Fa temps que no escric res. Segurament, sóc un mal usuari de les noves tecnologies tot i que em dedico, parcialment, a investigar quines influències tenen en la nova comunicació corporativa a l'esport. De totes maneres, després de dos anys del govern tripartit (segona edició, retocada i millorada) val la pena parar atenció a una sèrie de punts que ens poden fer reflexionar.
El sondeix Noxa de La Vanguardia, publicat aquest cap de setmana, deixa entreveure un clar canvi de tendència dels votants catalans. Si al final del primer any del segon tripartit donava una consolidació al govern, ara sembla que CiU pren avantatge i podria posar les coses, realment complicades, a una nova reedició del govern d'esquerres si hi haguessin eleccions properament. Però, tot són especulacions. No obstant, si que queden paleses en les estadístiques les pors que alguns sectors pròxims al President tenen: la imatge del govern no fa honor a la feina que fa o, simplement, no se sap comunicar. Bé, això diuen els més experts. Sinó, quin sentit tindrien les múltiples filtracions que surten publicades sobre el reforçament del nucli dur pròxim a Montilla; una possible campanya de branding pro Catalunya; les visites de corresponsals de la premsa estrangera a institucions econòmiques del país o, finalment, aquella foto del triumvirat a la dessaladora del Prat per tal de poder mostrar consistència i coherència del govern.
En dos anys de govern, a més a més, el problema del finançament s'ha fet endèmic. S'ha enquistat en el debat polític català i no sembla que hi hagi cap partit que aporti arguments per fer pensar que les coses poden canviar. Ausàs va defensar que havia bloquejat el finançament municipal als nous pressupostos, retallats per la crisis; però, la proposta de finançament municipal que va venir de ZP va semblar més un parxe que no una solució a nivell estatal.
I, què dir del futur de l'Estatut? Quina por. Els qui coneixen el President saben que Montilla silenciarà fins el final la seva posició en el moment que l'Estatut pateixi una retallada sensible al Constitucional. I, qui no creu que això passarà? El silenci del President, no obstant, és benefició si es té una resposta ja pensada -el socialisme creu que sí-, però no deixa de ser preocupant pels més catalanistes si tenim en compte les mostres de seguidisme que, en alguns moments, ha demostrat el PSC amb el PSOE. Queden dos anys de tripartit i reptes i dubtes sobre la taula. La resposta, aviat.
diumenge, 30 de novembre del 2008
dilluns, 16 de juny del 2008
Des dels EUA fins a Vic
Aquest passat dijous, Gregory Payne, un exassessor de Hillary Clinton i actualment membre del comitè assessor d'Obama pels estats de Maine, Road Island, Massatchusetts i New Hampshire va ser a Vic per poder parlar sobre el concepte de lideratge. La conferència, dins el Pla Educatiu de la Ciutat, va abordar una nova manera de concebre el líder: del que diu a la gent què ha de fer, al que proposa solucions, és empàtic i sap motivar les bases per prendre part de la solució dels seus problemes.
Desgraciadament, la conferència que el professor americà va fer al recinte del Sucre no va tenir el seguiment que es mereix un personatge d'aquestes característiques. No obstant, si que aquells que més han d'escoltar les seves reflexions, van poder ser-hi presents: els polítics. El mateix alcalde Vila d'Abadal va presentar l'acte i va quedar enlluernat per la lucidesa dels comentaris de Payne.
Cal entendre que, en aquesta "aldea global" que definia McLuhan, els conceptes són transversals i, evidentment, cal buscar la interrelació constant entre els diversos territoris. L'extrepolació dels conceptes provinents dels EUA a Catalunya poden ser interessants i, evidentment, aquesta nova manera de vincular les bases amb la comunitat a través dels lideratges pragmàtics que va explicar Payne és aplicable a tot el món. El més important d'aquests actes, però, és que les reflexions teòriques no quedin només en això, en simples comentaris d'un professor universitari que visita un auditori.
Si realment l'audiència va quedar embadalia davant els comentaris del professor, ara cal que es posin en pràctica. Jo, personalment, estic content que els meus polítics hagin apostat per la universitat com a lloc per anar a buscar i madurar idees. Si les posen a la pràctica, ja serà un èxit.
Desgraciadament, la conferència que el professor americà va fer al recinte del Sucre no va tenir el seguiment que es mereix un personatge d'aquestes característiques. No obstant, si que aquells que més han d'escoltar les seves reflexions, van poder ser-hi presents: els polítics. El mateix alcalde Vila d'Abadal va presentar l'acte i va quedar enlluernat per la lucidesa dels comentaris de Payne.
Cal entendre que, en aquesta "aldea global" que definia McLuhan, els conceptes són transversals i, evidentment, cal buscar la interrelació constant entre els diversos territoris. L'extrepolació dels conceptes provinents dels EUA a Catalunya poden ser interessants i, evidentment, aquesta nova manera de vincular les bases amb la comunitat a través dels lideratges pragmàtics que va explicar Payne és aplicable a tot el món. El més important d'aquests actes, però, és que les reflexions teòriques no quedin només en això, en simples comentaris d'un professor universitari que visita un auditori.
Si realment l'audiència va quedar embadalia davant els comentaris del professor, ara cal que es posin en pràctica. Jo, personalment, estic content que els meus polítics hagin apostat per la universitat com a lloc per anar a buscar i madurar idees. Si les posen a la pràctica, ja serà un èxit.
dissabte, 24 de maig del 2008
Radicalismes
Pobre Rajoy! Ara veu de la seva pròpia medicina. Tants anys d'organitzar manifestacions en contra del Govern, tants anys intentant defensar que el pacte només havia de servir per grans temes d’Estat, tants anys de lluites fratricides, incendis... que ara que ho intenta solucionar, ara que veu que no va enlloc amb l’estratègia de la confrontació, els seus simpatitzants se li giren en contra.
Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.
Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.
Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.
Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.
Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.
Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.
Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.
Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.
Foto: Contando Estrelas
dimecres, 21 de maig del 2008
El cas Bojan
Bojan no jugarà el partit entre Catalunya i Argentina d'aquest dissabte a la tarda. Un dels caps de cartell, juntament amb l'altre blaugrana Leo Messi, s'haurà de quedar a casa per evitar ferir susceptibilitats a la resta de l'estat, que per la seva banda, està pendent de si s'aconseguirà passar els quarts de final a la propera Eurocopa. Intolerable! Com també ho van ser els insults que va rebre el jove jugador de Linyola en el partit contra el Múrcia.
Novament, s'està polititzant l'esport. Es clar, la política és inherent a la societat i, els qui em coneixen saben que sempre ho dic. Però, una cosa és la simbologia que hi ha en qualsevol equip de futbol o bàsquet, la història que porta al darrera, i l'altra és proferir insults sense motiu a un jove que encara no és major d'edat. I, més, sense recordar-se que la majoria d'èxits de les seleccions espanyoles, a part dels de l'absoluta -quants anys fa que no en tenen cap, d'èxit?- són, en gran mesura, gràcies als gols del davanter blaugrana.
I, no només això. Que potser no recorden que el de Linyola va triar defensar els colors espanyols enlloc dels serbis? Tampoc els és suficient per permetre que ell, lliurement, expressi el seu desig a jugar amb Catalunya i defensi la seva terra -sí, la seva- amb total llibertat.
Foto: Albert González Farran
dijous, 8 de maig del 2008
Qüestió de diners
Finalment, el President Montilla s’ha empipat amb els seus correligionaris de Madrid. Quan a un li toquen la butxaca, tothom para les orelles i ningú vol quedar al marge de la conversa. I més ara que els socialistes espanyols debaten entre ells entre tornar el favor al socialisme català –que ja començaria a ser hora– o garantir l’estabilitat interna fins al conclave de l’estiu.
L’ambigüitat que el Govern de ZP ha mostrat en la negociació del sistema de finançament establert pel nou Estatut de Catalunya només pot tenir dues lectures: no cal tocar les coses ara que arriba una crisi i no ens convé tocar el voraviu al lobby andalús abans d’un congrés. Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, la santíssima trinitat d’aquest lobby, encara marca la pauta en molts temes d’Estat.
Montilla, però, s’ha revelat. S’ha revelat com ja feia temps que li demanaven les faccions més catalanistes del PSC; com ja va insinuar Antoni Castells, un dels líders d’aquest catalanisme socialista que tant es troba a faltar a la Generalitat. Des d’un punt de vista estratègic, el PSC sap que no pot presentar-se davant de l’electorat com aquell partit que en pocs dies ha deixat de ser anti-transvasista i, a més, ha tornat a cedir davant les demandes del cafè per a tots de Madrid.
El votant no ho consentiria; pels convergents seria el casus belli ideal per començar una nova ofensiva –potser reforçant el nou nacionalisme de butxaca, que comença a planar pel principat– i el govern tripartit podria presentar més fissures de les que ja hi ha, però amagades darrera d’una façana sense masses esquerdes. I, sinó, quina gràcia deu haver fet al propi President el nou llibre Carod Rovira? Ai Carod, mai aprendràs a estar a la segona fila!
El posicionament ferm de l’executiu català davant la necessitat de renegociar el sistema de finançament, però, és positiu. Positiu des del punt de vista que, davant d’una recessió, no es pot permetre que un Govern espanyol amb superàvit no asseguri la viabilitat econòmica de les seves autonomies. Cal gratar-se la butxaca, prescindir del cafè per a tots i analitzar cas per cas.
L’ambigüitat que el Govern de ZP ha mostrat en la negociació del sistema de finançament establert pel nou Estatut de Catalunya només pot tenir dues lectures: no cal tocar les coses ara que arriba una crisi i no ens convé tocar el voraviu al lobby andalús abans d’un congrés. Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, la santíssima trinitat d’aquest lobby, encara marca la pauta en molts temes d’Estat.
Montilla, però, s’ha revelat. S’ha revelat com ja feia temps que li demanaven les faccions més catalanistes del PSC; com ja va insinuar Antoni Castells, un dels líders d’aquest catalanisme socialista que tant es troba a faltar a la Generalitat. Des d’un punt de vista estratègic, el PSC sap que no pot presentar-se davant de l’electorat com aquell partit que en pocs dies ha deixat de ser anti-transvasista i, a més, ha tornat a cedir davant les demandes del cafè per a tots de Madrid.
El votant no ho consentiria; pels convergents seria el casus belli ideal per començar una nova ofensiva –potser reforçant el nou nacionalisme de butxaca, que comença a planar pel principat– i el govern tripartit podria presentar més fissures de les que ja hi ha, però amagades darrera d’una façana sense masses esquerdes. I, sinó, quina gràcia deu haver fet al propi President el nou llibre Carod Rovira? Ai Carod, mai aprendràs a estar a la segona fila!
El posicionament ferm de l’executiu català davant la necessitat de renegociar el sistema de finançament, però, és positiu. Positiu des del punt de vista que, davant d’una recessió, no es pot permetre que un Govern espanyol amb superàvit no asseguri la viabilitat econòmica de les seves autonomies. Cal gratar-se la butxaca, prescindir del cafè per a tots i analitzar cas per cas.
Foto: Zapatero2008
dilluns, 5 de maig del 2008
Crisi?
El primer de maig vaig estar present en una tertúlia de la XTVL sobre el significat d'aquesta diada. Més enllà de parlar de si manifestacions sí o no, vam entaular cap al final del programa una discussió sobre si hi havia crisi o no.
Independentment de les xifres, els sindicalistes s'entestaven a dir que no n'hi havia, mentre que Josep C. Vergés, economista sempre polèmic, va defensar a ultransa que ja estavem en plena recessió. Les dades que avui publica La Vanguardia sobre la baixada de la confiança dels consumidors ens fan entendre que, segurament, Vergés té força raó. Des del meu punt de vista, la baixada en les expectatives de creixement, del 2,7 al 2,3%, ja són un senyal evident que no anem pel bon camí. Però, està clar que si el consumidor perd la confiança amb l'economia les coses empitjoraran segur. La reducció de les inversions sempre és un mal senyal, tant per les empreses com pels treballadors.
En aquesta conjuntura, el govern té un nou problema sobre la taula, que segurament no només s'ha de resoldre apel·lant al keynesianisme com van fer en el primer consell de ministres del nou govern ZP: les inversions en infrastructures públiques no han de ser les úniques solucions. Cal doncs, aconseguir recuperar la confiança del consumidor en l'economia. Però, sobretot, el nou goven té la missió d'aconseguir frenar models de creixement insostenibles, com l'urbanístic que s'ha donat en determinades comunitats autònomes, i avançar cap a polítiques més sostenibles que combinin el creixement econòmic amb les polítiques ambientals.
Independentment de les xifres, els sindicalistes s'entestaven a dir que no n'hi havia, mentre que Josep C. Vergés, economista sempre polèmic, va defensar a ultransa que ja estavem en plena recessió. Les dades que avui publica La Vanguardia sobre la baixada de la confiança dels consumidors ens fan entendre que, segurament, Vergés té força raó. Des del meu punt de vista, la baixada en les expectatives de creixement, del 2,7 al 2,3%, ja són un senyal evident que no anem pel bon camí. Però, està clar que si el consumidor perd la confiança amb l'economia les coses empitjoraran segur. La reducció de les inversions sempre és un mal senyal, tant per les empreses com pels treballadors.
En aquesta conjuntura, el govern té un nou problema sobre la taula, que segurament no només s'ha de resoldre apel·lant al keynesianisme com van fer en el primer consell de ministres del nou govern ZP: les inversions en infrastructures públiques no han de ser les úniques solucions. Cal doncs, aconseguir recuperar la confiança del consumidor en l'economia. Però, sobretot, el nou goven té la missió d'aconseguir frenar models de creixement insostenibles, com l'urbanístic que s'ha donat en determinades comunitats autònomes, i avançar cap a polítiques més sostenibles que combinin el creixement econòmic amb les polítiques ambientals.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Neocons i centristes. Una batalla en busca de l''imperium'
Pinten bastos al carrer Gènova. A mesura que es va aproximant al conclave del Partit Popular es van fent evidents les faccions internes dins d’un partit que, tradicionalment, havia tingut fama de cohesionat. Si més no, això era el que venien els seus propagandistes.
Esperanza Aguirre, la representant del neoconservadurisme espanyol impulsat en els anys de la majoria absoluta d’Aznar, ha estat la primera damnificada davant de la opinió pública. Els barons del partit han mostrat el seu suport a Mariono Rajoy perquè continuí dirigint els destins de la formació. I, donar suport a Rajoy és apostar per un model de fer política més conciliar, a simple vista, del que s’ha desenvolupat en l’última legislatura. El canvi en el sí de la guàrdia pretoriana popular del Congrés, amb el nomenament de Soraya Sáez de Santamaria i les retirades d’Acebes i Zapalana de l’avantguarda, és un senyal evident que els legionaris canviaran la seva formació de batalla. Potser, en forma de tortuga? Pas lent, continuat i protegits dels dards enverinats dels defensors de la fortalesa socialista que fa quatre anys que volen assaltar.
La batalla de Madrid també ha tingut efectes col·laterals a Barcelona. Daniel Sirera no té la poltrona garantida després que les veus de Nebrera i Fernández Díaz s’hagin aixecat postulant-se com a candidats a la presidència: la primera des de la independència i el qualificatiu de rara avis dins el partit; la segona apel·lant a les maneres de fer de l’etapa Piqué. Segurament, ni l’un ni l’altra tenen força per si sols i, de moment, el president actual està molt més ben situat estratègicament i compta amb més suports per aconseguir mantenir el mandat proconsular i l’imperium a Catalunya. Però, una unió Nebrera-Fernández Díaz –com la que proposa el diputat Francesc Vendrell– podria significar la unió d’un seguit de sensibilitats molt més pròximes als aires que Rajoy està fent bufar per Madrid. Per primera vegada, la praxis del partit pot allunyar-se de les idees sorgides des del seu think tank, la FAES. Un senyal positiu en favor de la conciliació i el consens.
Foto: PP Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)