Fermesa per començar el 2011

Estic força content dels passos que el nou Govern ha fet tant sols prendre possessió del càrrec. Si més no, a nivell discursiu es nota una fermesa important a l'hora de plantejar els reptes que té Catalunya sobre la taula amb serenor, visió estratègica i, sobretot, tocant de peus a terra. Ja en el moment que Artur Mas va prometre el càrrec el seu discurs va tenir un clar biaix sobiranista, que es contraposava amb la cara del ministre Cháves, que presidia l'acte en nom del Govern estatal. Senyor Cháves, se li venen boires negres de Catalunya, segur! No van passar gaires hores que el mateix Mas enfocava el discurs de final d'any amb un doble debat sobre la taula: la reactivació econòmica i la reivindicació d'un major autogovern per a Catalunya, per no dir, que de cor pensava en l'horitzó nacional de plenitud. I, per què no dir-ho, la nova cara política de la cultura catalana, el socialdemòcrata Ferran Mascarell es declarava obertament a favor de la causa independentista en una entrevista el dia 31 de desembre a La Vanguardia.

Per tant, aplaudeixo el discurs amb què l'Executiu de Mas comença la legislatura, però caldrà veure si la conjuntura li permet focalitzar a parts iguals els esforços a tots dos eixos de govern (horitzó nacional i reactivació econòmica) o l'empitjorament de l'economia portarà a deixar de banda els discursos ideològics i centrar-se en el pragmatisme de l'acció contra la crisi econòmica. De fet, la política és elocutio i actio -manllevant algunes expressions de la retòrica clàssica- i en l'execució dels actes Mas ha demostrat que ha posat el pragmatisme de la gestió i la sortida de la crisi per davant de tots els altres temes: la composició del nou Executiu és esperançadora, sobretot si ens atenem que hi noto una clara aposta per gent de perfil alt i qualificat. Però, el discurs sobiranista de Mascarell o de Francesc Homs es contraposa clarament amb la voluntat pactista amb Espanya d'Andreu Mas-Colell o la nova titular de Justícia, Fernández Bozal, que ha estat ja el blanc de les crítiques de l'oposició més independentista i ha rebut els elogis de Ciutadans.

Voldria començar el 2011 amb optimisme i celebrar, si més no, que la voluntat d'avançar cap a un futur de plenitud nacional hi és. Ara, tocarà que els actes del nou Executiu acompanyin.

Una nova punyalada

La sentència del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística de Catalunya ha estat un cop més a la cultura, a prosseguir amb la colonització per part d'una llengua hegermònica d'esferes socials que fins ara tenien assegurada una convivència pacífica entre català i castellà, afavorint que la llengua minoritària no en sortís perjudicada.

Novament, les estructures de poder de l'Estat mostren el seu desconeixement de la realitat del país, mostren la seva voluntat de processeguir amb l'homogenització d'Espanya quan la seva riquesa ha estat, i sempre serà, la seva diversitat. De fet, al final sembla que des de la capital tenen ganes de crear independentistes, perquè el camí que tracen els esdeveniments només ens porta, a curt o llarg termini a aquesta solució. Queda clar que no ens volen entendre, sabent de la necessitat que hi ha d'amortiguar l'enginy català per fer brillar el gran Madrid. Tant la sentència del TC com la del Suprem crea problemes allà on la pròpia societat ha acabat evidenciant que hi ha convivència pacífica: el model lingüístic. Sempre van tard!

Ahir, a l'hora de dinar, vaig poder parlar amb el veterà periodista Jaume Arias, un pujolià que ha replicat al mateix president Pujol -segons em va explicar-, però un home que encara analitza fredament i amb precisió la realitat política espanyola als seus 88 anys. Parlant de les últimes eleccions autonòmiques i l'evolució de Solidaritat, ell no se'm va presentar com un independentista, però si que va comprendre aquells qui cada vegada aposten per la via més sobiranista ara que des de Madrid es fan l'orni a l'hora de d'entendre, ja no dic defensar, les especificitats culturals catalanes. Ell mateix era qui justificava aquesta evolució psicològica de l'elector sobre la base del pragmatisme: sols aniríem millor i hauríem de pagar menys.

Duran, millor a Madrid!

Josep Antoni Duran i Lleida (CiU) es queda a Madrid. Sembla que el líder democratacristià podrà aportar més a la construcció de la “nova Catalunya” que proposa l’Artur Mas comandant les files nacionalistes al Congrés, que no pas estant de segon de bord en un vaixell català que, ara per ara, també crec que és millor que tingui un sol timoner i un sol capità. El vaixell ha de tenir un rumb clar i fix. Un pensament que avui sentia també reflectit en una conversa de carrer a la mitja part d’un partit de futbol de poble: “Val més que es quedi a Madrid a negociar amb en Zapatero!” De fet, si es vol aconseguir el famós pacte fiscal, CiU el necessitarà al Congrés.

D’una manera o altre, la presència de Duran al nou govern podria portar més desestabilització que no pas avantatges. La presència de dos homes de primer ordre a l’agenda política del país podria fer sorgir més d’un dubte a l’hora de fixar el discurs del govern –prou problemes que ja ha tingut el Tripartit perquè ara es reprodueixin els mateixos errors de lideratge– i, de fet, planaria en tot moment el debat per veure quin paper ha de jugar Unió a l’hora de fixar les directrius de l’Executiu català: quan hauria de marcar múscul el soci petit? Amb Duran a Madrid no hi ha dubte que Unió ha de saber jugar a ser el germà petit de l’Executiu i aprofitar els espais de projecció pública que li doni el seu germà gran, que segur que n’hi hauran.

Però, el retorn de Duran a la política catalana deixaria el grup nacionalista al Congrés dels Diputats amb clara desavantatge a l’hora de negociar amb l’Executiu espanyol. De fet, el líder d’Unió és dels polítics més ben valorats i dels qui han sabut marcar més equidistància respecte als dos grans partits, PSOE i PP: sempre prudent, Duran s’ha guanyat l’admiració de Zapatero i Rajoy a parts iguals. De cara a uns temps moguts a la Carrera de San Jerónimo val més la pena tenir un veterà com Duran i Lleida controlant la situació al Congrés que no intentant buscar l’espai polític a Catalunya.

La retirada digne de Montilla

Aquest article ha estat publicat avui a El 9 Nou, Osona i Ripollès

President Montilla ha sabut perdre les eleccions amb dignitat. El vaig escoltar atentament per televisió i, davant de les seves paraules, no puc deixar de treure’m el barret. Vostè, a diferència del seu homòleg Joan Puigcercós, va actuar amb coherència: derrotat, agafa les maletes, renuncia a l’escó i obra el debat per la successió a la quarta planta del carrer Nicaragua. El socialisme, president Montilla, necessita un canvi de rumb, un tomb cap al catalanisme que li asseguri una identitat que fins que vostè va agafar-ne el timó encara potser persistia. Aquella identitat que encara sobreviu dins de les trobades del Nou Cicle o les estiuenques sessions a Vilopriu. De fet, en política s’han d’escoltar totes les opinions i aquells qui li van fer confiança ara fa quatre anys tenien tot el dret a estar esperançats en la seva gestió. Ara, però, després d’intentar fer funcionar un “artefacte” –cito al seu conseller Maragall– toca el canvi i li agraeixo que, amb la seva decisió, vostè ho faciliti. Fins i tot, que Joaquim Nadal torni a agafar les regnes de l’oposició em fa pensar que el canvi pot ser total, a fora i a dins del govern. Amb ell i la consellera Tura a la bancada socialista s’esperen unes bones sessions de debat i, amb els núvols negres que tenim a sobre, espero que siguin “constructives” –si més no, això va anunciar el mateix Nadal poc després d’assumir el seu nou rol.

Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser un home de perfil baix. I, a fe de Déu, que no es pot pas dir que hagi tingut un perfil presidencialista. Fins i tot, va tenir problemes per mostrar-se agressiu durant la campanya. President Montilla, no va ser mai convincent i el dia del debat televisat va acabar de firmar la seva derrota. La posada en escena el va condemnar. Durant aquest temps, el seu Executiu ha pecat per tenir massa veus discordants que, la majoria de vegades, eren poc crítiques o tapaven el què podia haver estat un encert en la gestió: la llei d’educació, la llei del cinema o la gairebé supressió de l’impost de successions. Aquests set anys de tripartit han servit perquè els catalans vegin que existeixen altres maneres de governar més enllà de les majories absolutes o els pactes puntuals, però també han corroborat que CiU no ha estat mai un artefacte i ha après dels seus errors. Artur Mas, humanitzat cada dia més, ha fet dels nacionalistes un exèrcit disciplinat que no s’ha rendit encara que hagi perdut dues vegades seguides la presidència de la Generalitat, tot i guanyar les eleccions. Ha trencat amb la màxima del veterà Giulio Andreotti que afirma que el poder no desgasta, sinó que desgasta no tenir-lo. Mas el va perdre, però ha construït una alternativa, no s’ha gelat a l’oposició i aquest 29N en va recollir els fruits.

President Montilla ha donat una lliçó de maneres a Joan Puigcercós. Ha plegat amb dignitat, però amb vostè hauria de venir el líder republicà. No val posar el càrrec a disposició d’un consell nacional que ell mateix controla! Esquerra ha estat l’altra gran perdedora, sobretot quan un s’ho mira amb l’òptica esbiaixada que suposa ser d’Osona i comprovar com a la comarca fins i tot han estat superats per la dissidència independentista de Solidaritat Catalana. President Montilla, quan es trobi amb Joan Puigcercós per consolar-se mútuament expliqui-li que el seu pecat ha estat, precisament, el de confiar en vostè. L’electorat independentista ha castigat Esquerra per ser poc radical, perquè durant els anys de tripartit han contribuït a l’autonomisme quan el seu votant volia més rauxa, perquè han posat per davant l’eix de classe enlloc del debat centre-perifèria. Error estratègic, derrota històrica. I, quan ha estat hora d’analitzar la derrota i l’èxit de la dissidència laportista ho han atribuït al vot nou, al vot jove. Fins i tot, en aquest argument hi planeja el dubte.

President Montilla, em sap greu que no pugui gaudir de la nova fauna política des de l’hemicicle. De ben segur, que s’ho passaria bé conversant amb el notari Alfons López Tena al bar del Parlament encara que no compartissin bona part de l’ideari polític, així com també crec que serà divertit viure des de dins la Cambra el nou rumb que pren el discurs polític català amb Laporta i Rivera compartint el grup mixt: discursos antagònics, però rauxa compartida. Vostè marxa, però arriben nous diputats (alguns de ben joves, per cert) que hauran de prendre decisions sobre com redreçar o continuar amb el rumb del país que vostè deixa. Sort per a vostè que passarà a ser un actor de repartiment i, sobretot, per a tots els altres que han d’encarar el futur de Catalunya.

Tornant de Vic... un dia després del debat de TV3

Artur Mas ha consolidat la seva hegemonia a Vic. Més de 1.500 persones han aclamat el líder de CiU al recinte firal del Sucre en un ambient d'eufòria després de veure com ell sortia airós del debat d'ahir. El simpatitzant i votant de CiU veu la victòria molt aprop; però, el líder vol contenir l'eufòria i encara fa crides a la mobilització. Fins l'últim moment, Mas no dormirà. El debat a sis bandes, novament, va posar de manifest el poder de la televisió per ridiculitzar als seus protagonistes, talment com a l'Amèrica dels seixanta i el primer debat televisat, Kennedy-Nixon. Montilla, capcot, va ser el candidat que més va llegir els apunts (no tenia la lliçó apresa?), que menys va moure les mans, que més li va costar crear un discurs àgil i versàtil per poder tornar els cops de l'enemic. Mentrestant, Mas va fer un exercici sublim de retòrica, sobretot al final, quan va convertir l'última envestida de l'actual President -"vostè pactarà amb el Partit Popular", va afirmar Montilla- en una pregunta compromesa pel líder socialista, "que jo pacti amb el Partit Popular depèn que vostès em posin fàcil l'investidura", va respondre-li el líder convergent.

Encara a Vic, Mas va retreure a Montilla que no continuessin a duo el debat d'ahir. Utopia, es clar, però això mostra la seguretat d'un candidat que, fins que no ha estat l'hora, no ha entrat al cos a cos. Que ha usat els errors dels altres per fer una campanya de to baix, de manera que ha mostrat la vessant més contructiva de la seva proposta. El dia 28 de novembre veurem si, aquest cop sí, David Madí ha encertat l'estratègia. De moment, les enquestes li van a favor. A l'espera del debat cara a cara entre els dos presidenciables, és CiU qui de moment ha fet evolucionar més coherentment la campanya. Però, dubto molt que Montilla s'atrevís a demanar el cara a cara en directe si no sap que té un seguit de gent treballant per trobar la manera de tombar l'enemic en el duel final. Collboni i Zaragoza són hàbils, astuts i, de ben segur, que hi haurà algun aspecte que saben que pot fer pujar els colors a la cara del líder convegent. De moment, el Cas Palau ha estat força al marge de la campanya...

Torno a casa des del Sucre. Al carrer, una forgoneta es para i en surten dos nois que pengen cargells de Reagrupament. Els demano què tal va la campanya (Carretero ja ha passat per Vic) i un d'ells em diu que és la seva primera experiència en política, però que la desafecció l'ha fet decidir en donar suport a aquesta força extraparlamentària. Està il·lusionat i de seguida em fa tot un discrus del perquè cal que apostem per l'independència: discurs conegut per tots, però que té en l'espoli que pateix el país un dels seus punts essencials. És l'altra cara de la campanya, la del partit petit que ha de viure en l'anonimat dels mitjans, que pot congregar mítings massius però que a Barcelona ningú en fa cas. Són els partits que han hagut de creure en la premsa comarcal i l'Internet (webs, xarxes socials, mitjans electrònics...) per tenir veu a la campanya. Els partits que han hagut de fer més esforç de persuasió per trobar gent que, voluntàriament, han deixat hores de família per penjar cartells, com abans.

El dia 28 de novembre serà divertit. Per primera vegada hi ha un bon grup de petits partits que tenen aspiracions reals d'entrar al Parlament. I, per altra banda, CiU vol convertir la diada en un punt d'inflexió del camí que fins ara ha pres el país. S'acosta un dia fantàstic, sobretot pels analistes.

Comença la campanya

Arribo a casa havent passat un dia cansat, després de treballar i escriure per poder posar en ordre alguns papers que haig de presentar en un congrés sobre cartellisme polític. Abans de tancar l'ordinador, una ullada al twitter. De fet, aquesta eina avui en dia és una de les millors per poder estar informat en tot moment, talment com una agència de notícies que et posa al dia a través de flaixos i titulars, però que llavors tens l'obligació d'anar a buscar més informació a d'altres enllaços que han treballat més les notícies. El concepte de "periodisme mashup", de creació de camins de significat aprofitant el llenguatge hipertextual, que tant bé teoritza l'excompany de la UAB, Santi Tejedor. S'acosta la campanya i el timeline del twitter va ple de missatges dels partits: Cativistes, Sociates, els consellers... quantitat de perfils polítics que posen oli a l'engrenatge que cada partit ha dissenyat per recórrer carrers i places i aconseguir arreplegar els últims vots.

De fet, la majoria de gent ja té el vot decidit des de fa temps. Jo, el primer. Avui, els mitings són eines per reforçar el sentiment de pertinença i la viralització de missatges ens ha inundat els ordinadors de propaganda electoral: correu electrònic, facebook, twitter i més. De sobte, em fixo amb un: la bona amiga Marta Pascal (JNC) m'enllaça amb una web del seu partit on presenta els candidats més joves de la formació. Alguns, fins i tot massa! No obstant, m'agrada, sobretot veure el compromís que hi posa ella en defensar uns ideals, igualment com m'agraden els altres companys de promoció o de l'institut que sé que estan militant en política per convicció, perquè creuen que des del seus partits poden aconseguir una millor societat. En Pep Paré (Joventuts Socialistes), a Centelles; l'Isaac Peraire (JERC), a Prats de Lluçanès... i d'altres que segur que em descuido, però a qui des d'aquest post, hores abans de donar llum verda la campanya, vull agraïr el seu esforç en oferir-me cada dia un nou comentari en què rumiar.

Tornem a les eleccions. Aquest any ens hi juguem molt. La Catalunya del futur no es pot permetre més passos endarrera, tant a nivell nacional com a nivell econòmic. Ja he dit en alguna ocasió que el keynesianisme mal entès no pot hipotecar el futur d'un país que fa temps que corre amb la política del xec com a base de la recuperació econòmica (molt influenciats per un govern socialista espanyol a la deriva) i que amb la retallada de l'Estatut ha fet un pas enrera en l'autogovern. És veritat que el nou sistema de finançament que s'ha negociat ens ha augmentat la quantitat de recursos, però també és veritat que ara mateix ens hem adonat que no n'hi ha prou. Que la Generalitat té les arques buides i que una de les primeres feines que tindrà el nou executiu, sigui del color que sigui, serà pensar com torna a la majoria de jubilats els interessos dels bons que han comprat, confiants i il·lusionats a la vegada, al 4,75%. Ai!

Però, l'error seria supeditar tot el discurs a l'economia. Aquestes eleccions són les que el missatge independentista podrà cobrar més força amb la quantitat de forces polítiques que, d'una manera o altre, el porten a l'ADN polític: CiU, RCat, SI i ERC. Missatge diversificat, poc cohesionat, és veritat, però és un moment ideal per posar-lo a l'agenda política i fer-lo un eix essencial del discurs polític català futur. Si CiU guanya les eleccions tindrà un deure moral amb els joves nacionalistes, la majoria il·lusionats amb la deriva que el partit ha pres en aquest àmbit. És per aquest motiu que em preocupen els pactes posteriors i la desil·lusió o desencís que aquests poden generar. Qui voti CiU ha de pensar en el pragmatisme, no en els grans ideals. Les enquestes no pronostiquen cap majoria absoluta, de fet, l'última del Centre d'Estudis d'Opinió inclús dóna un cert repunt en l'intenció de vot als partits de l'actual govern, i per tant les aliances posteriors poden ser claus: amb qui pactarà CiU?, amb un partit tant poc coherent amb els seus ideals com ERC?, o amb el PPC, que frisen per ser la frontisa que ajudi a canviar el signe polític català i, de retruc, l'avantguarda del canvi a la Moncloa?

Parlant del PPC, aquestes eleccions també seran les del discurs de la immigració. Sánchez Camacho ja ho va demostar en el programa del Tinc una pregunta per vostè, a la Primera de TVE. Des que els convergents vigatans van posar el debat a l'agenda política amb el cas del padró, el tema no ha parat de generar literatura entre els analistes polítics. Aquestes eleccions seran essencials per determinar quina política immigratòria es porta a terme, si més no, de quines bases ideològiques marcaran l'acció de la nova Generalitat. Per primer cop, un partit xenòfob pot entrar a la Cambra catalana i, això, pot comportar un canvi radical amb com s'enfoqui el debat dins el Parlament.

Ara, el més important és que anem a votar, que siguem conscients del què ens juguem i que fem de l'abstenció el vertader perdedor d'aquestes eleccions. Ànims!

Lliçons de les legislatives

Després de dos anys de l'històrica victòria d'Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units, els americans han tornat a demostrar que la volatilitat de la seva identitat política és una característica bàsica del seu sistema. Els republicans han recuperat la cambra de representants i han explicat, ja des de bon començament, que demanaran a Obama que retiri la reforma sanitària. Una de les victòries més importants de la presidència de l'afroamericà és amenaçada per aquells qui van portar el país a la Guerra d'Iraq i encara, en alguns entorns, qüestionen veritats com el canvi climàtic. Inceïble! Els lobby's han tornat a guanyar la partida a la societat civil. L'únic element d'esperança és que els demòcrates no han perdut el Senat i, per tant, la victòria republicana no serà tant dolça com alguns es pensaven.

Les legislatives als Estats Units tornen a posar sobre la taula aspectes interessants per poder analitzar el món en què vivim. I, sobretot, la política. Primer: la crisi de les ideologies. Els antics cleavages, fractures de classe, de religió, el centre-perifèrie són antiquats per analitzar el "com i perquè votem". Als Estats Units, l'essència del sistema està en una política professionalitzada, d'interessos corporatius i particulars que tant els és votar republicà com demòcrata si algú els representa. El candidat és un producte, el programa un instrument de representació d'interessos corporatius i individuals.

Segon: el poder dels lobby's. Els grups de pressió que són els qui guien els discurssos de molts candidats i marquen les polítiques que cal portar a terme en funció d'aquells qui els paguen. La campanya d'alguns republicans en contra de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic ha estat un exemple evident i il·lustratiu del funcionament d'aquests actors, ara ja essencials a qualsevol debat polític.

Tercer: les crisis estructurals acaben convertint-se en derrotes particulars pels líders polítics. L'abstracció és difícil en política, cal buscar sempre un culpable dels nostres mals. La manca de solucions a la crisi -que té arrels més llunyanes que no pas les polítiques portades a terme des del 2008- ha acabat castigant durament el govern Obama, igualment com castigarà el govern Montilla aquest novembre.

Quart: la por és motor de canvi. La por dels americans al socialisme (increible que encara sentim això!, com si fossim a mitjans del segle XIX) ha creat nous públics disposats a creure's un discurs populista que garanteix l'essencialisme.

Cinquè: el populisme és un fenomen en alça. El Tea Party als Estats Units, però també altres partits a Europa han demostrat que els discursos fàcils, absolutistes, poc disposats a entendre la diversitat, basats en la por al desconegut o la pèrdua d'una essència que se suposa que forma la base de la cultura dominant són útils per recuperar poder polític i presència pública per part d'alguns candidats.

Les legislatives americanes han estat un bon exemple de cap on va la política actual. Un bon exemple per posar a les classes de marketing polític de les Universitats. Però, sobretot, són un element de reflexió que ens ha d'ajudar a entendre una mica més com es mou el poder. Comunicació i poder, titula Manuel Castells en el seu últim llibre. I, mai més ben dit en el context actual, la política és l'art de comunicar bé per poder tenir recursos que ens portin a aconseguir el poder. Els Estats Units continuen marcant el camí. Bo o dolent, segur que ens hi afegirem.