diumenge, 12 de juny de 2011

Cap al Directe!cat

Benvolguts lectors,
A vegades surten oportunitats que cal aprofitar. Gràcies a la meva dedicació a la UVic m'ha sortit la possibilitat de portar el meu bloc cap a Directe.cat, un diari digital en català de compromís independentista i sobiranista que, crec jo, pot ajudar-me a projectar les meves inquietuds més enllà que una plataforma unipersonal com aquesta. Per tant, us deribo tots a Directe.cat. Us espero amics.

dilluns, 23 de maig de 2011

Cap on va aquest país?

Un tomb històric a la política catalana. D’aquesta manera resumien els principals diaris el què va passar durant la jornada electoral del 22M. Un moment de canvis de poder, de l’enlairament definitiu de la Convergència municipalista, de l’entronització del canvi de color a Barcelona i Girona. A nivell català, doncs, no es pot negar que el partit d’Artur Mas ha estat el vertader guanyador de les eleccions municipals i, sobretot, que ha pogut erigir-se també amb la bandera del municipalisme que tant enarborava el PSC. Ara, als passadissos de la quarta planta del carrer Nicaragua només hi ha terregada.

La reflexió més lògica i visible després d’aquest diumenge d’eleccions és que el socialisme català s’ha de plantejar cap on va. Cap on caminen els Zaragoza, Iceta i, sobretot, cap on vol anar la generació Blackberry? L’únic líder socialista que en surt ben parat és Àngel Ros, flamant alcalde de Lleida i representant del sector catalanista del partit que conserva la ciutat com un reducte de resistència a l’invasor. El PSC no pot navegar més entre l’espanyolisme i el federalisme, ha de prendre partit, s’ha de cohesionar i apostar per un discurs clar, contundent i sense ambigüitats: Catalunya, primer. El PSC va començar a perdre les eleccions al Congrés.

Esquerra camina a la deriva... si realment s’ha pogut alçar de la trompada que va rebre. Puigcercós ja no és líder, ni els republicans poden presentar alternatives de govern sòlides a cap de les grans ciutats. Desgraciadament, l’atomització de l’independentisme ha passat factura, el càstig ha estat exemplar i Joan Laporta té els dies comptats a la política (Jan, lo teu és el futbol!). Les CUP, jugant al marge del sistema, han capitalitzat el vot d’esquerres i independentista i s’erigeixen com un bastió de poder municipal que caldrà tenir en compte a diverses ciutats. Però, atenció!, amb els resultats que han obtingut en algunes poblacions, les CUP ja no poden ser únicament un partit de la rauxa, d’oposició i que vegin entrar a formar govern com un “vendre’s al sistema”, com afirmava la líder de Vic, Georgina Rieradevall. Ara, han de saber governar si cal i plantejar propostes creïbles quan se’ls hi demani. La utopia no ho és tot, per molt que segurament alguns es van creure que el maig del 2011 podria ser com el del 68.

Però, personalment, el què més em preocupa és el brutal ascens de Plataforma per Catalunya (PxC). Algú ben informat em deia que, si a Vic no hi hagués universitat, la ciutat seria coneguda principalment per ser el feu de PxC. Quina raó i, sort, que la universitat sempre és un reducte d’aire fresc. Josep Anglada triomfa en el món local, des de Vic i el Vendrell (els seus feus històrics) estenent-se cap a la resta de Catalunya i convertint ja l’àrea metropolitana amb un caldo de cultiu important pels seus interessos. Què han fet malament els partits perquè opcions com aquesta triomfin? Partint de la base que a Europa ja hi ha altres països on l’ascens de l’ultradreta existeix, l’èxit de PxC no ens hauria d’esglaiar; però si que fer-nos reflexionar, sobretot després de fer una lectura dels resultats i veure que una part del vot socialista ha optat pel vot anti-immigració. El lema “Primer els de casa” –desgraciadament, tant repetit i usat com a frase popular– pot haver estat un èxit propagandístic per presentar PxC com un partit pròxim als problemes de la gent (atur, seguretat ciutadana...) i creïble. Cal recordar que a Vic Josep Anglada ja va tenir un primer ascens en moments de bonança, però ara la situació de crisi pot haver ajudat clarament a estendre el missatge arreu de Catalunya. Sobretot, en un país on el PP no ha volgut alçar el to (excepte Xavier Garcia Albiol, i mireu com li ha anat) i no ha capitalitzat el vot que demana més mà dura.

Socialistes i convergents, aquí tots per igual, sent els dos partits que més han governat en el municipalisme han de preguntar-se el perquè Anglada s’ha convertit en un fenomen català. Pel país, quatre anys de PxC amb 67 regidors cridant de tort i de través als consistoris catalans, agitant les masses en contra els nouvinguts sense una resposta contundent dels qui realment tenen responsabilitats de govern, és un pedregà que el país no es pot permetre.

divendres, 20 de maig de 2011

Independència en anglès

Era la primera vegada que visitaven el Parlament. De fet, ni la Kathe ni l'Audrey eren conscients en arribar que la política catalana estigués tan sacsejada últimament. L'una de Florida, l'altra de Saint-Etienne, només feia mesos que estudiaven amb un Erasmus a la UVic, per a elles, una universitat espanyola més. A la sala 4 del Parlament, Toni Strubell (SI) les esperava, després d'haver visitat l'hemicicle. A elles i a uns quants joves més, aquests catalans.

Catalunya no podrà créixer si no se sap vendre: la independència s'ha de saber explicar, s'ha de vendre. Cal generar “estímuls emocionalment competents”, citant el professor Joan Ferrés. I tothom hauria de ser conscient de la importància que té l'anglès en aquest procés. De fet, parlar de Catalunya en anglès és, ara mateix, més important que mai quan els nacionalistes escocesos han aconseguit una majoria absoluta significativa i poden obrir la porta, finalment, a la seva independència i establir un precedent per a la de molts altres pobles. Dins de la sala 4, alguns ja eren conscients del clima de final d'etapa que viu el país. Les brases hi eren, només calia atiar-les amb estímuls seductors. Però als EUA o a França, qui sap realment què passa aquí? “M'agradaria donar una resposta en anglès”, va dir-los ! Strubell. “Davant dels brindis al sol que es fan a la casa [Parlament] només hi ha dues respostes: navegar pel debat de l'autonomisme o resoldre l'espoli fiscal amb la independència”, va concloure després d'una llarga reflexió sobre l'empobriment del país. I, com aquesta, cada vegada que s'havia d'advocar pel nacionalisme de butxaca, Strubell canviava el català per l'anglès i mirava fixament les dues estrangeres. Fins i tot, per reconèixer que “potser perquè l'independentisme és molt d'esquerres, no hem debatut encara si hauríem de tenir un exèrcit”.

Malgrat ser conscient de les deficiències d'un discurs encunyat en poc més de nou mesos, Strubell va aconseguir l'objectiu: vendre el projecte. Sentir parlar d'independència en anglès i veure un parell de cares bocabadades et fa pensar que, potser, no ens mirem tant el melic com diuen.

Article publicat a El Punt, 20 de maig de 2011, p. 30.

dilluns, 9 de maig de 2011

Construir la marca Balenyà

S’acosten les municipals i la majoria de programes electorals dels partits fan gala de la necessitat de promoure l’economia local. Ara bé, hi ha pobles que ho tenen més bé que d’altres. De fet, avui en dia, promoure l’economia local vol dir crear una marca, avançar cap a un concepte que pot sonar grandiloqüent com és el màrqueting de ciutats, el city marketing. Faig aquesta reflexió després de tornar de la costa per presentar el llibre Sant Feliu de Guíxols. La ciutat a la primera dècada del segle XXI, del periodista Jordi Sopena i editat per l’editorial centellenca Edicions El Portal aquest passat Sant Jordi. L’obra és un retrat dels canvis que ha patit aquesta ciutat de la Costa Brava en els últims vint anys i, sobretot, una explicació de com enllaçar la política, l’urbanisme i la cultura com a elements claus per la creació d’una marca que posicioni la localitat en el seu entorn o província de Girona.


A l’hora de parlar de la reactivació econòmica dels nostres municipis no podem oblidar aquest últim aspecte: la cultura. L’atractiu que pot despertar una vila no només s’ha de forjar a base d’obres públiques (o projectes de cosmètica urbanística), sinó també amb la construcció d’un relat propi que pugui aglutinar gran part dels esdeveniments que hi ha programats a l’any. N’és un exemple la manera com Centelles ha aconseguit vincular la majoria de fires que es fan al poble al llarg de l’any, totes sota el paraigües de la bruixeria, característica històrica de la població. Ja es diu, “a Centelles, bruixes totes elles!” Fira d’herbes remeieres, fira de la tòfona, Cau de Bruixes..., al final, tot construeix un mateix relat. Qui es recorda ara d’aquelles Nits de Bruixes de l’Aplec de Balenyà, que portaven una gentada a l’Ajuda? La bruixeria és de Centelles.


Mentre Centelles ha sabut construir una marca, a Balenyà (els veïns, els petits) els ha costat més. Deixant de banda l’etern debat sobre el nom del poble (Balenyà o els Hostalets?, que no ha ajudat), encara és hora de trobar la manera de consolidar un referent perquè sigui l’anclatge d’un futur programa de branding. Aquest any, que la Fira de la Cervesa ha superat els problemes inicials i sembla que ha aconseguit trobar la manera de portar gent al poble, ens podem plantejar si aquí hi pot haver un filó per estirar. Hi va haver cervesa, fuet de cervesa, bolets (acompanyats de cervesa?)... Alguns dels organitzadors, gent del Joenacc (Consell de Joventut), feien una reflexió força afinada al final: si l’història del poble sempre ha estat vinculada al sector càrnic però tenim el potencial d’aquesta fira, per què no vincular-ho definitivament?

Doncs l’idea ja està llançada i el nou consistori que sortirà del 22-M ja té un pla per treballar (entre la molta altra feina que té, buf!). De fet, el què si que està clar és que si una marca local s’ha de crear tenint en compte, entre d’altres aspectes, els valors i l’història de la població –com ha fet Centelles, Vic o, fins i tot, Sant Feliu de Guíxols–, la idea no està gens malament. Ara mateix, un dels millors ambaixadors del poble, econòmicament parlant, podria ser el famós fuet de cervesa negra que comercialitza Casa Oms, entre d’altres llocs a la cadena britànica d’elit de Selfridges, o la recent estrenada xistorra de dàtils! I, això no és res més que una conseqüència de l’evolució que ha fet el sector càrnic local: llançar els productes típics del porc en mercats d’alt valor afegit. En definitiva, fer evolucionar el teixit industrial històric del municipi.


Encara que últimament el microcluster dels embotits –liderat per J. Pont– s’ha vist reduït, no es pot desaprofitar el llegat que deixa i el potencial innovador que té. De fet, a algun candidat ja li he sentit a dir que s’ha de comptar més amb el sector per generar marca i, enguany, la II Fira de la Cervesa ha demostrat que Balenyà té un diamant en brut que ha d’aprofitar més, tot i el suport habitual que donen la majoria d’empreses del sector a les activitats del poble. No n’hi ha prou!


Quan ens preguntem per què Miquel Arisa, per exemple, ha pogut mantenir tants anys l’alcaldia de Centelles, no ens ha de passar per alt la manera com ha fet de la vila una marca, consolidant un projecte de fires i mercats global en un poble de poc més de set mil habitants. El nou alcalde (o alcaldessa?) de Balenyà, sigui del color que sigui, té un model d’èxit al costat que no pot passar per alt. I, ara mateix, iniciatives com la Fira de la Cervesa i la seva vinculació amb el sector càrnic poden ser una bona idea per iniciar un projecte global de poble, generar la marca Balenyà.

Article publicat avui a El 9 Nou d'Osona i el Ripollès

diumenge, 8 de maig de 2011

La fauna vigatana en campanya electoral

Feia Sol i l’olor de formatge omplia tot el passeig. La fira Lactium i la mostra d’entitats eren els esdeveniments més importants del cap de setmana a Vic, moment ideal perquè els polítics sortissin del cau i aprofitessin per tocar quatre mans d’alguns indecisos i demostrar als seus seguidors que, com deia l’amic Ramon Espadaler (CiU), al municipi es fa política amb la sabata; s’ha de trepitjar territori.

Fa uns quants dissabtes que m’assento a fer un gintònic a l’Snack i des de la taula, tocant la sorra de la plaça Major, pots contemplar la fauna política local amb força precisió i observar-ne els seus moviments; ara mateix, felins. De fet, fins que no es va entrar de ple a la campanya, Josep Anglada (PxC) era dels més habituals a sota les porxades (aquest dissabte poc), sigui lluint abric negre fins als genolls o enfundat amb un jersei de propaganda electoral del partit austríac d’extrema dreta, l’FPO. Vic és una ciutat de composició sociològica estranya, on el vertader repte per aquest 22-M és si la gent deixarà de veure l’Anglada com un salvador i creurà, finalment, en les polítiques d’immigració més amables que proposen els partits del sistema per afrontar aquest debat social. “Si l’Anglada puja, em plantejaré si haig de ser alcalde de Vic”, va declarar a El 9 Nou un preocupat Josep M. Vila d’Abadal, candidat convergent. Mentrestant, els quatre regidors que tenia fins ara el líder de PxC el legitimen, el fan sentir fort i cada cap de setmana converteix la plaça Major en l’hàbitat natural on demostrar que, dins de l’ecosistema vigatà, és un mascle dominant. Ell mateix justifica l’èxit del seu partit perquè els Anglada són de Vic des de generacions immemorials i això genera confiança... Buf, fins i tot aquí hi ha discurs identitari, quina por!

Més discret era Josep Burgaya (PSC), que encara enfundat en la seva etiqueta de regidor i president d’IMPE passejava tranquil·lament per la fira Lactium sense escortes que repartissin pamflets socialistes al seu voltant. Segurament, tot caminant per la fira va passar per davant de la paredeta de les CUP, que poc abans de presentar el seu projecte a la Caixa de Manlleu encara eren a l’encreuament del passeig amb el carrer Manlleu fent publicitat del seu esperit juvenil i, en certa manera, innocent i utòpic davant dels possibles votants. Res a veure amb l’exèrcit de líders de la convergència vigatana que, al centre de la plaça Major van desplegar un mosaic fet de palets i explicacions de cartró pedra del seu projecte de ciutat, present i futur. Es nota on hi ha diners i, a Vic, CiU regna la selva de la política municipal amb certa tranquil·litat, la d’unes enquestes que li són favorables (li donen entre un i dos regidors més) i un pacte de govern que a ulls de la gent ha estat força positiu, tot i haver-hi més d’un crític amb el tripartit (CiU-ERC-PSC) quan es parla en l’off de record de la tasca periodística.

Josep M. Vila d’Abadal (CiU) és senyor; de fet, més d’un votant el pot trobar tibat al costat dels històrics del partit o els nous líders emergents, Anna Erra al capdavant d’Ensenyament i Marta Pascal controlant els fils de les joventuts des de la Via Augusta, ara que ha abandonat el Palau Bojons. Aquest cap de setmana, la plana major dels nacionalistes va sortir a caçar, a buscar indecisos que creguin més en el pragmatisme de les seves propostes que no en el radicalisme de la segona força política municipal, PxC.

A la distància, ERC em recordava des del Twitter que també havien aixecat el vol: allunyats de l’àgora vigatana, del centre neuràlgic de la ciutat, Joan López es passejava per la fira d’entitats buscant “sumar” afinitats –com resa el seu eslògan– al seu projecte de ciutat. I ICV i SI? Que em perdonin l’amic Tornafoch i l’amic Lapeira, però més enllà dels seus cartells no vaig aconseguir trobar el seu amagatall. Segur, però, que també eren a la selva... massa profunda i tupida perquè els exploradors del PP, vinguts de la metròpoli, hi puguin trobar aixopluc.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Recomanació per Sant Jordi: 'Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI'

M'agrada parlar de llibres. I, aquells que estan més aprop meu ho saben bé!, encara que la meva cultura literària no passi per la literatura universal ni per best-sellers actuals. Tot i això, ara que arriba el Sant Jordi sempre és bo tenir alguns moments per recomanar-ne algun, sobretot si són llibres que has vist néixer des del principi i que has ajudat als amics a acabar de confeccionar. Des de fa un parell d'anys he seguit la tasca del col·lega Jordi Sopena per ressenyar la vida política d'una ciutat com Sant Feliu de Guíxols en el tombant de segle. Al final, l'obra editada per Edicions El Portal, de Centelles, ha acabat titulant-se Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI. Aquest no és un llibre d'història del poble, com molts dels que es fan per radiografiar els principals esdeveniments d'una localitat. Aquest és un llibre de política, cultura i urbanisme, tres conceptes en un per tal de poder entendre quins han estat els principals canvis de la ciutat en un moment de turbolències polítiques com les que va viure Sant Feliu durant el tombant de segle i els primers anys de la nova centúria.

El treball ha estat exhaustiu gràcies a la presència de nombrosos documents que permeten teixir el relat de l'obra i vinculen en tot moment el creixement de la ciutat amb la seva concepció política. Des dels programes electorals dels principals partits polítics que van concórrer a les eleccins (la majoria recollits al Centre Documental de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona), sobretot CiU i el PSC, a les informacions hemerogràfiques de El Punt, Diari de Girona i l'Àncora, la publicació ganxona per excel·lència. Amb tot això, i una mica de curiositat periodística que ha portat a l'autor a trepitjar el terreny i a entrevistar els principals líders polítics de cada mandat, s'ha pogut teixir una obra que, segurament, presenta l'història recent de la població des d'una perspectiva innovadora i no tinguda en compte abans.

Política i urbanisme; política i desenvolupament cultural... són conceptes que en l'Administració local no poden anar separats. El desenvolupament d'una ciutat és fruit d'un treball conjunt en totes les àrees de l'Administració i, totes han de treballar per poder construir un teixit urbà harmònic i a la mida del ciutadà. Aquest llibre pretén posar en relació aquests conceptes, de la veu dels seus principals protagonistes i posant en relleu els principals projectes que han ajudat a crear de Sant Feliu de Guíxols un referent a la Costa Brava catalana. Gaudiu-ne i feu-nos arribar els vostres comentaris!

dimarts, 5 d’abril de 2011

Companyerisme polític a la UVic

Avui ha estat un dia interessant pels nostres estudiants de periodisme polític a la Universitat de Vic. En motiu dels cent dies del govern d'Artur Mas hem pogut comptar amb un debat a tres bandes entre Gerard Figueres (JNC), José A. Coto (Noves Generacions) i Josep Paré (JSC). Com sempre, compartir experiències amb aquests tres polítics és un plaer, igualment com escoltar la moderació del debat que fa l'amic Miravitllas, un mestre de l'art radiofònic sense cap mena de dubte. El debat funciona bé, un format ja repetit en diversos moments de les meves col·laboracions a COM Radio i on tots quatre hem aconseguit teixir una bona amistat. De fet, en Coto afirmava que a la COM s'havia iniciat en l'art de l'oratoria, un fenomen que ara ha de posar en pràctica cada vegada que el seu grup parlamentari (PP) l'envia a defensar l'ideari del partit a Intereconomia o la COPE. La COM és i ha estat una gran escola!, sense cap mena de dubte. Una escola per a periodistes, per a oradors i, també, un bon lloc per generar bones amistats. Aquest és un dels llegats que ha deixat 'La Nit' entre quatre joves que hem après a fer de polítics (o, en el meu cas, a analitzar la política) de la mà dels més granadets, però que hem entès que més enllà de la lluita partidista hi ha d'haver bona relació. Avui dinant, en José ho deia: "Churchill ja ho va dir a un jove diputat, els de la bancada de davant són adversaris, els enemics són a la teva".

I, de fet, ells es consideren advesaris, però també companys. En José i en Gerard companys d'hemicile i amb en Pep i jo, companys de tertulies. I quines tertúlies. Vull destacar, sobretot, aquest valor de l'amistat, el que ha d'aconseguir prevaldre entre rivals polítics més enllà de la lluita cainiana a l'interior dels seus grups o la brega parlamentària. Aquesta ha estat la lliçó que han donat als estudiants de periodisme que els escoltaven a l'estudi de ràdio de la Universitat: quan s'obren els micròfons defensen les seves idees, però quan s'apaguen entenen que més enllà de la política hi ha vida.