Neocons i centristes. Una batalla en busca de l''imperium'

Pinten bastos al carrer Gènova. A mesura que es va aproximant al conclave del Partit Popular es van fent evidents les faccions internes dins d’un partit que, tradicionalment, havia tingut fama de cohesionat. Si més no, això era el que venien els seus propagandistes.

Esperanza Aguirre, la representant del neoconservadurisme espanyol impulsat en els anys de la majoria absoluta d’Aznar, ha estat la primera damnificada davant de la opinió pública. Els barons del partit han mostrat el seu suport a Mariono Rajoy perquè continuí dirigint els destins de la formació. I, donar suport a Rajoy és apostar per un model de fer política més conciliar, a simple vista, del que s’ha desenvolupat en l’última legislatura. El canvi en el sí de la guàrdia pretoriana popular del Congrés, amb el nomenament de Soraya Sáez de Santamaria i les retirades d’Acebes i Zapalana de l’avantguarda, és un senyal evident que els legionaris canviaran la seva formació de batalla. Potser, en forma de tortuga? Pas lent, continuat i protegits dels dards enverinats dels defensors de la fortalesa socialista que fa quatre anys que volen assaltar.

La batalla de Madrid també ha tingut efectes col·laterals a Barcelona. Daniel Sirera no té la poltrona garantida després que les veus de Nebrera i Fernández Díaz s’hagin aixecat postulant-se com a candidats a la presidència: la primera des de la independència i el qualificatiu de rara avis dins el partit; la segona apel·lant a les maneres de fer de l’etapa Piqué. Segurament, ni l’un ni l’altra tenen força per si sols i, de moment, el president actual està molt més ben situat estratègicament i compta amb més suports per aconseguir mantenir el mandat proconsular i l’imperium a Catalunya. Però, una unió Nebrera-Fernández Díaz –com la que proposa el diputat Francesc Vendrell– podria significar la unió d’un seguit de sensibilitats molt més pròximes als aires que Rajoy està fent bufar per Madrid. Per primera vegada, la praxis del partit pot allunyar-se de les idees sorgides des del seu think tank, la FAES. Un senyal positiu en favor de la conciliació i el consens.

Foto: PP Catalunya

Pensar en l'educació

Algú em podrà demanar perquè en un bloc de política ara, avui, hi faig un article sobre educació. Però, queda clar que una societat que vol créixer amb solvència i no vol passar per problemes com la francesa, per exemple, ha de pensar en les polítiques educatives com a eixos vertebradors de qualsevol acció de govern.

Però, les polítiques educatives tampoc serien res si, sobre el terreny, no hi hagués uns mestres destinats a desenvolupar una tasca moltes vegades poc reconeguda. Aquest Sant Jordi, novament la meva escola -meva perquè és on vaig estudiar durant vuit anys- va tornar a demostrar el perquè, en molts moments, ha estat considerada capdavantera a la comarca. Mentre al Parlament es debatia si s'havia de fer fora o no el conseller Baltasar, si s'havia de fer un transvasament des de l'Ebre a la conca del Llobregat, els alumnes de la meva escola van poder treballar de primera mà el problema de l’aigua.

Amb la companyia d'una pluja fina que queia fora l'edifici principal de l'escola Joan XXIII, aquest diumenge vam inaugurar l'exposició de Sant Jordi. Una conca hidrogràfica del Congost, el cicle de l'aigua, tallers de manualitats, dades de pluviositat... un seguit de treballs que demostraven que cada curs havia sabut trobar la manera més idònia per encarar-se al problema. Però, quedava clar, que tots els alumnes marxaven a casa sabent que n'és d'important l'estalvi d'aigua avui en dia.

Una experiència pedagògica més en un món que, a vegades, hi manquen les idees. Manquen les idees per poder aproximar els problemes dels grans als petits, com vulgarment es diu. Aquesta escola, la meva escola, demostra que la imaginació no ha acabat. Que encara hi ha gent que sap trobar en algun raconet de la ment maneres innovadores de poder transmetre allò que ens preocupa als grans a qui ha de ser els constructors del futur: els infants.

Catalunya, un pas per davant

Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya una nova llei per intentar eradicar la violència domèstica (Llei dels Drets de les dones a eradicar la violència masclista). Una llei que distingeix diversos tipus d’agressions, fins i tot la econòmica. Una llei progressista, potser per alguns massa moderna en un temps on encara hi ha dirigents internacionals que tatxen els governs de “massa roses” o periodistes que no entenen el perquè una dona pot arribar a “posar ferms” un batalló d’homes.

La llei és totalment necessària en una societat que veu, sovint, com es queden infants orfes a causa de les agressions entre progenitors. La llei és necessària si ens atenem a que, el mateix dia que s’aprovava a Barcelona, a Madrid ja hi havia una nova agressió. Però, sobretot, la llei és necessària perquè, per primera vegada, aborda de manera integral els diversos tipus de violència de gènere que es poden donar, dóna especial importància a les campanyes de sensibilització i a l’educació per treballar el problema des de la prevenció i regula la xarxa d’atenció a les víctimes de la violència masclista.

Catalunya, amb aquesta llei, demostra novament voler anar un pas més endavant que la resta de l’Estat. Un nou ministeri d’Igualtat capitanejat per una ministra de tant sols 31 anys, Bibiana Aido, una dona al capdavant de Defensa o un total de nou ministres dones a l’executiu són passos importants per normalitzar la situació. Però, per què en les Secretaries d’Estat que ha nombrat avui el Consell de Ministres hi ha tant poques dones? Els Secretaris d’Estat tenen funcions a vegades tant o més importants que els ministres, en les negociacions, pactes o acords multilaterals. Són els encarregats de portar a terme el nemawashi –el consens, l’equilibri que moltes vegades falta a aquest país. Si ZP ha confiat tant amb les dones per liderar ministeris, també podria haver-hi confiat a l’hora de les negociacions.

Aigua maleïda

Vaig conèixer a Manolo Tomàs, representant de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una de les jornades que el nostre Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar amb estudiants de periodisme a les Terres de l’Ebre el passat 2007. Un home que estima el delta; un home lluitador i amb ganes de fer progressar unes terres amb identitat pròpia.

Quan avui l’he sentit justificar la seva negativa al projecte de minitransvasament de l’Ebre a Barcelona al programa de l’Antoni Bassas m’ha fet pena. No en un sentit emocional, sinó polític. L’entenc perfectament. Com pot confiar amb uns polítics que, mentre per una banda s’oposaven frontalment al PHN, per l’altra encobreixen el transvasament del Segre i, posteriorment signen amb el nou govern ZP el minitransvasament de l’Ebre? Com pot confiar amb una candidata socialista que va proclamar urbi et orbi que el PSOE era la garantia que no hi hagués cap altre PHN, si la primera decisió d’Elena Espinosa ha estat autoritzar la construcció de les conduccions des de l’Ebre a Barcelona? Com ha d’interpretar els moviments del president valencià Francisco Camps que, com un voltor, espera poder menjar de la carronya política que deixi la “guerra de l’aigua” entre els catalans?

Des d’un punt de vista llunyà, entenc tant les reticències dels ebrencs com els precs dels barcelonins –ells que també es van manifestar en contra el PHN per mantenir l’aigua a Catalunya. Mantenir l’aigua a Catalunya! Ai! Nacionalitzem l’aigua? L’aigua que discorre lliurament per tot el territori? Aquí hi ha el gran problema. L’aigua, un bé tant essencial, que ens l’apropiem. Tenint en compte que és un mal endèmic de tot aquell qui necessita un determinat bé per poder viure, és evident doncs que “la nova cultura de l’aigua” que tant promouen els amics del Manolo –i molts dels altres que no tolerem que es gasti per fomentar models urbanístics insostenibles– ha de passar per fer polítiques preventives –ara ja no hi som a temps, però si que podem rectificar pel futur–, però també per saber valorar objectivament les conseqüències dels transvasaments.

Apreciat Manolo; avui, com molts altres dies, t’he sentit defensar el riu. Avui, però, no feies res més que negar allò que el periodista afirmava. Què t’ha fallat?

Foto: CUP Vilafranca del Penedès

¡Capitán, mande firmes!

Aquesta expressió, "¡capitán, mande firmes!", segur que passarà a la posteritat. No pas per ser una frase més patriòtica que una altra, no pas per tenir més ganxo que d'altres maneres d'esperonar el personal. Sinó per ser la manera com una dona, catalana i embarassada de set mesos, ha fet quadrar una companyia de l’exèrcit espanyol. Carme Chacón, que pot tenir molts defectes, té la virtut de tenir la serenitat i l'ambició de posar-se al capdavant d'un col·lectiu, el militar, que ja des del seu nomenament ha dubtat de la capacitat de la ministra del PSC esgrimint estereotips que ja no serveixen en una societat moderna com la nostra.

Amb aire marcial, sabates de taló i vestimenta premamà, la catalana es va passejar pel pati d'armes del ministeri de la Defensa en companyia del seu antecessor. Es va passejar sense tenir el seu marit a la tribuna de convidats. ¿Serà senyal que a casa porta els pantalons ella o un primer toc d'autoritat davant l'altre sexe? Ambdues raons poden ser interpretades de la mateixa manera. El què si que va quedar clar, que Chacón passejava la seva panxeta orgullosa, amb elegància i autoritat per davant d'uns soldats que, segurament també, van tenir la sensació que passaven a la història per ser els primers a presentar els honors a una dona ministra.

Encara que alguns puguin interpretar que posar a Chacón, una catalana, al ministeri de Defensa pugui ser la manera més evident d'humiliar als catalans que es van decidir pels socialistes enlloc de fer-ho per nacionalistes o independentistes, la lectura pot ser una altra. En primer lloc, perquè no serà la primera vegada que hi hagi un ministre de Defensa català (cal recordar a Narcís Serra) i, en segon lloc, perquè potser amb aquest gest ZP permetrà aportar un aire nou (plurinacional) a les estructures mentals arcaiques d'un col·lectiu sempre disposat a fer "visques" a la unitat de la pàtria. Tornem a estar, en el fons, davant del mateix dilema de sempre: Quina autonomia deixarà el President als ministres catalans? El futur té la resposta.

Ministres del PSC o del PSOE?

La composició del nou govern ZP ja és pública. Amb els noms a la mà salten a la llum diversos elements d’anàlisi. En primer lloc hi ha més dones que homes i, per primer cop, una dona (Carme Chacón) assumeix la cartera de Defensa. Aquest és un punt important, tant en relació a la igualtat entre sexes com en la promoció de les dones en llocs d’alta responsabilitat. Que una dona estigui al davant d’una cartera política com Defensa no és res més que un signe més de modernització de l’exèrcit, de democratització de la societat, com ho va ser ara fa quatre anys quan Fernández de la Vega va assumir la primera vicepresidència del govern.

El segon aspecte a destacar és que Morantinos continua a Exteriors i Álvarez a Foment. Per una banda, sembla que ZP no assumeix les veus crítiques a la gestió del ministre d’Exteriors en la anterior legislatura, on poques vegades va creure a la dita popular que diu “val més anar sol que mal acompanyat”. Una nova legislatura de política internacional tant bipolar, ara agafats de la mà de les repúbliques bananeres, ara promocionant l’eix centre-europeu, el President no se la pot permetre. No se la pot permetre per imatge institucional, per reforçar el seu perfil europeista i per no perdre credibilitat davant dels socis de la UE. Per altra banda, mantenir a Magdalena Álvarez com a ministra de Foment es pot considerar quasi un insult a la intel·ligència dels catalans. Encara que, òbviament, no es pot culpar a la ministra com la única responsable del caos de les infraestructures catalanes, si que ella és la cara visible de la mala gestió. Per tant, en la línia conciliadora que ZP ha portat aquests dies de negociació amb el catalanisme polític sembla un pas enrere el manteniment de la ministra. Canviar la ministra de Foment podria haver estar una mostra més de la bona voluntat del govern espanyol amb els catalans.

Però, encara queda un aspecte: a primera vista, els ministres catalans (Carme Chacón i Celestino Corbacho) tenen poca relació amb els sectors catalanistes del PSC. Què en queda d’aquell catalanisme socialista que encarnen els Obiols, Nadal, Castells o, fins i tot, Maragall? Ai Mercader, quanta raó deus tenir! Quina por em fan ja els 25 diputats del PSC! Ara bé, si a primera vista sembla un triomf del sectors més espanyolistes del partit, aquest té una oportunitat d’or per rendibilitzar aquests nomenaments de cara als catalans i, sobretot, catalanistes: Chacón i Corbacho, juntament amb els 25 diputats del PSC, tenen l’obligació que Catalunya sigui present més que mai en les decisions del nou govern. En un món global on es trenquen els tabús, tranquem també els de la política.

ZP festeja Duran

El president Montilla ha afirmat des del Marroc que les declaracions de Zapatero a favor del transvasament del Roine durant el debat d’investidura van ser una cortesia cap a Convergència i Unió. Cortesia o no, el President no pot fer els ulls grossos cap a un factor essencial: CiU es va abstenir, mentre que ERC (un dels socis del tripartit) va votar en contra perquè, segons Ridao, quasi ni els havien escoltat a les converses prèvies al debat.

Vaig afirmar, ara fa uns dies a un article a El Punt, que el PSOE anava camí de la centralitat, tal com ja van manifestar el seus barons pocs dies després de les eleccions. Amb més o menys cortesia, l’aclucada d’ulls de Zapatero a Duran s’ha de llegir com una estratègia en aquest sentit. El PSOE no vol una legislatura crispada, i menys ara que els populars han abandonat l’aznarisme, però s’ha de fer front a la desacceleració econòmica. I, la no crispació passa per la centralitat, o això pensen els assessors de Ferraz.

Des de Ferraz és evident que creuen que una ERC debilitada, tal com van posar de manifest els resultats electorals, és poc perillosa faci el què faci; no obstant, uns nacionalistes catalans crispats –quan volen fer valer a sang i foc els seus deu diputats per no haver de justificar que han perdut el lideratge del catalanisme polític davant l’auge de la “Catalunya optimista”– serien massa perillosos per la governabilitat d’Espanya.

De la Llei de Memòria Històrica a la Llei de Fosses

Gurb serà la localitat on la Generalitat farà la primera pobra pilot d'exhumació de fosses comuns. Una fossa on hi ha enterrats, amb seguretat, quatre soldats republicans de Gavà, al costat de divuit persones més.



La futura Llei de Fosses serà un pas més per a la recuperació de la memòria històrica de la nostra jove democràcia. No obstant, el perill de polititzar els morts està sempre present en l'ambient quan es parla de remoure el passat. Les esquerres són més partidàries de fer-ho; les dretes sempre s'han mostrat més reticents. La clau de l'èxit, doncs, està en el concens polític. Un concens que no hi va ser amb la Llei de la Memòria Històrica i, ara, és necessàri si la Generalitat pretén exhumar 179 fosses comuns.

La Guerra Civil va deixar ferides obertes, però no podem viure sempre de pensar que la clau de l'estabilitat és no remoure el passat com promulguen alguns sectors del conservadorisme espanyol. Conèixer què va passar -siguin els assassins republicans o feixistes, siguin els assassinats d'un o altre bàndol- és essencial si la nostra democràcia vol créixer saludablement. I, també, el concens és senyal de bona salut.

Perill de divisió interna

L'aigua serà un dels elements més conflictius en els propers anys. Això, ja fa temps que ho van dient els experts, els meteoròlegs, els polítics... Conflictes, però, que no només seran entre els estats, sinó entre comunitats, entre pobles, entre veïns. La guerra de l'aigua que aquests dies viu Catalunya, entre l'àrea metropolitana i la perifèria, entre Barcelona i la resta, és un primer símptoma que les lluites no seran entre països, sinó entre persones.

És evident que no es pot descuidar la població que viu a l'àrea metropolitana, però també és evident que els transvassaments no es poden fer sense consultar-ho als afectats com sembla que passava amb el del Segre. Des d'Osona ja tenim experiència amb com es fan les coses per sota mà quan valorem les obres de la MAT. I, quina experiència!

Després d'una llarga lluita contra el Transvassament de l'Ebre, Catalunya no pot caure en l'error de dividir-se. Catalunya ha d'anar unida, per això el govern també. No és gens bo veure com alguns diaris com El Punt, ja apuntaven a una divisió interna dels quadres d'Iniciativa per Catalunya en relació a aquest fet. Ells, els abanderats de l'ecologia i la lluita contra el Transvassament del PP, han de ser els primers a donar exemple. I, des del govern s'ha de ser coherent, i per exemple, no oposar-se a mocions com la que va proposar CiU on demanava "sotmetre a consideració del Parlament" les decisions relacionades amb el problema de la sequera. L'aigua és un problema de tots i, el Parlament, és la casa de tots, on recau la sobirania del poble... o no?

Fotografia: Cecile i Manel, http://www.flickr.com/photos/cecilemanel/

De Bono a ZP

José Bono va ser investit en segona volta i ZP, segons alguns mitjans propers a l'esquerra, també ho serà. Quina manera de començar la legislatura! Ja sé que això no vol dir res, però els missatges dels petits es comencen a fer sentir entre els grans.
Mentre a Catalunya es debat el problema de l'aigua, mentre s'intenten trobar solucions -fins i tot la ferroviària- per fer arribar l'aigua al Principat, a Madrid les preocupacions són unes altres: primer, cal formar govern i, llavors, ja veurem què fem... fins i tot amb l'aigua, pensen, ja que certs transvassaments -o com els polítics els hi vulguin dir, per no crear alarma- també han de rebre el concentiment de Madrid.
Preocupacions que, tot i el problema greu d'aigua, no haurien de passar per alt a Catalunya. Que ZP no sigui investit en primera volta i, per tant, no es faci palès l'acord amb els nacionalistes bascos o catalans, és un símptoma que el xec en blanc que Blanco va posar sobre la taula dels negociadors no era prou lluent. Vaja, com aquella aigua que, tot i ser cristalina no la declaren potable per por a què hi hagi massa nitrats.
No sóc d'aquells que creu que la governabilitat de l'Estat passa sempre per tenir acords estables en el Congrés. Crec en la negociació i, ara per ara, fins i tot podria pensar que els "sorayos" seran més flexibles que els "aznaristes" a l'hora de plantejar l'oposició. Però, és evident que en les aigües del Congrés, en cas que el capità del vaixell no sigui reconegut en primera instància, hi pot haver més d'un neufragi. Moltes vegades comencen calmades..., però sempre hi ha riscos de tsunamis.

Un missatge al nou president del Congrés

José Bono és el nou president del Congrés. Però, atenció: el primer president elegit en segona volta i el que menys vots ha tingut de la democràcia... menys que el propi Trillo. Un missatge que no hauria de passar per alt a un personatge que, segurament contra els seus ideals centristes, ha defensat que "defensarà a tothom per igual, sobretot a les minories".
Ara toca fer-se valer... intentar ser ben vist per tots els grups i, potser, convèncer els més indecisos del seu partit, com el mateix Alfonso Guerra. L'exministre de González havia declarat a Telecinco que Bono no era el seu candidat preferit. Que els nacionalistes et critiquin és un problema menor dins les files socialistes, però que ho faci un vell baró com Guerra...
Ai, senyor Bono! No crec gaire amb les bones maneres que avui ha fet el seu primer acte de presència com a president del Congrés. Però, personalment, penso que els nous portaveus li donaran menys feina que els anteriors... Quina llàstima que hagi de fer callar Zaplana! Que, per cert, ha estat un dels dos únics diputats populars que també l'ha aplaudit; potser, ara ell també enyora ser portaveu.

Amb el permís de Bono

Avui, José Bono previsiblement serà el nou president del Congrés dels Diputats. Un personatge que no li serveix a Zapatero per escriure una bona carta de presentació als catalanistes i, sobretot, nacionalistes. Tot i això, per exemple, el vot d’abstenció que faci CiU serà una manera de no fixar compromisos, però mostrar la predisposició a la negociació.

La màniga ampla que Zapatero va donar a José Blanco per negociar amb els nacionalistes és el senyal inequívoc de la voluntat de centralitzar la política del PSOE en aquesta legislatura. El nou president del govern no vol una legislatura en forma de muntanya russa, ans al contrari, busca uns quatre anys de tranquil•litat que permetin fer front als grans temes de país, entre ells, la desacceleració econòmica que tants mal de caps deu estar portant a Pedro Solbes o, ves a saber, a Miguel Sebastián.

Una legislatura que, no sols comença amb canvis clars a les files del PSOE –incloent la designació nou portaveu Alonso–, sinó també en la manera de fer oposició del PP. Potser, la designació d’una persona de l’entorn Rajoy com Soraya Saez de Santamaria, com a portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, coneguda per la seva faceta negociadora, pot ser un trencament amb la manera de fer oposició del passat. Però, sobretot, és un trencament amb la generació aznarista que va controlar el partit des del congrés de Sevilla de 1990, on un jove José Mari va començar el seu mostrar el seu poder de convicció.

La legislatura que comença està plena de reptes. Reptes que no volen confrontació, sinó diàleg, negociació i ganes d’entesa entre les parts. Reptes que són endèmics a la política espanyola (com el problema terrorista), d’altres que són circumstancials (com la crisi econòmica). Però, siguin permanents o circumstancials, un Congrés on no apareguin els insults i les desqualificacions és segur que serà un element clau per afrontar-los. Amb el permís de Bono, es clar.