diumenge, 8 de maig de 2011

La fauna vigatana en campanya electoral

Feia Sol i l’olor de formatge omplia tot el passeig. La fira Lactium i la mostra d’entitats eren els esdeveniments més importants del cap de setmana a Vic, moment ideal perquè els polítics sortissin del cau i aprofitessin per tocar quatre mans d’alguns indecisos i demostrar als seus seguidors que, com deia l’amic Ramon Espadaler (CiU), al municipi es fa política amb la sabata; s’ha de trepitjar territori.

Fa uns quants dissabtes que m’assento a fer un gintònic a l’Snack i des de la taula, tocant la sorra de la plaça Major, pots contemplar la fauna política local amb força precisió i observar-ne els seus moviments; ara mateix, felins. De fet, fins que no es va entrar de ple a la campanya, Josep Anglada (PxC) era dels més habituals a sota les porxades (aquest dissabte poc), sigui lluint abric negre fins als genolls o enfundat amb un jersei de propaganda electoral del partit austríac d’extrema dreta, l’FPO. Vic és una ciutat de composició sociològica estranya, on el vertader repte per aquest 22-M és si la gent deixarà de veure l’Anglada com un salvador i creurà, finalment, en les polítiques d’immigració més amables que proposen els partits del sistema per afrontar aquest debat social. “Si l’Anglada puja, em plantejaré si haig de ser alcalde de Vic”, va declarar a El 9 Nou un preocupat Josep M. Vila d’Abadal, candidat convergent. Mentrestant, els quatre regidors que tenia fins ara el líder de PxC el legitimen, el fan sentir fort i cada cap de setmana converteix la plaça Major en l’hàbitat natural on demostrar que, dins de l’ecosistema vigatà, és un mascle dominant. Ell mateix justifica l’èxit del seu partit perquè els Anglada són de Vic des de generacions immemorials i això genera confiança... Buf, fins i tot aquí hi ha discurs identitari, quina por!

Més discret era Josep Burgaya (PSC), que encara enfundat en la seva etiqueta de regidor i president d’IMPE passejava tranquil·lament per la fira Lactium sense escortes que repartissin pamflets socialistes al seu voltant. Segurament, tot caminant per la fira va passar per davant de la paredeta de les CUP, que poc abans de presentar el seu projecte a la Caixa de Manlleu encara eren a l’encreuament del passeig amb el carrer Manlleu fent publicitat del seu esperit juvenil i, en certa manera, innocent i utòpic davant dels possibles votants. Res a veure amb l’exèrcit de líders de la convergència vigatana que, al centre de la plaça Major van desplegar un mosaic fet de palets i explicacions de cartró pedra del seu projecte de ciutat, present i futur. Es nota on hi ha diners i, a Vic, CiU regna la selva de la política municipal amb certa tranquil·litat, la d’unes enquestes que li són favorables (li donen entre un i dos regidors més) i un pacte de govern que a ulls de la gent ha estat força positiu, tot i haver-hi més d’un crític amb el tripartit (CiU-ERC-PSC) quan es parla en l’off de record de la tasca periodística.

Josep M. Vila d’Abadal (CiU) és senyor; de fet, més d’un votant el pot trobar tibat al costat dels històrics del partit o els nous líders emergents, Anna Erra al capdavant d’Ensenyament i Marta Pascal controlant els fils de les joventuts des de la Via Augusta, ara que ha abandonat el Palau Bojons. Aquest cap de setmana, la plana major dels nacionalistes va sortir a caçar, a buscar indecisos que creguin més en el pragmatisme de les seves propostes que no en el radicalisme de la segona força política municipal, PxC.

A la distància, ERC em recordava des del Twitter que també havien aixecat el vol: allunyats de l’àgora vigatana, del centre neuràlgic de la ciutat, Joan López es passejava per la fira d’entitats buscant “sumar” afinitats –com resa el seu eslògan– al seu projecte de ciutat. I ICV i SI? Que em perdonin l’amic Tornafoch i l’amic Lapeira, però més enllà dels seus cartells no vaig aconseguir trobar el seu amagatall. Segur, però, que també eren a la selva... massa profunda i tupida perquè els exploradors del PP, vinguts de la metròpoli, hi puguin trobar aixopluc.