Comença la campanya

Arribo a casa havent passat un dia cansat, després de treballar i escriure per poder posar en ordre alguns papers que haig de presentar en un congrés sobre cartellisme polític. Abans de tancar l'ordinador, una ullada al twitter. De fet, aquesta eina avui en dia és una de les millors per poder estar informat en tot moment, talment com una agència de notícies que et posa al dia a través de flaixos i titulars, però que llavors tens l'obligació d'anar a buscar més informació a d'altres enllaços que han treballat més les notícies. El concepte de "periodisme mashup", de creació de camins de significat aprofitant el llenguatge hipertextual, que tant bé teoritza l'excompany de la UAB, Santi Tejedor. S'acosta la campanya i el timeline del twitter va ple de missatges dels partits: Cativistes, Sociates, els consellers... quantitat de perfils polítics que posen oli a l'engrenatge que cada partit ha dissenyat per recórrer carrers i places i aconseguir arreplegar els últims vots.

De fet, la majoria de gent ja té el vot decidit des de fa temps. Jo, el primer. Avui, els mitings són eines per reforçar el sentiment de pertinença i la viralització de missatges ens ha inundat els ordinadors de propaganda electoral: correu electrònic, facebook, twitter i més. De sobte, em fixo amb un: la bona amiga Marta Pascal (JNC) m'enllaça amb una web del seu partit on presenta els candidats més joves de la formació. Alguns, fins i tot massa! No obstant, m'agrada, sobretot veure el compromís que hi posa ella en defensar uns ideals, igualment com m'agraden els altres companys de promoció o de l'institut que sé que estan militant en política per convicció, perquè creuen que des del seus partits poden aconseguir una millor societat. En Pep Paré (Joventuts Socialistes), a Centelles; l'Isaac Peraire (JERC), a Prats de Lluçanès... i d'altres que segur que em descuido, però a qui des d'aquest post, hores abans de donar llum verda la campanya, vull agraïr el seu esforç en oferir-me cada dia un nou comentari en què rumiar.

Tornem a les eleccions. Aquest any ens hi juguem molt. La Catalunya del futur no es pot permetre més passos endarrera, tant a nivell nacional com a nivell econòmic. Ja he dit en alguna ocasió que el keynesianisme mal entès no pot hipotecar el futur d'un país que fa temps que corre amb la política del xec com a base de la recuperació econòmica (molt influenciats per un govern socialista espanyol a la deriva) i que amb la retallada de l'Estatut ha fet un pas enrera en l'autogovern. És veritat que el nou sistema de finançament que s'ha negociat ens ha augmentat la quantitat de recursos, però també és veritat que ara mateix ens hem adonat que no n'hi ha prou. Que la Generalitat té les arques buides i que una de les primeres feines que tindrà el nou executiu, sigui del color que sigui, serà pensar com torna a la majoria de jubilats els interessos dels bons que han comprat, confiants i il·lusionats a la vegada, al 4,75%. Ai!

Però, l'error seria supeditar tot el discurs a l'economia. Aquestes eleccions són les que el missatge independentista podrà cobrar més força amb la quantitat de forces polítiques que, d'una manera o altre, el porten a l'ADN polític: CiU, RCat, SI i ERC. Missatge diversificat, poc cohesionat, és veritat, però és un moment ideal per posar-lo a l'agenda política i fer-lo un eix essencial del discurs polític català futur. Si CiU guanya les eleccions tindrà un deure moral amb els joves nacionalistes, la majoria il·lusionats amb la deriva que el partit ha pres en aquest àmbit. És per aquest motiu que em preocupen els pactes posteriors i la desil·lusió o desencís que aquests poden generar. Qui voti CiU ha de pensar en el pragmatisme, no en els grans ideals. Les enquestes no pronostiquen cap majoria absoluta, de fet, l'última del Centre d'Estudis d'Opinió inclús dóna un cert repunt en l'intenció de vot als partits de l'actual govern, i per tant les aliances posteriors poden ser claus: amb qui pactarà CiU?, amb un partit tant poc coherent amb els seus ideals com ERC?, o amb el PPC, que frisen per ser la frontisa que ajudi a canviar el signe polític català i, de retruc, l'avantguarda del canvi a la Moncloa?

Parlant del PPC, aquestes eleccions també seran les del discurs de la immigració. Sánchez Camacho ja ho va demostar en el programa del Tinc una pregunta per vostè, a la Primera de TVE. Des que els convergents vigatans van posar el debat a l'agenda política amb el cas del padró, el tema no ha parat de generar literatura entre els analistes polítics. Aquestes eleccions seran essencials per determinar quina política immigratòria es porta a terme, si més no, de quines bases ideològiques marcaran l'acció de la nova Generalitat. Per primer cop, un partit xenòfob pot entrar a la Cambra catalana i, això, pot comportar un canvi radical amb com s'enfoqui el debat dins el Parlament.

Ara, el més important és que anem a votar, que siguem conscients del què ens juguem i que fem de l'abstenció el vertader perdedor d'aquestes eleccions. Ànims!