El gol d'Iniesta i la catarsi espanyola

Són dos quarts de dues de la matinada. Fa estona que estic intentant buscar un taxi pel centre de Barcelona i no hi ha manera. La majoria, ocupats i amb ganes de gresca, igualment com la munió de cotxes que amb el soroll del clàxon i la bandera penjada a la finestra fan notar que la Roja ha guanyat el Mundial. En una vorera, unes noies que no arriben a la vintena d’anys ensenyen el llombrígol de forma sensual a uns xicots cap rapats que, des d’un descapotable, enarboren una bandera groga i roja. Uns estrangers, enfundats en una samarreta de la selecció comencen a notar els efectes de l’alcohol mentre tentinegen prop del parc de la Ciutadella. Torno de fer una cervesa al Born amb uns amics (alguns més contents que d’altres pel resultat), un bullici de bogeria entre aquells qui usen la victòria per tenir un motiu més de rauxa i els qui, de ben segur, creuen que això ha estat una catarsi després de la manifestació sobiranista d’ahir.

Perquè, la societat catalana pateix d’esquizofrènia, o això sembla en veure la capacitat de metamorfosi que té Barcelona; ahir, 1,5 milions de persones es manifestaven per l’independència del país i avui, alguns dels manifestants i molts d’altres, ho fan celebrant els títols de la Roja, l’emblema d’una Espanya única, unida. El país viu en una dualitat política que s’expressa de la manera més clara possible: en un equip de futbol. Perquè llavors diguin que l’esport no és política. Només faltaria! Sortosament, però, el catalanisme no és excloent, ni molt menys, i sobretot ho han demostrat jugadors com Xavi Hernández o Carles Puyol que, quan l’àrbitre va xiular el final de la pròrroga van buscar una senyera i se la van embolicar al coll, talment com alguns altres portaven una bufanda d’Astúries o la mateixa bandera nacional. Segurament, ells són els qui millor han entès aquesta manera de viure la catalanitat –ara que desgraciadament encara és més difícil de deixar de ser una pobre “nació cultural” per ser alguna cosa millor–, més que no pas alguns dels líders d’opinió d’aquest país que usaran la victòria esportiva com a antídot a la rauxa nacionalista que ha despertat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Sóc dels que vaig viure el gol d’Iniesta –aquest xicot es mereix la Pilota d’Or– en un bar barceloní engalanat per l’ocasió, però amb indiferència absoluta envers uns colors o altres, el roig o el taronja. Simplement, volia veure un bon partit de futbol. Però, vaig aplaudir efusivament l’aparició de la senyera al Soccer City de Johannesburg quan va ser hora de celebrar la victòria de la selecció. Davant dels discursos incendiaris, sóc dels que pensa que l’única manera que té Catalunya per poder fer passos cap a l’horitzó nacional de plenitud és a base d’explicar que aquí tothom pot viure sense renunciar a la seva pàtria, però que és d’urgència que a nivell pragmàtic siguem conscients que hem de defensar el futur econòmic i social del nostre país davant d’aquells qui intenten donar cafè per a tothom. És a dir, usant un concepte d’un amic meu, apel•lar al nacionalisme de butxaca. Són les dues de la nit, a fora de la residència on m’allotjo hi ha un grup de persones que encara canten, ara a ritme de pasdoble. Els clàxons no paren i avui serà difícil dormir. Quan el Barça va guanyar la lliga, jo tampoc vaig deixar dormir a alguns veïns.

Del 1977 al 2010, de l'autogovern a l'independència

M’he estrenat. Aquest dissabte vaig ser del milió i mig de catalans que vam agafar la bandera i vam sortir al carrer. Ens hem manifestat i hem dit prou, amb contundència. Mai vist fins ara, sobretot perquè el sentiment independentista semblava que s’amagava a l’armari i era poc procliu a fer grans marxes. Aquest dissabte, la via autonomista va quedar enterrada per molts –també per molts dels qui al 1977 van cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”– i, encara que reconec que sóc dels moderats en aquests temes nacionals –sempre vull intentar entendre la part contrària–, jo també vaig enarborar la bandera de la secessió per defensar-nos d’un Tribunal que ens ha negat el què som. Estic realment empipat: quin dret tenen a dir-nos que els mil anys d’història no han de permetre’ns reivindicar una especificitat política que pocs pobles d’Europa poden tenir? Qui s’han cregut que som! El Tribunal Constitucional ha retallat les parts més sensibles d’un Estatut que ens permetia fer un pas més cap a un autogovern fort, però ara, amb el ribot passat per sobre del text, amb un magistrat azañista que, tot i ser nomenat pel PSOE, va obligar a reduir sensiblement les aspiracions nacionals catalanes, s’ha de dir prou. Espanya no accepta la realitat nacional catalana –ens considera una “nació cultural”, de segona fila, i encara per pressions dels magistrats més progressistes que no volien xafar massa ulls de poll amb tantes apel•lacions a la indissoluble unitat espanyola–. Però, qui són ells per dir-nos que hem de ser?, deu magistrats han de determinar què és i què no és Catalunya? A mi, des de sempre m’han dit que les Ciències Socials mai són exactes i, per tant, el Dret tampoc s’ha d’interpretar des del punt de vista de l’exactitud matemàtica. Si deu magistrats ens diuen que no, la resta de constitucionalistes també hi estan d’acord? Ni molt menys. Per tant, davant d’un tribunal polític, una resposta política per reclamar el què és nostre. He estat sempre un defensor de la pedagogia i d’un catalanisme inclusiu que no es defineixi per l’exclusió d’altres identitats. I, la manifestació d’ahir va ser una mostra d’aquest tipus de sentiment, deixant de banda els quatre eixelebrats de sempre. Catalunya no serà independent si no ho treballa des de la inclusió, des de la creació d’un sentiment de necessitat entre tots aquells que viuen i treballen al país, siguin d’origen castellà, andalús o marroquí. Ahir, gent de parla castellana amb la bandera catalana al coll, africans, paquistanesos i fins i tot algú amb la bandera de la India van sortir al carrer per reclamar la independència, ja no més autogovern. Tots clamant contra el què des de Madrid han intentat tallar de soca-rel: el progrés de Catalunya. I, aquest progrés a l’inici –aquell 30 de setembre de 2005– ni volia dir insolidaritat, ni exclusivitat lingüística, ni ganes de marxar a la brava d’Espanya. Però, a la Moncloa, a Ferraz, a Gènova van buscar tres peus al gat, van tenir por de donar massa a Catalunya, no van entendre que, si ens ajudaven també podien anar millor ells. Ara, ja no hi són a temps, ara, han de començar a pensar que, segurament, seran partícips d’un dels brots independentistes més grans de l’història democràtica d’Espanya.

Crivillé, l'esport i la Roja

Aquestes últimes setmanes he anat d’homenatge en homenatge. Primer, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va atorgar a la periodista Cristina Gallach el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista i, al cap de pocs dies, vaig poder assistir a l’homenatge que el poble de Seva feia al seu campió, al seu fill predilecte, Àlex Crivillé en motiu dels deu anys del seu campionat del Món de 500cc, el 1999. Tant Gallach com Crivillé són exemple d’osonencs triomfadors, de persones que han portat les virtuts de la comarca més enllà del què ens podíem imaginar. I, ambdós, sense renunciar als seus orígens. Vaig dedicar un post a la Cristina fa uns dies, ara voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar del què ha suposat l’altre homenatjat pel nostre petit país. Tal com deia el president Pujol, present a l’acte i en ple estat de forma, Crivillé ha portat el seu catalanisme amb elegància i sense sortir mai de to. Ara que la Roja infon patriotisme arreu –no oblideu, però, que sort n’hi ha dels jugadors del Barça, aquells que durant l’any intenten desprestigiar en certs cercles de la capital– Crivillé és un exemple de com des del món de l’esport es pot portar a Catalunya arreu del món. Mai va renunciar als seus orígens i, sobretot, fent us del seny que tant caracteritza els catalans, mai va posar el catalanisme en un discursos incendiari com ara s’han dedicat a fer alguns polítics extraparlamentaris. La vinguda de Jordi Pujol, en plena rauxa estatutària, en un homenatge a un esportista que ho ha estat tot en el món del motor –i sense que el convergent se’n reconegui aficionat, “més aviat vaig anar-hi pocs anys i malament”, va dir– és un exemple del què des de la política, aquella política en majúscules que representa Pujol, se li valora al mite. L’esport, com es veu ara a la Copa del Món, és un fenomen social ideal per plasmar i transmetre posicions polítiques. I, des de l’esport és on els catalans podem fer sentir la nostra veu: una reclamació pacient per consolidar la nació, tolerant i respectuosa amb aquells qui enarborin altres colors i conscients que, ara mateix, hem de trobar les escletxes per on fer-nos sentir més enllà de posicions maximalistes que, com s’ha vist, han quedat desarborades a Madrid.

Foto: Sílvia Sartorio

Reconeixement a Cristina Gallach

Avui ha estat un dia especial pel periodisme osonenc. Segurament, una de les dones que més ha sabut portar la professió periodística més enllà dels límits de la nostra comarca, però sense perdre mai l'identitat local, ha estat l'actual portaveu de la presidència rotatòria de la UE, Cristina Gallach. El dia que el govern ZP passa al belga la tasca de comandar una UE sense lideratge i que ha de viatjar per terrenys pantanosos, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha reconegut amb el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a aquesta professional, 15 anys al costat de Javier Solana, primer a l'OTAN i llavors ajudant a Mr. PESC a tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació.
Gallach és l'exemple de la professional que ha treballat a banda i banda de la trinxera, però que sap en cada moment com gestionar la quantitat d'informació que té en la seva ment, en pro d'una informació cada vegada més responsable. El seu parlament, avui a la delegació barcelonina del Parlament Europeu i la Comissió Europea, destil•lava mestratge per a joves periodistes -alguns presents a la sala, entre ells jo mateix-, però també tenia aspectes de reflexió acurada per tota una bancada de celebritats que no van perdre l'oportunitat de reconèixer el treball d'aquesta osonenca de Sant Quirze. Narcís Serra o Javier Solana van fondre's en una abraçada amb Gallach, senyal inequívoc que ha estat més que una mà dreta per l'exministre socialista, "un cervell", la va arribar a qualificar.
Per la premsa comarcal, entre els quals m'hi compto partícep, és un orgull que una persona que ella hagi pogut arribar fins el cim més alt del periodisme polític. Formada a El 9 Nou i amb arrels clares a la comarcal, pels joves periodistes ha de ser un mirall on anar a buscar una manera d'exercir la professió ètica i responsable. Avui, quan sembla que els ulls dels més menuts només estan fixats en la fama, des de la segona línia Gallach ha construït una figura que per molts és un referent de l'europeisme, un poder fàctic a tenir en compte.

Foto: Marina Millán

Perdre la identitat

Ahir va ser un dia trist per a Catalunya. Mentre tornava de la feina vaig sentir per la ràdio la noticia de la sentència que el TC ha emès contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Potser, alguns pensaran que 14 articles inconstitucionals no són massa; que la reinterpretació de 27 més encara ens ha de fer ser optimistes. Hi ha qui encara ha afirmat, amb cinisme, que aquesta sentència avala la constitucionalitat del text. Oi senyora De la Vega? Ahir, amics, el país va veure com deu persones van trencar la forma que, en altre moment, havia proposat el Parlament i havien acceptat les Corts d’afrontar el futur encaix de Catalunya amb Espanya. Una forma que, en altra hora, ja ens anava bé a molts. Ara, ja no és possible. Ahir, els deu magistrats van amputar les parts més sensibles d’un Estatut que, amb la reinterpretació dels articles que facin falta, fins i tot pot quedar pitjor que el que teníem. I, això, perquè ara a Madrid es veuen forts davant nostre. Ara saben que les aigües estan més calmades –i no pas a principis dels vuitanta– per crear una Catalunya submisa a l’Estat. Un Estat, que per altra banda, no ens permet ser el què realment som: una nació. Fins i tot, el mateix Peces Barba aquest matí afirmava que creu erroni intentar evitar considerar Catalunya com una nació (cultural, matisava ell), però al cap i a la fi, com una nació dins d’un estat plurinacional. El trencament de la protecció de l’immerció lingüística és un dels altres elements que, si bé aquí segur que no coincideixo amb aquest pare de la Carta Magna, crec que ens porten a un camí perillós per la nostra supervivència cultural. Si Catalunya no pot assumir la defensa de la seva llengua, ni la pot blindar davant el perill que suposa la convivència davant d’un castellà molt més fort, la riquesa es perd. La cultura, on la llengua és un element essencial, es debilita, es degrada, perd part de la seva raó de ser. Es posa en qüestió tot el nostre model educatiu tal com fins ara l’hem entès i, encara que hi haig qui no ho vulgui reconèixer, aquest model ha estat exitós. Sinó, que ho diguin a les escoles que, amb només pocs anys, han vist com els nouvinguts aprenien català i eren capaços de conviure amb la resta de la classe usant la nostra llengua com la d’ús comú. Per què, el castellà, està majoritàriament present a la resta de la quotidianitat. No entro amb les amputacions més tècniques (de finançament, de l’incipient poder judicial català o el control de les Caixes), perquè en el moment que ja des de bon principi se’ns nega la nostra identitat, el poble perd la força per continuar lluitant. Caldrà aixecar-nos, cridant encara més fort.

L'hoquei català entronitzat a Vic

Durant una setmana, Catalunya va ser el centre d’atenció de l’hoquei americà i, perquè no dir-ho, l’enveja positiva de bona part de l’hoquei espanyol que va veure com la selecció catalana d’hoquei conquistava les Amèriques com altre temps havien fet els tercios espanyols. El pavelló Castell d’en Planes va viure ahir una diada plena d’orgull patriòtic i, sobretot, gràcies a l’esforç d’una colla de grups d’animació que des de les grades van aconseguir crear un ambient de gran cita per a l’ocasió. A la pista, les cerimònies inicial i final van fer que les quatre barres onegessin al costat de banderes com les dels Estats Units, Brasil o l’Argentina i l’himen es cantés desacomplexadament. I, sobretot, els nostres jugadors van donar-ho tot per una samarreta i no van amagar l’alegria d’aconseguir una competició que ja feia dues edicions que se’ls resistia. Ara, Catalunya fa el salt més alt en el panorama de l’hoquei internacional –que continuï molts anys!– i Osona, concretament, s’ha de sentir orgullosa d’unes seleccions, tant masculina com femenina, que han nodrit la plantilla de bona part d’esportistes que patinen regularment pels nostres pavellons. En definitiva, que Vic ha estat capital d’una “Catalunya catalana”, com va citar l’alcalde Vila d’Abadal, però Osona un referent de l’hoquei internacional.

Assentats al sofà

El final de la presidència espanyola de la UE ha comportat l'acceptació de bona part dels poders internacionals dels plans d'ajust del govern espanyol. A Brussel·les, on sembla que ZP s'hi ha mogut amb certa agilitat aquests últims dies, s'han posat les notes de final de curs amb un "necessita millorar" amb la boca petita cap als espanyols, conscients del temporal que cau a Espanya i la feina de ZP per poder buscar un paraigües adequat. Si la UE i el FMI han avalat els plants socialistes, el govern camina més tranquil per un sender que ara, a la llunyania, ja albira una vaga general que els sindicats volen fer coincidir amb una jornada de mobilitzacions treballadores a tot Europa. Es clar, ara arriba l'estiu i, fins i tot els treballadors més empipats, els toca donar un respir a les seves reivindicacions i prendre's un temps de vacances per reflexionar. Tot i que al final ZP ha aconseguit el què volia (l'aval del Directori Europeu), les reformes han arribat tard. El Pla 2000 E no va funcionar i, si bé som un dels països amb les voreres més noves, no vam aconseguir reactivar l’ocupació a base de solucions pseudokeynesianes que no van fer content a ningú. Solbes va haver de marxar de la Moncloa per la porta del darrera i, amb ell, David Vegara, Secretari d'Estat d'Economia, que va voler ser fidel al seu mentor. Al sofà, deuen haver viscut aquests últims capítols de la presidència amb més calma, amb la consciència tranquil·la de ja haver advertit que calia controlar el dèficit quan hi havia vaques grasses per tot el país.