Lliçons de les legislatives

Després de dos anys de l'històrica victòria d'Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units, els americans han tornat a demostrar que la volatilitat de la seva identitat política és una característica bàsica del seu sistema. Els republicans han recuperat la cambra de representants i han explicat, ja des de bon començament, que demanaran a Obama que retiri la reforma sanitària. Una de les victòries més importants de la presidència de l'afroamericà és amenaçada per aquells qui van portar el país a la Guerra d'Iraq i encara, en alguns entorns, qüestionen veritats com el canvi climàtic. Inceïble! Els lobby's han tornat a guanyar la partida a la societat civil. L'únic element d'esperança és que els demòcrates no han perdut el Senat i, per tant, la victòria republicana no serà tant dolça com alguns es pensaven.

Les legislatives als Estats Units tornen a posar sobre la taula aspectes interessants per poder analitzar el món en què vivim. I, sobretot, la política. Primer: la crisi de les ideologies. Els antics cleavages, fractures de classe, de religió, el centre-perifèrie són antiquats per analitzar el "com i perquè votem". Als Estats Units, l'essència del sistema està en una política professionalitzada, d'interessos corporatius i particulars que tant els és votar republicà com demòcrata si algú els representa. El candidat és un producte, el programa un instrument de representació d'interessos corporatius i individuals.

Segon: el poder dels lobby's. Els grups de pressió que són els qui guien els discurssos de molts candidats i marquen les polítiques que cal portar a terme en funció d'aquells qui els paguen. La campanya d'alguns republicans en contra de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic ha estat un exemple evident i il·lustratiu del funcionament d'aquests actors, ara ja essencials a qualsevol debat polític.

Tercer: les crisis estructurals acaben convertint-se en derrotes particulars pels líders polítics. L'abstracció és difícil en política, cal buscar sempre un culpable dels nostres mals. La manca de solucions a la crisi -que té arrels més llunyanes que no pas les polítiques portades a terme des del 2008- ha acabat castigant durament el govern Obama, igualment com castigarà el govern Montilla aquest novembre.

Quart: la por és motor de canvi. La por dels americans al socialisme (increible que encara sentim això!, com si fossim a mitjans del segle XIX) ha creat nous públics disposats a creure's un discurs populista que garanteix l'essencialisme.

Cinquè: el populisme és un fenomen en alça. El Tea Party als Estats Units, però també altres partits a Europa han demostrat que els discursos fàcils, absolutistes, poc disposats a entendre la diversitat, basats en la por al desconegut o la pèrdua d'una essència que se suposa que forma la base de la cultura dominant són útils per recuperar poder polític i presència pública per part d'alguns candidats.

Les legislatives americanes han estat un bon exemple de cap on va la política actual. Un bon exemple per posar a les classes de marketing polític de les Universitats. Però, sobretot, són un element de reflexió que ens ha d'ajudar a entendre una mica més com es mou el poder. Comunicació i poder, titula Manuel Castells en el seu últim llibre. I, mai més ben dit en el context actual, la política és l'art de comunicar bé per poder tenir recursos que ens portin a aconseguir el poder. Els Estats Units continuen marcant el camí. Bo o dolent, segur que ens hi afegirem.