'Chupando del vote': la nova lliçó d'un mestre de periodistes

Sempre s'ha dit que periodistes i polítics eren poc amics, però que per altra banda es necessiten mútuament. En pocs dies he presenciat dues situacions, una mediàticament i una altre en persona, on es constata que a vegades aquestes dues professions conviuen en franca harmonia i, sobretot, saben respectar-se i enriure's sanament dels seus defectes i alabar les virtuds. El relleu a la vicepresidència del Govern espanyol va estar marcat per un alt grau de sentimentalisme quan Maria Teresa Fernández de la Vega va rebre un ram de flors dels corresponsals a la Moncloa i ella, personalment, es va acomiadar dels assistents a la sala de premsa. Petons a tothom. Moment emotiu per un jove periodista que ho veu a la tele i constata que, moltes vegades, la feina ben feta té una recompensa encara que un dia hagis de tirar de la crítica ferotge o no combreguis amb la posició oficial. El ram de roses que portava De la Vega, la seva cara desencaixada a punt de caure una llàgrima, és el senyal que ella ha exercit de portaveu del Govern respectant, per sobre de tot, l'interlocutor; sabent que davant hi té professionals que han d'omplir cada dia hores, minuts i fulles d'informació i que de les seves declaracions en depèn l'estabilitat políticoeconòmica de gran part del país.

Els comentaris sobre el nou govern, sobre les desafortunades declaracions de l'alcalde de Valladolid respecte la nova ministre Leire Pajín, van ser el tema dominant del pre i post acte de presentació del nou llibre de l'amic i mestre Ramon Miravitllas, Chupando del vote, on la bulímia periodística i la sàtira marquen les pàgines d'una obra que trenca els motlles del clàssic llibre de reflexió política. Ara, més que mai, cal prendre's la vida amb sentit de l'humor. Miravitllas en estat pur, recuperant el gènere burlesc dels seus inicis a la premsa escrita, dedicat als més afèrrims defensors d'una política que se la pugui tutejar, pròxima, que se'n rigui de les seves pífies. A la taula, Miravitllas envoltat de dues de les Miss de la COM: Montserrat Nebrera (ex PP) i Caterina Mieres (PSC). Hi faltava l'Irene Rigau (CiU), el glamur per excel·lència d'una tertúlia de dones que ha donat nits de glòria a l'antena d'aquesta emissora barcelonina i, amb els micròfons apagats, ha acabat generant una complicitat especial entre convergent, socialista i conservadora. La Nebrera i la Mieres, cara a cara i davant del seu butxí mensual, per alabar les virtuds de l'obra d'un periodista que no ha tingut mai pels a la llengua, d'una "ànima lliure", com va puntualitzar l'ex diputada conservadora.

Que ambdues acceptessin presentar una obra com la de Ramon Miravitllas, que no dubte de treure tota la seva sorna i sentit de l'humor per fer-nos gaudir una mica d'aquesta Espanya de "pícaros, pérfidos y corruptos" és el senyal que, per sobre de tot, el periodista és honrat. Nebrera i Mieres a la palestra, Jordi Menéndez (PSC), Salvador Milà (ICV-EUiA) o Magda Oranich (CiU), entre d'altres pesos pesants de la classe política, entre l'auditori on també hi havia el punyent Àlex Salmon o els companys de COM Ràdio. Menéndez reia per sota el nas cada vegada que passava pàgina, mentre els altres parlaven a la tarima. Polítics i periodistes van entendre que, avui en dia, si no es posa humor a la política podem acabar engrandint la massa de desencantats. Però, per sobre de tot, Miravitllas va donar una nova lliçó del què significa ser periodista: quan, fins i tot en el moment que l'estilet està més afilat (això és, quan la sàtira és el gènere dominant de l'obra), la possible víctima (el polític) deixa descoberta, voluntàriament, la reraguardia és que hi ha una complicitat total entre dues professions nascudes, teòricament, per estar en guerra permanent. I, a La Nit, quan el mestre recita cada nit la seva lliçó, el polític s'adona que fins i tot pot arribar a aprendre del seu futur botxí. El mestre és molt gran!

Coreografies sud-africanes i projectes d'RSC

Aquest cap de setmana m'ha caigut a les mans informació sobre un esdeveniment que, tot i no estar en el calendari futbolístic més mediàtic, és bo fer-hi una ullada per reflexionar-hi. La Danone Nations Cup que es disputa a Sud Àfrica ja està en marxa i, com a representants espanyols, hi han anat els equips alevins del RCD Espanyol i el Sevilla FC, dues de les pedreres més importants del país.

Llegeixo informació de la competició en el bloc de Miquel Perdiguer, exjugador del futbol base de l'Espanyol i actualment directiu de Danone Espanya. S'il·lusiona davant de la disciplina que mostren els nens, dels valors que l'esport promou, però sobretot se sorprèn per la manera que les cultures futbolístiques es plasmen en cadascun dels equips. Efectivament, l'evolució dels mètodes d'escalfament en els equips espanyols o la "coreografia de musical" del Colo Colo xilè a l'hora de preparar un partit mostren que no tothom entén el futbol de la mateixa manera: alguns més tàctic, disciplinat, d'altres intenten estimular la imaginació i el jogo bonito. L'èxit del futbol base és la formació integral del jugador. Per una banda, l'estimulació dels valors socials i l'ètica esportiva; de l'altre, i si estem parlant d'alt rendiment, la creació d'un sistema de joc que des de la base es pugui extrapolar cap a categories superiors i plasmar en els equips d'elit. Sigui quina sigui la filosofia, però coherents en totes les fases de l'evolució de l'esportista.

Però, la Danone Nations Cup no només em permet parlar de futbol base, sinó que m'agradaria poder fer un canvi de rumb per acabar aquest post per avançar en què significa estructurar correctament un projecte de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). En un moment que la integració de les empreses a la societat que els acull és essencial, les multinacionals recorren a valors universals per legitimar la seva missió empresarial: l'esport s'ha convertit en un element clau per aquests projectes i, Danone, atenta a les demandes socials, crec que fa una aposta molt coherent: la correcte alimentació sempre ha anat associada a una pràctica esportiva satisfactòria i, al cap i a la fi, són dos dels aspectes que més ha de cuidar la persona si vol tenir un nivell de vida de qualitat.

El Barça i la vaga... primer el futbol!

La vaga del 29-S està arribant a la seva fi. Viscuda des de la universitat, tampoc sembla que el seguiment hagi estat tant massiu com apunten els sindicats. Com molts companys del meu departament, jo he estat al meu lloc de treball i una dotzena d’estudiants han fet classe amb mi a dos quarts de nou del matí. Tothom té dret a treballar o no, en tot cas, el més important és que es mantinguin les formes i no s’acabi a cops d’estopa com alguns piquets el centre de Barcelona.

Pujo al cotxe a mitja tarda. Avui, el Barça jugarà a Rússia, en territori tàrtar on l’any passat va naufragar també en la fase de grups de la Champions. No pensava en la vaga: hi haurà futbol? Sí, es clar. Quim Maria Puyal i Carles Domènech, un des de Kazan, l’altre des de Barcelona, retransmeten a dues veus el partit. “Aquest partit ha estat possible gràcies a l’acord de serveis mínims que han arribat els treballadors de Catalunya Ràdio”, diu de tant en tant el mestre. Només faltaria! Notícies i futbol formen l’única variant de la programació en un dia que Catalunya Música ha estat la protagonista de l’antena. Cançons força boniques, certament. A la nit, arribo a casa: TV3 retransmet sense veu el partit entre el Manchester United i el València, també de la Lliga de Campions. La Champions, senyors, passa per davant de tot. La venda de drets no entén de disputes nacionals i el partit s’ha d’emetre, encara que sigui sense veu.

El futbol és, més que mai avui, l’opi del poble. El què fa que la vaga passi a segon terme a partir de les sis de la tarda, quan Gol TV comença la prèvia del partit entre els de Guardiola i els tàrtars. Qui és sindicalista i qui és esquirol dins d’un bar... per exemple, un dels que hi ha prop de la meva facultat i tenien un públic força nombrós congregat davant la pantalla? Els perfils es dilueixen mentre la cervesa corre per la taula i els blaugrana topen de nou amb un equip que l’any passat ja els va deixar glaçats dues vegades.

El triomf de Richelieu

Oficialment encara no hi ha data, però aquesta campanya sembla que no s'escaparà d'un cara a cara entre el president José Montilla (PSC) i el líder de l'oposició, el convergent Artur Mas. Si la campanya espanyola es va atomitzar amb els duels Zapatero-Rajoy, l'ecosistema català -aquell que Enric Juliana en diu “d'estructura holandesa i d’aires italians”- també sembla que vol optar pel mateix camí: el PSC i CiU són més partidaris d'oblidar l’especificitat "holandesa" del sistema (l'atomització) i avançar cap a un bipartidisme que els consolidi com les dues úniques forces amb capacitat per assumir la presidència de la Generalitat. La resta, actors de repartiment en una obra que només ha de tenir, i segurament tindrà, dos protagonistes: José Montilla i Artur Mas.

De fet, de facto és així, però fins avui no hi havia hagut una mostra d’intencions tant clara com la que Collboni i Madí, els dos nous Richelieus de la política catalana (un més nou que l’altre), han tingut en acceptar-se mútuament l’organització d’un duel entre els seus dos líders. A plantar batalla. Per què ara i no en el passat? Potser, un socialisme en hores baixes creu que presentar Montilla com un candidat capaç d’aguantar estoicament l’envestida de Mas, sense lictors que l’escortin a banda i banda, el rellançarà a la reelecció. De fet, el socialisme fa temps que només té una fixació: explicar l’obra de govern i fer-se-la seva, mentre els seus socis del tripartit esgarrapen moments de glòria per dir que, sortosament, no tot ha estat gràcies al què la quarta planta del carrer Nicaragua va planificar ara fa quatre anys.

Un cara a cara pot ser, evidentment, el millor escenari perquè Montilla exposi el seu llegat sense tenir soroll al clatell que l’empipi, sense cap altre candidat que vulgui fer-se seves les obres de les conselleries que no controlaven els socialistes. Montilla vol fer una opa al seus socis, de ben cert. El socialisme ha vist que la càrrega republicana i ecosocialista pot pesar com una llosa en un debat coral, quan els discursos obliden les aliances i es dediquen a reforçar l’egocentrisme d’aquells qui els entonen en busca de la glòria: el titular de l’endemà. Amb Montilla decidit a plantar cara, a deixar l’escorta i a sortir a camp obert sense protecció en cap dels dos flancs de la batalla (on històricament s’hi situava la cavalleria), Mas ha de saber bé com moure fitxa. Les grans batalles s’han guanyat gràcies a l’estucia dels líders, a sorprendre el rival amb disposicions tàctiques que trencaven els esquemes habituals: Leuctra, Gaugamela, Zama, Magnesia... en totes hi va haver canvis importants que van permetre a un dels generals sorprendre l’enemic. Mas no pot refiar-se en el cara a cara, creure que lluitarà contra un rival en hores baixes que busca l’última batalla a la desesperada: glòria o oblit.

Montilla busca el cara a cara perquè, per descomptat, que al carrer Nicaragua disposen d’elements que poden erosionar el líder emergent i que en altre temps no tenien. Dossiers, escàndols o, simplement, repetir per enèsima vegada, però en prime time, les vinculacions de CiU amb el cas Palau i esperar que a base de redundància es pugui crear una nova realitat. Amb aquest panorama, el debat serà per Artur Mas el moment de consagrar l’alternativa i deixar assentats els compromisos postelectorals, de demostrar que existeix un polític que va més enllà de l’estereotip, de plasmar en primer time l’astúcia i els dots de lideratge que s’amaguen darrera la Màscara del Rei Artur (Pilar Rahola, 2010).

Reflexions immediates després de la lesió de Messi

Avui, els companys de Mundo Deportivo han inventat una nova paraula que entrarà a formar part del lèxic futbolístic del país: "Messisidi". Sí, una paraula que descriu una entrada dura a un astre del futbol, una acció pròpia d'una persona que no contempla l'esport des de l'ètica ni els valors que aquest respresenta des de la seva concepció. I, sobretot, que es veu enalitada per un públic que li canta a favor "Messi múerete". Quina barra! Els vells fantasmes apareixin aquest diumenge a les redaccions de tots els diaris catalans recordant l'entrada de Goikoetxea a Maradona, aquella que va deixar vist per sentència el pas de l'astre argentí pel Camp Nou. Ara, d'Ujfalusi a un jove crack, Leo Messi, el millor futbolista del món.

S'acaba el partit. El nou canal de Marca que es veu per la Televisió Digital Terrestre (TDT) entaula una tertúlia aferrissada per poder comentar la roda de premsa de Pep Guardiola. Hi ha qui el defensa, hi ha qui el titlla de prepotent, "d'home vestit d'Armani". Tot, a base de crits pocs arguments que acreditin que aquelles persones estan assentades davant d'una càmera perquè representen alguna cosa més que un simple hoolligan enfurismat perquè no se li respecte el torn de paraula. Degeneració del periodisme esportiu d'un país que, ara per ara, permet el fanatisme a les redaccions abans que l'anàlisi racional. Com es pot tillar de prepotent un entrenador que només demana respecte per aquells qui volen practicar bon futbol, per els jugadors que fan gran aquest esport i que demostren que es poden fer maravelles amb una pilota als peus?

L'entrada a Messi -per sort només sembla que estarà 15 dies fora dels terrenys de joc- és l'exemple del què no pot passar en un camp de futbol si aquells qui el reglamenten no són prou conscients del què tenen entre les mans. Els àrbitres i la federació tenen part de responsabilitat a l'hora de preveure aquestes situacions, sobretot, a l'hora de posar sansions exemplars a tots aquells qui, ja abans que Ujfalusi trepitgés el tormell del jove argentí i li deixés com una bota, havien fet alguna acció semblant. I, els mitjans, fidels caçadors d'audiències, tenim el deure de no contribuir a la banalització d'aquest tipus d'accions. Pensem-hi, ara que potser no serà res.

Joc net? No en política

Quan es van convocar les eleccions autonòmiques, moltes veus de l'ecosistema polític es van aixecar demanant "joc net". Paraules molt poc significatives en la política actual, la del tacticisme i la d'un país on encara hi ha poca cultura de fer llistes obertes, on les secretaries d'organització dels partits s'erigeixen com els vertaders baluards de l'statu quo i res no pot passar sense el consentiment d'aquells qui controlen l'aparell. Un exemple, tant sols, de com les coses són difícils de canviar: en l'acte que Solidaritat Catalana va fer a la plaça Major de Vic (aquesta és una de les formacions que demana regeneració política), on presentava els candidats a les primàries per a la Catalunya Central, Alfons López Tena ja va presentar Joan Laporta com el futur president de la Generalitat abans de celebrar-se aquestes primàries. Se li va escapar? Era un avís per a navegants? Es clar que tot feia pensar que sortiria erigit cap de llista per Barcelona, però crec que un bon polític és aquell qui té respecte per aquells qui li treballen des de la base, amb il•lusió per poder generar una nova proposta, des del contacte directe amb la gent; i aquests, en aquelles circumstàncies, eren els candidats de base de Solidaritat a les primàries.

Anem al gra. Jaume Sobrequés o Pasqual Maragall han sortit a la palestra per defensar que el nou president de la Generalitat ha de ser el convergent Artur Mas. Maniobres subterrànies, com denuncien des de la quarta planta del carrer Nicaragua, ara que a cal PSC hi ha més banderes espanyoles que mai i els més catalanistes (pobre Castells, la que li caurà a sobre) han de buscar escletxes per dir la seva. Però, tot aquest enrenou d'altes i baixes, de suports inesperats a Mas, forma part del joc polític, de com CiU busca la manera de gestionar l'agenda temàtica dels mitjans catalans, de com establir els temes bàsics que han de marcar l'evolució de l'opinió publicada i influir en l'opinió pública. I, de ben segur, que els socialistes faran el mateix a mesura que s’acosti el dia electoral.

M'agrada la política i, com a tal, m’interessa analitzar-la des d'un punt de vista estratègic. Entenc perfectament que la feina d’en Madí (CiU) o en Collboni (PSC) ha de ser fer moure els fils de la campanya de forma sigilosa, però efectiva, fer que la nau navegui amb un rumb fix i trobar la manera de superar els icebergs que en altre temps van enfonsar el Titànic. Demanar "joc net" moltes vegades és demanar una quimera, a menys que no sigui per evitar incorre en atacs a l’honor o la intimitat dels candidats. Ser astut a l'hora de gestionar l'agenda mediàtica no és res més que fer bé la feina que a un cap de campanya se li suposa que sap fer. És a dir, aprendre dels errors, no pujar el carro del leirismo de Ferraz durant les eleccions europees. La campanya es presenta interessant cada dia que avança, sobretot, a l’espera de veure com el PSC planteja el xoc frontal amb una Convergència que avança amb pas ferm, conscient que ara té les de guanyar i sabent que, en dues ocasions, la victòria no li va donar la possibilitat de formar govern. De moment, sembla que els socialistes es dediquen a veure-les venir, a preparar el contraatac aprofitant un moment de descuit de l’adversari. El tindrà?

Foto: Cristina Garcia. Parlament Universitari 2010. Taller de premsa.

Reflexions després d'una visita

Una de les avantatges de treballar a la universitat és poder conèixer a molta gent. No sempre s'ha d'estar davant d'un ordinador; moltes vegades, la pròpia tasca investigadora et permet entrar en contacte amb nous perfils que, més enllà de la feina, acaben establint una bona amistat amb l'interlocutor. Aquest és el cas de la Sarah Gong, una professora de Sheffield d'origen xinès que ha visitat aquests dies Vic i Barcelona. La primera vegada que la vaig veure va ser en un autobús de París. Sortíem d'una sessió de comunicacions de la seu de l'UNESCO i anàvem cap a una recepció oficial al museu d'història natural. Vam començar parlant de tennis taula (es clar, a Vic hi ha el Fotoprix, on en aquells moments hi jugava una xinès de nom Dong Qian, i a mi em va anar bé per començar a intercanviar uns quants mots), però de seguida la conversa va anar madurant i es va traduir amb l'inici d'una bona amistat que ha durat fins els nostres dies.

Aquests dies que hem passat a Vic han servit per constatar que, moltes vegades, el coneixement és el què pot fer feliç a una persona, i més si treballa a la universitat: pensar que pot aprendre cada dia, que tothom li pot ensenyar alguna cosa nova i que sempre s'ha d'estar disposat a escoltar. La Sarah (el nom xinès és Qian) viu dues realitats molt diferents, la de la universitat al Regne Unit i la d'una família, també de pares dedicats a la universitat, però que continua arrelada a la Xina. De fet, ella hi vol tornar amb l'Steven, el seu xicot. Persones com ella, que són capaces d'analitzar fredament els pros i contres de dues societats tant diferents i plantejar-te una anàlisi racional, més enllà del conflicte ideològic o polític, són dignes d'escoltar. Per què vol deixar el Regne Unit, aparença de democràcia ideal, per tornar al capitalisme salvatge i al control polític encobert de la Xina? Aprendre, aquesta és una de les màximes per poder ser feliç i no perdre mai la motivació per la teva feina. Segurament, el dia que no aconseguim aprendre coses noves allà on treballem, aquell dia també serà l'inici d'un fracàs personal.