Sobre Lleida i el burca... després del padró

Ahir a la nit vaig tenir el plaer de tornar a estar en una tertúlia conduïda pel bon amic Ramon Miravitllas, juntament amb Mònica Sabata i Miquel Porta Perales. Tot i que des de les Jornades del Cercle d'Economia arribaven crits de sirena que anunciaven retallades, mesures anticrisi o supressió d'ajuntaments (quina manera de complicar-nos la vida, senyor Rajoy!, si tenim l'administració estatal tan anquilosada), el debat social d'ahir es focalitzava de nou en el terreny social i municipal. Després del padró de Vic, el burca a Lleida.

Que l'Ajuntament de Lleida hagi decidit prohibir l'ús dels vels integrals a tots els equipaments municipals (que no vol dir tots els espais públics) és una mostra més de la necessitat que tenen els Ajuntaments d'afrontar una problemàtica social que, com bé es va demostrar en les contradiccions posteriors del Secretari d'Immigració i el mateix Joan Puigcercós (tots dos d'ERC), no té una manera de veure's homogènia dins les altes esferes de la política catalana. Els municipis estan veient com han de dialogar, sense cap mena de directriu clara, amb l'arribada de nous immigrants i les necessitats socials que això comporta: tant en educació, sanitat o cultura. I, això, que no vol dir pas una normativa pròpia per a cada Ajuntament en matèria d'immigració, si que vol dir que s'ha de donar màniga ampla (dins els límits que permeti la constitució) a aquests per poder fer polítiques que afavoreixin la convivència dins els seus límits territorials. Perquè, cada poble viu una complexitat diferent i Lleida no és igual a Vic o Manlleu. Ni, aquests tres, tenen les mateixes problemàtiques que Centelles o Balenyà (poble, valgui la pena esmentar, que hem aconseguit una convivència exemplar des que els musulmans poden pregar en una sala del casal parroquial, cedida pel mossèn).

Des del meu punt de vista, l'esperit de la democràcia es base en la llibertat individual -per tant, no podem comparar l'elecció personal de portar determinats símbols religiosos amb l'imposició cultural a algunes dones que porten burca- i, també, amb la necessitat de fomentar el coneixement mutu i la confiança entre els ciutadans com a base de la convivència pacífica. Sigui o no un símbol volgudament religiós, el vel integral pot comportar el rebuig social d'aquells més desconfiants o amants d'una autarquia cultural impròpia dels temps actuals i, per tant, qualsevol mesura que fomenti la millor convivència entre conciutadans ha de ser benvinguda. Ni podem parlar d'una lepenització de la societat (com va comentar un regidor lleidatà d'ICV) ni de falta de respecte pels costums dels altres. Si volem evitar que determinades opcions polítiques xenòfobes arribin a tenir importància a l'ecosistema català, els altres hem de fer passos perquè aquestes es quedin sense discurs. A Vic i a Lleida han començat.

Foto: Interior del recinte destinat al col·lectiu musulmà dels Hostalets de Balenyà, al Casal Parroquial (El Tots per a Tots).

Gir en la precampanya a la presidència del Barça

Avui hem fet públics, des de la UVic, la tercera onada de resultats sobre l'anàlisi dels mitjans de comunicació en relació al tractament informatiu de les noticies i articles sobre eleccions al Barça. Aquí en teniu un tast:

Gir en la precampanya: la crispació com a principal tema de l'agenda dels mitjans

L’estudi que estan realitzant els estudiants de 4t de Periodisme de la Universitat de Vic constata que s’ha produït un tomb mediàtic en el discurs dels precandidats a les eleccions a la presidència del FC Barcelona, així com en el to de les informacions publicades. El buidatge de dades fet a 18 mitjans de comunicació catalans (premsa i televisió) entre el 26 abril a 24 de maig revela que les referències a la gestió del president Joan Laporta han deixat ser el tema que genera més comentaris negatius a la premsa. Si bé en l’anterior informe de l’Observatori (12 de maig) el rànquing de controvèrsia l’encapçalava la categoria gestió Laporta, ara ja no és així: la categoria agrupada amb el nom de candidats rivals és al capdavant del recompte de negativitat, amb un total de 177 comentaris.

Els precandidats prefereixen tirar-se els plats pel cap que no focalitzar els esforços en fiscalitzar la feina feta en el club els últims set anys. Aquest gir en el tractament dels mitjans coincideix en el temps amb l’enquesta del Grupo Zeta, publicada el 18 de maig, segons la qual la majoria de socis votarien a Sandro Rosell –i, per tant, aposten pel canvi– però que, alhora, consideren que Laporta ha estat un bon president. Sembla doncs, que els precandidats s’adonen que Laporta cada vegada més representa el passat blaugrana i que l’adversari a batre és un altre. El recompte temàtic s’ha fet sumant les declaracions dels precandidats, les informacions d’altres fonts, la informació aportada per la redacció o signada per agència, així com les valoracions incloses en els articles d’opinió. En aquest context, no és estrany que els titulars dels últims dies parlin de “foc creuat”, de “guerra” o “joc brut” entre candidats i que s’incrementi la tensió i els retrets mutus que, en algun cas, han acabat o poden acabar als tribunals.

Tanmateix l’únic mitjà dels analitzats que no participa gens d’aquesta tensió mediàtica és el canal oficial del club, Barça TV, que ens els seus informatius passa de puntetes sobre la precampannya i prefereix fer reportatges intemporals d’aparença innòcua com la història dels estatuts del club o com es configura el cens electoral; a més de donar la informació oficial del club com la transmissió en directe de la roda de premsa després de l’última junta directiva. També la premsa comarcal es mira força de lluny les eleccions amb poques informacions publicades, focalitzant l’atenció en la territorialització de la campanya.

Més informació a: observatori.uvic@gmail.com

Setmana horrible a CiU

La guerra mediàtica entre alguns dels mitjans més respectats del país ha creat una atmosfera estranya a les files del nacionalisme. Quan les enquestes continuaven donant avantatge a Mas davant Montilla i feien preveure el canvi a la Plaça Sant Jaume, l'inici de la comissió d'investigació pel cas Palau i l'obertura del sumari del cas Pretoria posa en entredit la credibilitat que fins avui gaudia la formació nacionalista. És evident, que si s'ha d'obrir la comissió d'investigació per determinar si hi va haver finançament irregular de CiU per la via de les relacions entre Ferrovial, el Palau i la fundació Trias Fargas, també cal pensar en veure quines implicacions tenen els partits en els escàndols de Santa Coloma de Gramanet. Segurament, inicialment no podem parlar de finançament irregular, però si que l'importància del cas i l'efecte que té sobre consistoris de diversos colors polítics (sobretot, però, socialistes), fa més que mai necessari determinar quin camí està agafant la nostra classe política.

Però, per si era poc, CiU ha hagut d'afrontar una setmana complicada en veure els resultats, favorables, de la compareixença de Montilla al Senat. És cert que segurament el President no va defensar totalment la resolució del Parlament, que era una acte cosmètic quan en realitat des de Madrid ja es té clar que s'ha de retallar (i fort) l'Estatut, però la política també són formes i un personatge que es vol erigir com el salvador del vaixell català que va a la deriva no havia de perdre l'oportunitat de demostrar que, quan vol, també sap escoltar i reconèixer encerts. I, Montilla, en va sortir reforçat. No tant pel què va dir al Senat, sinó per la capacitat de convicció al leiirisme del carrer Ferraz que li va faltar temps per anunciar la reactivació de la renovació de l'Alt Tribunal.

La política és cíclica i tampoc era d'esperar que el camí cap a la presidència fos, per Artur Mas, un camí de roses. Amb una setmana negra a l'esquena, toca aixecar el vol de nou si es vol continuar amb la dinàmica ascendent. Sigui a base de docsessions o de cuidar una mica més les formes, tot i que amb els precedents de les dues últimes campanyes, aquest tema ja són figues d'un altre paner.

Les paraules d'un provocador

Un minut després que l'Inter es coronés al Bernabeu campió d'Europa, Mourinho ja provocava el primer daltabaix amb les seves paraules: la feina a l'Inter ha acabat, marxa a Madrid. L'arribada de Mou al Bernabeu, ara com a entrenador blanc, garanteix una temporada de disbauxa periodística a la premsa esportiva espanyola, sempre delitosa per eternitzar la guerra encoberta entre culés i merengues, entre Catalunya i Espanya per alguns. Amb broma, entre amics comentava que l'arribada de Mou al Madrid pot incrementar el sentiment independentista català. Exagerat, ja ho sé, però el què si que és cert és que el portuguès és un home que no deixa indiferent a ningú (provoca amor i odi a parts iguals) i, sobretot, és capaç de tenir estómac per fer els actes més poc ètics que existeixen en el món de l'esport. No calia fer tant evident les ganes de marxar del club blau i negre no anant ni a San Siro a celebrar la Copa amb els aficionats. Falta de respecte, igual com va passar quan va guanyar la seva primera Champions amb l'Oporto. Aquest cop, el portuguès va preferir unes vacances a Madrid, segons expliquen a la capital, per acabar de teixir els nous lligams amb el club de Florentino Pérez. Ves a saber si també van anar al teatre! I, és que Mou recau en una capital on, com a Barcelona, també es fa bon teatre (segur que recorda com l'estimen al Camp Nou); una capital que, sobretot, és especialista en el cabaret i el vodevil cada nit: sinó, que li diguin a Guti que ha estat un actor de luxe durant totes les temporades que ha estat jugant al Madrid. Ara mateix, però, l'únic teatre que es fa a la capital i que és seguit pels catalans amb interès és el drama. Més enllà de les paraules de Mou, a la capital es viu un drama diària entre l'economia i el Constitucional. Mou ens hi posarà una mica de picantor!

Mitjans, polítics i una tertúlia a la ràdio

Mentre conduïa cap a la Universitat aquest matí he pogut escoltar la tertúlia animada que a Catalunya Ràdio en Manel Fuentes conduïa amb els periodistes Francesc-Marc Álvaro, Enric Hernández, Vicenç Villatoro i Àlex Salmon. Tertúlia sobre els límits del periodisme que, si bé alguns dels participants creien que no era pertinent, d’altres consideraven que discutir sobre els límits de la professió i l’importància dels mitjans de comunicació com a actors polítics era més important que mai després que ahir, El Periódico destapés noves informacions relacionades amb el Cas Palau i CDC, el mateix dia que es complien 50 anys dels fets del Palau de la Música de 1960, preludi de la entronització de Jordi Pujol com a símbol del catalanisme.

Que El Periódico tragués aquelles informacions ahir no es pot atribuir a una simple casualitat. Els arguments del seu director, Enric Hernández, al·legant que tenien por que un altre mitjà publiqués aquelles informacions tenien poc fonament, si es té en compte que aquest mitjà va ser el primer de congratular-se pel final del Pujolisme (recordeu el reguitzell de portades que van treure durant la campanya electoral del 2003) i de posar el dit a la nafra a CDC durant tota l’instrucció del Cas Palau. Com a mitjà de comunicació és evident que té el deure de publicar totes aquestes informacions (i el lector sort en té de mitjans ideològicament diferents per poder configurar la seva opinió política), però la justificació de la “por a la competència” és dèbil davant d’altres companys de professió. I més, com recordava en Manel, quan la competència, La Vanguardia, (representada a la tertúlia per en Francesc-Marc Álvaro) també actua políticament: l’aire que ha donat a Duran i Lleida (CiU) durant tot el debat de la tisorada al Congrés no deixa de ser simptomàtic dels seus favoritismes (fins i tot, va sortir una foto del líder d’Unió als passadissos del Congrés amb aquesta publicació sota el braç) i, per altra banda, les informacions del Cas Palau majoritàriament a la secció d’Economia també posen en evidència un determinat posicionament del mitjà.

Combrego amb el Francesc Marc Álvaro quan parla dels mitjans de comunicació com a actors polítics, que no vol dir partidistes. Com a professor de periodisme a la Facultat, crec que és essencial que es plantegi aquest rol als estudiants per comprendre en quin ecosistema viuen i treballen. I, més ara, quan el propi ecosistema s’està regirant amb l’aparició de nous actors que es defineixen, ara sí, com a mitjans ideològics: Público. L’evolució que està sofrint la premsa en els últims anys ens retorna, potser, a aquell posicionament polític tant evident dels temps republicans; i no només per un Público que es reconeix obertament d’esquerres, sinó per uns històrics de la democràcia que s’han convertit en vertaders estilets en contra de determinades opcions polítiques. El debat sobre el paper polític dels mitjans és pertinent, més que mai.

Felicitats Barça. Ara sí que som campions

Aquesta nit ha estat màgica. Novament, Catalunya celebra una victòria del Barça pels seus carrers i, com no, les noves generacions ja no són patidores. Són joves adolescents acostumats a guanyar, que han crescut amb l'època Laporta de taló de fons, el mantra del "al loro que no estamos tan mal" i han gaudit del Barça de Ronaldinho i Messi, del Barça de les sis copes, d'aquest que ens ha fet patir fins l'última jornada però ha demostrat que no n'hi ha cap d'igual. Que ha sabut sumar 99 punts, només ha perdut un partit, per demostrar que és el millor equip d'Espanya. Llàstima de no arribar al Bernabeu per la final de la Champions.

Però, al cap i a la fi, el futbol viu d'això. De tragèdies i de moments d'eufòria; de "l'hiperemoció", que un dia vaig sentir a dir a Marc Ingla, ara precandidat a la presidència del FC Barcelona, a l'hora de definir què significava ser aficionat al futbol. I, és que tot i l'eufòria, aquest club sempre està preparat per sorprendre'ns amb noves notícies. Aquest dilluns, comença el procés de recollida de signatures i, de fet, s'entra definitivament a la campanya electoral per rellevar a Joan Laporta. Serà una campanya atípica, una campanya on els conceptes futbolístics poc haurien d'entrar en joc si es té en compte que ningú pot discutir l'èxit del model Guardiola i l'esforç que els jugadors han posat sobre la gespa. I, qui no voldria poder guanyar una lliga amb un trident atacant format per tres jugadors de la casa? El Barça, amics, ho ha fet. I amb autoritat. Aquest és l'èxit del model esportiu, aquests tres homes (Bojan, Messi i Pedro) són el reflex del què han estat tants anys de treballar el planter i, tradicionalment, sentir que només som bons per formar migcampistes. Ara, des de l'any passat i sobretot aquest final de lliga, hem demostrat que el planter del Barça també treu els millors davanters: Bojan, Pedro i Messi, els tres homes punta que han salvat els mobles al final de temporada.

Torno a les eleccions. Ningú pot discutir el model esportiu, inicialment és evident. Però, el futbol és capritxós: seran tots els precandiats conscients que la pitjor notícia de la campanya seria que entrés el model esportiu a debat? Desestabilitzar l'equip amb debats d'aquest tipus no és prudent. Entenc que es pot parlar d'organigrama, d'economia, de márqueting... però no es pot posar en qüestió el model esportiu. De moment, tots ho han respectat, però un crit a la responsabilitat en moments d'eufòria no és dolent. Sobretot, si es té en compte que en algun moment els caps de campanya (maquievèlics per naturalesa) hauran de fer un cop de timó per evitar que un altre candidat s'escapi a les enquestes. Ara toca el temps de les responsabilitat, de tots els culés.

París 2010. Recordant esmorzars a Can Barça

Ahir es va viure una jornada increible de bàsquet. L'èxit del futbol de l'any passat, amb un equip de Guardiola que va meravellar tot Europa (i el món sencer), es pot repetir aquest any amb l'equip de Xavi Pascual. De moment, el títol més preuat, l'Eurolliga, ja és al museu!

Vaig veure el partit des de la redacció del diari i, en arribar a casa, vaig seguir les declaracions de Pascual i Navarro per Barça TV. Humilitat, apel·lació a l'esforç col·lectiu i ganes de deixar clar que encara no s'ha acabat la feina. Ara, falta l'ACB! Aquest és l'esperit que va imposar Pascual des del mateix dia que va entrar a entrenar l'equip de bàsquet. Que diferent de la manera com Ivanovic tractava els jugadors. Amb una visita a la concentració que aquest va fer a El Montanyà durant una pretemporada en vaig tenir prou per conèixer-lo.

Hores abans del partit contra l'equip grec, un amic em comentava que era admirable l'humilitat amb què el míster vivia la seva professió. Li vaig comentar que jo mateix havia estat partícep passiu d'aquesta humilitat quan, normalment, coincidia amb el Xavi al bar del Palau de Gel del club a l'hora d'esmorzar, quan jo freqüentava més les instal·lacions del FC Barcelona a causa de la meva tesi doctoral. Ell solia esmorzar amb en Masip, en Flores i en 'Bob' Dueñas, tots quatre en una taula enmig de la resta d'empleats del club, des dels directius al personal de la neteja. Un bon dia cordial a tothom, que tothom contestava, i seguien la conversa. Però, mínimament, tots quatre demostraven tocar de pues a terra i compartir amb la resta de la gent la seva estona lliure. Llavors, cadascú al seu despatx i en Xavi a construir el Barça que ens ha meravellat.

Unitat catalana

Aquests dies no es fa res més que parlar de l'unitat catalana en relació a la defensa de l'Estatut. En tot cas, una unitat que ja neix mermada si es té en compte que ERC no va firmar la resolució del parlament i, per no quedar malament, va votar-la a favor posteriorment. Ells ho justifiquen per criteris realistes ("perquè ningú ens agafarà el telèfon"), però tot i que de bon començament poguem tenir la certesa que segurament no hi haurà ningú a l'altre banda de l'aparell, prefereixo intentar trucar alguna vegada de forma col·lectiva i, a veure, si entre tots es pot influir.