Tornant de Vic... un dia després del debat de TV3

Artur Mas ha consolidat la seva hegemonia a Vic. Més de 1.500 persones han aclamat el líder de CiU al recinte firal del Sucre en un ambient d'eufòria després de veure com ell sortia airós del debat d'ahir. El simpatitzant i votant de CiU veu la victòria molt aprop; però, el líder vol contenir l'eufòria i encara fa crides a la mobilització. Fins l'últim moment, Mas no dormirà. El debat a sis bandes, novament, va posar de manifest el poder de la televisió per ridiculitzar als seus protagonistes, talment com a l'Amèrica dels seixanta i el primer debat televisat, Kennedy-Nixon. Montilla, capcot, va ser el candidat que més va llegir els apunts (no tenia la lliçó apresa?), que menys va moure les mans, que més li va costar crear un discurs àgil i versàtil per poder tornar els cops de l'enemic. Mentrestant, Mas va fer un exercici sublim de retòrica, sobretot al final, quan va convertir l'última envestida de l'actual President -"vostè pactarà amb el Partit Popular", va afirmar Montilla- en una pregunta compromesa pel líder socialista, "que jo pacti amb el Partit Popular depèn que vostès em posin fàcil l'investidura", va respondre-li el líder convergent.

Encara a Vic, Mas va retreure a Montilla que no continuessin a duo el debat d'ahir. Utopia, es clar, però això mostra la seguretat d'un candidat que, fins que no ha estat l'hora, no ha entrat al cos a cos. Que ha usat els errors dels altres per fer una campanya de to baix, de manera que ha mostrat la vessant més contructiva de la seva proposta. El dia 28 de novembre veurem si, aquest cop sí, David Madí ha encertat l'estratègia. De moment, les enquestes li van a favor. A l'espera del debat cara a cara entre els dos presidenciables, és CiU qui de moment ha fet evolucionar més coherentment la campanya. Però, dubto molt que Montilla s'atrevís a demanar el cara a cara en directe si no sap que té un seguit de gent treballant per trobar la manera de tombar l'enemic en el duel final. Collboni i Zaragoza són hàbils, astuts i, de ben segur, que hi haurà algun aspecte que saben que pot fer pujar els colors a la cara del líder convegent. De moment, el Cas Palau ha estat força al marge de la campanya...

Torno a casa des del Sucre. Al carrer, una forgoneta es para i en surten dos nois que pengen cargells de Reagrupament. Els demano què tal va la campanya (Carretero ja ha passat per Vic) i un d'ells em diu que és la seva primera experiència en política, però que la desafecció l'ha fet decidir en donar suport a aquesta força extraparlamentària. Està il·lusionat i de seguida em fa tot un discrus del perquè cal que apostem per l'independència: discurs conegut per tots, però que té en l'espoli que pateix el país un dels seus punts essencials. És l'altra cara de la campanya, la del partit petit que ha de viure en l'anonimat dels mitjans, que pot congregar mítings massius però que a Barcelona ningú en fa cas. Són els partits que han hagut de creure en la premsa comarcal i l'Internet (webs, xarxes socials, mitjans electrònics...) per tenir veu a la campanya. Els partits que han hagut de fer més esforç de persuasió per trobar gent que, voluntàriament, han deixat hores de família per penjar cartells, com abans.

El dia 28 de novembre serà divertit. Per primera vegada hi ha un bon grup de petits partits que tenen aspiracions reals d'entrar al Parlament. I, per altra banda, CiU vol convertir la diada en un punt d'inflexió del camí que fins ara ha pres el país. S'acosta un dia fantàstic, sobretot pels analistes.