Les paraules d'un provocador

Un minut després que l'Inter es coronés al Bernabeu campió d'Europa, Mourinho ja provocava el primer daltabaix amb les seves paraules: la feina a l'Inter ha acabat, marxa a Madrid. L'arribada de Mou al Bernabeu, ara com a entrenador blanc, garanteix una temporada de disbauxa periodística a la premsa esportiva espanyola, sempre delitosa per eternitzar la guerra encoberta entre culés i merengues, entre Catalunya i Espanya per alguns. Amb broma, entre amics comentava que l'arribada de Mou al Madrid pot incrementar el sentiment independentista català. Exagerat, ja ho sé, però el què si que és cert és que el portuguès és un home que no deixa indiferent a ningú (provoca amor i odi a parts iguals) i, sobretot, és capaç de tenir estómac per fer els actes més poc ètics que existeixen en el món de l'esport. No calia fer tant evident les ganes de marxar del club blau i negre no anant ni a San Siro a celebrar la Copa amb els aficionats. Falta de respecte, igual com va passar quan va guanyar la seva primera Champions amb l'Oporto. Aquest cop, el portuguès va preferir unes vacances a Madrid, segons expliquen a la capital, per acabar de teixir els nous lligams amb el club de Florentino Pérez. Ves a saber si també van anar al teatre! I, és que Mou recau en una capital on, com a Barcelona, també es fa bon teatre (segur que recorda com l'estimen al Camp Nou); una capital que, sobretot, és especialista en el cabaret i el vodevil cada nit: sinó, que li diguin a Guti que ha estat un actor de luxe durant totes les temporades que ha estat jugant al Madrid. Ara mateix, però, l'únic teatre que es fa a la capital i que és seguit pels catalans amb interès és el drama. Més enllà de les paraules de Mou, a la capital es viu un drama diària entre l'economia i el Constitucional. Mou ens hi posarà una mica de picantor!

Mitjans, polítics i una tertúlia a la ràdio

Mentre conduïa cap a la Universitat aquest matí he pogut escoltar la tertúlia animada que a Catalunya Ràdio en Manel Fuentes conduïa amb els periodistes Francesc-Marc Álvaro, Enric Hernández, Vicenç Villatoro i Àlex Salmon. Tertúlia sobre els límits del periodisme que, si bé alguns dels participants creien que no era pertinent, d’altres consideraven que discutir sobre els límits de la professió i l’importància dels mitjans de comunicació com a actors polítics era més important que mai després que ahir, El Periódico destapés noves informacions relacionades amb el Cas Palau i CDC, el mateix dia que es complien 50 anys dels fets del Palau de la Música de 1960, preludi de la entronització de Jordi Pujol com a símbol del catalanisme.

Que El Periódico tragués aquelles informacions ahir no es pot atribuir a una simple casualitat. Els arguments del seu director, Enric Hernández, al·legant que tenien por que un altre mitjà publiqués aquelles informacions tenien poc fonament, si es té en compte que aquest mitjà va ser el primer de congratular-se pel final del Pujolisme (recordeu el reguitzell de portades que van treure durant la campanya electoral del 2003) i de posar el dit a la nafra a CDC durant tota l’instrucció del Cas Palau. Com a mitjà de comunicació és evident que té el deure de publicar totes aquestes informacions (i el lector sort en té de mitjans ideològicament diferents per poder configurar la seva opinió política), però la justificació de la “por a la competència” és dèbil davant d’altres companys de professió. I més, com recordava en Manel, quan la competència, La Vanguardia, (representada a la tertúlia per en Francesc-Marc Álvaro) també actua políticament: l’aire que ha donat a Duran i Lleida (CiU) durant tot el debat de la tisorada al Congrés no deixa de ser simptomàtic dels seus favoritismes (fins i tot, va sortir una foto del líder d’Unió als passadissos del Congrés amb aquesta publicació sota el braç) i, per altra banda, les informacions del Cas Palau majoritàriament a la secció d’Economia també posen en evidència un determinat posicionament del mitjà.

Combrego amb el Francesc Marc Álvaro quan parla dels mitjans de comunicació com a actors polítics, que no vol dir partidistes. Com a professor de periodisme a la Facultat, crec que és essencial que es plantegi aquest rol als estudiants per comprendre en quin ecosistema viuen i treballen. I, més ara, quan el propi ecosistema s’està regirant amb l’aparició de nous actors que es defineixen, ara sí, com a mitjans ideològics: Público. L’evolució que està sofrint la premsa en els últims anys ens retorna, potser, a aquell posicionament polític tant evident dels temps republicans; i no només per un Público que es reconeix obertament d’esquerres, sinó per uns històrics de la democràcia que s’han convertit en vertaders estilets en contra de determinades opcions polítiques. El debat sobre el paper polític dels mitjans és pertinent, més que mai.

Felicitats Barça. Ara sí que som campions

Aquesta nit ha estat màgica. Novament, Catalunya celebra una victòria del Barça pels seus carrers i, com no, les noves generacions ja no són patidores. Són joves adolescents acostumats a guanyar, que han crescut amb l'època Laporta de taló de fons, el mantra del "al loro que no estamos tan mal" i han gaudit del Barça de Ronaldinho i Messi, del Barça de les sis copes, d'aquest que ens ha fet patir fins l'última jornada però ha demostrat que no n'hi ha cap d'igual. Que ha sabut sumar 99 punts, només ha perdut un partit, per demostrar que és el millor equip d'Espanya. Llàstima de no arribar al Bernabeu per la final de la Champions.

Però, al cap i a la fi, el futbol viu d'això. De tragèdies i de moments d'eufòria; de "l'hiperemoció", que un dia vaig sentir a dir a Marc Ingla, ara precandidat a la presidència del FC Barcelona, a l'hora de definir què significava ser aficionat al futbol. I, és que tot i l'eufòria, aquest club sempre està preparat per sorprendre'ns amb noves notícies. Aquest dilluns, comença el procés de recollida de signatures i, de fet, s'entra definitivament a la campanya electoral per rellevar a Joan Laporta. Serà una campanya atípica, una campanya on els conceptes futbolístics poc haurien d'entrar en joc si es té en compte que ningú pot discutir l'èxit del model Guardiola i l'esforç que els jugadors han posat sobre la gespa. I, qui no voldria poder guanyar una lliga amb un trident atacant format per tres jugadors de la casa? El Barça, amics, ho ha fet. I amb autoritat. Aquest és l'èxit del model esportiu, aquests tres homes (Bojan, Messi i Pedro) són el reflex del què han estat tants anys de treballar el planter i, tradicionalment, sentir que només som bons per formar migcampistes. Ara, des de l'any passat i sobretot aquest final de lliga, hem demostrat que el planter del Barça també treu els millors davanters: Bojan, Pedro i Messi, els tres homes punta que han salvat els mobles al final de temporada.

Torno a les eleccions. Ningú pot discutir el model esportiu, inicialment és evident. Però, el futbol és capritxós: seran tots els precandiats conscients que la pitjor notícia de la campanya seria que entrés el model esportiu a debat? Desestabilitzar l'equip amb debats d'aquest tipus no és prudent. Entenc que es pot parlar d'organigrama, d'economia, de márqueting... però no es pot posar en qüestió el model esportiu. De moment, tots ho han respectat, però un crit a la responsabilitat en moments d'eufòria no és dolent. Sobretot, si es té en compte que en algun moment els caps de campanya (maquievèlics per naturalesa) hauran de fer un cop de timó per evitar que un altre candidat s'escapi a les enquestes. Ara toca el temps de les responsabilitat, de tots els culés.

París 2010. Recordant esmorzars a Can Barça

Ahir es va viure una jornada increible de bàsquet. L'èxit del futbol de l'any passat, amb un equip de Guardiola que va meravellar tot Europa (i el món sencer), es pot repetir aquest any amb l'equip de Xavi Pascual. De moment, el títol més preuat, l'Eurolliga, ja és al museu!

Vaig veure el partit des de la redacció del diari i, en arribar a casa, vaig seguir les declaracions de Pascual i Navarro per Barça TV. Humilitat, apel·lació a l'esforç col·lectiu i ganes de deixar clar que encara no s'ha acabat la feina. Ara, falta l'ACB! Aquest és l'esperit que va imposar Pascual des del mateix dia que va entrar a entrenar l'equip de bàsquet. Que diferent de la manera com Ivanovic tractava els jugadors. Amb una visita a la concentració que aquest va fer a El Montanyà durant una pretemporada en vaig tenir prou per conèixer-lo.

Hores abans del partit contra l'equip grec, un amic em comentava que era admirable l'humilitat amb què el míster vivia la seva professió. Li vaig comentar que jo mateix havia estat partícep passiu d'aquesta humilitat quan, normalment, coincidia amb el Xavi al bar del Palau de Gel del club a l'hora d'esmorzar, quan jo freqüentava més les instal·lacions del FC Barcelona a causa de la meva tesi doctoral. Ell solia esmorzar amb en Masip, en Flores i en 'Bob' Dueñas, tots quatre en una taula enmig de la resta d'empleats del club, des dels directius al personal de la neteja. Un bon dia cordial a tothom, que tothom contestava, i seguien la conversa. Però, mínimament, tots quatre demostraven tocar de pues a terra i compartir amb la resta de la gent la seva estona lliure. Llavors, cadascú al seu despatx i en Xavi a construir el Barça que ens ha meravellat.

Unitat catalana

Aquests dies no es fa res més que parlar de l'unitat catalana en relació a la defensa de l'Estatut. En tot cas, una unitat que ja neix mermada si es té en compte que ERC no va firmar la resolució del parlament i, per no quedar malament, va votar-la a favor posteriorment. Ells ho justifiquen per criteris realistes ("perquè ningú ens agafarà el telèfon"), però tot i que de bon començament poguem tenir la certesa que segurament no hi haurà ningú a l'altre banda de l'aparell, prefereixo intentar trucar alguna vegada de forma col·lectiva i, a veure, si entre tots es pot influir.

Resultats del referèndum: absoluts

Els balenyanencs van donar el seu vot a favor de la independència en un 92,25%, amb un total de 726 vots a favor i 34 en contra. Unes xifres que, tot i haver estat obtingudes amb un índex de participació força baix si el comparem amb el de Centelles, que va tenir la seva consulta el 13-D (32,09%), cal fer-ne algunes lectures positives. En primer lloc, que l'electorat independentista s'ha mobilitzat i, si es té en compte que en una consulta oficial es podria doblar la participació, es podria especular si el vot favorable podria superar el 50%. Però, fora de les suposicions, cal pensar en qui ha donat suport a aquest vot favorable: el col·lectiu magrebí del poble, que molts d'ells van anar a les urnes, han votat a favor de la independència. Recordo un comentari d'un membre de la plataforma que comentava que, aquest matí, en l'acte literari de l'escola Joan XXIII, un col·lectiu de dones magrebines insistien als seus marits en anar a votar i, sobretot, que diguessin que sí. En aquest sentit, que aquest col·lectiu mostri un nivell d'integració com aquest, és una mostra que el poble camina saludablement cap a un bon model de convivència, tant necessitat en aquests moments.

Resultats del referèndum: participació

S'acaben de saber les primeres xifres oficials de participació del referèndum de Balenyà decideix. La participació final ha estat del 25,42%, una partricipació que no és del tot satisfactòria si es té en compte que en les últimes eleccions europees, que són les que tenen més abstenció, la participació va assolir el 34%. Caldrà fer autocrítica o preguntar-nos els motius, però segur que si s'hagués fet aquesta consulta amb l'ambient del 13-D les coses haurien anat millor. El què si que no es pot negar, és que la gent que hem estat a la comissió hi hem posat tota la voluntat perquè la participació hagi estat bona. Però, amb una plataforma comarcal desapareguda i sense el finançament que requereix fer una campanya, ja es parteix amb inferioritat de condicions. De totes maneres, ens ho hem passat bé! Sobretot ahir!