Quan en Pujol piula

Quan en Pujol piula, cal parar l'orella. I, ara, en Pujol ha piulat. Més ben dit, l'ha dita! Alt i clar, el President ha defensat per primera vegada l'opció de l'independència de Catalunya. Unes paraules que fins fa poc no figuraven en el seu ideari ni havien sortit mai de la seva boca malgrat que el partit, CiU, tingui gent que s'ha declarat independentista des del primer moment, el mateix fill Pujol o el president Artur Mas. El país està en un adzucac i, ara mateix, sembla que l'opció d'ampliar el model autonòmic no té massa simpatitzants entre els partits majoritaris de Madrid. De fet, el procés de recentralització està al caure i ni PSOE ni PP volen donar més poder a les autonomies. De fet, hi ha qui ja ha dit que si apliquéssim la fòrmula d'Euskadi a altres autonomies el país seria insostenible.

Quan en Pujol piula no tots els galls del galliner polític hi estan d'acord. És evident, però també cal pensar que una figura com la seva té una visió de país que molts dels polítics actuals no tenen. Molts del que han criticat les paraules del President han fet poca política d'espardenya i/o estan més pedents del què els diran des de la gran capital. Actualment, parlar d'independència no és parlar d'un discrus sobre intangibles o d'utopies que no porten enlloc. Quan el nacionalisme parla d'independència és perquè hi veu una solució factible als problemes estructurals que té el país: atur, deslocalització, desinversió i un reguitzell de problemes econòmics que ara mateix no deixen evolucionar la societat cap a majors nivells de benestar.