d’entrada de nou coneixement cap a l’entramat socio-econòmic que la rodeja; per l’altra, és l’altaveu d’una especificitat cap a la globalitat. Perquè Vic i la seva Universitat són un cas específic d’un sistema universitari que fins fa poc només entenia la institució universitària dins de l’entramat de poder d’una gran capital i s’havia oblidat de les potencialitats que una universitat pot tenir quan desenvolupa el seu projecte harmònicament amb el seu entorn: manté la seva herència, l’enriqueix de coneixement i fa d’altaveu d’una comunicat cap a l’exterior; tenir un projecte global sense renunciar a allò que és local. La vertadera essència del què ja als anys noranta els sociòlegs Roland Robertson, Keith Hampton o Barry Wellman en van dir glocalització.

Article publicat a El 9 Nou, 21 de febrer de 2011. Foto: Canal UVic

En record del Santi Santamaria

Torno de veure els teus cavalls. La Inja té un glaucoma a l’ull dret i l’estan tractant. Hi he trobat els veterinaris i un Narcís amb cara desencaixada perquè sap que no tornaràs a venir a veure’ls més. De fet, quan han marxat els tres veterinaris que ha fet venir el teu fill Pau, en Narcís i el seu pare m’han posat al dia, més detalladament, de la notícia. Santi, a la Plana havies fet bons amics i tothom sabia de la teva vàlua professional i personal. L’Edu, qui era el teu home a la xarxa i també és de la Plana, també està consternat i amb la quantitat de visites que ha rebut a la teva web (fins i tot s’ha saturat) hom es pot adonar del què has significat per aquest país. Tot i alguna polèmica arran d’algun escrit teu, has estat un referent del sector i, també, de la cultura. Què és la cuina sinó cultura? Què han estat els teus viatges pel món sinó una manera d’estendre la catalanitat arreu? El teu missatge culinari s’ha estès des de Sant Celoni al món gràcies a l’emprenedoria que has tingut durant els teus 53 anys de vida i el resultat és envejable. Desgraciadament, també has deixat la feina a mig fer i el repte pels teus descendents és impressionant. Has deixat el guant i ara l’hauran de recollir ells.

Et conec gràcies al Pau. El teu fill és un xicot que des del primer moment que ens vam conèixer, mitjançant en Narcís, ha tingut deferència per mi i la meva feina de periodista. Ens hem caigut bé i, de fet, al final hem travat una bona amistat. S’assembla a tu amb les ganes que té per fer nous negocis, és un venedor consumat. Un xicot que posa il·lusió a tot allò que fa i, sobretot, un enamorat de la Plana. En Pau ens ha donat moments de diversió a tots els amics, per cap d’any o pel Mercat de Música Viva de Vic. Tot i que en aquests moments entenc que poques coses poden alleugerir-li la tristesa, pensar que amb la seva bonhomia ha sabut crear una bona xarxa d’amistats ha de ser vist com una oportunitat. No està sol, ni ell ni la família. Perquè, quan el xoc i l’explosió mediàtica hagin desaparegut, quan un es retira sol a casa (amb la Judith i el recent nascut Joan) ha de poder pensar que sempre n’hi ha que respondran. I, d’aquests Pau, segur que no te’n faltaran. Força i endavant!

L'hora dels microestats?

L’Aznar que parlava català a la intimitat i el Pujol que era lloat com a gran estadista per la premsa messetaria ja no existeixen. S’ha trencat l’estabilitat, els líders han mutat. Ara, a les antípodes ideològiques, cadascun s’erigeix com a guru pel seus fidels i pontifica sense miraments quina ha de ser la deriva d’Espanya. L’expresident del govern renega del model autonòmic, tot i justificar davant dels col·legues de la FAES la transferència de moltes competències, com la sanitat, a totes les comunitats –fet que s’ha demostrat ineficient a les Autonomies uniprovincials–; el líder convergent deixa de banda el seny català i aixeca la veu a favor dels més independentistes, ara que sap que el pinyol controla el binomi Generalitat-partit i, fins i tot, el seu fill Oriol fa proclames en aquest sentit i besa l’estelada.

Mentre els veterans qüestionen moltes de les decisions passades, el president Artur Mas s’entrevista amb el Rei Joan Carles i, amb cordialitat, li retreu l’ús que es fan alguns partits de la carpeta catalana com a arma electoral. En el punt àlgid de la rauxa generada per dos vells rockers (quines ganes en tenien!), Mas torna a ser un home de seny que calma els ànims dels més exaltats, posa en evidència que CiU sempre ha tingut al monarca en una molt bona consideració (l’herència pujoliana) i exposa a la Zarzuela el ventall de temes que preocupen al seu país, Catalunya.

Amb el temps, l’animal acaba sortint de dins de tots aquells qui han hagut d’amagar alguna vergonya sota la camisa i la corbata. No hi ha pressió per Aznar ni Pujol, ara només toca generar frames, marcs mentals d’interpretació que ajudin a teixir l’estratègia del seus respectius partits i d’uns polítics que, desgraciadament, han perdut l’aureola de líder que tenien tant el popular com el convergent. I, aquesta tasca la fan a la perfecció. Són els nous (en Mas, Zapatero o Rajoy) qui han de saber triar les millors cartes i quedar-se sempre un as a sota la màniga com a última jugada. Ara és el moment de veure si els hereus d’aquells qui van consolidar l’Estat autonòmic, amb traspassos de competències tant importants com educació, sanitat o trànsit, saben quin rumb s’ha de seguir.

L’Espanya que coneixem s’ha demostrat antiquada, amb el temps i amb la crisi, per fer content a tothom. Però, sobretot, hi ha qui ha vist els problemes d’aquesta societat com la conseqüència de portar a l’extrem allò que es va construir a base d’hores i dies de negociacions. És a dir, a base de parlar català en la intimitat o aperitius al Majestic. Quan el vaixell s’ensorra fa falta trobar un culpable, i si pot ser a casa dels altres millor! Criticar Catalunya ven en certs ambients madrilenys i és una estratègia fàcil ara que es s’entreveu que Zapatero pot tenir els mesos comptats al capdavant del Govern i pot tornar a ser l’hora del Partit Popular. Apareix, en aquest ambient enrarit, el famós procés de recentralització com l’espasa de Democles de les Comunitats Autònomes, que tant socialistes com populars veuen amb bons ulls si és per justificar la necessitat de mantenir unit el país i les retallades i sentències del Tribunal Constitucional que, desgraciadament per ells, han aconseguit el contrari del què pretenien: exalten els ànims dels més desencisats amb Espanya i deixen sense arguments creïbles aquells qui volien mantenir l’statu quo dominant.

Ara bé, sigui per una banda o l’altre, la paraula que envolta el debat és ineficiència. Per alguns, Espanya no pot permetre’s la creació de “microestats”; per altres, la Catalunya independent permetria una gestió molt més eficient dels recursos i, per tant, es generaria més riquesa. Aznar i Pujol treballen un mateix concepte, però en sentits oposats. I, tots dos, acaben generant seguidors que usaran la seva cosmovisió per entendre cap on navega Espanya. La diferència és que, mentre Aznar retrocedeix temporalment i entronitza un model centralista que, aquest sí, s’ha demostrat històricament sense sentit, Jordi Pujol torna a ser visionari i marca un camí que, si més no, s’haurà d’explorar. Però, per sobre de tot, parla del futur.

Article publicat a El 9 Nou, a 7 de febrer de 2011. p. 18.

La nova força alemaya

Avui La Vanguardia treu un interessant article del Rafel Poch que explica com Angela Merkel ha acabat convertint-se en un referent polític a tot Europa. Les decisions de qualsevol país de la UE han de passar pel vist-i-plau del Directori Europeu, terme que Enric Juliana ha assimilat a l'antiga Carolingia. La visita de la Cancellera a Espanya va ser un exemple: Zapatero havia de tenir tancada la reforma de les pensions abans de l'arribada de Merkel si no volia caure en desgracia en el sí de la UE. I, en aquesta tassitura, es posa en evidència el paper dels nous responsables comunitaris, sigui Van Rompuy o Ashton, que no passen de ser actors de repartiment en un tauler d'escacs internacional on Alemanya torna a ser hegemònica. Ara, no en el sentit que històricament ha caracteritzat els teutons (el militar), sinó com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majoria de democràcies europees i assegura que l'aposta que van fer per l'Euro no és en va.

És aquí on es mostra un dels èxits i, també, fracassos del procés d'integració europea: per una banda, Europa és cada vegada més interdependent i ens necessitem mes als uns als altres. La diplomàcia preventiva ha fet el seu fet i l'èxit de la Pau a Europa és una realitat perdurable per molts anys. Per altra banda, les institucions comunitàries han de créixer, encara s'han de fer respectar perquè, ara mateix, és una cancelleria la que mana. Els altres, a obeir.

Pandiani i l'elegància culé

Avui s'ha de felicitar com el Rifle Pandiani s'ha despatxat en roda de premsa. Un home com ell, un veterà del futbol, ha deixat clar quina era la principal diferència entre el Barça i el Madrid, entre Messi i Cristiano Ronaldo. El portuguès va encarar-se verbalment amb el jugador de l'Osasuna al Reyno de Navarra i li va retreure quant cobrava del club navarrès. Cristiano és un provocador, però va anar a topar amb un home que dispara amb facilitat, que no s'en calla ni una i, des de la sala de premsa, ha deixat clar qui mana al futbol espanyol, qui és el club més senyor. El Barça surt dels camps obacionat i el Cristiano ha de passejar el seu egocentrisme amb temor a ser xiulat allà on posa les botes. Pandiani va posar els punts sobre les "i".

Aquest Barça és un exemple a seguir. No només pel seu joc, que meravella a tothom, sinó per l'elegància amb què enten l'esport, per la manera com Guardiola ha fet entendre que s'ha de ser senyor dins i fora del camp, amb la manera com s'ha tallat la dinàmica de festes amb què es va arribar en els últims anys de Rijkaard. L'esport, i sobretot el futbol, és un referent per a milers de joves a casa nostra. I, si els seus ídols no tenen un comportament exemplar es fa un flac favor a la societat. Cada dissabte que els infants d'aquest país s'enfunden les samarretes per jugar en camps (algunes vegades prou inòspits o deixats), han de poder tenir miralls on veure's reflectits. El mirall actual és el Barça i, ara mateix, és una garantia per poder transmetre valors als nostres petits.

Que no s'espatlli! Arribin o no títols ara que s'acosten les finals (la primera, de Copa), el llegat que el Barça de Guardiola està deixant a l'esport és excel·lent. És un llegat que perdura més enllà del materialisme d'una copa, són valors que qualsevol infant podrà recordar quan sigui major.

Emprenyat!

Estic emprenyat! Aquest país no funciona i, a més a més, m’haig de sentir que tant alguns socialistes com bastants populars no volen entendre que al Senat s’hi puguin parlar altres llengües que no sigui el castellà. Un país normal no permet aquestes reaccions autoritàries i sectàries, ja que accepta la multiculturalitat i la diversitat lingüística com una riquesa del territori. Estic emprenyat perquè Zapatero no vol assumir les responsabilitats que li toquen amb la Generalitat i costarà Déu i ajuda que arribin els 1.000 milions d’euros que encara ens deuen del Fons de Competitivitat.

Quan Espanya va a la deriva el captià del vaixell es renta les mans; fa maniobres a l’estil de Pons Pilat al Pretori i, fins i tot, permet que el Ministre de la Presidència, Ramon Jáuregui, posi en dubte la necessitat que existeixi Televisió de Catalunya. Només faltava aquesta! Potser sí, potser algunes comunitats com Castella la Manxa o Múrcia no els fa falta una televisió de caire folclòric per reforçar la regionalitat del lloc (si la volen tenir, benvinguda sigui es clar); però Catalunya té altres necessitats que van més enllà de l’intríncica que pot ser la cohesió territorial marxega o murciana, per posar exemples. Catalunya ha de fer de la seva televisió pública una eina de creació d’identitat cultural compartida entre tots els catalans, autòctons i nouvinguts. Una eina de reforçament de la catalanaitat ara que es posa en dubte si el Senat necessita obviar la diversitat lingüística tot i ser la cambra de representació territorial. Ara que el Govern central vol iniciar el proces de recentralització per tal de posar fre a l’expansió d’un model autonòmic que comença a neguitejar als més conservadors.

L’Espai Català de Comunicació ha de permetre als catalans compartir un espai de cotidianitat que generi identitat i, Televisió de Catalunya és un dels puntals d’aquest marc teòric que van desenvolupar investigadors com Josep Gifreu o Maria Corominas. L’història de Catalunya, tant vilment marcada per episodis que fran esgarrifar a qualsevol amant de la cultura, no pot permetre’s el luxe de prescindir d’una de les eines que més bé han representat l’especificitat cultural. La televisió, a Catalunya, no és només un mitjà de comunicació. La televisió és una eina política de primera magnitud, que posada al servei del país pot continbuir a donar cohesió territorial, reforçament cultural i perfil propi a un país que, de moment, encara viu amb l’ull posat a la Messeta.

Article publicat al setmanari La Garrotxa, 28 de gener de 2011, p. 8.

Quan en Pujol piula

Quan en Pujol piula, cal parar l'orella. I, ara, en Pujol ha piulat. Més ben dit, l'ha dita! Alt i clar, el President ha defensat per primera vegada l'opció de l'independència de Catalunya. Unes paraules que fins fa poc no figuraven en el seu ideari ni havien sortit mai de la seva boca malgrat que el partit, CiU, tingui gent que s'ha declarat independentista des del primer moment, el mateix fill Pujol o el president Artur Mas. El país està en un adzucac i, ara mateix, sembla que l'opció d'ampliar el model autonòmic no té massa simpatitzants entre els partits majoritaris de Madrid. De fet, el procés de recentralització està al caure i ni PSOE ni PP volen donar més poder a les autonomies. De fet, hi ha qui ja ha dit que si apliquéssim la fòrmula d'Euskadi a altres autonomies el país seria insostenible.

Quan en Pujol piula no tots els galls del galliner polític hi estan d'acord. És evident, però també cal pensar que una figura com la seva té una visió de país que molts dels polítics actuals no tenen. Molts del que han criticat les paraules del President han fet poca política d'espardenya i/o estan més pedents del què els diran des de la gran capital. Actualment, parlar d'independència no és parlar d'un discrus sobre intangibles o d'utopies que no porten enlloc. Quan el nacionalisme parla d'independència és perquè hi veu una solució factible als problemes estructurals que té el país: atur, deslocalització, desinversió i un reguitzell de problemes econòmics que ara mateix no deixen evolucionar la societat cap a majors nivells de benestar.

En un país normal...

En un país normal no hi hauria tanta por a la desintegració. En un país normal es consideraria lògic que la diversitat cultural és un bé que cal protegir. En un país normal no s'hagués optat pel "cafè per a tots" quan les úniques Comunitats que tenien drets històrics eren Catalunya, el País Basc i Galícia. En un país normal, la cultura de la tolerància estaria en el primer lloc del manual del bon ciutadà. En un país normal no es manipularia l'informació per fins polítics (ni l'esportiva!). En un país normal faria temps que el principi de subsidieritat s'entendria com un mecanisme d'augment de l'eficiència administrativa (o s'aplicaria correctament, també). Però... Espanya no és un país normal. No ho és amic Mariano! Però, no ho és pels motius que exposo anteriorment, no pas per fer ús de traductors simultanis al Senat, la cambra de representació territorial. De fet, que les llengües cooficials poguessin usar-se al Senat és un pas cap a la normalització del què és Espanya, aquella "Espanya plural" que tant va prometre Zapatero durant els seus discursos en campanya, però que les amenaces del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, i la resta de retrets cap a les Autonomies que ha fet el Govern central aquests últims temps tampoc ajuden a construir.

Espanya no és un país normal perquè conviu entre la voluntat de ser eternament "una grande i..." i la por permanent als processos de desintegració. La recentralització amb què el Govern ZP amenaça a les autonomies és la mostra que, en última instància, quan el vaixell està a punt de naufragar (digues-li ser intervingut per la UE), la culpa ha de ser dels altres. Mai del capità. És evident que Catalunya no ha fet els deures, que el tripartit ha deixat un petrecol de problemes econòmics a Mas i que el nou Govern de la Generalitat ha de posar la recuperació econòmica i la reducció del dèficit en el primer lloc de les prioritats. Sense salut econòmica, poc que es podrà avançar cap a l'horitzó nacional de plenitud. Però, com s'ha dit des del Palau de la Generalitat, Zapatero també és corresponsable d'aquest embolic. Ni Televisió de Catalunya ha de ser moneda de canvi a l'hora de reduir el pes de l'Administració catalana! Quan el Ministre de la Presidència, Ramon Jauregui, posa en dubte la viabilitat de les televisions autonòmiques -amb el consentiment del seu col·lega José M. Barreda, que ja vol retirar les representacions autonòmiques davant la UE- no pot generalitzar.

Si fóssim un país normal, segurament sí que tenir corporacions de mitjans de comunicació públiques a gairebé totes les Comunitats és una despesa inútil que molts Governs autonòmics es poden estalviar. Però, en un país com Espanya, que la història ha maltractat de forma continuada i el procés de nation-building no ha estat mai consolidat (per sort de catalans, bascos i gallecs), les televisions autonòmiques de les Comunitats històriques han jugat un rol essencial en conservar l'especificitat nacional i generar un espai de vinculació quotidiana entre la gent i la seva cultura. De fet, teòricament aquest ha estat un dels motius per a la creació de TV3 i la seva xarxa pròpia d’emissors, per molt que finalment aquests quedessin privatitzats en mans d’Abertis, que controla també els emissors històrics de TVE.

No som un país normal. La anormalitat és una característica natural d'Espanya, que s'ha d'entendre com a part essencial d'aquesta o, per contra, aquells qui volen fer d’Espanya un país normal han de permetre serenament que tothom es plantegi cap on vol avançar. Ara que flamencs i valons també s'ho plantegen, potser tampoc seria un absurd.

Tots són guanyadors

Qualsevol dels tres que guanyi s'ho mereix. Al final, és un premi al club, a un treball de formació que es fa des de fa temps en el futbol base. Tant Messi, Xavi o Iniesta són representants d'una manera d'entendre el futbol, l'idea del futbol total. Aquesta pilota d'or és la culminació del bon treball que ha fet Pep Guardiola a la banqueta del Barça, donant prioritat als homes de la casa i donant-los tot el protagonisme de l'equip. Al final, ho han respost a la crida del tècnic i el món els hi reconeixerà.

Evidentment, que cadascú ha fet els seus mèrits. Messi és sens dubte el millor jugador del món, per no dir que segurament algú el pot considerar com el millor jugador de la història del futbol al costat de mites com Pelé o el seu amic Maradona. Per mi, Messi supera el déu argentí, segur. Iniesta ha fet el gol d'Espanya a Sud-àfrica i ha culminat un ascens gloriós del futbol espanyol en el seu conjunt, demostrant que la selecció nacional no és un equip perdedor i pot fer un gran joc... clarament inspirat en el model Barça... i no pas al revés com alguns analistes messetaris van intentar dir quan la roja va guanyar el Mundial. I, es clar, és l'home d'Stanford Bridge!

Però, Xavi Hernández segurament és l'home que se la mereix aquest any: ell és el Barça, el cor, el cap i l'esperit d'un equip que sent des de petit; un club amb qui ha volgut creure tot i els anys que se'l va comprar amb Guardiola, que va rebre l'oferta milionària del Milan (i no va acceptar) i que no sabien si acabaria assumint amb garanties la direcció de l'equip quan Guardiola va plegar, l'home que sempre va confiar amb la capacitat de reacció de l'equip tot i els anys de tristor de Van Gaal i la travessia del desert que hi va haver fins que Laporta va assumir la presidència el 2003. Xavi és el seny (Messi i Iniesta, la rauxa), però sense el cervell del mestre aquest equip no jugaria com ho fa... ni la selecció espanyola, amics!