Emprenyat!

Estic emprenyat! Aquest país no funciona i, a més a més, m’haig de sentir que tant alguns socialistes com bastants populars no volen entendre que al Senat s’hi puguin parlar altres llengües que no sigui el castellà. Un país normal no permet aquestes reaccions autoritàries i sectàries, ja que accepta la multiculturalitat i la diversitat lingüística com una riquesa del territori. Estic emprenyat perquè Zapatero no vol assumir les responsabilitats que li toquen amb la Generalitat i costarà Déu i ajuda que arribin els 1.000 milions d’euros que encara ens deuen del Fons de Competitivitat.

Quan Espanya va a la deriva el captià del vaixell es renta les mans; fa maniobres a l’estil de Pons Pilat al Pretori i, fins i tot, permet que el Ministre de la Presidència, Ramon Jáuregui, posi en dubte la necessitat que existeixi Televisió de Catalunya. Només faltava aquesta! Potser sí, potser algunes comunitats com Castella la Manxa o Múrcia no els fa falta una televisió de caire folclòric per reforçar la regionalitat del lloc (si la volen tenir, benvinguda sigui es clar); però Catalunya té altres necessitats que van més enllà de l’intríncica que pot ser la cohesió territorial marxega o murciana, per posar exemples. Catalunya ha de fer de la seva televisió pública una eina de creació d’identitat cultural compartida entre tots els catalans, autòctons i nouvinguts. Una eina de reforçament de la catalanaitat ara que es posa en dubte si el Senat necessita obviar la diversitat lingüística tot i ser la cambra de representació territorial. Ara que el Govern central vol iniciar el proces de recentralització per tal de posar fre a l’expansió d’un model autonòmic que comença a neguitejar als més conservadors.

L’Espai Català de Comunicació ha de permetre als catalans compartir un espai de cotidianitat que generi identitat i, Televisió de Catalunya és un dels puntals d’aquest marc teòric que van desenvolupar investigadors com Josep Gifreu o Maria Corominas. L’història de Catalunya, tant vilment marcada per episodis que fran esgarrifar a qualsevol amant de la cultura, no pot permetre’s el luxe de prescindir d’una de les eines que més bé han representat l’especificitat cultural. La televisió, a Catalunya, no és només un mitjà de comunicació. La televisió és una eina política de primera magnitud, que posada al servei del país pot continbuir a donar cohesió territorial, reforçament cultural i perfil propi a un país que, de moment, encara viu amb l’ull posat a la Messeta.

Article publicat al setmanari La Garrotxa, 28 de gener de 2011, p. 8.