La nova força alemaya

Avui La Vanguardia treu un interessant article del Rafel Poch que explica com Angela Merkel ha acabat convertint-se en un referent polític a tot Europa. Les decisions de qualsevol país de la UE han de passar pel vist-i-plau del Directori Europeu, terme que Enric Juliana ha assimilat a l'antiga Carolingia. La visita de la Cancellera a Espanya va ser un exemple: Zapatero havia de tenir tancada la reforma de les pensions abans de l'arribada de Merkel si no volia caure en desgracia en el sí de la UE. I, en aquesta tassitura, es posa en evidència el paper dels nous responsables comunitaris, sigui Van Rompuy o Ashton, que no passen de ser actors de repartiment en un tauler d'escacs internacional on Alemanya torna a ser hegemònica. Ara, no en el sentit que històricament ha caracteritzat els teutons (el militar), sinó com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majoria de democràcies europees i assegura que l'aposta que van fer per l'Euro no és en va.

És aquí on es mostra un dels èxits i, també, fracassos del procés d'integració europea: per una banda, Europa és cada vegada més interdependent i ens necessitem mes als uns als altres. La diplomàcia preventiva ha fet el seu fet i l'èxit de la Pau a Europa és una realitat perdurable per molts anys. Per altra banda, les institucions comunitàries han de créixer, encara s'han de fer respectar perquè, ara mateix, és una cancelleria la que mana. Els altres, a obeir.