El gol d'Iniesta i la catarsi espanyola

Són dos quarts de dues de la matinada. Fa estona que estic intentant buscar un taxi pel centre de Barcelona i no hi ha manera. La majoria, ocupats i amb ganes de gresca, igualment com la munió de cotxes que amb el soroll del clàxon i la bandera penjada a la finestra fan notar que la Roja ha guanyat el Mundial. En una vorera, unes noies que no arriben a la vintena d’anys ensenyen el llombrígol de forma sensual a uns xicots cap rapats que, des d’un descapotable, enarboren una bandera groga i roja. Uns estrangers, enfundats en una samarreta de la selecció comencen a notar els efectes de l’alcohol mentre tentinegen prop del parc de la Ciutadella. Torno de fer una cervesa al Born amb uns amics (alguns més contents que d’altres pel resultat), un bullici de bogeria entre aquells qui usen la victòria per tenir un motiu més de rauxa i els qui, de ben segur, creuen que això ha estat una catarsi després de la manifestació sobiranista d’ahir.

Perquè, la societat catalana pateix d’esquizofrènia, o això sembla en veure la capacitat de metamorfosi que té Barcelona; ahir, 1,5 milions de persones es manifestaven per l’independència del país i avui, alguns dels manifestants i molts d’altres, ho fan celebrant els títols de la Roja, l’emblema d’una Espanya única, unida. El país viu en una dualitat política que s’expressa de la manera més clara possible: en un equip de futbol. Perquè llavors diguin que l’esport no és política. Només faltaria! Sortosament, però, el catalanisme no és excloent, ni molt menys, i sobretot ho han demostrat jugadors com Xavi Hernández o Carles Puyol que, quan l’àrbitre va xiular el final de la pròrroga van buscar una senyera i se la van embolicar al coll, talment com alguns altres portaven una bufanda d’Astúries o la mateixa bandera nacional. Segurament, ells són els qui millor han entès aquesta manera de viure la catalanitat –ara que desgraciadament encara és més difícil de deixar de ser una pobre “nació cultural” per ser alguna cosa millor–, més que no pas alguns dels líders d’opinió d’aquest país que usaran la victòria esportiva com a antídot a la rauxa nacionalista que ha despertat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Sóc dels que vaig viure el gol d’Iniesta –aquest xicot es mereix la Pilota d’Or– en un bar barceloní engalanat per l’ocasió, però amb indiferència absoluta envers uns colors o altres, el roig o el taronja. Simplement, volia veure un bon partit de futbol. Però, vaig aplaudir efusivament l’aparició de la senyera al Soccer City de Johannesburg quan va ser hora de celebrar la victòria de la selecció. Davant dels discursos incendiaris, sóc dels que pensa que l’única manera que té Catalunya per poder fer passos cap a l’horitzó nacional de plenitud és a base d’explicar que aquí tothom pot viure sense renunciar a la seva pàtria, però que és d’urgència que a nivell pragmàtic siguem conscients que hem de defensar el futur econòmic i social del nostre país davant d’aquells qui intenten donar cafè per a tothom. És a dir, usant un concepte d’un amic meu, apel•lar al nacionalisme de butxaca. Són les dues de la nit, a fora de la residència on m’allotjo hi ha un grup de persones que encara canten, ara a ritme de pasdoble. Els clàxons no paren i avui serà difícil dormir. Quan el Barça va guanyar la lliga, jo tampoc vaig deixar dormir a alguns veïns.