divendres, 22 d’octubre de 2010

'Chupando del vote': la nova lliçó d'un mestre de periodistes

Sempre s'ha dit que periodistes i polítics eren poc amics, però que per altra banda es necessiten mútuament. En pocs dies he presenciat dues situacions, una mediàticament i una altre en persona, on es constata que a vegades aquestes dues professions conviuen en franca harmonia i, sobretot, saben respectar-se i enriure's sanament dels seus defectes i alabar les virtuds. El relleu a la vicepresidència del Govern espanyol va estar marcat per un alt grau de sentimentalisme quan Maria Teresa Fernández de la Vega va rebre un ram de flors dels corresponsals a la Moncloa i ella, personalment, es va acomiadar dels assistents a la sala de premsa. Petons a tothom. Moment emotiu per un jove periodista que ho veu a la tele i constata que, moltes vegades, la feina ben feta té una recompensa encara que un dia hagis de tirar de la crítica ferotge o no combreguis amb la posició oficial. El ram de roses que portava De la Vega, la seva cara desencaixada a punt de caure una llàgrima, és el senyal que ella ha exercit de portaveu del Govern respectant, per sobre de tot, l'interlocutor; sabent que davant hi té professionals que han d'omplir cada dia hores, minuts i fulles d'informació i que de les seves declaracions en depèn l'estabilitat políticoeconòmica de gran part del país.

Els comentaris sobre el nou govern, sobre les desafortunades declaracions de l'alcalde de Valladolid respecte la nova ministre Leire Pajín, van ser el tema dominant del pre i post acte de presentació del nou llibre de l'amic i mestre Ramon Miravitllas, Chupando del vote, on la bulímia periodística i la sàtira marquen les pàgines d'una obra que trenca els motlles del clàssic llibre de reflexió política. Ara, més que mai, cal prendre's la vida amb sentit de l'humor. Miravitllas en estat pur, recuperant el gènere burlesc dels seus inicis a la premsa escrita, dedicat als més afèrrims defensors d'una política que se la pugui tutejar, pròxima, que se'n rigui de les seves pífies. A la taula, Miravitllas envoltat de dues de les Miss de la COM: Montserrat Nebrera (ex PP) i Caterina Mieres (PSC). Hi faltava l'Irene Rigau (CiU), el glamur per excel·lència d'una tertúlia de dones que ha donat nits de glòria a l'antena d'aquesta emissora barcelonina i, amb els micròfons apagats, ha acabat generant una complicitat especial entre convergent, socialista i conservadora. La Nebrera i la Mieres, cara a cara i davant del seu butxí mensual, per alabar les virtuds de l'obra d'un periodista que no ha tingut mai pels a la llengua, d'una "ànima lliure", com va puntualitzar l'ex diputada conservadora.

Que ambdues acceptessin presentar una obra com la de Ramon Miravitllas, que no dubte de treure tota la seva sorna i sentit de l'humor per fer-nos gaudir una mica d'aquesta Espanya de "pícaros, pérfidos y corruptos" és el senyal que, per sobre de tot, el periodista és honrat. Nebrera i Mieres a la palestra, Jordi Menéndez (PSC), Salvador Milà (ICV-EUiA) o Magda Oranich (CiU), entre d'altres pesos pesants de la classe política, entre l'auditori on també hi havia el punyent Àlex Salmon o els companys de COM Ràdio. Menéndez reia per sota el nas cada vegada que passava pàgina, mentre els altres parlaven a la tarima. Polítics i periodistes van entendre que, avui en dia, si no es posa humor a la política podem acabar engrandint la massa de desencantats. Però, per sobre de tot, Miravitllas va donar una nova lliçó del què significa ser periodista: quan, fins i tot en el moment que l'estilet està més afilat (això és, quan la sàtira és el gènere dominant de l'obra), la possible víctima (el polític) deixa descoberta, voluntàriament, la reraguardia és que hi ha una complicitat total entre dues professions nascudes, teòricament, per estar en guerra permanent. I, a La Nit, quan el mestre recita cada nit la seva lliçó, el polític s'adona que fins i tot pot arribar a aprendre del seu futur botxí. El mestre és molt gran!

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Coreografies sud-africanes i projectes d'RSC

Aquest cap de setmana m'ha caigut a les mans informació sobre un esdeveniment que, tot i no estar en el calendari futbolístic més mediàtic, és bo fer-hi una ullada per reflexionar-hi. La Danone Nations Cup que es disputa a Sud Àfrica ja està en marxa i, com a representants espanyols, hi han anat els equips alevins del RCD Espanyol i el Sevilla FC, dues de les pedreres més importants del país.

Llegeixo informació de la competició en el bloc de Miquel Perdiguer, exjugador del futbol base de l'Espanyol i actualment directiu de Danone Espanya. S'il·lusiona davant de la disciplina que mostren els nens, dels valors que l'esport promou, però sobretot se sorprèn per la manera que les cultures futbolístiques es plasmen en cadascun dels equips. Efectivament, l'evolució dels mètodes d'escalfament en els equips espanyols o la "coreografia de musical" del Colo Colo xilè a l'hora de preparar un partit mostren que no tothom entén el futbol de la mateixa manera: alguns més tàctic, disciplinat, d'altres intenten estimular la imaginació i el jogo bonito. L'èxit del futbol base és la formació integral del jugador. Per una banda, l'estimulació dels valors socials i l'ètica esportiva; de l'altre, i si estem parlant d'alt rendiment, la creació d'un sistema de joc que des de la base es pugui extrapolar cap a categories superiors i plasmar en els equips d'elit. Sigui quina sigui la filosofia, però coherents en totes les fases de l'evolució de l'esportista.

Però, la Danone Nations Cup no només em permet parlar de futbol base, sinó que m'agradaria poder fer un canvi de rumb per acabar aquest post per avançar en què significa estructurar correctament un projecte de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). En un moment que la integració de les empreses a la societat que els acull és essencial, les multinacionals recorren a valors universals per legitimar la seva missió empresarial: l'esport s'ha convertit en un element clau per aquests projectes i, Danone, atenta a les demandes socials, crec que fa una aposta molt coherent: la correcte alimentació sempre ha anat associada a una pràctica esportiva satisfactòria i, al cap i a la fi, són dos dels aspectes que més ha de cuidar la persona si vol tenir un nivell de vida de qualitat.