dilluns, 23 de maig de 2011

Cap on va aquest país?

Un tomb històric a la política catalana. D’aquesta manera resumien els principals diaris el què va passar durant la jornada electoral del 22M. Un moment de canvis de poder, de l’enlairament definitiu de la Convergència municipalista, de l’entronització del canvi de color a Barcelona i Girona. A nivell català, doncs, no es pot negar que el partit d’Artur Mas ha estat el vertader guanyador de les eleccions municipals i, sobretot, que ha pogut erigir-se també amb la bandera del municipalisme que tant enarborava el PSC. Ara, als passadissos de la quarta planta del carrer Nicaragua només hi ha terregada.

La reflexió més lògica i visible després d’aquest diumenge d’eleccions és que el socialisme català s’ha de plantejar cap on va. Cap on caminen els Zaragoza, Iceta i, sobretot, cap on vol anar la generació Blackberry? L’únic líder socialista que en surt ben parat és Àngel Ros, flamant alcalde de Lleida i representant del sector catalanista del partit que conserva la ciutat com un reducte de resistència a l’invasor. El PSC no pot navegar més entre l’espanyolisme i el federalisme, ha de prendre partit, s’ha de cohesionar i apostar per un discurs clar, contundent i sense ambigüitats: Catalunya, primer. El PSC va començar a perdre les eleccions al Congrés.

Esquerra camina a la deriva... si realment s’ha pogut alçar de la trompada que va rebre. Puigcercós ja no és líder, ni els republicans poden presentar alternatives de govern sòlides a cap de les grans ciutats. Desgraciadament, l’atomització de l’independentisme ha passat factura, el càstig ha estat exemplar i Joan Laporta té els dies comptats a la política (Jan, lo teu és el futbol!). Les CUP, jugant al marge del sistema, han capitalitzat el vot d’esquerres i independentista i s’erigeixen com un bastió de poder municipal que caldrà tenir en compte a diverses ciutats. Però, atenció!, amb els resultats que han obtingut en algunes poblacions, les CUP ja no poden ser únicament un partit de la rauxa, d’oposició i que vegin entrar a formar govern com un “vendre’s al sistema”, com afirmava la líder de Vic, Georgina Rieradevall. Ara, han de saber governar si cal i plantejar propostes creïbles quan se’ls hi demani. La utopia no ho és tot, per molt que segurament alguns es van creure que el maig del 2011 podria ser com el del 68.

Però, personalment, el què més em preocupa és el brutal ascens de Plataforma per Catalunya (PxC). Algú ben informat em deia que, si a Vic no hi hagués universitat, la ciutat seria coneguda principalment per ser el feu de PxC. Quina raó i, sort, que la universitat sempre és un reducte d’aire fresc. Josep Anglada triomfa en el món local, des de Vic i el Vendrell (els seus feus històrics) estenent-se cap a la resta de Catalunya i convertint ja l’àrea metropolitana amb un caldo de cultiu important pels seus interessos. Què han fet malament els partits perquè opcions com aquesta triomfin? Partint de la base que a Europa ja hi ha altres països on l’ascens de l’ultradreta existeix, l’èxit de PxC no ens hauria d’esglaiar; però si que fer-nos reflexionar, sobretot després de fer una lectura dels resultats i veure que una part del vot socialista ha optat pel vot anti-immigració. El lema “Primer els de casa” –desgraciadament, tant repetit i usat com a frase popular– pot haver estat un èxit propagandístic per presentar PxC com un partit pròxim als problemes de la gent (atur, seguretat ciutadana...) i creïble. Cal recordar que a Vic Josep Anglada ja va tenir un primer ascens en moments de bonança, però ara la situació de crisi pot haver ajudat clarament a estendre el missatge arreu de Catalunya. Sobretot, en un país on el PP no ha volgut alçar el to (excepte Xavier Garcia Albiol, i mireu com li ha anat) i no ha capitalitzat el vot que demana més mà dura.

Socialistes i convergents, aquí tots per igual, sent els dos partits que més han governat en el municipalisme han de preguntar-se el perquè Anglada s’ha convertit en un fenomen català. Pel país, quatre anys de PxC amb 67 regidors cridant de tort i de través als consistoris catalans, agitant les masses en contra els nouvinguts sense una resposta contundent dels qui realment tenen responsabilitats de govern, és un pedregà que el país no es pot permetre.