Balenyà decideix

La nova onada de consultes sobiranistes arriba. Demà serà el dia on els catalans, novament, podran expressar en alguns pobles del Principat la seva voluntat, lliure, de pertànyer a un Estat propi o continuar dins el Regne d'Espanya. Vota sí o no, tant se val, però el més important és que es pugui demostrar que la societat catalana és suficientment madura per poder portar a terme un procés de participació popular amb garanties de fiabilitat en els resultats finals.

Aquests últims mesos he vist com han treballat els companys de Balenyà decideix, poble que per altra banda mai s'ha caracteritzat per tenir el sentiment independentista a flor de pell. Però, el què sí que és veritat, és que la gent de la plataforma ha seguit tots els requisits per poder garantir la legitimitat del procés i, sobretot, s'han pogut compartir anècdotes boniques. La majoria de membres de la comunitat musulmana del poble estaven d'acord en anar a votar!

Vota sí o no, el millor exemple és la participació. I, aquí, és on recau la força d'aquestes consultes. Convisc a la feina amb quantitat d'escèptics en quant aquests referèndums. I, és veritat, que en certs moments no els falta raó, sobretot si s'ho miren des de la perspectiva d'una persona estrangera que provingui de països on l'independentisme sempre hagi estat al costat dels més violents o intolerants. Però, només veient com es funciona internament i la capacitat que tenen de posar en contacte diverses realitats municipals et pots fer una idea de lo positius que han estat per la mobilització ciutadana, per lo menys, del meu poble. Guanyi el sí o el no, la participació és el més important i, sobretot, que la mobilització continuï per a poder portar a terme moltes altres iniciatives socials, o polítiques? El futur dirà.

Foto: Josep M. Puigdomènech, Balenyà decideix 2010

Sant Jordi 2010: política i lletres

Ara que s'acaba el Sant Jordi 2010 (diuen que per les Rambles no s'ha pas notat la crisi, bon senyal), potser és bo posar-nos a escriure per anar una mica més enllà de la simple anècdota.

Sobre llibres. Enmig dels ‘best sellers’ que hi ha cada any (m'ha caigut 'La màscara del rei Artur'), em reafirmo en la meva voluntat de seguir llegint novel·la històrica que, en molts moments, cau en l’oblit o no se'n sent a parlar massa. Acabo de llegir-me els tres volums de la trilogia dedicada a Escipió l’Africà de Santiago Posteguillo. Magnífics! Res millor que veure, en un mateix text, la brillantor literària de l'autor combinada amb la sempre necessària rigorositat acadèmica d'un home que forma part de la universitat. Tres volums de 600 pàgines de mitjana cada un que he devorat amb facilitat gràcies a una prosa senzilla i que sap treballar els ritmes narratius amb tot detall, que complementa la trama amb unes descripcions acurades i que sap com introduir el lector a la Roma republicana de la segona Guerra Púnica. Després de la lectura de prop de més de 1.300 pàgines sobre Roma he canviat. No viciar la ment sempre és important: 'El factor humà', un altre encert! John Carlin ens aproxima als anys de l’alliberament de Mandela amb la professionalitat d'un periodista que sap què es cou sobre del terreny, que ha viscut i ha entrevistat els protagonistes de la història amb rigor i ha contrastat les dades. Les construccions dels personatges, creant tipus rodons, són la clau per entendre com evolucionen psicològicament al llarg de la trama que ens porta a la final de la Copa del Món de rugbi del 1995. Ànims!

Sobre política. Les ganes de crear un front català contra el centralisme espanyol semblen presents a la majoria de partits catalanistes. Avui, a les diverses reaccions des del patí del palau de Pedralbes s'han pogut captar certes sintonies entre els líders catalanistes. Però ull, el front comú s'ha de fer al Congrés, i no al Senal com proposa el tripartit. És el Congrés on es prenen les decisions. És al Congrés on es pot posar contra les cordes al president Zapatero. És al Congrés on el socialisme català demostraria que té veu pròpia trencant d'una vegada per totes la disciplina de vot, quan se va en contra de Catalunya! Al Senat, amics, ja estan acostumats a anar cadascú pel seu compte.

Sant Jordi literari, Sant Jordi polític. Dos temes ideals pels que ens agrada combinar-los, llegir-los i disfrutar-ne.

Un dia qualsevol marcat per l'actualitat

Avui tinc ganes d'escriure perquè el nostre país viu moments importants. En primer lloc, per primera vegada a l'època Guardiola, el Barça no és el favorit per passar una eliminatòria i, aquest cop, tocarà remuntar amb l'ajuda dels socis, sempre còmodes, del Camp Nou. Caldrà crear un infern a Catalunya... país on no hi estem acostumats.

Un infern... el que vivim tots els catalans que volem que l'Estatut tiri endavant i superi el purgatori del Constitucional. Un Tribunal deslegitimat que té quatre magistrats amb el seu mandat caducat i tres dels quals són conservadors. Ai! Que els de Madrid ens l'han tornat a fer i ni a la Carrera de San Jerónimo ni al Senat (sobretot aquí) no hi ha voluntat de canvis! Apel·lar a l'unitat catalana és l'única cosa que ens queda, sobretot demanar que ara sí, que els partits vagin a una i, si pot ser, no canviin el vot entre el Parlament i el Congrés... d'acord amics del PSC?

Finalment, avui s'ha sabut la trista mort de Joan Antoni Samaranch. Un home que, tot i el seu passat franquista, cal lloar pel seu treball d'internacionalització de Catalunya i, sobretot, la ciutat de Barcelona que amb els Jocs de 1992 va poder-se rentar la cara i obrir-se al món. Un condol pels seus amics i familiars que l'estimen.

Ànims Catalunya, ànims Barça, que ens en sortirem de totes!

Comença la precampanya al FC Barcelona

Joan Laporta acaba de fer el seu discurs davant l'assemblea de compromissaris del FC Barcelona. Un discurs que ha estat triomfalista, posant el triplet com a exemple de l'èxit del seu model del club. Es clar que, a dia d'avui, a inicis de la temporada 2009-10 i amb un Joan Gamper que preveu presentar una plantilla novament il·lusionant per l'afició -tot i ser molt curta-, Laporta té motius per estar content. Té motius per pensar que el FC Barcelona és el millor club del món i que ha estat gràcies a la gestió de la seva junta que hi ha posat "cor, país i bandera" com a ideals.

Però, en la part final del discurs, la que ha dedicat "al futur", ha sortit el Laporta més polèmic, el Laporta que no deixa passar cap oportunitat per jugar a fer d'espadatxí contra aquells qui no van confiar, en el seu moment, amb el seu projecte. Ha aparegut un Laporta que ha dedicat un temps, segurament massa, a presentar la gestió de la seva junta com l'aval principal per un futur prometedor pel Barça. Es clar que, amb els números i els títols que ha presentat el club la nova candidatura continuista té motius per ser optimista, però no crec que l'assemblea de compromissaris sigui el lloc ideal per fer una laudatio als seus delfins davant de les ja previstes candidatures anti-Laporta. Per què, ara mateix, la derrota del model Laporta -encarnada amb el seu delfi, sigui Sala Martín on Ferrer- ha de ser l'objectiu per si mateix de la resta de candidats, no valen matisos si es vol presentar una alternativa de govern. No pot ser cap altre si tenim en compte l'estat de salut del club, esportivament o econòmicament. Les eleccions es preveuen mogudes.

Eleccions Europees

El dia 7 de juny els espanyols estan cridats a les urnes per contribuir a renovar el Parlament Europeu. Però, vist el cara a cara d'ahir per Televisió Espanyola entre López Aguilar (PSOE) i Mayor Oreja (PP), no crec que hagi estat el millor insentiu perquè els ciutadans entenguin què significa el Parlament Europeu i perquè cal anar a votar el proper dia 7: política interna i més localismes per a defensar o criticar el govern socialista, submergit en una crisi política i econòmica que el debilita cada vegada més. Cap mena de contribució substanciosa del paper decisiu de l'Eurocambra en les lleis estatals, la influència de la qual arriba a més del 70% dels textos que s'aproven en el Congrés.

Va ser patètic comprovar com el PP ha apostat per la dreta més recalcitrant per anar a defensar els interessos espanyols a Europa. Va ser humillant per Catalunya haver de sentir les mentides d'un Mayor Oreja que encara creu que el castellà està perseguit en algunes autonomies o que convertia en una qüestió d'Estat el fet que se xiulés l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de València. I, per contra, va ser força divertit veure com un nerviós López Aguilar intentava escapar-se de les embestides del seu oponent, intentant fer creure a l'opinió pública que tot està sota control i que el govern està més fort que mai. Ni l'un ni l'altre van ser convinscents i, TVE va contribuir una vegada més a la bipolarització de la vida política espanyola, com ja fa temps que contribueix, deixant de banda la resta de coalicions on hi ha les altres forces politiques de l'Estat. Jo, però, aniré a votar.

Del futbol a la política

Un Barça magnífic; un recital, art en estat pur en terra estrangera! A vegades, el futbol pot convertir-se en un vertader espectacle pels ulls de l'espectador. Però, quan l'esport (el futbol) es tenyeix de política, llavors encara pren major rellevància. I, aquest últim clàssic entre el Reial Madrid i el FC Barcelona va ser-ne un nou exemple. Cap altre partit a Espanya desperta tant emoció i, sobretot, permet l'esclat d'una eufòria col·lectiva com la que es va propagar per tot Catalunya després del 2-6 dels de Pep Guardiola als jugadors blancs. No s'ha guanyat res, però una victòria del Barça a Madrid és una victòria de Catalunya contra Espanya. Perquè, encara que no es vulgui polititzar, aquesta sempre serà una de les lectura d'aquest partit. Cada any ho ha set: "L'exèrcit simòbic desarmat contra la reminiscència dels tercios de Flandes", com explicava Vázquez Montalbán en els seus articles.

Veure Puyol fer-se un petó a la senyera que porta com a capità després de fer l'1-2 o un Piqué que ensenyava orgullós la samarreta blaugrana als quatre vents de l'estadi Bernabeu en rematar la feina és part d'aquesta traslació del debat polític a l'arena esportiva. Sempre he estat en contra dels que creuen que l'esport i la política s'han de separar, hi he estat en contra des del moment que qualsevol competició internacional esportiva a nivell estatal (mundials, Jocs Olímpics, europeus...) permet enaltir l'essència política dels estats participants. I, aquests que s'oposen a aquest debat estèril, bé que estan d'acord d'animar el seu país quan competeix internacionalment! Encara una última lectura política del clàssic: els jugadors que van integrar la columna vertebral d'una selecció guanyadora (Xavi, Iniesta, Puyol i Piqué) van celebrar orgullosos la derrota del qui en el món dels clubs representa els mateixos valors que la selecció que van entronitzar. La vida està plena de paradoxes!

Congrés de Relacions Públiques a la URL

Aquest passat final de setmana es va celebrar el quart Congrés Internacional de Relacions Públiques a la Uniersitat Ramon Llull, que organitzava el bon amic Enric Ordeix. Des d'aquesta tribuna només em resta felicitar l'organització, sobretot per la necessitat que els professionals que treballen aquesta disciplina -tant maltractada en les ciències de la comunicació-, així com els que la treballem d'una forma transversal des d'altres camps -jo, el periodisme esportiu- poguem compartir els coneixements i els resultats de les nostres investigacions. Però, sobretot, m'agrada destacar un element important d'aquest tipus d'esdeveniments relacionats amb aquest àmbit: la constant interacció que hi ha entre professionals i acadèmics, que donen un aire més fresc, però també més pragmàtic a un tipus de congrés que, en moltes ocasions, podria ser massa teòric i poc funcional. Van ser poques comunicacions, segurament, però hi va haver qualitat suficient per poder tenir una panoràmica del què s'està fent en aquest àmbit a Espanya i millorar els treballs actuals. Des d'aquí, una felicitació per aquells que ho han fet possible.