Comença la precampanya al FC Barcelona

Joan Laporta acaba de fer el seu discurs davant l'assemblea de compromissaris del FC Barcelona. Un discurs que ha estat triomfalista, posant el triplet com a exemple de l'èxit del seu model del club. Es clar que, a dia d'avui, a inicis de la temporada 2009-10 i amb un Joan Gamper que preveu presentar una plantilla novament il·lusionant per l'afició -tot i ser molt curta-, Laporta té motius per estar content. Té motius per pensar que el FC Barcelona és el millor club del món i que ha estat gràcies a la gestió de la seva junta que hi ha posat "cor, país i bandera" com a ideals.

Però, en la part final del discurs, la que ha dedicat "al futur", ha sortit el Laporta més polèmic, el Laporta que no deixa passar cap oportunitat per jugar a fer d'espadatxí contra aquells qui no van confiar, en el seu moment, amb el seu projecte. Ha aparegut un Laporta que ha dedicat un temps, segurament massa, a presentar la gestió de la seva junta com l'aval principal per un futur prometedor pel Barça. Es clar que, amb els números i els títols que ha presentat el club la nova candidatura continuista té motius per ser optimista, però no crec que l'assemblea de compromissaris sigui el lloc ideal per fer una laudatio als seus delfins davant de les ja previstes candidatures anti-Laporta. Per què, ara mateix, la derrota del model Laporta -encarnada amb el seu delfi, sigui Sala Martín on Ferrer- ha de ser l'objectiu per si mateix de la resta de candidats, no valen matisos si es vol presentar una alternativa de govern. No pot ser cap altre si tenim en compte l'estat de salut del club, esportivament o econòmicament. Les eleccions es preveuen mogudes.

Eleccions Europees

El dia 7 de juny els espanyols estan cridats a les urnes per contribuir a renovar el Parlament Europeu. Però, vist el cara a cara d'ahir per Televisió Espanyola entre López Aguilar (PSOE) i Mayor Oreja (PP), no crec que hagi estat el millor insentiu perquè els ciutadans entenguin què significa el Parlament Europeu i perquè cal anar a votar el proper dia 7: política interna i més localismes per a defensar o criticar el govern socialista, submergit en una crisi política i econòmica que el debilita cada vegada més. Cap mena de contribució substanciosa del paper decisiu de l'Eurocambra en les lleis estatals, la influència de la qual arriba a més del 70% dels textos que s'aproven en el Congrés.

Va ser patètic comprovar com el PP ha apostat per la dreta més recalcitrant per anar a defensar els interessos espanyols a Europa. Va ser humillant per Catalunya haver de sentir les mentides d'un Mayor Oreja que encara creu que el castellà està perseguit en algunes autonomies o que convertia en una qüestió d'Estat el fet que se xiulés l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de València. I, per contra, va ser força divertit veure com un nerviós López Aguilar intentava escapar-se de les embestides del seu oponent, intentant fer creure a l'opinió pública que tot està sota control i que el govern està més fort que mai. Ni l'un ni l'altre van ser convinscents i, TVE va contribuir una vegada més a la bipolarització de la vida política espanyola, com ja fa temps que contribueix, deixant de banda la resta de coalicions on hi ha les altres forces politiques de l'Estat. Jo, però, aniré a votar.

Del futbol a la política

Un Barça magnífic; un recital, art en estat pur en terra estrangera! A vegades, el futbol pot convertir-se en un vertader espectacle pels ulls de l'espectador. Però, quan l'esport (el futbol) es tenyeix de política, llavors encara pren major rellevància. I, aquest últim clàssic entre el Reial Madrid i el FC Barcelona va ser-ne un nou exemple. Cap altre partit a Espanya desperta tant emoció i, sobretot, permet l'esclat d'una eufòria col·lectiva com la que es va propagar per tot Catalunya després del 2-6 dels de Pep Guardiola als jugadors blancs. No s'ha guanyat res, però una victòria del Barça a Madrid és una victòria de Catalunya contra Espanya. Perquè, encara que no es vulgui polititzar, aquesta sempre serà una de les lectura d'aquest partit. Cada any ho ha set: "L'exèrcit simòbic desarmat contra la reminiscència dels tercios de Flandes", com explicava Vázquez Montalbán en els seus articles.

Veure Puyol fer-se un petó a la senyera que porta com a capità després de fer l'1-2 o un Piqué que ensenyava orgullós la samarreta blaugrana als quatre vents de l'estadi Bernabeu en rematar la feina és part d'aquesta traslació del debat polític a l'arena esportiva. Sempre he estat en contra dels que creuen que l'esport i la política s'han de separar, hi he estat en contra des del moment que qualsevol competició internacional esportiva a nivell estatal (mundials, Jocs Olímpics, europeus...) permet enaltir l'essència política dels estats participants. I, aquests que s'oposen a aquest debat estèril, bé que estan d'acord d'animar el seu país quan competeix internacionalment! Encara una última lectura política del clàssic: els jugadors que van integrar la columna vertebral d'una selecció guanyadora (Xavi, Iniesta, Puyol i Piqué) van celebrar orgullosos la derrota del qui en el món dels clubs representa els mateixos valors que la selecció que van entronitzar. La vida està plena de paradoxes!

Congrés de Relacions Públiques a la URL

Aquest passat final de setmana es va celebrar el quart Congrés Internacional de Relacions Públiques a la Uniersitat Ramon Llull, que organitzava el bon amic Enric Ordeix. Des d'aquesta tribuna només em resta felicitar l'organització, sobretot per la necessitat que els professionals que treballen aquesta disciplina -tant maltractada en les ciències de la comunicació-, així com els que la treballem d'una forma transversal des d'altres camps -jo, el periodisme esportiu- poguem compartir els coneixements i els resultats de les nostres investigacions. Però, sobretot, m'agrada destacar un element important d'aquest tipus d'esdeveniments relacionats amb aquest àmbit: la constant interacció que hi ha entre professionals i acadèmics, que donen un aire més fresc, però també més pragmàtic a un tipus de congrés que, en moltes ocasions, podria ser massa teòric i poc funcional. Van ser poques comunicacions, segurament, però hi va haver qualitat suficient per poder tenir una panoràmica del què s'està fent en aquest àmbit a Espanya i millorar els treballs actuals. Des d'aquí, una felicitació per aquells que ho han fet possible.

Veure polítics des de petits

Sembla un títol una mica infantil, però és adient per aquest post que té l'objectiu d'explicar la importància que té pels futurs periodistes poder tenir contactes amb el món polític des de primer de carrera.

En uns plans d'estudis que sacrifiquen les pràctiques professionals pels continguts teòrics durant els dos primers anys de la llicenciatura de Periodisme -esperem que amb els nous no sigui així-, el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB va idear el Curs d'Aproximació als Mitjans Comarcals Catalans. Una iniciativa coordinada per l'Eugeni Giral i jo mateix que intenta agrupar estudiants de periodisme de tots els cursos de la carrera per poder fer un training professional a diversos mitjans de comunicació i institucions culturals catalanes. La idea, fàcil: conèixer de primera mà els mitjans de comunicació que ens envolten i entendre el perquè Catalunya té una complexitat tant gran del seu ecosistema mediàtic, agafant paraules del professor i conseller Joan Manuel Tresserras. Aquest any, en la edició que va tenir lloc entre el dos i el sis de març, es van complir aquests objectius.

I, no només hi ha aquests objectius, sinó també el de poder presentar als futurs professionals, els líders d'opinió o polítics que marquen l'agenda en algun moment, siguin locals, provincials o autonòmics. Jordi Martinoy (delegat del govern a Girona) és un exemple d'algun dels líders polítics del país que van rebre els alumnes de periodisme. En aquest cas, la seva conferència de premsa "de pràctiques" va anar anar seguida de la intervenció del Saül Gordillo (gràcies amic per col·laborar i passar-me fotografies!), director de l'ACN. A tots els qui heu participat a aquest curs, moltes gràcies per endavant.

Noves beques Esport i Ciutadania

La Fundació Esport i Ciutadania ha convocat les noves beques de recerca en comunicació i esport i periodisme esportiu (a El 9) a la pàgina web següent: http://www.esporticiutadania.cat/beques2009/index.html

A tots els investigadors i estudiants, us animo a participar d'aquesta convocatòria, que arriba a la segona edició, per la possibilitat de tenir un finançament per poder portar a la pràctica aquells projectes professionals que sempre heu volgut fer. La societat civil és important que tingui coneixement del què es fa a les universitats i, la Fundació Esport i Ciutadania ha fet un pas important a l'hora d'acostar el coneixement a la societat, és a dir, contribuir a què els investigadors puguin fer efectiva la seva funció de transmissors del coneixement. Ànims!

Els reptes del nou president Obama

Aquesta setmana, Obama serà investit president dels EUA. Un moment que, si bé personalment és la culminació a una carrera exitosa i de triomf de la humilitat, a nivell polític obra la porta a un període d'incertesa, esperança i reptes que complir.

Barak Obama arriba a la Casa Blanca la setmana que ha començat el replegament de les tropes israelianes de Gaza -desplegades a la franja des del dia 4 de gener aprofitant la debilitat de l'Administració interina de George W. Bush. Però, el replegament de tropes no és un punt i a part. És un punt i seguit a la partida d'escacs que es juga a l'Orient Mitjà, on l'Administració nord-americana (demòcrata o republicana) sempre hi participa interpretant la Reina. I, en els escacs, la Reina és la peça cabdal de l'estratègia d'un jugador. Mana. Caldrà veure si Obama sap dialogar conciliant els interessos jueus dels lobbys i les reivindicacions internacionals dels moviments socials d'esquerres perquè s'asseguri un millor nivell de vida a la societat palestina. De moment, els seus passos inicials s'han encaminat a tocar l'espatlla al poble hebreu.

A nivell intern, serà el president del canvi social? Ha arribat a la Casa Blanca amb el mite de Kennedy i Luter King sobre les espatlles, però haurà de demostrar si és mereixedor d'aquesta herència. En la seva producció literària deixa clar que no s'oposa a l'intervensió de l'Estat, sobretot si aquest pot resoldre millor els conflictes que l'iniciativa individual. La salut, l'educació... són qüestions que requereixen d'un lideratge fort de l'Estat, que projecti un model solvent i preparat per afrontar els reptes futurs. En temes de salut, Hillary Clinton ja va morir en l'intent.

Obama té feina i els seus seguidors no li deixaran passar cap error. Déu no s'equivoca i si aquesta nova divinitat de la política nord-americana no complex amb les expectatives que hi han dipositat els seus deixebles, l'ateisme pot aparèixer en l'esperit dels nord-americans. Pel déu Obama, això seria la seu final; polític, es clar.