Laporta i el vigatanisme. Crònica de l'entronització d'un nou líder independentista

Cada dia en sap més. Davant del faristol, al principi encara se’l veu neguitós, com un alumne que exposa per primer cop un treball davant del professor, però quan avança en la seva prèdica agafa seguretat. Imposta la veu, modela el discurs sense haver de recorre a vulgarismes –“al loro, que no estamos tan mal”, que de tant en tant etzibava quan era al capdavant d’una de les institucions més importants del país, i de la catalanitat potser també– i posa èmfasi allà on toca. Sap arrancar l’aplaudiment unànime. Al cap i a la fi, s’adona que encara és l’estrella. Ara, amb molts menys flaixos que l’envolten, amb menys glamour, amb menys seguidors a qui rendir comptes... però no perd la seguretat al caminar, aquell posat dandi que, en algunes fotografies, amb ulleres de sol i camisa descordada fins el tercer botó entronitza el seu aspecte més que mediterrani.

Joan Laporta és el primer entre iguals dels tres tenors de l’independentisme. Ni Carretero ni Esquerra. Ara, si més no a Osona, qui enarbora l’estelada amb més força és Solidaritat Catalana (SCI). I, la plaça Major de Vic és l’epicentre d’aquest moviment. Vic, com a ciutat, va veure néixer el Laporta polític. Aquell president del Barça que, amb el seu mandat agonitzant i l’equip de Guardiola triomfal, improvisava un discurs de principiant en la clausura de la campanya d’Osona Decideix. Discurs faltat de coherència, decebedor pels analistes. Al cap d’uns mesos, els protagonistes tornaven. Però musculats. En Jan n’aprèn: l’experiència de ser president del Barça no és qualsevol, tenir incidència sobre 250 milions de seguidors a tot el món no està a l’abast de tothom i enforteix, genera una pell suficientment gruixuda per poder entomar les canonades que venen dels diversos flancs que té oberts, a l’interior del club ara que el rosellisme ha pres el poder o entre els futurs enemics electorals, els partits que ara ell considera autonomistes o espanyolistes. Aquells a qui davant d’una plaça Major que feia goig va titllar de corruptes, que només buscaven tenir càrrecs i a qui va dir que demanarà explicacions quan sigui al Parlament.

Els solidaris tenen clar que no es pot fer política sense discurs, sense crear ideologia. Segurament, això és el que els diferencia dels reagrupats –que aquesta mateixa setmana van obrir local a Vic i van tenir la mala sort de veure com deu dels seus amenaçaven de passar-se amb bloc a SCI–. Homes com l’escriptor Antoni Pladevall, el constitucionalista Héctor López Bofill o el filòleg Toni Strubell formen part d’aquesta segona fila d’homes laportistes que saben nodrir de discurs els vuits que generen els tres tenors: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Tres tenors que saben llegir el partit –herència futbolística del Laporta més cruyffista?–, que saben complementar-se tot i haver tingut diferències en el passat. Bertran obra el míting, és la rauxa, qui encén els ànims, qui dirigeix l’escalfament de la claca que espera ansiosa aclamar un nou líder. Creïble? No ho sabrem fins les eleccions, però de moment, si més no, té de què parlar. A López Tena se li guarda la part política, la d’explicar perquè SCI és la millor opció per arribar a l’horitzó nacional de plenitud; la d’explicar perquè el concert econòmic que proposa CiU no és possible –“ja que suposa la reforma de la constitució”, explica López Tena– o de llançar fletxes enverinades contra ERC perquè dóna suport a un partit “espanyolista”, com el PSC. I Laporta posa la cirera al pastís, escriu l’epíleg de la jornada, trenca esquemes i demostra que porta les dades econòmiques més que preparades. Parla d’espoli i ho justifica: Catalunya dóna un 10% a la solidaritat estatal, un land alemany el 4% i un estat americà només el 2%. Assegura que augmentaran la despesa social si es recuperen els diners que ara s’emporta Madrid, d’incrementar l’inversió en infrastructures, d’apujar les pensions i d’abaixar l’impost de societats per permetre que les empreses augmentin els beneficis. En té estudis que ho demostren, puntualitza.

S’acaba el míting. Encara hi ha qui amb una samarreta del Barça que porta escrita a l’espatlla el nom de l’expresident s’acosta a l’escenari. No el veu, ja és dins del cotxe i surt esperitat. Avui, ha firmat menys autògrafs, però ha tornat a demostrar que és un tot terreny. Laporta i Vic caminen políticament agafats de la mà. Fins i tot, recupera el Canonge Collell per fer la cita de clausura. Aquell vigatanisme que també López Tena va emprar per tancar la lectura dels resultats d’Osona Decideix a la plaça de la Catedral. En aquell moment, va citar Torres i Bages. Aquells intel•lectuals pares del catalanisme conservador. Vigatanisme en estat pur, també aquest 2010.

Foto: Flickr de Saül Gordillo