Una dia trist per Osona

Quan la meva mare em va comentar que a l'atac israelià a la Flota de la Llibertat hi podia haver un osonenc entre els afectats em vaig espantar. Entre d'altres coses, perquè tinc present les aventures que l'excompanya de El 9 Nou, la Laura Arau, va tenir per aquelles terres fa poc temps i nosaltres vam explicar a les pàgines del diari. Aquest matí, en confirmar-se'm la notícia que està detinguda després de l'atac, a través d'un diari barceloní, em sento trist. Molt trist.

Trist perquè la Laura ha estat una persona que, a part d'una bona companya mentre vam treballar junts, ha estat sempre dedicada a defensar els drets humans i la injustícia arreu on ha anat. Una persona d'aquelles que, avui per avui, en un món on cada dia és més complicat trobar bones notícies pel Tercer i Quart Món, ella ens presenta la possibilitat de pensar que encara hi ha algú que creu que les coses poden canviar. I, a més, fa esforços perquè ho veiem i ho creiem!

L'atac de l'exèrcit a la flota turca ha estat un pas endarrere en la solució d'aquest conflicte, endèmic i arrelat en una societat que si no és amb l'ajuda internacional de ben segur que no se'n sortirà. En primer lloc, perquè la pròpia composició del govern israelià no permet ser optimista a l'hora de buscar líders polítics dialogants, però també perquè els propis palestins moltes vegades acaben caient en el radicalisme religiós que posa en perill la vida d'innocents. El diàleg entre comunitats només es pot fer a través d'entendre que ambdós col•lectius, sobretot els dirigents de cadascú, tenen responsabilitats importants de cara a assegurar una pau duradora. Ara mateix, no es pot deixar impune l’atac israelià si la comunitat internacional vol marcar múscul i no deixar urbi et orbi, que el govern israelià imposi la seva llei. Concretant, no pot ser que la Laura no pugui entrar a Gaza per portar ajuda humanitària a gent que la necessita de veritat i tampoc no està tant lluny de casa nostra. Però, també és cert que tampoc em va agradar sentir la Yale, una companya israeliana de la Universitat de Kalmar (a Suècia), que m'explicava amb tristesa com va haver de fer el servei militar obligatori als alts del Golan i patir, diàriament, per la seva vida. Igualment, com pateix ara des de Suècia per la vida dels seus pares.