dimarts, 8 de març del 2011

Dones lluitadores, Universitat activa

Ser periodista permet tenir una aventura cada dia. Diàriament, coneixes gent nova, noves experiències i t'adones que el món és ple de complexitats que, moltes vegades, passen per davant teu sense que te n'adonis. Avui he pogut assistir a un d'aquells actes que, mirats amb perspectiva, t'ajuden a donar gràcies a Déu de la sort que un té; a la vegada que t'adones de com de lluitadores poden arribar a ser les persones que tens al voltant i, moltes vegades, n'ignores la seva feina.

En motiu del dia internacional de la dona, unes companyes de la UVic han organitzat la III Jornada "Accessibilitat Universal: Dones i accessibilitat". No ho pogut assistir tot el matí a la jornada, però si que he pogut presidir una taula rodona per compartir experiències entre diverses dones que formen part d'associacions que fomenten l'integració de persones sordes o cegues. M'he retrobat amb la Meritxell Aymerich (Associació Catalana per a la Integració del Cec), companya invident de la UAB, amb qui vaig compartir algunes estones al bar de la facultat, encara que fossin en taules separades. No ens coneixiem personalment, però la recordava de quan arribava cada matí amb la seva màquina per prendre els apunts en braile i esmorzava. He conegut a la Maria Balasch, gerent de l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), de qui m'havien donat molt bones referències els meus estudiants que la van entrevistar per un projecte de l'assignatura de Redacció en premsa. M'ha impressionat la manera com la jove Consol Vega (Agrupació de Sords de Vic i Comarca) ens explicava en llenguatge de signes com els sords experimentaven, per exemple, el consum de productes audiovisuals: videoclips sense música, notícies sense so, telenoveles sense veu. Finalment, ens hem emocionat tots amb la història de la Francesca Llorens (Federació d'Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes), que reclamava una major comprensió a l'hora d'adaptar la majoria de serveis de la quotidianitat per a aquest col·lectiu. Com s'ha d'explicar una persona sorda al metge d'urgències si només ho podem fer per telèfon? Com poden sentir qui hi ha darrera l'interfon, si aquest no té video incorporat?

Totes elles formen part d'un grup de persones que lluita des de fa temps per tenir una veu pròpia a la societat, perquè no siguin vistes com a "persones discapacitades", sinó persones "amb capacitats diferents" -citant la companya Maria Zapata, amb qui vaig coincidir en un seminari a la UAB sobre Olimpisme fa anys. De fet, la mateixa exposava que qualsevol acció en relació a aquests col·lectius s'ha d'entendre des del punt que "el què és bo per a les persones amb discapacitat és bo per a tota la població". I, aquí, rau la importància del què s'ha fet aquest dimarts a la UVic. Donar a conèixer aquestes experiències, donar veu a col·lectius a vegades invisibilitzats o oblidants davant de la fribolitat dels petits problemes de cada dia és una tasca necessària per la cohessió social, per la promoció d'una societat més igualitària, per reforçar el paper actiu de la Universitat com a centre de coneixement i actor de la societat contemporània. Felicitats amics.