Avui, els companys de Mundo Deportivo han inventat una nova paraula que entrarà a formar part del lèxic futbolístic del país: "Messisidi". Sí, una paraula que descriu una entrada dura a un astre del futbol, una acció pròpia d'una persona que no contempla l'esport des de l'ètica ni els valors que aquest respresenta des de la seva concepció. I, sobretot, que es veu enalitada per un públic que li canta a favor "Messi múerete". Quina barra! Els vells fantasmes apareixin aquest diumenge a les redaccions de tots els diaris catalans recordant l'entrada de Goikoetxea a Maradona, aquella que va deixar vist per sentència el pas de l'astre argentí pel Camp Nou. Ara, d'Ujfalusi a un jove crack, Leo Messi, el millor futbolista del món.
S'acaba el partit. El nou canal de Marca que es veu per la Televisió Digital Terrestre (TDT) entaula una tertúlia aferrissada per poder comentar la roda de premsa de Pep Guardiola. Hi ha qui el defensa, hi ha qui el titlla de prepotent, "d'home vestit d'Armani". Tot, a base de crits pocs arguments que acreditin que aquelles persones estan assentades davant d'una càmera perquè representen alguna cosa més que un simple hoolligan enfurismat perquè no se li respecte el torn de paraula. Degeneració del periodisme esportiu d'un país que, ara per ara, permet el fanatisme a les redaccions abans que l'anàlisi racional. Com es pot tillar de prepotent un entrenador que només demana respecte per aquells qui volen practicar bon futbol, per els jugadors que fan gran aquest esport i que demostren que es poden fer maravelles amb una pilota als peus?
L'entrada a Messi -per sort només sembla que estarà 15 dies fora dels terrenys de joc- és l'exemple del què no pot passar en un camp de futbol si aquells qui el reglamenten no són prou conscients del què tenen entre les mans. Els àrbitres i la federació tenen part de responsabilitat a l'hora de preveure aquestes situacions, sobretot, a l'hora de posar sansions exemplars a tots aquells qui, ja abans que Ujfalusi trepitgés el tormell del jove argentí i li deixés com una bota, havien fet alguna acció semblant. I, els mitjans, fidels caçadors d'audiències, tenim el deure de no contribuir a la banalització d'aquest tipus d'accions. Pensem-hi, ara que potser no serà res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Realment és penós aquest tipus de periodisme que s'ha posat de moda amb tertúlies arreu dels "canalets" nous apareguts amb la TDT. I no només l'esportiu, sinó també el polític. La responsabilitat s'eludeix, es deixa de banda, i cadascú, com bé has dit, es vesteix de hoolligan del seu equip i apa, a cridar! Periodisme? Al final aquí tothom és periodista! Quina pena!
Tens tota la raó Xènia. Quan nosaltres ens posem davant de la classe i intentem transmetre-us els valors que creiem més acceptables per gaudir de la professió, segur que no hi entre el hooliganisme. Sigueu coherents amb vosaltres
Encara hi vec un agreujant més gran. I es que hi ha una fornada de periodistes, de comunicadors, que estem creixent amb aquest periodisme de samarreta (en recordo alguna de l'hercules cert diumenge de setembre).Pot ser fins i tot que únicament haguem vist aquest tipus de "periodisme" i que l'agafem com a (mal)exemple, que creguem que és normal.
Sens dubte una molt mala publicitat per la professió, que hauria de promoure els valors que van lligats a l'esport i no els valors d'aquells qui en el seu moment es van explulsar de les graderies dels camps de fútbol (acostumaven a ser als gols) i que ara s'estan empenyant en fica'ls a les tertúlies televisives.
Publica un comentari a l'entrada