Pobre Rajoy! Ara veu de la seva pròpia medicina. Tants anys d'organitzar manifestacions en contra del Govern, tants anys intentant defensar que el pacte només havia de servir per grans temes d’Estat, tants anys de lluites fratricides, incendis... que ara que ho intenta solucionar, ara que veu que no va enlloc amb l’estratègia de la confrontació, els seus simpatitzants se li giren en contra.
Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.
Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.
Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.
Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.
Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.
Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.
Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.
Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.
Foto: Contando Estrelas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada