Catalunya, un pas per davant

Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya una nova llei per intentar eradicar la violència domèstica (Llei dels Drets de les dones a eradicar la violència masclista). Una llei que distingeix diversos tipus d’agressions, fins i tot la econòmica. Una llei progressista, potser per alguns massa moderna en un temps on encara hi ha dirigents internacionals que tatxen els governs de “massa roses” o periodistes que no entenen el perquè una dona pot arribar a “posar ferms” un batalló d’homes.

La llei és totalment necessària en una societat que veu, sovint, com es queden infants orfes a causa de les agressions entre progenitors. La llei és necessària si ens atenem a que, el mateix dia que s’aprovava a Barcelona, a Madrid ja hi havia una nova agressió. Però, sobretot, la llei és necessària perquè, per primera vegada, aborda de manera integral els diversos tipus de violència de gènere que es poden donar, dóna especial importància a les campanyes de sensibilització i a l’educació per treballar el problema des de la prevenció i regula la xarxa d’atenció a les víctimes de la violència masclista.

Catalunya, amb aquesta llei, demostra novament voler anar un pas més endavant que la resta de l’Estat. Un nou ministeri d’Igualtat capitanejat per una ministra de tant sols 31 anys, Bibiana Aido, una dona al capdavant de Defensa o un total de nou ministres dones a l’executiu són passos importants per normalitzar la situació. Però, per què en les Secretaries d’Estat que ha nombrat avui el Consell de Ministres hi ha tant poques dones? Els Secretaris d’Estat tenen funcions a vegades tant o més importants que els ministres, en les negociacions, pactes o acords multilaterals. Són els encarregats de portar a terme el nemawashi –el consens, l’equilibri que moltes vegades falta a aquest país. Si ZP ha confiat tant amb les dones per liderar ministeris, també podria haver-hi confiat a l’hora de les negociacions.