Crivillé, l'esport i la Roja

Aquestes últimes setmanes he anat d’homenatge en homenatge. Primer, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va atorgar a la periodista Cristina Gallach el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista i, al cap de pocs dies, vaig poder assistir a l’homenatge que el poble de Seva feia al seu campió, al seu fill predilecte, Àlex Crivillé en motiu dels deu anys del seu campionat del Món de 500cc, el 1999. Tant Gallach com Crivillé són exemple d’osonencs triomfadors, de persones que han portat les virtuts de la comarca més enllà del què ens podíem imaginar. I, ambdós, sense renunciar als seus orígens. Vaig dedicar un post a la Cristina fa uns dies, ara voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar del què ha suposat l’altre homenatjat pel nostre petit país. Tal com deia el president Pujol, present a l’acte i en ple estat de forma, Crivillé ha portat el seu catalanisme amb elegància i sense sortir mai de to. Ara que la Roja infon patriotisme arreu –no oblideu, però, que sort n’hi ha dels jugadors del Barça, aquells que durant l’any intenten desprestigiar en certs cercles de la capital– Crivillé és un exemple de com des del món de l’esport es pot portar a Catalunya arreu del món. Mai va renunciar als seus orígens i, sobretot, fent us del seny que tant caracteritza els catalans, mai va posar el catalanisme en un discursos incendiari com ara s’han dedicat a fer alguns polítics extraparlamentaris. La vinguda de Jordi Pujol, en plena rauxa estatutària, en un homenatge a un esportista que ho ha estat tot en el món del motor –i sense que el convergent se’n reconegui aficionat, “més aviat vaig anar-hi pocs anys i malament”, va dir– és un exemple del què des de la política, aquella política en majúscules que representa Pujol, se li valora al mite. L’esport, com es veu ara a la Copa del Món, és un fenomen social ideal per plasmar i transmetre posicions polítiques. I, des de l’esport és on els catalans podem fer sentir la nostra veu: una reclamació pacient per consolidar la nació, tolerant i respectuosa amb aquells qui enarborin altres colors i conscients que, ara mateix, hem de trobar les escletxes per on fer-nos sentir més enllà de posicions maximalistes que, com s’ha vist, han quedat desarborades a Madrid.

Foto: Sílvia Sartorio