Veure polítics des de petits

Sembla un títol una mica infantil, però és adient per aquest post que té l'objectiu d'explicar la importància que té pels futurs periodistes poder tenir contactes amb el món polític des de primer de carrera.

En uns plans d'estudis que sacrifiquen les pràctiques professionals pels continguts teòrics durant els dos primers anys de la llicenciatura de Periodisme -esperem que amb els nous no sigui així-, el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB va idear el Curs d'Aproximació als Mitjans Comarcals Catalans. Una iniciativa coordinada per l'Eugeni Giral i jo mateix que intenta agrupar estudiants de periodisme de tots els cursos de la carrera per poder fer un training professional a diversos mitjans de comunicació i institucions culturals catalanes. La idea, fàcil: conèixer de primera mà els mitjans de comunicació que ens envolten i entendre el perquè Catalunya té una complexitat tant gran del seu ecosistema mediàtic, agafant paraules del professor i conseller Joan Manuel Tresserras. Aquest any, en la edició que va tenir lloc entre el dos i el sis de març, es van complir aquests objectius.

I, no només hi ha aquests objectius, sinó també el de poder presentar als futurs professionals, els líders d'opinió o polítics que marquen l'agenda en algun moment, siguin locals, provincials o autonòmics. Jordi Martinoy (delegat del govern a Girona) és un exemple d'algun dels líders polítics del país que van rebre els alumnes de periodisme. En aquest cas, la seva conferència de premsa "de pràctiques" va anar anar seguida de la intervenció del Saül Gordillo (gràcies amic per col·laborar i passar-me fotografies!), director de l'ACN. A tots els qui heu participat a aquest curs, moltes gràcies per endavant.

Noves beques Esport i Ciutadania

La Fundació Esport i Ciutadania ha convocat les noves beques de recerca en comunicació i esport i periodisme esportiu (a El 9) a la pàgina web següent: http://www.esporticiutadania.cat/beques2009/index.html

A tots els investigadors i estudiants, us animo a participar d'aquesta convocatòria, que arriba a la segona edició, per la possibilitat de tenir un finançament per poder portar a la pràctica aquells projectes professionals que sempre heu volgut fer. La societat civil és important que tingui coneixement del què es fa a les universitats i, la Fundació Esport i Ciutadania ha fet un pas important a l'hora d'acostar el coneixement a la societat, és a dir, contribuir a què els investigadors puguin fer efectiva la seva funció de transmissors del coneixement. Ànims!

Els reptes del nou president Obama

Aquesta setmana, Obama serà investit president dels EUA. Un moment que, si bé personalment és la culminació a una carrera exitosa i de triomf de la humilitat, a nivell polític obra la porta a un període d'incertesa, esperança i reptes que complir.

Barak Obama arriba a la Casa Blanca la setmana que ha començat el replegament de les tropes israelianes de Gaza -desplegades a la franja des del dia 4 de gener aprofitant la debilitat de l'Administració interina de George W. Bush. Però, el replegament de tropes no és un punt i a part. És un punt i seguit a la partida d'escacs que es juga a l'Orient Mitjà, on l'Administració nord-americana (demòcrata o republicana) sempre hi participa interpretant la Reina. I, en els escacs, la Reina és la peça cabdal de l'estratègia d'un jugador. Mana. Caldrà veure si Obama sap dialogar conciliant els interessos jueus dels lobbys i les reivindicacions internacionals dels moviments socials d'esquerres perquè s'asseguri un millor nivell de vida a la societat palestina. De moment, els seus passos inicials s'han encaminat a tocar l'espatlla al poble hebreu.

A nivell intern, serà el president del canvi social? Ha arribat a la Casa Blanca amb el mite de Kennedy i Luter King sobre les espatlles, però haurà de demostrar si és mereixedor d'aquesta herència. En la seva producció literària deixa clar que no s'oposa a l'intervensió de l'Estat, sobretot si aquest pot resoldre millor els conflictes que l'iniciativa individual. La salut, l'educació... són qüestions que requereixen d'un lideratge fort de l'Estat, que projecti un model solvent i preparat per afrontar els reptes futurs. En temes de salut, Hillary Clinton ja va morir en l'intent.

Obama té feina i els seus seguidors no li deixaran passar cap error. Déu no s'equivoca i si aquesta nova divinitat de la política nord-americana no complex amb les expectatives que hi han dipositat els seus deixebles, l'ateisme pot aparèixer en l'esperit dels nord-americans. Pel déu Obama, això seria la seu final; polític, es clar.

Nadal amb crisi... però que sigui feliç

El Nadal 2008 no serà, per molts, el més feliç de la seva vida. Ni per mi. Tancaments, ERE's, crisi econòmica o intranquilitat pel futur laboral marquen l'horitzó de moltes famílies. Manca de paneres, no hi ha sopars d'empresa... la crisi es deixa veure a tots nivells. No obstant, la febre consumista sempre és present en aquestes èpoques de l'any i, tot i que no hi haurà tants diners per gastar, la gent no vol permetre's passar un tió o uns Reis sense regals. En aquests moments, però, crec que és bo pensar que el més important és ser conscients de la situació en què vivim tots. Només sent-ne conscient podrem superar la situació. Cal no forçar la màquina perquè, ara potser no, però quan avancin els dies del futur 2009 ens en rescentirem.

Segur, que aquest Nadal no serà tampoc el més feliç pel president Montilla -sense acord de finançament a la vista-, ni per ZP -està pendent de si funcionarà el seu keynesianisme renovat-, ni per un Rajoy que no sap com encarar una bona estratègia d'oposició. En tot cas, que tothom intenti buscar alguna manera de positivar aquestes festes i usar-les per reflexionar sobre allò que no hem fet bé. En moments d'eufòria, és difícil ser crítics amb nosaltres mateixos; en moments de crisi, és molt més fàcil veure en quin moment ens hem desviat del nostre objectiu. De totes maneres, bones festes a tots i que el 2009 sigui profitós. Ànims!

Dos anys de govern. Dubtes i reptes...

Fa temps que no escric res. Segurament, sóc un mal usuari de les noves tecnologies tot i que em dedico, parcialment, a investigar quines influències tenen en la nova comunicació corporativa a l'esport. De totes maneres, després de dos anys del govern tripartit (segona edició, retocada i millorada) val la pena parar atenció a una sèrie de punts que ens poden fer reflexionar.

El sondeix Noxa de La Vanguardia, publicat aquest cap de setmana, deixa entreveure un clar canvi de tendència dels votants catalans. Si al final del primer any del segon tripartit donava una consolidació al govern, ara sembla que CiU pren avantatge i podria posar les coses, realment complicades, a una nova reedició del govern d'esquerres si hi haguessin eleccions properament. Però, tot són especulacions. No obstant, si que queden paleses en les estadístiques les pors que alguns sectors pròxims al President tenen: la imatge del govern no fa honor a la feina que fa o, simplement, no se sap comunicar. Bé, això diuen els més experts. Sinó, quin sentit tindrien les múltiples filtracions que surten publicades sobre el reforçament del nucli dur pròxim a Montilla; una possible campanya de branding pro Catalunya; les visites de corresponsals de la premsa estrangera a institucions econòmiques del país o, finalment, aquella foto del triumvirat a la dessaladora del Prat per tal de poder mostrar consistència i coherència del govern.

En dos anys de govern, a més a més, el problema del finançament s'ha fet endèmic. S'ha enquistat en el debat polític català i no sembla que hi hagi cap partit que aporti arguments per fer pensar que les coses poden canviar. Ausàs va defensar que havia bloquejat el finançament municipal als nous pressupostos, retallats per la crisis; però, la proposta de finançament municipal que va venir de ZP va semblar més un parxe que no una solució a nivell estatal.

I, què dir del futur de l'Estatut? Quina por. Els qui coneixen el President saben que Montilla silenciarà fins el final la seva posició en el moment que l'Estatut pateixi una retallada sensible al Constitucional. I, qui no creu que això passarà? El silenci del President, no obstant, és benefició si es té una resposta ja pensada -el socialisme creu que sí-, però no deixa de ser preocupant pels més catalanistes si tenim en compte les mostres de seguidisme que, en alguns moments, ha demostrat el PSC amb el PSOE. Queden dos anys de tripartit i reptes i dubtes sobre la taula. La resposta, aviat.

Des dels EUA fins a Vic

Aquest passat dijous, Gregory Payne, un exassessor de Hillary Clinton i actualment membre del comitè assessor d'Obama pels estats de Maine, Road Island, Massatchusetts i New Hampshire va ser a Vic per poder parlar sobre el concepte de lideratge. La conferència, dins el Pla Educatiu de la Ciutat, va abordar una nova manera de concebre el líder: del que diu a la gent què ha de fer, al que proposa solucions, és empàtic i sap motivar les bases per prendre part de la solució dels seus problemes.

Desgraciadament, la conferència que el professor americà va fer al recinte del Sucre no va tenir el seguiment que es mereix un personatge d'aquestes característiques. No obstant, si que aquells que més han d'escoltar les seves reflexions, van poder ser-hi presents: els polítics. El mateix alcalde Vila d'Abadal va presentar l'acte i va quedar enlluernat per la lucidesa dels comentaris de Payne.

Cal entendre que, en aquesta "aldea global" que definia McLuhan, els conceptes són transversals i, evidentment, cal buscar la interrelació constant entre els diversos territoris. L'extrepolació dels conceptes provinents dels EUA a Catalunya poden ser interessants i, evidentment, aquesta nova manera de vincular les bases amb la comunitat a través dels lideratges pragmàtics que va explicar Payne és aplicable a tot el món. El més important d'aquests actes, però, és que les reflexions teòriques no quedin només en això, en simples comentaris d'un professor universitari que visita un auditori.

Si realment l'audiència va quedar embadalia davant els comentaris del professor, ara cal que es posin en pràctica. Jo, personalment, estic content que els meus polítics hagin apostat per la universitat com a lloc per anar a buscar i madurar idees. Si les posen a la pràctica, ja serà un èxit.

Radicalismes

Pobre Rajoy! Ara veu de la seva pròpia medicina. Tants anys d'organitzar manifestacions en contra del Govern, tants anys intentant defensar que el pacte només havia de servir per grans temes d’Estat, tants anys de lluites fratricides, incendis... que ara que ho intenta solucionar, ara que veu que no va enlloc amb l’estratègia de la confrontació, els seus simpatitzants se li giren en contra.

Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.

Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.

Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.

Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.

Foto: Contando Estrelas