Reconeixement a Cristina Gallach

Avui ha estat un dia especial pel periodisme osonenc. Segurament, una de les dones que més ha sabut portar la professió periodística més enllà dels límits de la nostra comarca, però sense perdre mai l'identitat local, ha estat l'actual portaveu de la presidència rotatòria de la UE, Cristina Gallach. El dia que el govern ZP passa al belga la tasca de comandar una UE sense lideratge i que ha de viatjar per terrenys pantanosos, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha reconegut amb el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a aquesta professional, 15 anys al costat de Javier Solana, primer a l'OTAN i llavors ajudant a Mr. PESC a tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació.
Gallach és l'exemple de la professional que ha treballat a banda i banda de la trinxera, però que sap en cada moment com gestionar la quantitat d'informació que té en la seva ment, en pro d'una informació cada vegada més responsable. El seu parlament, avui a la delegació barcelonina del Parlament Europeu i la Comissió Europea, destil•lava mestratge per a joves periodistes -alguns presents a la sala, entre ells jo mateix-, però també tenia aspectes de reflexió acurada per tota una bancada de celebritats que no van perdre l'oportunitat de reconèixer el treball d'aquesta osonenca de Sant Quirze. Narcís Serra o Javier Solana van fondre's en una abraçada amb Gallach, senyal inequívoc que ha estat més que una mà dreta per l'exministre socialista, "un cervell", la va arribar a qualificar.
Per la premsa comarcal, entre els quals m'hi compto partícep, és un orgull que una persona que ella hagi pogut arribar fins el cim més alt del periodisme polític. Formada a El 9 Nou i amb arrels clares a la comarcal, pels joves periodistes ha de ser un mirall on anar a buscar una manera d'exercir la professió ètica i responsable. Avui, quan sembla que els ulls dels més menuts només estan fixats en la fama, des de la segona línia Gallach ha construït una figura que per molts és un referent de l'europeisme, un poder fàctic a tenir en compte.

Foto: Marina Millán

Perdre la identitat

Ahir va ser un dia trist per a Catalunya. Mentre tornava de la feina vaig sentir per la ràdio la noticia de la sentència que el TC ha emès contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Potser, alguns pensaran que 14 articles inconstitucionals no són massa; que la reinterpretació de 27 més encara ens ha de fer ser optimistes. Hi ha qui encara ha afirmat, amb cinisme, que aquesta sentència avala la constitucionalitat del text. Oi senyora De la Vega? Ahir, amics, el país va veure com deu persones van trencar la forma que, en altre moment, havia proposat el Parlament i havien acceptat les Corts d’afrontar el futur encaix de Catalunya amb Espanya. Una forma que, en altra hora, ja ens anava bé a molts. Ara, ja no és possible. Ahir, els deu magistrats van amputar les parts més sensibles d’un Estatut que, amb la reinterpretació dels articles que facin falta, fins i tot pot quedar pitjor que el que teníem. I, això, perquè ara a Madrid es veuen forts davant nostre. Ara saben que les aigües estan més calmades –i no pas a principis dels vuitanta– per crear una Catalunya submisa a l’Estat. Un Estat, que per altra banda, no ens permet ser el què realment som: una nació. Fins i tot, el mateix Peces Barba aquest matí afirmava que creu erroni intentar evitar considerar Catalunya com una nació (cultural, matisava ell), però al cap i a la fi, com una nació dins d’un estat plurinacional. El trencament de la protecció de l’immerció lingüística és un dels altres elements que, si bé aquí segur que no coincideixo amb aquest pare de la Carta Magna, crec que ens porten a un camí perillós per la nostra supervivència cultural. Si Catalunya no pot assumir la defensa de la seva llengua, ni la pot blindar davant el perill que suposa la convivència davant d’un castellà molt més fort, la riquesa es perd. La cultura, on la llengua és un element essencial, es debilita, es degrada, perd part de la seva raó de ser. Es posa en qüestió tot el nostre model educatiu tal com fins ara l’hem entès i, encara que hi haig qui no ho vulgui reconèixer, aquest model ha estat exitós. Sinó, que ho diguin a les escoles que, amb només pocs anys, han vist com els nouvinguts aprenien català i eren capaços de conviure amb la resta de la classe usant la nostra llengua com la d’ús comú. Per què, el castellà, està majoritàriament present a la resta de la quotidianitat. No entro amb les amputacions més tècniques (de finançament, de l’incipient poder judicial català o el control de les Caixes), perquè en el moment que ja des de bon principi se’ns nega la nostra identitat, el poble perd la força per continuar lluitant. Caldrà aixecar-nos, cridant encara més fort.

L'hoquei català entronitzat a Vic

Durant una setmana, Catalunya va ser el centre d’atenció de l’hoquei americà i, perquè no dir-ho, l’enveja positiva de bona part de l’hoquei espanyol que va veure com la selecció catalana d’hoquei conquistava les Amèriques com altre temps havien fet els tercios espanyols. El pavelló Castell d’en Planes va viure ahir una diada plena d’orgull patriòtic i, sobretot, gràcies a l’esforç d’una colla de grups d’animació que des de les grades van aconseguir crear un ambient de gran cita per a l’ocasió. A la pista, les cerimònies inicial i final van fer que les quatre barres onegessin al costat de banderes com les dels Estats Units, Brasil o l’Argentina i l’himen es cantés desacomplexadament. I, sobretot, els nostres jugadors van donar-ho tot per una samarreta i no van amagar l’alegria d’aconseguir una competició que ja feia dues edicions que se’ls resistia. Ara, Catalunya fa el salt més alt en el panorama de l’hoquei internacional –que continuï molts anys!– i Osona, concretament, s’ha de sentir orgullosa d’unes seleccions, tant masculina com femenina, que han nodrit la plantilla de bona part d’esportistes que patinen regularment pels nostres pavellons. En definitiva, que Vic ha estat capital d’una “Catalunya catalana”, com va citar l’alcalde Vila d’Abadal, però Osona un referent de l’hoquei internacional.

Assentats al sofà

El final de la presidència espanyola de la UE ha comportat l'acceptació de bona part dels poders internacionals dels plans d'ajust del govern espanyol. A Brussel·les, on sembla que ZP s'hi ha mogut amb certa agilitat aquests últims dies, s'han posat les notes de final de curs amb un "necessita millorar" amb la boca petita cap als espanyols, conscients del temporal que cau a Espanya i la feina de ZP per poder buscar un paraigües adequat. Si la UE i el FMI han avalat els plants socialistes, el govern camina més tranquil per un sender que ara, a la llunyania, ja albira una vaga general que els sindicats volen fer coincidir amb una jornada de mobilitzacions treballadores a tot Europa. Es clar, ara arriba l'estiu i, fins i tot els treballadors més empipats, els toca donar un respir a les seves reivindicacions i prendre's un temps de vacances per reflexionar. Tot i que al final ZP ha aconseguit el què volia (l'aval del Directori Europeu), les reformes han arribat tard. El Pla 2000 E no va funcionar i, si bé som un dels països amb les voreres més noves, no vam aconseguir reactivar l’ocupació a base de solucions pseudokeynesianes que no van fer content a ningú. Solbes va haver de marxar de la Moncloa per la porta del darrera i, amb ell, David Vegara, Secretari d'Estat d'Economia, que va voler ser fidel al seu mentor. Al sofà, deuen haver viscut aquests últims capítols de la presidència amb més calma, amb la consciència tranquil·la de ja haver advertit que calia controlar el dèficit quan hi havia vaques grasses per tot el país.

Quan baixa el soufflé

La fi del laportisme serà recordada com un punt central en l'història del club. Es fa difícil d'entendre que el president del millor Barça de tots els temps no hagi estat capaç d'articular una candidatura unitària que plantés cara a un home que, a base de picar molta pedra i constància, ha aconseguir proclamar-se president sense baixar de l'autocar i amb el màxim de vots de l'història del club. Però, Laporta té instints primaris que l'han trait massa vegades en aquest camí turbulent que ha estat la seva presidència i els punts foscos han eclipsat els molts punts positius que ha tingut aquests set anys.

Sandro Rosell, que va participar de la gènesi del propi laportisme, és també qui ha acabat amb aquest. El laportisme no existeix sense Joan Laporta, perquè ni Ferrer ni Ingla van aconseguir articular una transició tranquil·la, sense "Dragon Khan's", que deixés de banda "l'independentisme de discoteca" -com li he sentitat a dir al periodista Xavier Sardá- i focalitzés més la mirada en assegurar l'estabilitat del model. Ara, toca a Rosell agafar el relleu del millor Barça de l'història i consolidar-lo. Allò difícil no és arribar, sinó consolidar-se, es diu habitualment. I, segurament, l'afirmació és totalment certa si es tenen en compte els reptes que tindrà la nova junta: acabar la plantilla d'aquesta temporada, renegociar el contracte de drets de televisió -Manel Arroyo, s'et gira molta feina!-, buscar un substitut de Guardiola (no durarà tots els sis anys de mandat, ni tant sols dos, diria jo), fer gala del seu elogi a la transparència o tornar a trobar el millor jugador del món que d'aquí a sis anys pugui donar minuts de descans a Leo Messi.

Mentre Mourinho a Madrid sembla que portarà agitació a l'ecosistema mediàtic, no dubto que Rosell farà el mateix a Catalunya. No obstant, si el portuguès donarà de què parlar tant pels seus actes com pels seus gests, tingueu segur que Rosell sabrà actuar més a l'ombra però serà igual d'expeditiu i resolutiu com ho és el portuguès gestonant el vestidor. Rosell ha transmès confiança als socis amb un equip format per bons professionals i, sobretot, amb una campanya que ha posat per davant la veu del soci a les seves propies propostes. Les seves Doc Sessions blau-granes per Catalunya han funcionat per humanitzar el candidat, transmetre la sensació que escolta a la gent i els banys de masses que ha rebut arreu del territori han evidenciat el què les urnes van confirmar ahir a la nit. L'èxit de Rosell és l'èxit del treball constant i del fet de no rendir-se, de saber gestionar el temps mediàtic a la perfecció i d'haver jugat els asos quan calia fer-ho: els altres candidats ja van fer-li la campanya des de molt abans que aquest sortís a la palestra, alguns d'ells convertint-se en un Dr. Jekyll i Mr. Hyde que poc els ha funcionat vistos els percentatges finals de votacions.

Mocions a l'israeliana

L'anunci de la denúncia que Tapial i Arau posaran a l'Audiència Nacional contra l'estat d'Israel és contemporània de les cinc mocions de censura que ha tombat el Kneset contra l'actual executiu, la més destacada la de la cap de l'oposició Tzipi Livni, del partit centrista Kadima. La denúncia dels dos cooperants de Taradell és inevitable per poder posar de relleu, formalment, la violació de drets que va suposar l'atac a la Flota de la Llibertat. Però, igualment necessari és destacar les cinc mocions de censura que ha hagut de superar, una darrera l'altre, el president Netanyahu. "L'actual govern no representa Israel", deia la líder de Kadima en defensar la seva moció, acusant l'executiu de portar a l'Estat a un aïllament internacional sense precedents. Reflexió encertada davant dels fets ocorreguts, tot i que la política israeliana sempre s'ha de llegir entre línies i escrutar una mica més al fons de la qüestió: la mateixa líder que ara defensava la moció de censura era ministra d'Exteriors amb Olmert quan hi va haver l'ofensiva contra Gaza que va deixar 1.400 palestins morts.

La Laura Arau comentava en una entrevista a El 9 Nou que si s'ha de treure una conclusió positiva (sic) de l'atac a la flota de cooperants és la possibilitat d'haver posat de manifest que la brutalitat amb què Israel actua no només pot afectar als seus veïns palestins: que també pot actuar amb brutalitat o violant drets fonamentals contra altres nacions que no estan directament vinculades amb les seves disputes territorials. La lectura dels fets és, certament, real. Ara, Livni s'aferra a la bandera del diàleg per poder evitar l’aïllament internacional d’un Estat que, governi qui governi, necessita d’aliats potents per poder justificar, dia darrera dia, la seva política d’intervenció als territoris palestins al•legant la necessitat de garantir la seguretat. La moció presentada per Kadima no deixa de ser un maquillatge a una acció que, de ben segur, alguns dels polítics que estan a l’oposició també haurien contemplat fer.

S'ha de dir prou!

El poc pudor que ha tingut la classe política israeliana en condemnar els morts de la Flota de la Llibertat i el mal tracte a la resta de detinguts ha posat en evidència el perquè el seu Estat no deixa indiferent a ningú. Ara mateix, la classe política israeliana no està fent cap pas per assegurar una convivència pacífica a la zona; ans al contrari, l'enroscament amb la posició "a la defensiva" dels seus dirigents, sobretot de Netanyahu o Barak -"en el Pròxim Orient no hi ha compassió pel dèbil", ha arribat a dir aquest últim, darrerament-, no fa cap favor al seu poble. Ans al contrari, el desprestigia tal com mostra l'última disputa al seu parlament, entre diputats jueus i palestins que gairebé arriben a les mans. La sort per Israel i el problema la majoria és que la posició política de la UE és dèbil (per quan una UE forta, baronessa Ashton?), que només l'OTAN pot interposar-se en el conflicte i que, curiosament, els líders de l'aliança atlàntica (els EUA) mai han estat totalment bel·ligerants contra els excessos d'Israel (ai als lobbys washingtonians i novayorkins!). I, per tant, els israelians juguen amb avantatge davant d'un rival que té pocs recursos. Juguen amb les cartes marcades i sense unes regles del joc clares es fa complicat acabar la partida amb garanties d'un resultat que sigui acceptat per ambdues parts. Ara mateix, cal dir prou a aquesta situació, amb força, amb ràbia.

Una dia trist per Osona

Quan la meva mare em va comentar que a l'atac israelià a la Flota de la Llibertat hi podia haver un osonenc entre els afectats em vaig espantar. Entre d'altres coses, perquè tinc present les aventures que l'excompanya de El 9 Nou, la Laura Arau, va tenir per aquelles terres fa poc temps i nosaltres vam explicar a les pàgines del diari. Aquest matí, en confirmar-se'm la notícia que està detinguda després de l'atac, a través d'un diari barceloní, em sento trist. Molt trist.

Trist perquè la Laura ha estat una persona que, a part d'una bona companya mentre vam treballar junts, ha estat sempre dedicada a defensar els drets humans i la injustícia arreu on ha anat. Una persona d'aquelles que, avui per avui, en un món on cada dia és més complicat trobar bones notícies pel Tercer i Quart Món, ella ens presenta la possibilitat de pensar que encara hi ha algú que creu que les coses poden canviar. I, a més, fa esforços perquè ho veiem i ho creiem!

L'atac de l'exèrcit a la flota turca ha estat un pas endarrere en la solució d'aquest conflicte, endèmic i arrelat en una societat que si no és amb l'ajuda internacional de ben segur que no se'n sortirà. En primer lloc, perquè la pròpia composició del govern israelià no permet ser optimista a l'hora de buscar líders polítics dialogants, però també perquè els propis palestins moltes vegades acaben caient en el radicalisme religiós que posa en perill la vida d'innocents. El diàleg entre comunitats només es pot fer a través d'entendre que ambdós col•lectius, sobretot els dirigents de cadascú, tenen responsabilitats importants de cara a assegurar una pau duradora. Ara mateix, no es pot deixar impune l’atac israelià si la comunitat internacional vol marcar múscul i no deixar urbi et orbi, que el govern israelià imposi la seva llei. Concretant, no pot ser que la Laura no pugui entrar a Gaza per portar ajuda humanitària a gent que la necessita de veritat i tampoc no està tant lluny de casa nostra. Però, també és cert que tampoc em va agradar sentir la Yale, una companya israeliana de la Universitat de Kalmar (a Suècia), que m'explicava amb tristesa com va haver de fer el servei militar obligatori als alts del Golan i patir, diàriament, per la seva vida. Igualment, com pateix ara des de Suècia per la vida dels seus pares.