Oficialment encara no hi ha data, però aquesta campanya sembla que no s'escaparà d'un cara a cara entre el president José Montilla (PSC) i el líder de l'oposició, el convergent Artur Mas. Si la campanya espanyola es va atomitzar amb els duels Zapatero-Rajoy, l'ecosistema català -aquell que Enric Juliana en diu “d'estructura holandesa i d’aires italians”- també sembla que vol optar pel mateix camí: el PSC i CiU són més partidaris d'oblidar l’especificitat "holandesa" del sistema (l'atomització) i avançar cap a un bipartidisme que els consolidi com les dues úniques forces amb capacitat per assumir la presidència de la Generalitat. La resta, actors de repartiment en una obra que només ha de tenir, i segurament tindrà, dos protagonistes: José Montilla i Artur Mas.
De fet, de facto és així, però fins avui no hi havia hagut una mostra d’intencions tant clara com la que Collboni i Madí, els dos nous Richelieus de la política catalana (un més nou que l’altre), han tingut en acceptar-se mútuament l’organització d’un duel entre els seus dos líders. A plantar batalla. Per què ara i no en el passat? Potser, un socialisme en hores baixes creu que presentar Montilla com un candidat capaç d’aguantar estoicament l’envestida de Mas, sense lictors que l’escortin a banda i banda, el rellançarà a la reelecció. De fet, el socialisme fa temps que només té una fixació: explicar l’obra de govern i fer-se-la seva, mentre els seus socis del tripartit esgarrapen moments de glòria per dir que, sortosament, no tot ha estat gràcies al què la quarta planta del carrer Nicaragua va planificar ara fa quatre anys.
Un cara a cara pot ser, evidentment, el millor escenari perquè Montilla exposi el seu llegat sense tenir soroll al clatell que l’empipi, sense cap altre candidat que vulgui fer-se seves les obres de les conselleries que no controlaven els socialistes. Montilla vol fer una opa al seus socis, de ben cert. El socialisme ha vist que la càrrega republicana i ecosocialista pot pesar com una llosa en un debat coral, quan els discursos obliden les aliances i es dediquen a reforçar l’egocentrisme d’aquells qui els entonen en busca de la glòria: el titular de l’endemà. Amb Montilla decidit a plantar cara, a deixar l’escorta i a sortir a camp obert sense protecció en cap dels dos flancs de la batalla (on històricament s’hi situava la cavalleria), Mas ha de saber bé com moure fitxa. Les grans batalles s’han guanyat gràcies a l’estucia dels líders, a sorprendre el rival amb disposicions tàctiques que trencaven els esquemes habituals: Leuctra, Gaugamela, Zama, Magnesia... en totes hi va haver canvis importants que van permetre a un dels generals sorprendre l’enemic. Mas no pot refiar-se en el cara a cara, creure que lluitarà contra un rival en hores baixes que busca l’última batalla a la desesperada: glòria o oblit.
Montilla busca el cara a cara perquè, per descomptat, que al carrer Nicaragua disposen d’elements que poden erosionar el líder emergent i que en altre temps no tenien. Dossiers, escàndols o, simplement, repetir per enèsima vegada, però en prime time, les vinculacions de CiU amb el cas Palau i esperar que a base de redundància es pugui crear una nova realitat. Amb aquest panorama, el debat serà per Artur Mas el moment de consagrar l’alternativa i deixar assentats els compromisos postelectorals, de demostrar que existeix un polític que va més enllà de l’estereotip, de plasmar en primer time l’astúcia i els dots de lideratge que s’amaguen darrera la Màscara del Rei Artur (Pilar Rahola, 2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada