Recuperar el prestigi

Avui he pogut veure, sencera, l'entrevista d'Ana Pastor al presidesnt d'Iran, Mahmud Ahmadineyad. Una entrevista que ha bloquejat les converses al twitter, tant pel seu contingut com per com Ana Pastor va perdre el vel al final de l'entrevista. Més enllà de si ha perdut o no el vel (tonteria al cap i a la fí, com comentava la periodista Ruth Vilar pel twitter), l'entrevista cobra especial importància per la manera com la periodista encara el repte d'entrevistar un dels líders polítics més controvertits i obscurs del moment. L'entrevista comença amb la voluntat de cercar ponts de complicitat entre entrevistadora i entrevistat (parlant de temes llunyans, com el terratrèmol del Japó), però acaba amb un ritme altíssim, amb un joc de d'estira i arronsa interessantíssim per poder posar d'exemple de com s'ha de treballar aquest gènere.

Si bé no és recomanable que les entrevistes siguin sempre d'un ritme in-crescendo (molt millor diversificar els punts de tensió al llarg de la conversa guiada), si que en aquest cas es pot entendre el perquè Pastor va jugar a la provocació d'una manera tant descarada a mesura que passava el temps. Poca estona i múltiples preguntes; sobretot, la voluntat de poder contrarrestar les opinions d'aquest líder amb les del seu homòleg israelià, entrevistat dies abans també a TVE. El president iranià va encarar l'entrevista com una finestra que li donava TVE per poder pomocionar el seu règim i Pastor va ser l'advocada del diable permanent d'un polític que, en molts moments, usava una dialèctica que a Occident hi estem molt poc acostumats. Pastor va fer un exercici memorable; va realçar el sentit de la professió en un moment que el periodisme ha pecat de superficialitat i de manca d'honestadat. Pastor va usar el periodisme per posar en entredit les injustícies, per posar en evidència les contradiccions del món; va recuperar l'ideari d'un periodisme compromès amb la societat i al servei de la transperència democràtica. Amb les respostes d'Ahmadineyad, sempre tirant pilotes fora (sobretot en parlar dels seus rivals interns), es va poder plasmar a tot Espanya la cara més fosca del personatge, la voluntat que té la periodista d'intentar retratar l'entrevistat a través de les seves pròpies expressions, la necessitat de presentar sempre una segona lectura a l'entrevista, més enllà del sentit inicial de les paraules que es diuen.