En un país normal...

En un país normal no hi hauria tanta por a la desintegració. En un país normal es consideraria lògic que la diversitat cultural és un bé que cal protegir. En un país normal no s'hagués optat pel "cafè per a tots" quan les úniques Comunitats que tenien drets històrics eren Catalunya, el País Basc i Galícia. En un país normal, la cultura de la tolerància estaria en el primer lloc del manual del bon ciutadà. En un país normal no es manipularia l'informació per fins polítics (ni l'esportiva!). En un país normal faria temps que el principi de subsidieritat s'entendria com un mecanisme d'augment de l'eficiència administrativa (o s'aplicaria correctament, també). Però... Espanya no és un país normal. No ho és amic Mariano! Però, no ho és pels motius que exposo anteriorment, no pas per fer ús de traductors simultanis al Senat, la cambra de representació territorial. De fet, que les llengües cooficials poguessin usar-se al Senat és un pas cap a la normalització del què és Espanya, aquella "Espanya plural" que tant va prometre Zapatero durant els seus discursos en campanya, però que les amenaces del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, i la resta de retrets cap a les Autonomies que ha fet el Govern central aquests últims temps tampoc ajuden a construir.

Espanya no és un país normal perquè conviu entre la voluntat de ser eternament "una grande i..." i la por permanent als processos de desintegració. La recentralització amb què el Govern ZP amenaça a les autonomies és la mostra que, en última instància, quan el vaixell està a punt de naufragar (digues-li ser intervingut per la UE), la culpa ha de ser dels altres. Mai del capità. És evident que Catalunya no ha fet els deures, que el tripartit ha deixat un petrecol de problemes econòmics a Mas i que el nou Govern de la Generalitat ha de posar la recuperació econòmica i la reducció del dèficit en el primer lloc de les prioritats. Sense salut econòmica, poc que es podrà avançar cap a l'horitzó nacional de plenitud. Però, com s'ha dit des del Palau de la Generalitat, Zapatero també és corresponsable d'aquest embolic. Ni Televisió de Catalunya ha de ser moneda de canvi a l'hora de reduir el pes de l'Administració catalana! Quan el Ministre de la Presidència, Ramon Jauregui, posa en dubte la viabilitat de les televisions autonòmiques -amb el consentiment del seu col·lega José M. Barreda, que ja vol retirar les representacions autonòmiques davant la UE- no pot generalitzar.

Si fóssim un país normal, segurament sí que tenir corporacions de mitjans de comunicació públiques a gairebé totes les Comunitats és una despesa inútil que molts Governs autonòmics es poden estalviar. Però, en un país com Espanya, que la història ha maltractat de forma continuada i el procés de nation-building no ha estat mai consolidat (per sort de catalans, bascos i gallecs), les televisions autonòmiques de les Comunitats històriques han jugat un rol essencial en conservar l'especificitat nacional i generar un espai de vinculació quotidiana entre la gent i la seva cultura. De fet, teòricament aquest ha estat un dels motius per a la creació de TV3 i la seva xarxa pròpia d’emissors, per molt que finalment aquests quedessin privatitzats en mans d’Abertis, que controla també els emissors històrics de TVE.

No som un país normal. La anormalitat és una característica natural d'Espanya, que s'ha d'entendre com a part essencial d'aquesta o, per contra, aquells qui volen fer d’Espanya un país normal han de permetre serenament que tothom es plantegi cap on vol avançar. Ara que flamencs i valons també s'ho plantegen, potser tampoc seria un absurd.