L’Aznar que parlava català a la intimitat i el Pujol que era lloat com a gran estadista per la premsa messetaria ja no existeixen. S’ha trencat l’estabilitat, els líders han mutat. Ara, a les antípodes ideològiques, cadascun s’erigeix com a guru pel seus fidels i pontifica sense miraments quina ha de ser la deriva d’Espanya. L’expresident del govern renega del model autonòmic, tot i justificar davant dels col·legues de la FAES la transferència de moltes competències, com la sanitat, a totes les comunitats –fet que s’ha demostrat ineficient a les Autonomies uniprovincials–; el líder convergent deixa de banda el seny català i aixeca la veu a favor dels més independentistes, ara que sap que el pinyol controla el binomi Generalitat-partit i, fins i tot, el seu fill Oriol fa proclames en aquest sentit i besa l’estelada.
Mentre els veterans qüestionen moltes de les decisions passades, el president Artur Mas s’entrevista amb el Rei Joan Carles i, amb cordialitat, li retreu l’ús que es fan alguns partits de la carpeta catalana com a arma electoral. En el punt àlgid de la rauxa generada per dos vells rockers (quines ganes en tenien!), Mas torna a ser un home de seny que calma els ànims dels més exaltats, posa en evidència que CiU sempre ha tingut al monarca en una molt bona consideració (l’herència pujoliana) i exposa a la Zarzuela el ventall de temes que preocupen al seu país, Catalunya.
Amb el temps, l’animal acaba sortint de dins de tots aquells qui han hagut d’amagar alguna vergonya sota la camisa i la corbata. No hi ha pressió per Aznar ni Pujol, ara només toca generar frames, marcs mentals d’interpretació que ajudin a teixir l’estratègia del seus respectius partits i d’uns polítics que, desgraciadament, han perdut l’aureola de líder que tenien tant el popular com el convergent. I, aquesta tasca la fan a la perfecció. Són els nous (en Mas, Zapatero o Rajoy) qui han de saber triar les millors cartes i quedar-se sempre un as a sota la màniga com a última jugada. Ara és el moment de veure si els hereus d’aquells qui van consolidar l’Estat autonòmic, amb traspassos de competències tant importants com educació, sanitat o trànsit, saben quin rumb s’ha de seguir.
L’Espanya que coneixem s’ha demostrat antiquada, amb el temps i amb la crisi, per fer content a tothom. Però, sobretot, hi ha qui ha vist els problemes d’aquesta societat com la conseqüència de portar a l’extrem allò que es va construir a base d’hores i dies de negociacions. És a dir, a base de parlar català en la intimitat o aperitius al Majestic. Quan el vaixell s’ensorra fa falta trobar un culpable, i si pot ser a casa dels altres millor! Criticar Catalunya ven en certs ambients madrilenys i és una estratègia fàcil ara que es s’entreveu que Zapatero pot tenir els mesos comptats al capdavant del Govern i pot tornar a ser l’hora del Partit Popular. Apareix, en aquest ambient enrarit, el famós procés de recentralització com l’espasa de Democles de les Comunitats Autònomes, que tant socialistes com populars veuen amb bons ulls si és per justificar la necessitat de mantenir unit el país i les retallades i sentències del Tribunal Constitucional que, desgraciadament per ells, han aconseguit el contrari del què pretenien: exalten els ànims dels més desencisats amb Espanya i deixen sense arguments creïbles aquells qui volien mantenir l’statu quo dominant.
Ara bé, sigui per una banda o l’altre, la paraula que envolta el debat és ineficiència. Per alguns, Espanya no pot permetre’s la creació de “microestats”; per altres, la Catalunya independent permetria una gestió molt més eficient dels recursos i, per tant, es generaria més riquesa. Aznar i Pujol treballen un mateix concepte, però en sentits oposats. I, tots dos, acaben generant seguidors que usaran la seva cosmovisió per entendre cap on navega Espanya. La diferència és que, mentre Aznar retrocedeix temporalment i entronitza un model centralista que, aquest sí, s’ha demostrat històricament sense sentit, Jordi Pujol torna a ser visionari i marca un camí que, si més no, s’haurà d’explorar. Però, per sobre de tot, parla del futur.
Article publicat a El 9 Nou, a 7 de febrer de 2011. p. 18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada