divendres, 28 de gener de 2011

Emprenyat!

Estic emprenyat! Aquest país no funciona i, a més a més, m’haig de sentir que tant alguns socialistes com bastants populars no volen entendre que al Senat s’hi puguin parlar altres llengües que no sigui el castellà. Un país normal no permet aquestes reaccions autoritàries i sectàries, ja que accepta la multiculturalitat i la diversitat lingüística com una riquesa del territori. Estic emprenyat perquè Zapatero no vol assumir les responsabilitats que li toquen amb la Generalitat i costarà Déu i ajuda que arribin els 1.000 milions d’euros que encara ens deuen del Fons de Competitivitat.

Quan Espanya va a la deriva el captià del vaixell es renta les mans; fa maniobres a l’estil de Pons Pilat al Pretori i, fins i tot, permet que el Ministre de la Presidència, Ramon Jáuregui, posi en dubte la necessitat que existeixi Televisió de Catalunya. Només faltava aquesta! Potser sí, potser algunes comunitats com Castella la Manxa o Múrcia no els fa falta una televisió de caire folclòric per reforçar la regionalitat del lloc (si la volen tenir, benvinguda sigui es clar); però Catalunya té altres necessitats que van més enllà de l’intríncica que pot ser la cohesió territorial marxega o murciana, per posar exemples. Catalunya ha de fer de la seva televisió pública una eina de creació d’identitat cultural compartida entre tots els catalans, autòctons i nouvinguts. Una eina de reforçament de la catalanaitat ara que es posa en dubte si el Senat necessita obviar la diversitat lingüística tot i ser la cambra de representació territorial. Ara que el Govern central vol iniciar el proces de recentralització per tal de posar fre a l’expansió d’un model autonòmic que comença a neguitejar als més conservadors.

L’Espai Català de Comunicació ha de permetre als catalans compartir un espai de cotidianitat que generi identitat i, Televisió de Catalunya és un dels puntals d’aquest marc teòric que van desenvolupar investigadors com Josep Gifreu o Maria Corominas. L’història de Catalunya, tant vilment marcada per episodis que fran esgarrifar a qualsevol amant de la cultura, no pot permetre’s el luxe de prescindir d’una de les eines que més bé han representat l’especificitat cultural. La televisió, a Catalunya, no és només un mitjà de comunicació. La televisió és una eina política de primera magnitud, que posada al servei del país pot continbuir a donar cohesió territorial, reforçament cultural i perfil propi a un país que, de moment, encara viu amb l’ull posat a la Messeta.

Article publicat al setmanari La Garrotxa, 28 de gener de 2011, p. 8.

dimecres, 26 de gener de 2011

Quan en Pujol piula

Quan en Pujol piula, cal parar l'orella. I, ara, en Pujol ha piulat. Més ben dit, l'ha dita! Alt i clar, el President ha defensat per primera vegada l'opció de l'independència de Catalunya. Unes paraules que fins fa poc no figuraven en el seu ideari ni havien sortit mai de la seva boca malgrat que el partit, CiU, tingui gent que s'ha declarat independentista des del primer moment, el mateix fill Pujol o el president Artur Mas. El país està en un adzucac i, ara mateix, sembla que l'opció d'ampliar el model autonòmic no té massa simpatitzants entre els partits majoritaris de Madrid. De fet, el procés de recentralització està al caure i ni PSOE ni PP volen donar més poder a les autonomies. De fet, hi ha qui ja ha dit que si apliquéssim la fòrmula d'Euskadi a altres autonomies el país seria insostenible.

Quan en Pujol piula no tots els galls del galliner polític hi estan d'acord. És evident, però també cal pensar que una figura com la seva té una visió de país que molts dels polítics actuals no tenen. Molts del que han criticat les paraules del President han fet poca política d'espardenya i/o estan més pedents del què els diran des de la gran capital. Actualment, parlar d'independència no és parlar d'un discrus sobre intangibles o d'utopies que no porten enlloc. Quan el nacionalisme parla d'independència és perquè hi veu una solució factible als problemes estructurals que té el país: atur, deslocalització, desinversió i un reguitzell de problemes econòmics que ara mateix no deixen evolucionar la societat cap a majors nivells de benestar.

dimecres, 19 de gener de 2011

En un país normal...

En un país normal no hi hauria tanta por a la desintegració. En un país normal es consideraria lògic que la diversitat cultural és un bé que cal protegir. En un país normal no s'hagués optat pel "cafè per a tots" quan les úniques Comunitats que tenien drets històrics eren Catalunya, el País Basc i Galícia. En un país normal, la cultura de la tolerància estaria en el primer lloc del manual del bon ciutadà. En un país normal no es manipularia l'informació per fins polítics (ni l'esportiva!). En un país normal faria temps que el principi de subsidieritat s'entendria com un mecanisme d'augment de l'eficiència administrativa (o s'aplicaria correctament, també). Però... Espanya no és un país normal. No ho és amic Mariano! Però, no ho és pels motius que exposo anteriorment, no pas per fer ús de traductors simultanis al Senat, la cambra de representació territorial. De fet, que les llengües cooficials poguessin usar-se al Senat és un pas cap a la normalització del què és Espanya, aquella "Espanya plural" que tant va prometre Zapatero durant els seus discursos en campanya, però que les amenaces del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, i la resta de retrets cap a les Autonomies que ha fet el Govern central aquests últims temps tampoc ajuden a construir.

Espanya no és un país normal perquè conviu entre la voluntat de ser eternament "una grande i..." i la por permanent als processos de desintegració. La recentralització amb què el Govern ZP amenaça a les autonomies és la mostra que, en última instància, quan el vaixell està a punt de naufragar (digues-li ser intervingut per la UE), la culpa ha de ser dels altres. Mai del capità. És evident que Catalunya no ha fet els deures, que el tripartit ha deixat un petrecol de problemes econòmics a Mas i que el nou Govern de la Generalitat ha de posar la recuperació econòmica i la reducció del dèficit en el primer lloc de les prioritats. Sense salut econòmica, poc que es podrà avançar cap a l'horitzó nacional de plenitud. Però, com s'ha dit des del Palau de la Generalitat, Zapatero també és corresponsable d'aquest embolic. Ni Televisió de Catalunya ha de ser moneda de canvi a l'hora de reduir el pes de l'Administració catalana! Quan el Ministre de la Presidència, Ramon Jauregui, posa en dubte la viabilitat de les televisions autonòmiques -amb el consentiment del seu col·lega José M. Barreda, que ja vol retirar les representacions autonòmiques davant la UE- no pot generalitzar.

Si fóssim un país normal, segurament sí que tenir corporacions de mitjans de comunicació públiques a gairebé totes les Comunitats és una despesa inútil que molts Governs autonòmics es poden estalviar. Però, en un país com Espanya, que la història ha maltractat de forma continuada i el procés de nation-building no ha estat mai consolidat (per sort de catalans, bascos i gallecs), les televisions autonòmiques de les Comunitats històriques han jugat un rol essencial en conservar l'especificitat nacional i generar un espai de vinculació quotidiana entre la gent i la seva cultura. De fet, teòricament aquest ha estat un dels motius per a la creació de TV3 i la seva xarxa pròpia d’emissors, per molt que finalment aquests quedessin privatitzats en mans d’Abertis, que controla també els emissors històrics de TVE.

No som un país normal. La anormalitat és una característica natural d'Espanya, que s'ha d'entendre com a part essencial d'aquesta o, per contra, aquells qui volen fer d’Espanya un país normal han de permetre serenament que tothom es plantegi cap on vol avançar. Ara que flamencs i valons també s'ho plantegen, potser tampoc seria un absurd.

diumenge, 9 de gener de 2011

Tots són guanyadors

Qualsevol dels tres que guanyi s'ho mereix. Al final, és un premi al club, a un treball de formació que es fa des de fa temps en el futbol base. Tant Messi, Xavi o Iniesta són representants d'una manera d'entendre el futbol, l'idea del futbol total. Aquesta pilota d'or és la culminació del bon treball que ha fet Pep Guardiola a la banqueta del Barça, donant prioritat als homes de la casa i donant-los tot el protagonisme de l'equip. Al final, ho han respost a la crida del tècnic i el món els hi reconeixerà.

Evidentment, que cadascú ha fet els seus mèrits. Messi és sens dubte el millor jugador del món, per no dir que segurament algú el pot considerar com el millor jugador de la història del futbol al costat de mites com Pelé o el seu amic Maradona. Per mi, Messi supera el déu argentí, segur. Iniesta ha fet el gol d'Espanya a Sud-àfrica i ha culminat un ascens gloriós del futbol espanyol en el seu conjunt, demostrant que la selecció nacional no és un equip perdedor i pot fer un gran joc... clarament inspirat en el model Barça... i no pas al revés com alguns analistes messetaris van intentar dir quan la roja va guanyar el Mundial. I, es clar, és l'home d'Stanford Bridge!

Però, Xavi Hernández segurament és l'home que se la mereix aquest any: ell és el Barça, el cor, el cap i l'esperit d'un equip que sent des de petit; un club amb qui ha volgut creure tot i els anys que se'l va comprar amb Guardiola, que va rebre l'oferta milionària del Milan (i no va acceptar) i que no sabien si acabaria assumint amb garanties la direcció de l'equip quan Guardiola va plegar, l'home que sempre va confiar amb la capacitat de reacció de l'equip tot i els anys de tristor de Van Gaal i la travessia del desert que hi va haver fins que Laporta va assumir la presidència el 2003. Xavi és el seny (Messi i Iniesta, la rauxa), però sense el cervell del mestre aquest equip no jugaria com ho fa... ni la selecció espanyola, amics!