Estic força content dels passos que el nou Govern ha fet tant sols prendre possessió del càrrec. Si més no, a nivell discursiu es nota una fermesa important a l'hora de plantejar els reptes que té Catalunya sobre la taula amb serenor, visió estratègica i, sobretot, tocant de peus a terra. Ja en el moment que Artur Mas va prometre el càrrec el seu discurs va tenir un clar biaix sobiranista, que es contraposava amb la cara del ministre Cháves, que presidia l'acte en nom del Govern estatal. Senyor Cháves, se li venen boires negres de Catalunya, segur! No van passar gaires hores que el mateix Mas enfocava el discurs de final d'any amb un doble debat sobre la taula: la reactivació econòmica i la reivindicació d'un major autogovern per a Catalunya, per no dir, que de cor pensava en l'horitzó nacional de plenitud. I, per què no dir-ho, la nova cara política de la cultura catalana, el socialdemòcrata Ferran Mascarell es declarava obertament a favor de la causa independentista en una entrevista el dia 31 de desembre a La Vanguardia.
Per tant, aplaudeixo el discurs amb què l'Executiu de Mas comença la legislatura, però caldrà veure si la conjuntura li permet focalitzar a parts iguals els esforços a tots dos eixos de govern (horitzó nacional i reactivació econòmica) o l'empitjorament de l'economia portarà a deixar de banda els discursos ideològics i centrar-se en el pragmatisme de l'acció contra la crisi econòmica. De fet, la política és elocutio i actio -manllevant algunes expressions de la retòrica clàssica- i en l'execució dels actes Mas ha demostrat que ha posat el pragmatisme de la gestió i la sortida de la crisi per davant de tots els altres temes: la composició del nou Executiu és esperançadora, sobretot si ens atenem que hi noto una clara aposta per gent de perfil alt i qualificat. Però, el discurs sobiranista de Mascarell o de Francesc Homs es contraposa clarament amb la voluntat pactista amb Espanya d'Andreu Mas-Colell o la nova titular de Justícia, Fernández Bozal, que ha estat ja el blanc de les crítiques de l'oposició més independentista i ha rebut els elogis de Ciutadans.
Voldria començar el 2011 amb optimisme i celebrar, si més no, que la voluntat d'avançar cap a un futur de plenitud nacional hi és. Ara, tocarà que els actes del nou Executiu acompanyin.
divendres, 31 de desembre del 2010
Fermesa per començar el 2011
dimecres, 22 de desembre del 2010
Una nova punyalada
La sentència del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística de Catalunya ha estat un cop més a la cultura, a prosseguir amb la colonització per part d'una llengua hegermònica d'esferes socials que fins ara tenien assegurada una convivència pacífica entre català i castellà, afavorint que la llengua minoritària no en sortís perjudicada.Novament, les estructures de poder de l'Estat mostren el seu desconeixement de la realitat del país, mostren la seva voluntat de processeguir amb l'homogenització d'Espanya quan la seva riquesa ha estat, i sempre serà, la seva diversitat. De fet, al final sembla que des de la capital tenen ganes de crear independentistes, perquè el camí que tracen els esdeveniments només ens porta, a curt o llarg termini a aquesta solució. Queda clar que no ens volen entendre, sabent de la necessitat que hi ha d'amortiguar l'enginy català per fer brillar el gran Madrid. Tant la sentència del TC com la del Suprem crea problemes allà on la pròpia societat ha acabat evidenciant que hi ha convivència pacífica: el model lingüístic. Sempre van tard!
Ahir, a l'hora de dinar, vaig poder parlar amb el veterà periodista Jaume Arias, un pujolià que ha replicat al mateix president Pujol -segons em va explicar-, però un home que encara analitza fredament i amb precisió la realitat política espanyola als seus 88 anys. Parlant de les últimes eleccions autonòmiques i l'evolució de Solidaritat, ell no se'm va presentar com un independentista, però si que va comprendre aquells qui cada vegada aposten per la via més sobiranista ara que des de Madrid es fan l'orni a l'hora de d'entendre, ja no dic defensar, les especificitats culturals catalanes. Ell mateix era qui justificava aquesta evolució psicològica de l'elector sobre la base del pragmatisme: sols aniríem millor i hauríem de pagar menys.
diumenge, 12 de desembre del 2010
Duran, millor a Madrid!
Josep Antoni Duran i Lleida (CiU) es queda a Madrid. Sembla que el líder democratacristià podrà aportar més a la construcció de la “nova Catalunya” que proposa l’Artur Mas comandant les files nacionalistes al Congrés, que no pas estant de segon de bord en un vaixell català que, ara per ara, també crec que és millor que tingui un sol timoner i un sol capità. El vaixell ha de tenir un rumb clar i fix. Un pensament que avui sentia també reflectit en una conversa de carrer a la mitja part d’un partit de futbol de poble: “Val més que es quedi a Madrid a negociar amb en Zapatero!” De fet, si es vol aconseguir el famós pacte fiscal, CiU el necessitarà al Congrés.
D’una manera o altre, la presència de Duran al nou govern podria portar més desestabilització que no pas avantatges. La presència de dos homes de primer ordre a l’agenda política del país podria fer sorgir més d’un dubte a l’hora de fixar el discurs del govern –prou problemes que ja ha tingut el Tripartit perquè ara es reprodueixin els mateixos errors de lideratge– i, de fet, planaria en tot moment el debat per veure quin paper ha de jugar Unió a l’hora de fixar les directrius de l’Executiu català: quan hauria de marcar múscul el soci petit? Amb Duran a Madrid no hi ha dubte que Unió ha de saber jugar a ser el germà petit de l’Executiu i aprofitar els espais de projecció pública que li doni el seu germà gran, que segur que n’hi hauran.
Però, el retorn de Duran a la política catalana deixaria el grup nacionalista al Congrés dels Diputats amb clara desavantatge a l’hora de negociar amb l’Executiu espanyol. De fet, el líder d’Unió és dels polítics més ben valorats i dels qui han sabut marcar més equidistància respecte als dos grans partits, PSOE i PP: sempre prudent, Duran s’ha guanyat l’admiració de Zapatero i Rajoy a parts iguals. De cara a uns temps moguts a la Carrera de San Jerónimo val més la pena tenir un veterà com Duran i Lleida controlant la situació al Congrés que no intentant buscar l’espai polític a Catalunya.
D’una manera o altre, la presència de Duran al nou govern podria portar més desestabilització que no pas avantatges. La presència de dos homes de primer ordre a l’agenda política del país podria fer sorgir més d’un dubte a l’hora de fixar el discurs del govern –prou problemes que ja ha tingut el Tripartit perquè ara es reprodueixin els mateixos errors de lideratge– i, de fet, planaria en tot moment el debat per veure quin paper ha de jugar Unió a l’hora de fixar les directrius de l’Executiu català: quan hauria de marcar múscul el soci petit? Amb Duran a Madrid no hi ha dubte que Unió ha de saber jugar a ser el germà petit de l’Executiu i aprofitar els espais de projecció pública que li doni el seu germà gran, que segur que n’hi hauran.
Però, el retorn de Duran a la política catalana deixaria el grup nacionalista al Congrés dels Diputats amb clara desavantatge a l’hora de negociar amb l’Executiu espanyol. De fet, el líder d’Unió és dels polítics més ben valorats i dels qui han sabut marcar més equidistància respecte als dos grans partits, PSOE i PP: sempre prudent, Duran s’ha guanyat l’admiració de Zapatero i Rajoy a parts iguals. De cara a uns temps moguts a la Carrera de San Jerónimo val més la pena tenir un veterà com Duran i Lleida controlant la situació al Congrés que no intentant buscar l’espai polític a Catalunya.
dijous, 2 de desembre del 2010
La retirada digne de Montilla
Aquest article ha estat publicat avui a El 9 Nou, Osona i Ripollès
President Montilla ha sabut perdre les eleccions amb dignitat. El vaig escoltar atentament per televisió i, davant de les seves paraules, no puc deixar de treure’m el barret. Vostè, a diferència del seu homòleg Joan Puigcercós, va actuar amb coherència: derrotat, agafa les maletes, renuncia a l’escó i obra el debat per la successió a la quarta planta del carrer Nicaragua. El socialisme, president Montilla, necessita un canvi de rumb, un tomb cap al catalanisme que li asseguri una identitat que fins que vostè va agafar-ne el timó encara potser persistia. Aquella identitat que encara sobreviu dins de les trobades del Nou Cicle o les estiuenques sessions a Vilopriu. De fet, en política s’han d’escoltar totes les opinions i aquells qui li van fer confiança ara fa quatre anys tenien tot el dret a estar esperançats en la seva gestió. Ara, però, després d’intentar fer funcionar un “artefacte” –cito al seu conseller Maragall– toca el canvi i li agraeixo que, amb la seva decisió, vostè ho faciliti. Fins i tot, que Joaquim Nadal torni a agafar les regnes de l’oposició em fa pensar que el canvi pot ser total, a fora i a dins del govern. Amb ell i la consellera Tura a la bancada socialista s’esperen unes bones sessions de debat i, amb els núvols negres que tenim a sobre, espero que siguin “constructives” –si més no, això va anunciar el mateix Nadal poc després d’assumir el seu nou rol.
Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser un home de perfil baix. I, a fe de Déu, que no es pot pas dir que hagi tingut un perfil presidencialista. Fins i tot, va tenir problemes per mostrar-se agressiu durant la campanya. President Montilla, no va ser mai convincent i el dia del debat televisat va acabar de firmar la seva derrota. La posada en escena el va condemnar. Durant aquest temps, el seu Executiu ha pecat per tenir massa veus discordants que, la majoria de vegades, eren poc crítiques o tapaven el què podia haver estat un encert en la gestió: la llei d’educació, la llei del cinema o la gairebé supressió de l’impost de successions. Aquests set anys de tripartit han servit perquè els catalans vegin que existeixen altres maneres de governar més enllà de les majories absolutes o els pactes puntuals, però també han corroborat que CiU no ha estat mai un artefacte i ha après dels seus errors. Artur Mas, humanitzat cada dia més, ha fet dels nacionalistes un exèrcit disciplinat que no s’ha rendit encara que hagi perdut dues vegades seguides la presidència de la Generalitat, tot i guanyar les eleccions. Ha trencat amb la màxima del veterà Giulio Andreotti que afirma que el poder no desgasta, sinó que desgasta no tenir-lo. Mas el va perdre, però ha construït una alternativa, no s’ha gelat a l’oposició i aquest 29N en va recollir els fruits.
President Montilla ha donat una lliçó de maneres a Joan Puigcercós. Ha plegat amb dignitat, però amb vostè hauria de venir el líder republicà. No val posar el càrrec a disposició d’un consell nacional que ell mateix controla! Esquerra ha estat l’altra gran perdedora, sobretot quan un s’ho mira amb l’òptica esbiaixada que suposa ser d’Osona i comprovar com a la comarca fins i tot han estat superats per la dissidència independentista de Solidaritat Catalana. President Montilla, quan es trobi amb Joan Puigcercós per consolar-se mútuament expliqui-li que el seu pecat ha estat, precisament, el de confiar en vostè. L’electorat independentista ha castigat Esquerra per ser poc radical, perquè durant els anys de tripartit han contribuït a l’autonomisme quan el seu votant volia més rauxa, perquè han posat per davant l’eix de classe enlloc del debat centre-perifèria. Error estratègic, derrota històrica. I, quan ha estat hora d’analitzar la derrota i l’èxit de la dissidència laportista ho han atribuït al vot nou, al vot jove. Fins i tot, en aquest argument hi planeja el dubte.
President Montilla, em sap greu que no pugui gaudir de la nova fauna política des de l’hemicicle. De ben segur, que s’ho passaria bé conversant amb el notari Alfons López Tena al bar del Parlament encara que no compartissin bona part de l’ideari polític, així com també crec que serà divertit viure des de dins la Cambra el nou rumb que pren el discurs polític català amb Laporta i Rivera compartint el grup mixt: discursos antagònics, però rauxa compartida. Vostè marxa, però arriben nous diputats (alguns de ben joves, per cert) que hauran de prendre decisions sobre com redreçar o continuar amb el rumb del país que vostè deixa. Sort per a vostè que passarà a ser un actor de repartiment i, sobretot, per a tots els altres que han d’encarar el futur de Catalunya.
President Montilla ha sabut perdre les eleccions amb dignitat. El vaig escoltar atentament per televisió i, davant de les seves paraules, no puc deixar de treure’m el barret. Vostè, a diferència del seu homòleg Joan Puigcercós, va actuar amb coherència: derrotat, agafa les maletes, renuncia a l’escó i obra el debat per la successió a la quarta planta del carrer Nicaragua. El socialisme, president Montilla, necessita un canvi de rumb, un tomb cap al catalanisme que li asseguri una identitat que fins que vostè va agafar-ne el timó encara potser persistia. Aquella identitat que encara sobreviu dins de les trobades del Nou Cicle o les estiuenques sessions a Vilopriu. De fet, en política s’han d’escoltar totes les opinions i aquells qui li van fer confiança ara fa quatre anys tenien tot el dret a estar esperançats en la seva gestió. Ara, però, després d’intentar fer funcionar un “artefacte” –cito al seu conseller Maragall– toca el canvi i li agraeixo que, amb la seva decisió, vostè ho faciliti. Fins i tot, que Joaquim Nadal torni a agafar les regnes de l’oposició em fa pensar que el canvi pot ser total, a fora i a dins del govern. Amb ell i la consellera Tura a la bancada socialista s’esperen unes bones sessions de debat i, amb els núvols negres que tenim a sobre, espero que siguin “constructives” –si més no, això va anunciar el mateix Nadal poc després d’assumir el seu nou rol.
Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser un home de perfil baix. I, a fe de Déu, que no es pot pas dir que hagi tingut un perfil presidencialista. Fins i tot, va tenir problemes per mostrar-se agressiu durant la campanya. President Montilla, no va ser mai convincent i el dia del debat televisat va acabar de firmar la seva derrota. La posada en escena el va condemnar. Durant aquest temps, el seu Executiu ha pecat per tenir massa veus discordants que, la majoria de vegades, eren poc crítiques o tapaven el què podia haver estat un encert en la gestió: la llei d’educació, la llei del cinema o la gairebé supressió de l’impost de successions. Aquests set anys de tripartit han servit perquè els catalans vegin que existeixen altres maneres de governar més enllà de les majories absolutes o els pactes puntuals, però també han corroborat que CiU no ha estat mai un artefacte i ha après dels seus errors. Artur Mas, humanitzat cada dia més, ha fet dels nacionalistes un exèrcit disciplinat que no s’ha rendit encara que hagi perdut dues vegades seguides la presidència de la Generalitat, tot i guanyar les eleccions. Ha trencat amb la màxima del veterà Giulio Andreotti que afirma que el poder no desgasta, sinó que desgasta no tenir-lo. Mas el va perdre, però ha construït una alternativa, no s’ha gelat a l’oposició i aquest 29N en va recollir els fruits.
President Montilla ha donat una lliçó de maneres a Joan Puigcercós. Ha plegat amb dignitat, però amb vostè hauria de venir el líder republicà. No val posar el càrrec a disposició d’un consell nacional que ell mateix controla! Esquerra ha estat l’altra gran perdedora, sobretot quan un s’ho mira amb l’òptica esbiaixada que suposa ser d’Osona i comprovar com a la comarca fins i tot han estat superats per la dissidència independentista de Solidaritat Catalana. President Montilla, quan es trobi amb Joan Puigcercós per consolar-se mútuament expliqui-li que el seu pecat ha estat, precisament, el de confiar en vostè. L’electorat independentista ha castigat Esquerra per ser poc radical, perquè durant els anys de tripartit han contribuït a l’autonomisme quan el seu votant volia més rauxa, perquè han posat per davant l’eix de classe enlloc del debat centre-perifèria. Error estratègic, derrota històrica. I, quan ha estat hora d’analitzar la derrota i l’èxit de la dissidència laportista ho han atribuït al vot nou, al vot jove. Fins i tot, en aquest argument hi planeja el dubte.
President Montilla, em sap greu que no pugui gaudir de la nova fauna política des de l’hemicicle. De ben segur, que s’ho passaria bé conversant amb el notari Alfons López Tena al bar del Parlament encara que no compartissin bona part de l’ideari polític, així com també crec que serà divertit viure des de dins la Cambra el nou rumb que pren el discurs polític català amb Laporta i Rivera compartint el grup mixt: discursos antagònics, però rauxa compartida. Vostè marxa, però arriben nous diputats (alguns de ben joves, per cert) que hauran de prendre decisions sobre com redreçar o continuar amb el rumb del país que vostè deixa. Sort per a vostè que passarà a ser un actor de repartiment i, sobretot, per a tots els altres que han d’encarar el futur de Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)