En record del Santi Santamaria

Torno de veure els teus cavalls. La Inja té un glaucoma a l’ull dret i l’estan tractant. Hi he trobat els veterinaris i un Narcís amb cara desencaixada perquè sap que no tornaràs a venir a veure’ls més. De fet, quan han marxat els tres veterinaris que ha fet venir el teu fill Pau, en Narcís i el seu pare m’han posat al dia, més detalladament, de la notícia. Santi, a la Plana havies fet bons amics i tothom sabia de la teva vàlua professional i personal. L’Edu, qui era el teu home a la xarxa i també és de la Plana, també està consternat i amb la quantitat de visites que ha rebut a la teva web (fins i tot s’ha saturat) hom es pot adonar del què has significat per aquest país. Tot i alguna polèmica arran d’algun escrit teu, has estat un referent del sector i, també, de la cultura. Què és la cuina sinó cultura? Què han estat els teus viatges pel món sinó una manera d’estendre la catalanitat arreu? El teu missatge culinari s’ha estès des de Sant Celoni al món gràcies a l’emprenedoria que has tingut durant els teus 53 anys de vida i el resultat és envejable. Desgraciadament, també has deixat la feina a mig fer i el repte pels teus descendents és impressionant. Has deixat el guant i ara l’hauran de recollir ells.

Et conec gràcies al Pau. El teu fill és un xicot que des del primer moment que ens vam conèixer, mitjançant en Narcís, ha tingut deferència per mi i la meva feina de periodista. Ens hem caigut bé i, de fet, al final hem travat una bona amistat. S’assembla a tu amb les ganes que té per fer nous negocis, és un venedor consumat. Un xicot que posa il·lusió a tot allò que fa i, sobretot, un enamorat de la Plana. En Pau ens ha donat moments de diversió a tots els amics, per cap d’any o pel Mercat de Música Viva de Vic. Tot i que en aquests moments entenc que poques coses poden alleugerir-li la tristesa, pensar que amb la seva bonhomia ha sabut crear una bona xarxa d’amistats ha de ser vist com una oportunitat. No està sol, ni ell ni la família. Perquè, quan el xoc i l’explosió mediàtica hagin desaparegut, quan un es retira sol a casa (amb la Judith i el recent nascut Joan) ha de poder pensar que sempre n’hi ha que respondran. I, d’aquests Pau, segur que no te’n faltaran. Força i endavant!