Algú em podrà demanar perquè en un bloc de política ara, avui, hi faig un article sobre educació. Però, queda clar que una societat que vol créixer amb solvència i no vol passar per problemes com la francesa, per exemple, ha de pensar en les polítiques educatives com a eixos vertebradors de qualsevol acció de govern.
Però, les polítiques educatives tampoc serien res si, sobre el terreny, no hi hagués uns mestres destinats a desenvolupar una tasca moltes vegades poc reconeguda. Aquest Sant Jordi, novament la meva escola -meva perquè és on vaig estudiar durant vuit anys- va tornar a demostrar el perquè, en molts moments, ha estat considerada capdavantera a la comarca. Mentre al Parlament es debatia si s'havia de fer fora o no el conseller Baltasar, si s'havia de fer un transvasament des de l'Ebre a la conca del Llobregat, els alumnes de la meva escola van poder treballar de primera mà el problema de l’aigua.
Amb la companyia d'una pluja fina que queia fora l'edifici principal de l'escola Joan XXIII, aquest diumenge vam inaugurar l'exposició de Sant Jordi. Una conca hidrogràfica del Congost, el cicle de l'aigua, tallers de manualitats, dades de pluviositat... un seguit de treballs que demostraven que cada curs havia sabut trobar la manera més idònia per encarar-se al problema. Però, quedava clar, que tots els alumnes marxaven a casa sabent que n'és d'important l'estalvi d'aigua avui en dia.
Una experiència pedagògica més en un món que, a vegades, hi manquen les idees. Manquen les idees per poder aproximar els problemes dels grans als petits, com vulgarment es diu. Aquesta escola, la meva escola, demostra que la imaginació no ha acabat. Que encara hi ha gent que sap trobar en algun raconet de la ment maneres innovadores de poder transmetre allò que ens preocupa als grans a qui ha de ser els constructors del futur: els infants.
Però, les polítiques educatives tampoc serien res si, sobre el terreny, no hi hagués uns mestres destinats a desenvolupar una tasca moltes vegades poc reconeguda. Aquest Sant Jordi, novament la meva escola -meva perquè és on vaig estudiar durant vuit anys- va tornar a demostrar el perquè, en molts moments, ha estat considerada capdavantera a la comarca. Mentre al Parlament es debatia si s'havia de fer fora o no el conseller Baltasar, si s'havia de fer un transvasament des de l'Ebre a la conca del Llobregat, els alumnes de la meva escola van poder treballar de primera mà el problema de l’aigua.
Amb la companyia d'una pluja fina que queia fora l'edifici principal de l'escola Joan XXIII, aquest diumenge vam inaugurar l'exposició de Sant Jordi. Una conca hidrogràfica del Congost, el cicle de l'aigua, tallers de manualitats, dades de pluviositat... un seguit de treballs que demostraven que cada curs havia sabut trobar la manera més idònia per encarar-se al problema. Però, quedava clar, que tots els alumnes marxaven a casa sabent que n'és d'important l'estalvi d'aigua avui en dia.
Una experiència pedagògica més en un món que, a vegades, hi manquen les idees. Manquen les idees per poder aproximar els problemes dels grans als petits, com vulgarment es diu. Aquesta escola, la meva escola, demostra que la imaginació no ha acabat. Que encara hi ha gent que sap trobar en algun raconet de la ment maneres innovadores de poder transmetre allò que ens preocupa als grans a qui ha de ser els constructors del futur: els infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada