Del 1977 al 2010, de l'autogovern a l'independència

M’he estrenat. Aquest dissabte vaig ser del milió i mig de catalans que vam agafar la bandera i vam sortir al carrer. Ens hem manifestat i hem dit prou, amb contundència. Mai vist fins ara, sobretot perquè el sentiment independentista semblava que s’amagava a l’armari i era poc procliu a fer grans marxes. Aquest dissabte, la via autonomista va quedar enterrada per molts –també per molts dels qui al 1977 van cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”– i, encara que reconec que sóc dels moderats en aquests temes nacionals –sempre vull intentar entendre la part contrària–, jo també vaig enarborar la bandera de la secessió per defensar-nos d’un Tribunal que ens ha negat el què som. Estic realment empipat: quin dret tenen a dir-nos que els mil anys d’història no han de permetre’ns reivindicar una especificitat política que pocs pobles d’Europa poden tenir? Qui s’han cregut que som! El Tribunal Constitucional ha retallat les parts més sensibles d’un Estatut que ens permetia fer un pas més cap a un autogovern fort, però ara, amb el ribot passat per sobre del text, amb un magistrat azañista que, tot i ser nomenat pel PSOE, va obligar a reduir sensiblement les aspiracions nacionals catalanes, s’ha de dir prou. Espanya no accepta la realitat nacional catalana –ens considera una “nació cultural”, de segona fila, i encara per pressions dels magistrats més progressistes que no volien xafar massa ulls de poll amb tantes apel•lacions a la indissoluble unitat espanyola–. Però, qui són ells per dir-nos que hem de ser?, deu magistrats han de determinar què és i què no és Catalunya? A mi, des de sempre m’han dit que les Ciències Socials mai són exactes i, per tant, el Dret tampoc s’ha d’interpretar des del punt de vista de l’exactitud matemàtica. Si deu magistrats ens diuen que no, la resta de constitucionalistes també hi estan d’acord? Ni molt menys. Per tant, davant d’un tribunal polític, una resposta política per reclamar el què és nostre. He estat sempre un defensor de la pedagogia i d’un catalanisme inclusiu que no es defineixi per l’exclusió d’altres identitats. I, la manifestació d’ahir va ser una mostra d’aquest tipus de sentiment, deixant de banda els quatre eixelebrats de sempre. Catalunya no serà independent si no ho treballa des de la inclusió, des de la creació d’un sentiment de necessitat entre tots aquells que viuen i treballen al país, siguin d’origen castellà, andalús o marroquí. Ahir, gent de parla castellana amb la bandera catalana al coll, africans, paquistanesos i fins i tot algú amb la bandera de la India van sortir al carrer per reclamar la independència, ja no més autogovern. Tots clamant contra el què des de Madrid han intentat tallar de soca-rel: el progrés de Catalunya. I, aquest progrés a l’inici –aquell 30 de setembre de 2005– ni volia dir insolidaritat, ni exclusivitat lingüística, ni ganes de marxar a la brava d’Espanya. Però, a la Moncloa, a Ferraz, a Gènova van buscar tres peus al gat, van tenir por de donar massa a Catalunya, no van entendre que, si ens ajudaven també podien anar millor ells. Ara, ja no hi són a temps, ara, han de començar a pensar que, segurament, seran partícips d’un dels brots independentistes més grans de l’història democràtica d’Espanya.