opinió osonenca

Cap al Directe!cat

2011-06-12T07:58:00.000-07:00

Benvolguts lectors,
A vegades surten oportunitats que cal aprofitar. Gràcies a la meva dedicació a la UVic m'ha sortit la possibilitat de portar el meu bloc cap a Directe.cat, un diari digital en català de compromís independentista i sobiranista que, crec jo, pot ajudar-me a projectar les meves inquietuds més enllà que una plataforma unipersonal com aquesta. Per tant, us deribo tots a Directe.cat. Us espero amics.

Cap on va aquest país?

2011-05-23T09:18:00.001-07:00

Un tomb històric a la política catalana. D’aquesta manera resumien els principals diaris el què va passar durant la jornada electoral del 22M. Un moment de canvis de poder, de l’enlairament definitiu de la Convergència municipalista, de l’entronització del canvi de color a Barcelona i Girona. A nivell català, doncs, no es pot negar que el partit d’Artur Mas ha estat el vertader guanyador de les eleccions municipals i, sobretot, que ha pogut erigir-se també amb la bandera del municipalisme que tant enarborava el PSC. Ara, als passadissos de la quarta planta del carrer Nicaragua només hi ha terregada.

La reflexió més lògica i visible després d’aquest diumenge d’eleccions és que el socialisme català s’ha de plantejar cap on va. Cap on caminen els Zaragoza, Iceta i, sobretot, cap on vol anar la generació Blackberry? L’únic líder socialista que en surt ben parat és Àngel Ros, flamant alcalde de Lleida i representant del sector catalanista del partit que conserva la ciutat com un reducte de resistència a l’invasor. El PSC no pot navegar més entre l’espanyolisme i el federalisme, ha de prendre partit, s’ha de cohesionar i apostar per un discurs clar, contundent i sense ambigüitats: Catalunya, primer. El PSC va començar a perdre les eleccions al Congrés.

Esquerra camina a la deriva... si realment s’ha pogut alçar de la trompada que va rebre. Puigcercós ja no és líder, ni els republicans poden presentar alternatives de govern sòlides a cap de les grans ciutats. Desgraciadament, l’atomització de l’independentisme ha passat factura, el càstig ha estat exemplar i Joan Laporta té els dies comptats a la política (Jan, lo teu és el futbol!). Les CUP, jugant al marge del sistema, han capitalitzat el vot d’esquerres i independentista i s’erigeixen com un bastió de poder municipal que caldrà tenir en compte a diverses ciutats. Però, atenció!, amb els resultats que han obtingut en algunes poblacions, les CUP ja no poden ser únicament un partit de la rauxa, d’oposició i que vegin entrar a formar govern com un “vendre’s al sistema”, com afirmava la líder de Vic, Georgina Rieradevall. Ara, han de saber governar si cal i plantejar propostes creïbles quan se’ls hi demani. La utopia no ho és tot, per molt que segurament alguns es van creure que el maig del 2011 podria ser com el del 68.

Però, personalment, el què més em preocupa és el brutal ascens de Plataforma per Catalunya (PxC). Algú ben informat em deia que, si a Vic no hi hagués universitat, la ciutat seria coneguda principalment per ser el feu de PxC. Quina raó i, sort, que la universitat sempre és un reducte d’aire fresc. Josep Anglada triomfa en el món local, des de Vic i el Vendrell (els seus feus històrics) estenent-se cap a la resta de Catalunya i convertint ja l’àrea metropolitana amb un caldo de cultiu important pels seus interessos. Què han fet malament els partits perquè opcions com aquesta triomfin? Partint de la base que a Europa ja hi ha altres països on l’ascens de l’ultradreta existeix, l’èxit de PxC no ens hauria d’esglaiar; però si que fer-nos reflexionar, sobretot després de fer una lectura dels resultats i veure que una part del vot socialista ha optat pel vot anti-immigració. El lema “Primer els de casa” –desgraciadament, tant repetit i usat com a frase popular– pot haver estat un èxit propagandístic per presentar PxC com un partit pròxim als problemes de la gent (atur, seguretat ciutadana...) i creïble. Cal recordar que a Vic Josep Anglada ja va tenir un primer ascens en moments de bonança, però ara la situació de crisi pot haver ajudat clarament a estendre el missatge arreu de Catalunya. Sobretot, en un país on el PP no ha volgut alçar el to (excepte Xavier Garcia Albiol, i mireu com li ha anat) i no ha capitalitzat el vot que demana més mà dura.

Socialistes i convergents, aquí tots per igual, sent els dos partits que més han governat en el municipalisme han de preguntar-se el perquè Anglada s’ha convertit en un fenomen català. Pel país, quatre anys de PxC amb 67 regidors cridant de tort i de través als consistoris catalans, agitant les masses en contra els nouvinguts sense una resposta contundent dels qui realment tenen responsabilitats de govern, és un pedregà que el país no es pot permetre.

Independència en anglès

2011-05-20T02:09:00.000-07:00

Era la primera vegada que visitaven el Parlament. De fet, ni la Kathe ni l'Audrey eren conscients en arribar que la política catalana estigués tan sacsejada últimament. L'una de Florida, l'altra de Saint-Etienne, només feia mesos que estudiaven amb un Erasmus a la UVic, per a elles, una universitat espanyola més. A la sala 4 del Parlament, Toni Strubell (SI) les esperava, després d'haver visitat l'hemicicle. A elles i a uns quants joves més, aquests catalans.

Catalunya no podrà créixer si no se sap vendre: la independència s'ha de saber explicar, s'ha de vendre. Cal generar “estímuls emocionalment competents”, citant el professor Joan Ferrés. I tothom hauria de ser conscient de la importància que té l'anglès en aquest procés. De fet, parlar de Catalunya en anglès és, ara mateix, més important que mai quan els nacionalistes escocesos han aconseguit una majoria absoluta significativa i poden obrir la porta, finalment, a la seva independència i establir un precedent per a la de molts altres pobles. Dins de la sala 4, alguns ja eren conscients del clima de final d'etapa que viu el país. Les brases hi eren, només calia atiar-les amb estímuls seductors. Però als EUA o a França, qui sap realment què passa aquí? “M'agradaria donar una resposta en anglès”, va dir-los ! Strubell. “Davant dels brindis al sol que es fan a la casa [Parlament] només hi ha dues respostes: navegar pel debat de l'autonomisme o resoldre l'espoli fiscal amb la independència”, va concloure després d'una llarga reflexió sobre l'empobriment del país. I, com aquesta, cada vegada que s'havia d'advocar pel nacionalisme de butxaca, Strubell canviava el català per l'anglès i mirava fixament les dues estrangeres. Fins i tot, per reconèixer que “potser perquè l'independentisme és molt d'esquerres, no hem debatut encara si hauríem de tenir un exèrcit”.

Malgrat ser conscient de les deficiències d'un discurs encunyat en poc més de nou mesos, Strubell va aconseguir l'objectiu: vendre el projecte. Sentir parlar d'independència en anglès i veure un parell de cares bocabadades et fa pensar que, potser, no ens mirem tant el melic com diuen.

Article publicat a El Punt, 20 de maig de 2011, p. 30.

Construir la marca Balenyà

2011-05-09T08:35:00.000-07:00

S’acosten les municipals i la majoria de programes electorals dels partits fan gala de la necessitat de promoure l’economia local. Ara bé, hi ha pobles que ho tenen més bé que d’altres. De fet, avui en dia, promoure l’economia local vol dir crear una marca, avançar cap a un concepte que pot sonar grandiloqüent com és el màrqueting de ciutats, el city marketing. Faig aquesta reflexió després de tornar de la costa per presentar el llibre Sant Feliu de Guíxols. La ciutat a la primera dècada del segle XXI, del periodista Jordi Sopena i editat per l’editorial centellenca Edicions El Portal aquest passat Sant Jordi. L’obra és un retrat dels canvis que ha patit aquesta ciutat de la Costa Brava en els últims vint anys i, sobretot, una explicació de com enllaçar la política, l’urbanisme i la cultura com a elements claus per la creació d’una marca que posicioni la localitat en el seu entorn o província de Girona.

A l’hora de parlar de la reactivació econòmica dels nostres municipis no podem oblidar aquest últim aspecte: la cultura. L’atractiu que pot despertar una vila no només s’ha de forjar a base d’obres públiques (o projectes de cosmètica urbanística), sinó també amb la construcció d’un relat propi que pugui aglutinar gran part dels esdeveniments que hi ha programats a l’any. N’és un exemple la manera com Centelles ha aconseguit vincular la majoria de fires que es fan al poble al llarg de l’any, totes sota el paraigües de la bruixeria, característica històrica de la població. Ja es diu, “a Centelles, bruixes totes elles!” Fira d’herbes remeieres, fira de la tòfona, Cau de Bruixes..., al final, tot construeix un mateix relat. Qui es recorda ara d’aquelles Nits de Bruixes de l’Aplec de Balenyà, que portaven una gentada a l’Ajuda? La bruixeria és de Centelles.

Mentre Centelles ha sabut construir una marca, a Balenyà (els veïns, els petits) els ha costat més. Deixant de banda l’etern debat sobre el nom del poble (Balenyà o els Hostalets?, que no ha ajudat), encara és hora de trobar la manera de consolidar un referent perquè sigui l’anclatge d’un futur programa de branding. Aquest any, que la Fira de la Cervesa ha superat els problemes inicials i sembla que ha aconseguit trobar la manera de portar gent al poble, ens podem plantejar si aquí hi pot haver un filó per estirar. Hi va haver cervesa, fuet de cervesa, bolets (acompanyats de cervesa?)... Alguns dels organitzadors, gent del Joenacc (Consell de Joventut), feien una reflexió força afinada al final: si l’història del poble sempre ha estat vinculada al sector càrnic però tenim el potencial d’aquesta fira, per què no vincular-ho definitivament?

Doncs l’idea ja està llançada i el nou consistori que sortirà del 22-M ja té un pla per treballar (entre la molta altra feina que té, buf!). De fet, el què si que està clar és que si una marca local s’ha de crear tenint en compte, entre d’altres aspectes, els valors i l’història de la població –com ha fet Centelles, Vic o, fins i tot, Sant Feliu de Guíxols–, la idea no està gens malament. Ara mateix, un dels millors ambaixadors del poble, econòmicament parlant, podria ser el famós fuet de cervesa negra que comercialitza Casa Oms, entre d’altres llocs a la cadena britànica d’elit de Selfridges, o la recent estrenada xistorra de dàtils! I, això no és res més que una conseqüència de l’evolució que ha fet el sector càrnic local: llançar els productes típics del porc en mercats d’alt valor afegit. En definitiva, fer evolucionar el teixit industrial històric del municipi.

Encara que últimament el microcluster dels embotits –liderat per J. Pont– s’ha vist reduït, no es pot desaprofitar el llegat que deixa i el potencial innovador que té. De fet, a algun candidat ja li he sentit a dir que s’ha de comptar més amb el sector per generar marca i, enguany, la II Fira de la Cervesa ha demostrat que Balenyà té un diamant en brut que ha d’aprofitar més, tot i el suport habitual que donen la majoria d’empreses del sector a les activitats del poble. No n’hi ha prou!

Quan ens preguntem per què Miquel Arisa, per exemple, ha pogut mantenir tants anys l’alcaldia de Centelles, no ens ha de passar per alt la manera com ha fet de la vila una marca, consolidant un projecte de fires i mercats global en un poble de poc més de set mil habitants. El nou alcalde (o alcaldessa?) de Balenyà, sigui del color que sigui, té un model d’èxit al costat que no pot passar per alt. I, ara mateix, iniciatives com la Fira de la Cervesa i la seva vinculació amb el sector càrnic poden ser una bona idea per iniciar un projecte global de poble, generar la marca Balenyà.

Article publicat avui a El 9 Nou d'Osona i el Ripollès

La fauna vigatana en campanya electoral

2011-05-08T13:05:00.000-07:00

Feia Sol i l’olor de formatge omplia tot el passeig. La fira Lactium i la mostra d’entitats eren els esdeveniments més importants del cap de setmana a Vic, moment ideal perquè els polítics sortissin del cau i aprofitessin per tocar quatre mans d’alguns indecisos i demostrar als seus seguidors que, com deia l’amic Ramon Espadaler (CiU), al municipi es fa política amb la sabata; s’ha de trepitjar territori.

Fa uns quants dissabtes que m’assento a fer un gintònic a l’Snack i des de la taula, tocant la sorra de la plaça Major, pots contemplar la fauna política local amb força precisió i observar-ne els seus moviments; ara mateix, felins. De fet, fins que no es va entrar de ple a la campanya, Josep Anglada (PxC) era dels més habituals a sota les porxades (aquest dissabte poc), sigui lluint abric negre fins als genolls o enfundat amb un jersei de propaganda electoral del partit austríac d’extrema dreta, l’FPO. Vic és una ciutat de composició sociològica estranya, on el vertader repte per aquest 22-M és si la gent deixarà de veure l’Anglada com un salvador i creurà, finalment, en les polítiques d’immigració més amables que proposen els partits del sistema per afrontar aquest debat social. “Si l’Anglada puja, em plantejaré si haig de ser alcalde de Vic”, va declarar a El 9 Nou un preocupat Josep M. Vila d’Abadal, candidat convergent. Mentrestant, els quatre regidors que tenia fins ara el líder de PxC el legitimen, el fan sentir fort i cada cap de setmana converteix la plaça Major en l’hàbitat natural on demostrar que, dins de l’ecosistema vigatà, és un mascle dominant. Ell mateix justifica l’èxit del seu partit perquè els Anglada són de Vic des de generacions immemorials i això genera confiança... Buf, fins i tot aquí hi ha discurs identitari, quina por!

Més discret era Josep Burgaya (PSC), que encara enfundat en la seva etiqueta de regidor i president d’IMPE passejava tranquil·lament per la fira Lactium sense escortes que repartissin pamflets socialistes al seu voltant. Segurament, tot caminant per la fira va passar per davant de la paredeta de les CUP, que poc abans de presentar el seu projecte a la Caixa de Manlleu encara eren a l’encreuament del passeig amb el carrer Manlleu fent publicitat del seu esperit juvenil i, en certa manera, innocent i utòpic davant dels possibles votants. Res a veure amb l’exèrcit de líders de la convergència vigatana que, al centre de la plaça Major van desplegar un mosaic fet de palets i explicacions de cartró pedra del seu projecte de ciutat, present i futur. Es nota on hi ha diners i, a Vic, CiU regna la selva de la política municipal amb certa tranquil·litat, la d’unes enquestes que li són favorables (li donen entre un i dos regidors més) i un pacte de govern que a ulls de la gent ha estat força positiu, tot i haver-hi més d’un crític amb el tripartit (CiU-ERC-PSC) quan es parla en l’off de record de la tasca periodística.

Josep M. Vila d’Abadal (CiU) és senyor; de fet, més d’un votant el pot trobar tibat al costat dels històrics del partit o els nous líders emergents, Anna Erra al capdavant d’Ensenyament i Marta Pascal controlant els fils de les joventuts des de la Via Augusta, ara que ha abandonat el Palau Bojons. Aquest cap de setmana, la plana major dels nacionalistes va sortir a caçar, a buscar indecisos que creguin més en el pragmatisme de les seves propostes que no en el radicalisme de la segona força política municipal, PxC.

A la distància, ERC em recordava des del Twitter que també havien aixecat el vol: allunyats de l’àgora vigatana, del centre neuràlgic de la ciutat, Joan López es passejava per la fira d’entitats buscant “sumar” afinitats –com resa el seu eslògan– al seu projecte de ciutat. I ICV i SI? Que em perdonin l’amic Tornafoch i l’amic Lapeira, però més enllà dels seus cartells no vaig aconseguir trobar el seu amagatall. Segur, però, que també eren a la selva... massa profunda i tupida perquè els exploradors del PP, vinguts de la metròpoli, hi puguin trobar aixopluc.

Recomanació per Sant Jordi: 'Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI'

2011-04-20T01:22:00.000-07:00

M'agrada parlar de llibres. I, aquells que estan més aprop meu ho saben bé!, encara que la meva cultura literària no passi per la literatura universal ni per best-sellers actuals. Tot i això, ara que arriba el Sant Jordi sempre és bo tenir alguns moments per recomanar-ne algun, sobretot si són llibres que has vist néixer des del principi i que has ajudat als amics a acabar de confeccionar. Des de fa un parell d'anys he seguit la tasca del col·lega Jordi Sopena per ressenyar la vida política d'una ciutat com Sant Feliu de Guíxols en el tombant de segle. Al final, l'obra editada per Edicions El Portal, de Centelles, ha acabat titulant-se Sant Feliu de Guíxols. La ciutat durant la primera dècada del segle XXI. Aquest no és un llibre d'història del poble, com molts dels que es fan per radiografiar els principals esdeveniments d'una localitat. Aquest és un llibre de política, cultura i urbanisme, tres conceptes en un per tal de poder entendre quins han estat els principals canvis de la ciutat en un moment de turbolències polítiques com les que va viure Sant Feliu durant el tombant de segle i els primers anys de la nova centúria.

El treball ha estat exhaustiu gràcies a la presència de nombrosos documents que permeten teixir el relat de l'obra i vinculen en tot moment el creixement de la ciutat amb la seva concepció política. Des dels programes electorals dels principals partits polítics que van concórrer a les eleccins (la majoria recollits al Centre Documental de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona), sobretot CiU i el PSC, a les informacions hemerogràfiques de El Punt, Diari de Girona i l'Àncora, la publicació ganxona per excel·lència. Amb tot això, i una mica de curiositat periodística que ha portat a l'autor a trepitjar el terreny i a entrevistar els principals líders polítics de cada mandat, s'ha pogut teixir una obra que, segurament, presenta l'història recent de la població des d'una perspectiva innovadora i no tinguda en compte abans.

Política i urbanisme; política i desenvolupament cultural... són conceptes que en l'Administració local no poden anar separats. El desenvolupament d'una ciutat és fruit d'un treball conjunt en totes les àrees de l'Administració i, totes han de treballar per poder construir un teixit urbà harmònic i a la mida del ciutadà. Aquest llibre pretén posar en relació aquests conceptes, de la veu dels seus principals protagonistes i posant en relleu els principals projectes que han ajudat a crear de Sant Feliu de Guíxols un referent a la Costa Brava catalana. Gaudiu-ne i feu-nos arribar els vostres comentaris!

Companyerisme polític a la UVic

2011-04-05T11:26:00.000-07:00

Avui ha estat un dia interessant pels nostres estudiants de periodisme polític a la Universitat de Vic. En motiu dels cent dies del govern d'Artur Mas hem pogut comptar amb un debat a tres bandes entre Gerard Figueres (JNC), José A. Coto (Noves Generacions) i Josep Paré (JSC). Com sempre, compartir experiències amb aquests tres polítics és un plaer, igualment com escoltar la moderació del debat que fa l'amic Miravitllas, un mestre de l'art radiofònic sense cap mena de dubte. El debat funciona bé, un format ja repetit en diversos moments de les meves col·laboracions a COM Radio i on tots quatre hem aconseguit teixir una bona amistat. De fet, en Coto afirmava que a la COM s'havia iniciat en l'art de l'oratoria, un fenomen que ara ha de posar en pràctica cada vegada que el seu grup parlamentari (PP) l'envia a defensar l'ideari del partit a Intereconomia o la COPE. La COM és i ha estat una gran escola!, sense cap mena de dubte. Una escola per a periodistes, per a oradors i, també, un bon lloc per generar bones amistats. Aquest és un dels llegats que ha deixat 'La Nit' entre quatre joves que hem après a fer de polítics (o, en el meu cas, a analitzar la política) de la mà dels més granadets, però que hem entès que més enllà de la lluita partidista hi ha d'haver bona relació. Avui dinant, en José ho deia: "Churchill ja ho va dir a un jove diputat, els de la bancada de davant són adversaris, els enemics són a la teva".

I, de fet, ells es consideren advesaris, però també companys. En José i en Gerard companys d'hemicile i amb en Pep i jo, companys de tertulies. I quines tertúlies. Vull destacar, sobretot, aquest valor de l'amistat, el que ha d'aconseguir prevaldre entre rivals polítics més enllà de la lluita cainiana a l'interior dels seus grups o la brega parlamentària. Aquesta ha estat la lliçó que han donat als estudiants de periodisme que els escoltaven a l'estudi de ràdio de la Universitat: quan s'obren els micròfons defensen les seves idees, però quan s'apaguen entenen que més enllà de la política hi ha vida.

Tornant del Vendrell

2011-03-27T13:24:00.000-07:00

Acabo de tornar d'un cap de setmana fantàstic al Vendrell! Amics i coneguts, tots parlen de la vida política d'aquest poble que, des de fa uns anys, està marcat per l'entesa entre CiU i el partit radical Plataforma per Catalunya. El Vendrell és un poble que té mancances, com tots, però els reptes de futur que té la vila són increibles, i més amb un Ajuntament que té problemes econòmics i algunes institucions del municipi estan realment amb una situació econòmica molt complicada. Després d'algunes converses, he pensat que una manera de poder posar una mica d'optimisme a la situació és contribuir amb un article al diari digital de la companya Ari Caballoro: "Apostar per la sociovergència?"
Espero que us agradi a tots els lectors. Ens hi tornarem a veure.

Nou govern: primeres decepcions

2011-03-21T12:07:00.000-07:00

El currículum de la vicepresidenta i el "guirigall" de l'impost de successions han posat de manifest les primeres contradiccions dins del govern. És ben sabut, que els problemes de Joana Ortega amb la Universitat no van agradar gens a Artur Mas, mentre que el seu valedor, Duran i Lledia, es va afanyar a dir que Ortega era al govern per la seva trajectòria política, més que no pas pel seu currículum acadèmic. Vaja, que estava al govern per haver fet política de partit, seguidisme i participat a l'endogàmia del sistema que no pas per aportar idees noves. Per la seva banda, mentre Germà Gordo matisa que l'impost de successions no es suprimirà del tot (ai, l'econcomia catalana no està tant bé com voldríem, oi?), Pelegrí demana que es compleixi el què es va dir al programa electoral, que s'havia de suprimir totalment. Gràcies Josep M. per haver posat els punts sobre les "i".

El professor i col·lega Toni Aira va fer un brillant article a l'Avui parlant de la simbologia del palau de la Generalitat titulat "El palau és el missatge". Ortega i el nou secretari de Comunicació, Josep Martí, tindran un despatx amb línia directe a la taula d'Artur Mas, també dins del palau. I, això que ambdós tenien les seves cadires en altres departaments no massa lluny de la plaça Sant Jaume. El palau de la Generalitat té massa simbologia a l'hora de reflectir els equilibris de poder dins la federació i el govern per no fer-se present ja des del principi de la legislatura. Segurament, aquest és un tema que ha passat més per alt que no pas el debat de l'impost de successions o, sobretot, la pífia de la psicòloga Joana Ortega i el seu currículum. Però, és molt més simptomàtic del què pot venir al futur que no pas els altres dos temes: CDC i Unió hauran de fer esforços contínuament per equilibrar les seves cosmovisions i, sobretot, fer content a l'amalgama de votants heterodoxa que van tenir durant les passades eleccions.

Més qüestions de forma: calia que Duran i Lleida entrés al cos a cos amb Alfons López Tena sobre el què feia amb els seus protocols? Calia que s'exposés a la retòrica del notari, sempre tant perspicàs, que va posar veu a un rumor que ja és molt extès dins els cercles polítics? Ai!, la forma perd fins i tot el govern dels millors. De moment, accepto que hi ha membres amb currículums brillants (sobretot els dos economistes), però també demano que es tinguin en compte una mica més els petits detalls. Ja m'ho va dir Salvador Milà fa uns dies: "A vegades, els més intel·ligents no són els millors gestors". Ara per ara, no cal ser catastrofista, però si que posar un crit d'alerta amb aquests detalls pot ajudar a relativitzar moltes coses.

Recuperar el prestigi

2011-03-15T13:29:00.001-07:00

Avui he pogut veure, sencera, l'entrevista d'Ana Pastor al presidesnt d'Iran, Mahmud Ahmadineyad. Una entrevista que ha bloquejat les converses al twitter, tant pel seu contingut com per com Ana Pastor va perdre el vel al final de l'entrevista. Més enllà de si ha perdut o no el vel (tonteria al cap i a la fí, com comentava la periodista Ruth Vilar pel twitter), l'entrevista cobra especial importància per la manera com la periodista encara el repte d'entrevistar un dels líders polítics més controvertits i obscurs del moment. L'entrevista comença amb la voluntat de cercar ponts de complicitat entre entrevistadora i entrevistat (parlant de temes llunyans, com el terratrèmol del Japó), però acaba amb un ritme altíssim, amb un joc de d'estira i arronsa interessantíssim per poder posar d'exemple de com s'ha de treballar aquest gènere.

Si bé no és recomanable que les entrevistes siguin sempre d'un ritme in-crescendo (molt millor diversificar els punts de tensió al llarg de la conversa guiada), si que en aquest cas es pot entendre el perquè Pastor va jugar a la provocació d'una manera tant descarada a mesura que passava el temps. Poca estona i múltiples preguntes; sobretot, la voluntat de poder contrarrestar les opinions d'aquest líder amb les del seu homòleg israelià, entrevistat dies abans també a TVE. El president iranià va encarar l'entrevista com una finestra que li donava TVE per poder pomocionar el seu règim i Pastor va ser l'advocada del diable permanent d'un polític que, en molts moments, usava una dialèctica que a Occident hi estem molt poc acostumats. Pastor va fer un exercici memorable; va realçar el sentit de la professió en un moment que el periodisme ha pecat de superficialitat i de manca d'honestadat. Pastor va usar el periodisme per posar en entredit les injustícies, per posar en evidència les contradiccions del món; va recuperar l'ideari d'un periodisme compromès amb la societat i al servei de la transperència democràtica. Amb les respostes d'Ahmadineyad, sempre tirant pilotes fora (sobretot en parlar dels seus rivals interns), es va poder plasmar a tot Espanya la cara més fosca del personatge, la voluntat que té la periodista d'intentar retratar l'entrevistat a través de les seves pròpies expressions, la necessitat de presentar sempre una segona lectura a l'entrevista, més enllà del sentit inicial de les paraules que es diuen.

Dones lluitadores, Universitat activa

2011-03-08T10:52:00.000-08:00

Ser periodista permet tenir una aventura cada dia. Diàriament, coneixes gent nova, noves experiències i t'adones que el món és ple de complexitats que, moltes vegades, passen per davant teu sense que te n'adonis. Avui he pogut assistir a un d'aquells actes que, mirats amb perspectiva, t'ajuden a donar gràcies a Déu de la sort que un té; a la vegada que t'adones de com de lluitadores poden arribar a ser les persones que tens al voltant i, moltes vegades, n'ignores la seva feina.

En motiu del dia internacional de la dona, unes companyes de la UVic han organitzat la III Jornada "Accessibilitat Universal: Dones i accessibilitat". No ho pogut assistir tot el matí a la jornada, però si que he pogut presidir una taula rodona per compartir experiències entre diverses dones que formen part d'associacions que fomenten l'integració de persones sordes o cegues. M'he retrobat amb la Meritxell Aymerich (Associació Catalana per a la Integració del Cec), companya invident de la UAB, amb qui vaig compartir algunes estones al bar de la facultat, encara que fossin en taules separades. No ens coneixiem personalment, però la recordava de quan arribava cada matí amb la seva màquina per prendre els apunts en braile i esmorzava. He conegut a la Maria Balasch, gerent de l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), de qui m'havien donat molt bones referències els meus estudiants que la van entrevistar per un projecte de l'assignatura de Redacció en premsa. M'ha impressionat la manera com la jove Consol Vega (Agrupació de Sords de Vic i Comarca) ens explicava en llenguatge de signes com els sords experimentaven, per exemple, el consum de productes audiovisuals: videoclips sense música, notícies sense so, telenoveles sense veu. Finalment, ens hem emocionat tots amb la història de la Francesca Llorens (Federació d'Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes), que reclamava una major comprensió a l'hora d'adaptar la majoria de serveis de la quotidianitat per a aquest col·lectiu. Com s'ha d'explicar una persona sorda al metge d'urgències si només ho podem fer per telèfon? Com poden sentir qui hi ha darrera l'interfon, si aquest no té video incorporat?

Totes elles formen part d'un grup de persones que lluita des de fa temps per tenir una veu pròpia a la societat, perquè no siguin vistes com a "persones discapacitades", sinó persones "amb capacitats diferents" -citant la companya Maria Zapata, amb qui vaig coincidir en un seminari a la UAB sobre Olimpisme fa anys. De fet, la mateixa exposava que qualsevol acció en relació a aquests col·lectius s'ha d'entendre des del punt que "el què és bo per a les persones amb discapacitat és bo per a tota la població". I, aquí, rau la importància del què s'ha fet aquest dimarts a la UVic. Donar a conèixer aquestes experiències, donar veu a col·lectius a vegades invisibilitzats o oblidants davant de la fribolitat dels petits problemes de cada dia és una tasca necessària per la cohessió social, per la promoció d'una societat més igualitària, per reforçar el paper actiu de la Universitat com a centre de coneixement i actor de la societat contemporània. Felicitats amics.

Un bluf... i ara amb el Portabella!

2011-03-03T13:22:00.000-08:00

Amb pocs dies, el projecte de SI ha trontollat de mala manera amb la manera com Joan Laporta ha acabat posant punt i final a la "conllevancia" amb Uriel Bertran i Alfons López Tena. Els seus camins s'han tornat a separar després que els dos líders de SI no acceptin la proposta de la gran coalició que Laporta proposa per les municipals de Barcelona. Què busca Joan Laporta? Per què aquests posicionaments? Quan Laporta va entrar en política ja hi va haver molts que van posar en entredit la seva capacitat per moure's en el sistema, més enllà de ser un home que aprofitava els seus èxits esportius per continuar tenint portades de diari, ara a la política. Laporta no és Berlusconi, encara que el Barça sigui molt més que el l'AC Milano, avui en dia. Però, Laporta no ha sabut aprendre d'aquells qui l'havien advertit que no podia començar la casa per la teulada, que no es podia posar en política pensant que a la primera de canvi seria un líder respectat, aclamat per les masses i, a la vegada, admirat per la resta de compatriotes.

Laporta torna a treure el seu ser més primitiu. Aquell home que, per ser català, té molt poc seny però molta rauxa, el mateix que es va treure els pantalons en un control d'aeroport posant en evidència la serietat de tots els culés, aquell que va dir "al loro, que no estamos tan mal". Amic Jan, "estamos mal" i tu no te n'adones. Gent com tu, que ha encantat a molts votants i et van fer confiança per buscar un líder messiànic que guiés el país cap a l'independència no entendran perquè ara tens tant poques manies de trencar el teu projecte i retornar amb aquells de qui volieu fugir, ERC. Tant rebombori per tornar al punt d'origen? Amic, la teva decisió posa en evidència que els qui deien que la divisió de l'independentisme era un fracaç pel país tenien raó. Que aquells qui deien que darrera del discurs de Jan Laporta només hi havia Jan Laporta, l'egocentrisme de l'home, també tenien raó.

Laporta i Portabella... el nou duet de la política barcelonina. Serà curiós veure com se les empesquen tots dos per establir la seva "conllevancia" perquè no dubto que, sabent dels dos caràcters, la seva relació també promet. I molt!

Vic i la seva Universitat: l'altre "Pa negre"

2011-02-21T08:01:00.001-08:00

La pel·lícula Pa negre, basada en la novel·la d’Emili Teixidó, va ser la gran triomfadora dels premis Goya d’aquest 2011 amb nou estatuetes. Una pel·lícula que ha entronitzat una història molt local i l’ha feta global: l’ha donada a conèixer, l’ha exportada tal com va ser concebuda i, mantenint la seva essència (el film es va presentar als premis subtitulat, no traduït) ha acabat triomfant. Avui en dia, en l’època de la globalització apareixen amb força i marquen tendència iniciatives que en altres moments havien quedat tapades per l’afany internacionalitzador de determinades organitzacions. Els Goya van demostrar que, treballant amb tacte l’herència local es pot crear un producte de llarg recorregut internacional.

La Universitat també ha patit aquest procés. Històricament, aquells centres del coneixement hermètics, destinats a unes elits, s’han hagut de fer cada vegada més propers a la resta de la societat. Les grans universitats pateixen l’encotillament que les petites substitueixen per la flexibilitat i la versatilitat; en definitiva, l’adaptació a l’entorn local. També a la Universitat, allò que és global ja no es pot entendre sense allò que és local. Són dues cares de la mateixa moneda, d’igual importància per a qualsevol projecte amb voluntat d’excel·lència. Quan la Universitat ha de fer front als reptes del desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la implementació d’un sistema d’ensenyament basat en el socioconstructivisme, en l’aproximació dels estudis a l’empresa, a la combinació de l’abstracció teòrica amb la seva aplicabilitat sobre el terreny, no totes les institucions tindran el mateix potencial.

És per això que prenen sentit aquells projectes universitaris que, al marge de la seva vocació internacionalitzadora, no obliden el seu espai de referència més pròxim. La relació de Vic amb la seva universitat és la d’un tot integrat, una ciutat-campus dins d’un sistema universitari català que per alguns sembla que, més enllà de Barcelona, hi ha poca cosa. Res més lluny de la realitat, si més no a Vic, on sorgeix amb força la voluntat d’una institució que vol mantenir l’herència de la tradició local amb la voluntat de projectar la seva especificitat cap a l’entorn global. Aquí rau l’essència d’una Universitat que fa de les seves dimensions i les sinèrgies amb el seu entorn un valor per innovar en la docència i la transferència de coneixement. Si per una banda la Universitat treballa colze a colze amb l’empresa local per desplegar els nous graus (Mecatrònica, Periodisme, Empresarials o Multimèdia, per exemple), també s’aprofita de ser tradicionalment un fòrum respectat de debat per aportar nou coneixement a la ciutat, sigui amb cursos de formació continuada, congressos o conferències d’importants líders d’opinió del país; la que el periodista i comunicador Manuel Campo Vidal farà el proper 4 de març en pot ser un exemple. Empresaris, estudiants i professors presents al mateix espai, compartint coneixement, creant Xarxa.

Xarxa. Què seria la Universitat si no pogués ser un dels principals nodes d’aquesta complexa xarxa de relacions socials que vehicula un territori? Sinèrgies. Què és la institució universitària sinó un agitador social i cultural que té per objectiu posar els actors en relació? Coneixement. Què és la UVic si no un actor que vol liderar la creació i transferència de coneixement amb el seu entorn? Docència. Quina és l’aspiració universitària, sinó la de voler formar els millors professionals? La UVic té, associant-se amb la ciutat-campus que l’acompanya, un valor clau per exercir lideratge: per una banda, és la porta d’entrada de nou coneixement cap a l’entramat socio-econòmic que la rodeja; per l’altra, és l’altaveu d’una especificitat cap a la globalitat. Perquè Vic i la seva Universitat són un cas específic d’un sistema universitari que fins fa poc només entenia la institució universitària dins de l’entramat de poder d’una gran capital i s’havia oblidat de les potencialitats que una universitat pot tenir quan desenvolupa el seu projecte harmònicament amb el seu entorn: manté la seva herència, l’enriqueix de coneixement i fa d’altaveu d’una comunicat cap a l’exterior; tenir un projecte global sense renunciar a allò que és local. La vertadera essència del què ja als anys noranta els sociòlegs Roland Robertson, Keith Hampton o Barry Wellman en van dir glocalització.

Article publicat a El 9 Nou, 21 de febrer de 2011. Foto: Canal UVic

En record del Santi Santamaria

2011-02-16T09:57:00.000-08:00

Torno de veure els teus cavalls. La Inja té un glaucoma a l’ull dret i l’estan tractant. Hi he trobat els veterinaris i un Narcís amb cara desencaixada perquè sap que no tornaràs a venir a veure’ls més. De fet, quan han marxat els tres veterinaris que ha fet venir el teu fill Pau, en Narcís i el seu pare m’han posat al dia, més detalladament, de la notícia. Santi, a la Plana havies fet bons amics i tothom sabia de la teva vàlua professional i personal. L’Edu, qui era el teu home a la xarxa i també és de la Plana, també està consternat i amb la quantitat de visites que ha rebut a la teva web (fins i tot s’ha saturat) hom es pot adonar del què has significat per aquest país. Tot i alguna polèmica arran d’algun escrit teu, has estat un referent del sector i, també, de la cultura. Què és la cuina sinó cultura? Què han estat els teus viatges pel món sinó una manera d’estendre la catalanitat arreu? El teu missatge culinari s’ha estès des de Sant Celoni al món gràcies a l’emprenedoria que has tingut durant els teus 53 anys de vida i el resultat és envejable. Desgraciadament, també has deixat la feina a mig fer i el repte pels teus descendents és impressionant. Has deixat el guant i ara l’hauran de recollir ells.

Et conec gràcies al Pau. El teu fill és un xicot que des del primer moment que ens vam conèixer, mitjançant en Narcís, ha tingut deferència per mi i la meva feina de periodista. Ens hem caigut bé i, de fet, al final hem travat una bona amistat. S’assembla a tu amb les ganes que té per fer nous negocis, és un venedor consumat. Un xicot que posa il·lusió a tot allò que fa i, sobretot, un enamorat de la Plana. En Pau ens ha donat moments de diversió a tots els amics, per cap d’any o pel Mercat de Música Viva de Vic. Tot i que en aquests moments entenc que poques coses poden alleugerir-li la tristesa, pensar que amb la seva bonhomia ha sabut crear una bona xarxa d’amistats ha de ser vist com una oportunitat. No està sol, ni ell ni la família. Perquè, quan el xoc i l’explosió mediàtica hagin desaparegut, quan un es retira sol a casa (amb la Judith i el recent nascut Joan) ha de poder pensar que sempre n’hi ha que respondran. I, d’aquests Pau, segur que no te’n faltaran. Força i endavant!

L'hora dels microestats?

2011-02-07T05:59:00.000-08:00

L’Aznar que parlava català a la intimitat i el Pujol que era lloat com a gran estadista per la premsa messetaria ja no existeixen. S’ha trencat l’estabilitat, els líders han mutat. Ara, a les antípodes ideològiques, cadascun s’erigeix com a guru pel seus fidels i pontifica sense miraments quina ha de ser la deriva d’Espanya. L’expresident del govern renega del model autonòmic, tot i justificar davant dels col·legues de la FAES la transferència de moltes competències, com la sanitat, a totes les comunitats –fet que s’ha demostrat ineficient a les Autonomies uniprovincials–; el líder convergent deixa de banda el seny català i aixeca la veu a favor dels més independentistes, ara que sap que el pinyol controla el binomi Generalitat-partit i, fins i tot, el seu fill Oriol fa proclames en aquest sentit i besa l’estelada.

Mentre els veterans qüestionen moltes de les decisions passades, el president Artur Mas s’entrevista amb el Rei Joan Carles i, amb cordialitat, li retreu l’ús que es fan alguns partits de la carpeta catalana com a arma electoral. En el punt àlgid de la rauxa generada per dos vells rockers (quines ganes en tenien!), Mas torna a ser un home de seny que calma els ànims dels més exaltats, posa en evidència que CiU sempre ha tingut al monarca en una molt bona consideració (l’herència pujoliana) i exposa a la Zarzuela el ventall de temes que preocupen al seu país, Catalunya.

Amb el temps, l’animal acaba sortint de dins de tots aquells qui han hagut d’amagar alguna vergonya sota la camisa i la corbata. No hi ha pressió per Aznar ni Pujol, ara només toca generar frames, marcs mentals d’interpretació que ajudin a teixir l’estratègia del seus respectius partits i d’uns polítics que, desgraciadament, han perdut l’aureola de líder que tenien tant el popular com el convergent. I, aquesta tasca la fan a la perfecció. Són els nous (en Mas, Zapatero o Rajoy) qui han de saber triar les millors cartes i quedar-se sempre un as a sota la màniga com a última jugada. Ara és el moment de veure si els hereus d’aquells qui van consolidar l’Estat autonòmic, amb traspassos de competències tant importants com educació, sanitat o trànsit, saben quin rumb s’ha de seguir.

L’Espanya que coneixem s’ha demostrat antiquada, amb el temps i amb la crisi, per fer content a tothom. Però, sobretot, hi ha qui ha vist els problemes d’aquesta societat com la conseqüència de portar a l’extrem allò que es va construir a base d’hores i dies de negociacions. És a dir, a base de parlar català en la intimitat o aperitius al Majestic. Quan el vaixell s’ensorra fa falta trobar un culpable, i si pot ser a casa dels altres millor! Criticar Catalunya ven en certs ambients madrilenys i és una estratègia fàcil ara que es s’entreveu que Zapatero pot tenir els mesos comptats al capdavant del Govern i pot tornar a ser l’hora del Partit Popular. Apareix, en aquest ambient enrarit, el famós procés de recentralització com l’espasa de Democles de les Comunitats Autònomes, que tant socialistes com populars veuen amb bons ulls si és per justificar la necessitat de mantenir unit el país i les retallades i sentències del Tribunal Constitucional que, desgraciadament per ells, han aconseguit el contrari del què pretenien: exalten els ànims dels més desencisats amb Espanya i deixen sense arguments creïbles aquells qui volien mantenir l’statu quo dominant.

Ara bé, sigui per una banda o l’altre, la paraula que envolta el debat és ineficiència. Per alguns, Espanya no pot permetre’s la creació de “microestats”; per altres, la Catalunya independent permetria una gestió molt més eficient dels recursos i, per tant, es generaria més riquesa. Aznar i Pujol treballen un mateix concepte, però en sentits oposats. I, tots dos, acaben generant seguidors que usaran la seva cosmovisió per entendre cap on navega Espanya. La diferència és que, mentre Aznar retrocedeix temporalment i entronitza un model centralista que, aquest sí, s’ha demostrat històricament sense sentit, Jordi Pujol torna a ser visionari i marca un camí que, si més no, s’haurà d’explorar. Però, per sobre de tot, parla del futur.

Article publicat a El 9 Nou, a 7 de febrer de 2011. p. 18.

La nova força alemaya

2011-02-05T03:54:00.001-08:00

Avui La Vanguardia treu un interessant article del Rafel Poch que explica com Angela Merkel ha acabat convertint-se en un referent polític a tot Europa. Les decisions de qualsevol país de la UE han de passar pel vist-i-plau del Directori Europeu, terme que Enric Juliana ha assimilat a l'antiga Carolingia. La visita de la Cancellera a Espanya va ser un exemple: Zapatero havia de tenir tancada la reforma de les pensions abans de l'arribada de Merkel si no volia caure en desgracia en el sí de la UE. I, en aquesta tassitura, es posa en evidència el paper dels nous responsables comunitaris, sigui Van Rompuy o Ashton, que no passen de ser actors de repartiment en un tauler d'escacs internacional on Alemanya torna a ser hegemònica. Ara, no en el sentit que històricament ha caracteritzat els teutons (el militar), sinó com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majoria de democràcies europees i assegura que l'aposta que van fer per l'Euro no és en va.

És aquí on es mostra un dels èxits i, també, fracassos del procés d'integració europea: per una banda, Europa és cada vegada més interdependent i ens necessitem mes als uns als altres. La diplomàcia preventiva ha fet el seu fet i l'èxit de la Pau a Europa és una realitat perdurable per molts anys. Per altra banda, les institucions comunitàries han de créixer, encara s'han de fer respectar perquè, ara mateix, és una cancelleria la que mana. Els altres, a obeir.

Pandiani i l'elegància culé

2011-02-02T12:57:00.000-08:00

Avui s'ha de felicitar com el Rifle Pandiani s'ha despatxat en roda de premsa. Un home com ell, un veterà del futbol, ha deixat clar quina era la principal diferència entre el Barça i el Madrid, entre Messi i Cristiano Ronaldo. El portuguès va encarar-se verbalment amb el jugador de l'Osasuna al Reyno de Navarra i li va retreure quant cobrava del club navarrès. Cristiano és un provocador, però va anar a topar amb un home que dispara amb facilitat, que no s'en calla ni una i, des de la sala de premsa, ha deixat clar qui mana al futbol espanyol, qui és el club més senyor. El Barça surt dels camps obacionat i el Cristiano ha de passejar el seu egocentrisme amb temor a ser xiulat allà on posa les botes. Pandiani va posar els punts sobre les "i".

Aquest Barça és un exemple a seguir. No només pel seu joc, que meravella a tothom, sinó per l'elegància amb què enten l'esport, per la manera com Guardiola ha fet entendre que s'ha de ser senyor dins i fora del camp, amb la manera com s'ha tallat la dinàmica de festes amb què es va arribar en els últims anys de Rijkaard. L'esport, i sobretot el futbol, és un referent per a milers de joves a casa nostra. I, si els seus ídols no tenen un comportament exemplar es fa un flac favor a la societat. Cada dissabte que els infants d'aquest país s'enfunden les samarretes per jugar en camps (algunes vegades prou inòspits o deixats), han de poder tenir miralls on veure's reflectits. El mirall actual és el Barça i, ara mateix, és una garantia per poder transmetre valors als nostres petits.

Que no s'espatlli! Arribin o no títols ara que s'acosten les finals (la primera, de Copa), el llegat que el Barça de Guardiola està deixant a l'esport és excel·lent. És un llegat que perdura més enllà del materialisme d'una copa, són valors que qualsevol infant podrà recordar quan sigui major.

Emprenyat!

2011-01-28T03:24:00.000-08:00

Estic emprenyat! Aquest país no funciona i, a més a més, m’haig de sentir que tant alguns socialistes com bastants populars no volen entendre que al Senat s’hi puguin parlar altres llengües que no sigui el castellà. Un país normal no permet aquestes reaccions autoritàries i sectàries, ja que accepta la multiculturalitat i la diversitat lingüística com una riquesa del territori. Estic emprenyat perquè Zapatero no vol assumir les responsabilitats que li toquen amb la Generalitat i costarà Déu i ajuda que arribin els 1.000 milions d’euros que encara ens deuen del Fons de Competitivitat.

Quan Espanya va a la deriva el captià del vaixell es renta les mans; fa maniobres a l’estil de Pons Pilat al Pretori i, fins i tot, permet que el Ministre de la Presidència, Ramon Jáuregui, posi en dubte la necessitat que existeixi Televisió de Catalunya. Només faltava aquesta! Potser sí, potser algunes comunitats com Castella la Manxa o Múrcia no els fa falta una televisió de caire folclòric per reforçar la regionalitat del lloc (si la volen tenir, benvinguda sigui es clar); però Catalunya té altres necessitats que van més enllà de l’intríncica que pot ser la cohesió territorial marxega o murciana, per posar exemples. Catalunya ha de fer de la seva televisió pública una eina de creació d’identitat cultural compartida entre tots els catalans, autòctons i nouvinguts. Una eina de reforçament de la catalanaitat ara que es posa en dubte si el Senat necessita obviar la diversitat lingüística tot i ser la cambra de representació territorial. Ara que el Govern central vol iniciar el proces de recentralització per tal de posar fre a l’expansió d’un model autonòmic que comença a neguitejar als més conservadors.

L’Espai Català de Comunicació ha de permetre als catalans compartir un espai de cotidianitat que generi identitat i, Televisió de Catalunya és un dels puntals d’aquest marc teòric que van desenvolupar investigadors com Josep Gifreu o Maria Corominas. L’història de Catalunya, tant vilment marcada per episodis que fran esgarrifar a qualsevol amant de la cultura, no pot permetre’s el luxe de prescindir d’una de les eines que més bé han representat l’especificitat cultural. La televisió, a Catalunya, no és només un mitjà de comunicació. La televisió és una eina política de primera magnitud, que posada al servei del país pot continbuir a donar cohesió territorial, reforçament cultural i perfil propi a un país que, de moment, encara viu amb l’ull posat a la Messeta.

Article publicat al setmanari La Garrotxa, 28 de gener de 2011, p. 8.

Quan en Pujol piula

2011-01-26T11:32:00.000-08:00

Quan en Pujol piula, cal parar l'orella. I, ara, en Pujol ha piulat. Més ben dit, l'ha dita! Alt i clar, el President ha defensat per primera vegada l'opció de l'independència de Catalunya. Unes paraules que fins fa poc no figuraven en el seu ideari ni havien sortit mai de la seva boca malgrat que el partit, CiU, tingui gent que s'ha declarat independentista des del primer moment, el mateix fill Pujol o el president Artur Mas. El país està en un adzucac i, ara mateix, sembla que l'opció d'ampliar el model autonòmic no té massa simpatitzants entre els partits majoritaris de Madrid. De fet, el procés de recentralització està al caure i ni PSOE ni PP volen donar més poder a les autonomies. De fet, hi ha qui ja ha dit que si apliquéssim la fòrmula d'Euskadi a altres autonomies el país seria insostenible.

Quan en Pujol piula no tots els galls del galliner polític hi estan d'acord. És evident, però també cal pensar que una figura com la seva té una visió de país que molts dels polítics actuals no tenen. Molts del que han criticat les paraules del President han fet poca política d'espardenya i/o estan més pedents del què els diran des de la gran capital. Actualment, parlar d'independència no és parlar d'un discrus sobre intangibles o d'utopies que no porten enlloc. Quan el nacionalisme parla d'independència és perquè hi veu una solució factible als problemes estructurals que té el país: atur, deslocalització, desinversió i un reguitzell de problemes econòmics que ara mateix no deixen evolucionar la societat cap a majors nivells de benestar.

En un país normal...

2011-01-19T11:31:00.000-08:00

En un país normal no hi hauria tanta por a la desintegració. En un país normal es consideraria lògic que la diversitat cultural és un bé que cal protegir. En un país normal no s'hagués optat pel "cafè per a tots" quan les úniques Comunitats que tenien drets històrics eren Catalunya, el País Basc i Galícia. En un país normal, la cultura de la tolerància estaria en el primer lloc del manual del bon ciutadà. En un país normal no es manipularia l'informació per fins polítics (ni l'esportiva!). En un país normal faria temps que el principi de subsidieritat s'entendria com un mecanisme d'augment de l'eficiència administrativa (o s'aplicaria correctament, també). Però... Espanya no és un país normal. No ho és amic Mariano! Però, no ho és pels motius que exposo anteriorment, no pas per fer ús de traductors simultanis al Senat, la cambra de representació territorial. De fet, que les llengües cooficials poguessin usar-se al Senat és un pas cap a la normalització del què és Espanya, aquella "Espanya plural" que tant va prometre Zapatero durant els seus discursos en campanya, però que les amenaces del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, i la resta de retrets cap a les Autonomies que ha fet el Govern central aquests últims temps tampoc ajuden a construir.

Espanya no és un país normal perquè conviu entre la voluntat de ser eternament "una grande i..." i la por permanent als processos de desintegració. La recentralització amb què el Govern ZP amenaça a les autonomies és la mostra que, en última instància, quan el vaixell està a punt de naufragar (digues-li ser intervingut per la UE), la culpa ha de ser dels altres. Mai del capità. És evident que Catalunya no ha fet els deures, que el tripartit ha deixat un petrecol de problemes econòmics a Mas i que el nou Govern de la Generalitat ha de posar la recuperació econòmica i la reducció del dèficit en el primer lloc de les prioritats. Sense salut econòmica, poc que es podrà avançar cap a l'horitzó nacional de plenitud. Però, com s'ha dit des del Palau de la Generalitat, Zapatero també és corresponsable d'aquest embolic. Ni Televisió de Catalunya ha de ser moneda de canvi a l'hora de reduir el pes de l'Administració catalana! Quan el Ministre de la Presidència, Ramon Jauregui, posa en dubte la viabilitat de les televisions autonòmiques -amb el consentiment del seu col·lega José M. Barreda, que ja vol retirar les representacions autonòmiques davant la UE- no pot generalitzar.

Si fóssim un país normal, segurament sí que tenir corporacions de mitjans de comunicació públiques a gairebé totes les Comunitats és una despesa inútil que molts Governs autonòmics es poden estalviar. Però, en un país com Espanya, que la història ha maltractat de forma continuada i el procés de nation-building no ha estat mai consolidat (per sort de catalans, bascos i gallecs), les televisions autonòmiques de les Comunitats històriques han jugat un rol essencial en conservar l'especificitat nacional i generar un espai de vinculació quotidiana entre la gent i la seva cultura. De fet, teòricament aquest ha estat un dels motius per a la creació de TV3 i la seva xarxa pròpia d’emissors, per molt que finalment aquests quedessin privatitzats en mans d’Abertis, que controla també els emissors històrics de TVE.

No som un país normal. La anormalitat és una característica natural d'Espanya, que s'ha d'entendre com a part essencial d'aquesta o, per contra, aquells qui volen fer d’Espanya un país normal han de permetre serenament que tothom es plantegi cap on vol avançar. Ara que flamencs i valons també s'ho plantegen, potser tampoc seria un absurd.

Tots són guanyadors

2011-01-09T11:13:00.000-08:00

Qualsevol dels tres que guanyi s'ho mereix. Al final, és un premi al club, a un treball de formació que es fa des de fa temps en el futbol base. Tant Messi, Xavi o Iniesta són representants d'una manera d'entendre el futbol, l'idea del futbol total. Aquesta pilota d'or és la culminació del bon treball que ha fet Pep Guardiola a la banqueta del Barça, donant prioritat als homes de la casa i donant-los tot el protagonisme de l'equip. Al final, ho han respost a la crida del tècnic i el món els hi reconeixerà.

Evidentment, que cadascú ha fet els seus mèrits. Messi és sens dubte el millor jugador del món, per no dir que segurament algú el pot considerar com el millor jugador de la història del futbol al costat de mites com Pelé o el seu amic Maradona. Per mi, Messi supera el déu argentí, segur. Iniesta ha fet el gol d'Espanya a Sud-àfrica i ha culminat un ascens gloriós del futbol espanyol en el seu conjunt, demostrant que la selecció nacional no és un equip perdedor i pot fer un gran joc... clarament inspirat en el model Barça... i no pas al revés com alguns analistes messetaris van intentar dir quan la roja va guanyar el Mundial. I, es clar, és l'home d'Stanford Bridge!

Però, Xavi Hernández segurament és l'home que se la mereix aquest any: ell és el Barça, el cor, el cap i l'esperit d'un equip que sent des de petit; un club amb qui ha volgut creure tot i els anys que se'l va comprar amb Guardiola, que va rebre l'oferta milionària del Milan (i no va acceptar) i que no sabien si acabaria assumint amb garanties la direcció de l'equip quan Guardiola va plegar, l'home que sempre va confiar amb la capacitat de reacció de l'equip tot i els anys de tristor de Van Gaal i la travessia del desert que hi va haver fins que Laporta va assumir la presidència el 2003. Xavi és el seny (Messi i Iniesta, la rauxa), però sense el cervell del mestre aquest equip no jugaria com ho fa... ni la selecció espanyola, amics!

Fermesa per començar el 2011

2010-12-31T10:46:00.000-08:00

Estic força content dels passos que el nou Govern ha fet tant sols prendre possessió del càrrec. Si més no, a nivell discursiu es nota una fermesa important a l'hora de plantejar els reptes que té Catalunya sobre la taula amb serenor, visió estratègica i, sobretot, tocant de peus a terra. Ja en el moment que Artur Mas va prometre el càrrec el seu discurs va tenir un clar biaix sobiranista, que es contraposava amb la cara del ministre Cháves, que presidia l'acte en nom del Govern estatal. Senyor Cháves, se li venen boires negres de Catalunya, segur! No van passar gaires hores que el mateix Mas enfocava el discurs de final d'any amb un doble debat sobre la taula: la reactivació econòmica i la reivindicació d'un major autogovern per a Catalunya, per no dir, que de cor pensava en l'horitzó nacional de plenitud. I, per què no dir-ho, la nova cara política de la cultura catalana, el socialdemòcrata Ferran Mascarell es declarava obertament a favor de la causa independentista en una entrevista el dia 31 de desembre a La Vanguardia.

Per tant, aplaudeixo el discurs amb què l'Executiu de Mas comença la legislatura, però caldrà veure si la conjuntura li permet focalitzar a parts iguals els esforços a tots dos eixos de govern (horitzó nacional i reactivació econòmica) o l'empitjorament de l'economia portarà a deixar de banda els discursos ideològics i centrar-se en el pragmatisme de l'acció contra la crisi econòmica. De fet, la política és elocutio i actio -manllevant algunes expressions de la retòrica clàssica- i en l'execució dels actes Mas ha demostrat que ha posat el pragmatisme de la gestió i la sortida de la crisi per davant de tots els altres temes: la composició del nou Executiu és esperançadora, sobretot si ens atenem que hi noto una clara aposta per gent de perfil alt i qualificat. Però, el discurs sobiranista de Mascarell o de Francesc Homs es contraposa clarament amb la voluntat pactista amb Espanya d'Andreu Mas-Colell o la nova titular de Justícia, Fernández Bozal, que ha estat ja el blanc de les crítiques de l'oposició més independentista i ha rebut els elogis de Ciutadans.

Voldria començar el 2011 amb optimisme i celebrar, si més no, que la voluntat d'avançar cap a un futur de plenitud nacional hi és. Ara, tocarà que els actes del nou Executiu acompanyin.

Una nova punyalada

2010-12-22T13:19:00.000-08:00

La sentència del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística de Catalunya ha estat un cop més a la cultura, a prosseguir amb la colonització per part d'una llengua hegermònica d'esferes socials que fins ara tenien assegurada una convivència pacífica entre català i castellà, afavorint que la llengua minoritària no en sortís perjudicada.

Novament, les estructures de poder de l'Estat mostren el seu desconeixement de la realitat del país, mostren la seva voluntat de processeguir amb l'homogenització d'Espanya quan la seva riquesa ha estat, i sempre serà, la seva diversitat. De fet, al final sembla que des de la capital tenen ganes de crear independentistes, perquè el camí que tracen els esdeveniments només ens porta, a curt o llarg termini a aquesta solució. Queda clar que no ens volen entendre, sabent de la necessitat que hi ha d'amortiguar l'enginy català per fer brillar el gran Madrid. Tant la sentència del TC com la del Suprem crea problemes allà on la pròpia societat ha acabat evidenciant que hi ha convivència pacífica: el model lingüístic. Sempre van tard!

Ahir, a l'hora de dinar, vaig poder parlar amb el veterà periodista Jaume Arias, un pujolià que ha replicat al mateix president Pujol -segons em va explicar-, però un home que encara analitza fredament i amb precisió la realitat política espanyola als seus 88 anys. Parlant de les últimes eleccions autonòmiques i l'evolució de Solidaritat, ell no se'm va presentar com un independentista, però si que va comprendre aquells qui cada vegada aposten per la via més sobiranista ara que des de Madrid es fan l'orni a l'hora de d'entendre, ja no dic defensar, les especificitats culturals catalanes. Ell mateix era qui justificava aquesta evolució psicològica de l'elector sobre la base del pragmatisme: sols aniríem millor i hauríem de pagar menys.

Duran, millor a Madrid!

2010-12-12T10:25:00.000-08:00

Josep Antoni Duran i Lleida (CiU) es queda a Madrid. Sembla que el líder democratacristià podrà aportar més a la construcció de la “nova Catalunya” que proposa l’Artur Mas comandant les files nacionalistes al Congrés, que no pas estant de segon de bord en un vaixell català que, ara per ara, també crec que és millor que tingui un sol timoner i un sol capità. El vaixell ha de tenir un rumb clar i fix. Un pensament que avui sentia també reflectit en una conversa de carrer a la mitja part d’un partit de futbol de poble: “Val més que es quedi a Madrid a negociar amb en Zapatero!” De fet, si es vol aconseguir el famós pacte fiscal, CiU el necessitarà al Congrés.

D’una manera o altre, la presència de Duran al nou govern podria portar més desestabilització que no pas avantatges. La presència de dos homes de primer ordre a l’agenda política del país podria fer sorgir més d’un dubte a l’hora de fixar el discurs del govern –prou problemes que ja ha tingut el Tripartit perquè ara es reprodueixin els mateixos errors de lideratge– i, de fet, planaria en tot moment el debat per veure quin paper ha de jugar Unió a l’hora de fixar les directrius de l’Executiu català: quan hauria de marcar múscul el soci petit? Amb Duran a Madrid no hi ha dubte que Unió ha de saber jugar a ser el germà petit de l’Executiu i aprofitar els espais de projecció pública que li doni el seu germà gran, que segur que n’hi hauran.

Però, el retorn de Duran a la política catalana deixaria el grup nacionalista al Congrés dels Diputats amb clara desavantatge a l’hora de negociar amb l’Executiu espanyol. De fet, el líder d’Unió és dels polítics més ben valorats i dels qui han sabut marcar més equidistància respecte als dos grans partits, PSOE i PP: sempre prudent, Duran s’ha guanyat l’admiració de Zapatero i Rajoy a parts iguals. De cara a uns temps moguts a la Carrera de San Jerónimo val més la pena tenir un veterà com Duran i Lleida controlant la situació al Congrés que no intentant buscar l’espai polític a Catalunya.

La retirada digne de Montilla

2010-12-02T23:42:00.000-08:00

Aquest article ha estat publicat avui a El 9 Nou, Osona i Ripollès

President Montilla ha sabut perdre les eleccions amb dignitat. El vaig escoltar atentament per televisió i, davant de les seves paraules, no puc deixar de treure’m el barret. Vostè, a diferència del seu homòleg Joan Puigcercós, va actuar amb coherència: derrotat, agafa les maletes, renuncia a l’escó i obra el debat per la successió a la quarta planta del carrer Nicaragua. El socialisme, president Montilla, necessita un canvi de rumb, un tomb cap al catalanisme que li asseguri una identitat que fins que vostè va agafar-ne el timó encara potser persistia. Aquella identitat que encara sobreviu dins de les trobades del Nou Cicle o les estiuenques sessions a Vilopriu. De fet, en política s’han d’escoltar totes les opinions i aquells qui li van fer confiança ara fa quatre anys tenien tot el dret a estar esperançats en la seva gestió. Ara, però, després d’intentar fer funcionar un “artefacte” –cito al seu conseller Maragall– toca el canvi i li agraeixo que, amb la seva decisió, vostè ho faciliti. Fins i tot, que Joaquim Nadal torni a agafar les regnes de l’oposició em fa pensar que el canvi pot ser total, a fora i a dins del govern. Amb ell i la consellera Tura a la bancada socialista s’esperen unes bones sessions de debat i, amb els núvols negres que tenim a sobre, espero que siguin “constructives” –si més no, això va anunciar el mateix Nadal poc després d’assumir el seu nou rol.

Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser un home de perfil baix. I, a fe de Déu, que no es pot pas dir que hagi tingut un perfil presidencialista. Fins i tot, va tenir problemes per mostrar-se agressiu durant la campanya. President Montilla, no va ser mai convincent i el dia del debat televisat va acabar de firmar la seva derrota. La posada en escena el va condemnar. Durant aquest temps, el seu Executiu ha pecat per tenir massa veus discordants que, la majoria de vegades, eren poc crítiques o tapaven el què podia haver estat un encert en la gestió: la llei d’educació, la llei del cinema o la gairebé supressió de l’impost de successions. Aquests set anys de tripartit han servit perquè els catalans vegin que existeixen altres maneres de governar més enllà de les majories absolutes o els pactes puntuals, però també han corroborat que CiU no ha estat mai un artefacte i ha après dels seus errors. Artur Mas, humanitzat cada dia més, ha fet dels nacionalistes un exèrcit disciplinat que no s’ha rendit encara que hagi perdut dues vegades seguides la presidència de la Generalitat, tot i guanyar les eleccions. Ha trencat amb la màxima del veterà Giulio Andreotti que afirma que el poder no desgasta, sinó que desgasta no tenir-lo. Mas el va perdre, però ha construït una alternativa, no s’ha gelat a l’oposició i aquest 29N en va recollir els fruits.

President Montilla ha donat una lliçó de maneres a Joan Puigcercós. Ha plegat amb dignitat, però amb vostè hauria de venir el líder republicà. No val posar el càrrec a disposició d’un consell nacional que ell mateix controla! Esquerra ha estat l’altra gran perdedora, sobretot quan un s’ho mira amb l’òptica esbiaixada que suposa ser d’Osona i comprovar com a la comarca fins i tot han estat superats per la dissidència independentista de Solidaritat Catalana. President Montilla, quan es trobi amb Joan Puigcercós per consolar-se mútuament expliqui-li que el seu pecat ha estat, precisament, el de confiar en vostè. L’electorat independentista ha castigat Esquerra per ser poc radical, perquè durant els anys de tripartit han contribuït a l’autonomisme quan el seu votant volia més rauxa, perquè han posat per davant l’eix de classe enlloc del debat centre-perifèria. Error estratègic, derrota històrica. I, quan ha estat hora d’analitzar la derrota i l’èxit de la dissidència laportista ho han atribuït al vot nou, al vot jove. Fins i tot, en aquest argument hi planeja el dubte.

President Montilla, em sap greu que no pugui gaudir de la nova fauna política des de l’hemicicle. De ben segur, que s’ho passaria bé conversant amb el notari Alfons López Tena al bar del Parlament encara que no compartissin bona part de l’ideari polític, així com també crec que serà divertit viure des de dins la Cambra el nou rumb que pren el discurs polític català amb Laporta i Rivera compartint el grup mixt: discursos antagònics, però rauxa compartida. Vostè marxa, però arriben nous diputats (alguns de ben joves, per cert) que hauran de prendre decisions sobre com redreçar o continuar amb el rumb del país que vostè deixa. Sort per a vostè que passarà a ser un actor de repartiment i, sobretot, per a tots els altres que han d’encarar el futur de Catalunya.

Tornant de Vic... un dia després del debat de TV3

2010-11-22T13:57:00.000-08:00

Artur Mas ha consolidat la seva hegemonia a Vic. Més de 1.500 persones han aclamat el líder de CiU al recinte firal del Sucre en un ambient d'eufòria després de veure com ell sortia airós del debat d'ahir. El simpatitzant i votant de CiU veu la victòria molt aprop; però, el líder vol contenir l'eufòria i encara fa crides a la mobilització. Fins l'últim moment, Mas no dormirà. El debat a sis bandes, novament, va posar de manifest el poder de la televisió per ridiculitzar als seus protagonistes, talment com a l'Amèrica dels seixanta i el primer debat televisat, Kennedy-Nixon. Montilla, capcot, va ser el candidat que més va llegir els apunts (no tenia la lliçó apresa?), que menys va moure les mans, que més li va costar crear un discurs àgil i versàtil per poder tornar els cops de l'enemic. Mentrestant, Mas va fer un exercici sublim de retòrica, sobretot al final, quan va convertir l'última envestida de l'actual President -"vostè pactarà amb el Partit Popular", va afirmar Montilla- en una pregunta compromesa pel líder socialista, "que jo pacti amb el Partit Popular depèn que vostès em posin fàcil l'investidura", va respondre-li el líder convergent.

Encara a Vic, Mas va retreure a Montilla que no continuessin a duo el debat d'ahir. Utopia, es clar, però això mostra la seguretat d'un candidat que, fins que no ha estat l'hora, no ha entrat al cos a cos. Que ha usat els errors dels altres per fer una campanya de to baix, de manera que ha mostrat la vessant més contructiva de la seva proposta. El dia 28 de novembre veurem si, aquest cop sí, David Madí ha encertat l'estratègia. De moment, les enquestes li van a favor. A l'espera del debat cara a cara entre els dos presidenciables, és CiU qui de moment ha fet evolucionar més coherentment la campanya. Però, dubto molt que Montilla s'atrevís a demanar el cara a cara en directe si no sap que té un seguit de gent treballant per trobar la manera de tombar l'enemic en el duel final. Collboni i Zaragoza són hàbils, astuts i, de ben segur, que hi haurà algun aspecte que saben que pot fer pujar els colors a la cara del líder convegent. De moment, el Cas Palau ha estat força al marge de la campanya...

Torno a casa des del Sucre. Al carrer, una forgoneta es para i en surten dos nois que pengen cargells de Reagrupament. Els demano què tal va la campanya (Carretero ja ha passat per Vic) i un d'ells em diu que és la seva primera experiència en política, però que la desafecció l'ha fet decidir en donar suport a aquesta força extraparlamentària. Està il·lusionat i de seguida em fa tot un discrus del perquè cal que apostem per l'independència: discurs conegut per tots, però que té en l'espoli que pateix el país un dels seus punts essencials. És l'altra cara de la campanya, la del partit petit que ha de viure en l'anonimat dels mitjans, que pot congregar mítings massius però que a Barcelona ningú en fa cas. Són els partits que han hagut de creure en la premsa comarcal i l'Internet (webs, xarxes socials, mitjans electrònics...) per tenir veu a la campanya. Els partits que han hagut de fer més esforç de persuasió per trobar gent que, voluntàriament, han deixat hores de família per penjar cartells, com abans.

El dia 28 de novembre serà divertit. Per primera vegada hi ha un bon grup de petits partits que tenen aspiracions reals d'entrar al Parlament. I, per altra banda, CiU vol convertir la diada en un punt d'inflexió del camí que fins ara ha pres el país. S'acosta un dia fantàstic, sobretot pels analistes.

Comença la campanya

2010-11-11T13:09:00.000-08:00

Arribo a casa havent passat un dia cansat, després de treballar i escriure per poder posar en ordre alguns papers que haig de presentar en un congrés sobre cartellisme polític. Abans de tancar l'ordinador, una ullada al twitter. De fet, aquesta eina avui en dia és una de les millors per poder estar informat en tot moment, talment com una agència de notícies que et posa al dia a través de flaixos i titulars, però que llavors tens l'obligació d'anar a buscar més informació a d'altres enllaços que han treballat més les notícies. El concepte de "periodisme mashup", de creació de camins de significat aprofitant el llenguatge hipertextual, que tant bé teoritza l'excompany de la UAB, Santi Tejedor. S'acosta la campanya i el timeline del twitter va ple de missatges dels partits: Cativistes, Sociates, els consellers... quantitat de perfils polítics que posen oli a l'engrenatge que cada partit ha dissenyat per recórrer carrers i places i aconseguir arreplegar els últims vots.

De fet, la majoria de gent ja té el vot decidit des de fa temps. Jo, el primer. Avui, els mitings són eines per reforçar el sentiment de pertinença i la viralització de missatges ens ha inundat els ordinadors de propaganda electoral: correu electrònic, facebook, twitter i més. De sobte, em fixo amb un: la bona amiga Marta Pascal (JNC) m'enllaça amb una web del seu partit on presenta els candidats més joves de la formació. Alguns, fins i tot massa! No obstant, m'agrada, sobretot veure el compromís que hi posa ella en defensar uns ideals, igualment com m'agraden els altres companys de promoció o de l'institut que sé que estan militant en política per convicció, perquè creuen que des del seus partits poden aconseguir una millor societat. En Pep Paré (Joventuts Socialistes), a Centelles; l'Isaac Peraire (JERC), a Prats de Lluçanès... i d'altres que segur que em descuido, però a qui des d'aquest post, hores abans de donar llum verda la campanya, vull agraïr el seu esforç en oferir-me cada dia un nou comentari en què rumiar.

Tornem a les eleccions. Aquest any ens hi juguem molt. La Catalunya del futur no es pot permetre més passos endarrera, tant a nivell nacional com a nivell econòmic. Ja he dit en alguna ocasió que el keynesianisme mal entès no pot hipotecar el futur d'un país que fa temps que corre amb la política del xec com a base de la recuperació econòmica (molt influenciats per un govern socialista espanyol a la deriva) i que amb la retallada de l'Estatut ha fet un pas enrera en l'autogovern. És veritat que el nou sistema de finançament que s'ha negociat ens ha augmentat la quantitat de recursos, però també és veritat que ara mateix ens hem adonat que no n'hi ha prou. Que la Generalitat té les arques buides i que una de les primeres feines que tindrà el nou executiu, sigui del color que sigui, serà pensar com torna a la majoria de jubilats els interessos dels bons que han comprat, confiants i il·lusionats a la vegada, al 4,75%. Ai!

Però, l'error seria supeditar tot el discurs a l'economia. Aquestes eleccions són les que el missatge independentista podrà cobrar més força amb la quantitat de forces polítiques que, d'una manera o altre, el porten a l'ADN polític: CiU, RCat, SI i ERC. Missatge diversificat, poc cohesionat, és veritat, però és un moment ideal per posar-lo a l'agenda política i fer-lo un eix essencial del discurs polític català futur. Si CiU guanya les eleccions tindrà un deure moral amb els joves nacionalistes, la majoria il·lusionats amb la deriva que el partit ha pres en aquest àmbit. És per aquest motiu que em preocupen els pactes posteriors i la desil·lusió o desencís que aquests poden generar. Qui voti CiU ha de pensar en el pragmatisme, no en els grans ideals. Les enquestes no pronostiquen cap majoria absoluta, de fet, l'última del Centre d'Estudis d'Opinió inclús dóna un cert repunt en l'intenció de vot als partits de l'actual govern, i per tant les aliances posteriors poden ser claus: amb qui pactarà CiU?, amb un partit tant poc coherent amb els seus ideals com ERC?, o amb el PPC, que frisen per ser la frontisa que ajudi a canviar el signe polític català i, de retruc, l'avantguarda del canvi a la Moncloa?

Parlant del PPC, aquestes eleccions també seran les del discurs de la immigració. Sánchez Camacho ja ho va demostar en el programa del Tinc una pregunta per vostè, a la Primera de TVE. Des que els convergents vigatans van posar el debat a l'agenda política amb el cas del padró, el tema no ha parat de generar literatura entre els analistes polítics. Aquestes eleccions seran essencials per determinar quina política immigratòria es porta a terme, si més no, de quines bases ideològiques marcaran l'acció de la nova Generalitat. Per primer cop, un partit xenòfob pot entrar a la Cambra catalana i, això, pot comportar un canvi radical amb com s'enfoqui el debat dins el Parlament.

Ara, el més important és que anem a votar, que siguem conscients del què ens juguem i que fem de l'abstenció el vertader perdedor d'aquestes eleccions. Ànims!

Lliçons de les legislatives

2010-11-03T11:26:00.001-07:00

Després de dos anys de l'històrica victòria d'Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units, els americans han tornat a demostrar que la volatilitat de la seva identitat política és una característica bàsica del seu sistema. Els republicans han recuperat la cambra de representants i han explicat, ja des de bon començament, que demanaran a Obama que retiri la reforma sanitària. Una de les victòries més importants de la presidència de l'afroamericà és amenaçada per aquells qui van portar el país a la Guerra d'Iraq i encara, en alguns entorns, qüestionen veritats com el canvi climàtic. Inceïble! Els lobby's han tornat a guanyar la partida a la societat civil. L'únic element d'esperança és que els demòcrates no han perdut el Senat i, per tant, la victòria republicana no serà tant dolça com alguns es pensaven.

Les legislatives als Estats Units tornen a posar sobre la taula aspectes interessants per poder analitzar el món en què vivim. I, sobretot, la política. Primer: la crisi de les ideologies. Els antics cleavages, fractures de classe, de religió, el centre-perifèrie són antiquats per analitzar el "com i perquè votem". Als Estats Units, l'essència del sistema està en una política professionalitzada, d'interessos corporatius i particulars que tant els és votar republicà com demòcrata si algú els representa. El candidat és un producte, el programa un instrument de representació d'interessos corporatius i individuals.

Segon: el poder dels lobby's. Els grups de pressió que són els qui guien els discurssos de molts candidats i marquen les polítiques que cal portar a terme en funció d'aquells qui els paguen. La campanya d'alguns republicans en contra de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic ha estat un exemple evident i il·lustratiu del funcionament d'aquests actors, ara ja essencials a qualsevol debat polític.

Tercer: les crisis estructurals acaben convertint-se en derrotes particulars pels líders polítics. L'abstracció és difícil en política, cal buscar sempre un culpable dels nostres mals. La manca de solucions a la crisi -que té arrels més llunyanes que no pas les polítiques portades a terme des del 2008- ha acabat castigant durament el govern Obama, igualment com castigarà el govern Montilla aquest novembre.

Quart: la por és motor de canvi. La por dels americans al socialisme (increible que encara sentim això!, com si fossim a mitjans del segle XIX) ha creat nous públics disposats a creure's un discurs populista que garanteix l'essencialisme.

Cinquè: el populisme és un fenomen en alça. El Tea Party als Estats Units, però també altres partits a Europa han demostrat que els discursos fàcils, absolutistes, poc disposats a entendre la diversitat, basats en la por al desconegut o la pèrdua d'una essència que se suposa que forma la base de la cultura dominant són útils per recuperar poder polític i presència pública per part d'alguns candidats.

Les legislatives americanes han estat un bon exemple de cap on va la política actual. Un bon exemple per posar a les classes de marketing polític de les Universitats. Però, sobretot, són un element de reflexió que ens ha d'ajudar a entendre una mica més com es mou el poder. Comunicació i poder, titula Manuel Castells en el seu últim llibre. I, mai més ben dit en el context actual, la política és l'art de comunicar bé per poder tenir recursos que ens portin a aconseguir el poder. Els Estats Units continuen marcant el camí. Bo o dolent, segur que ens hi afegirem.

'Chupando del vote': la nova lliçó d'un mestre de periodistes

2010-10-22T14:16:00.000-07:00

Sempre s'ha dit que periodistes i polítics eren poc amics, però que per altra banda es necessiten mútuament. En pocs dies he presenciat dues situacions, una mediàticament i una altre en persona, on es constata que a vegades aquestes dues professions conviuen en franca harmonia i, sobretot, saben respectar-se i enriure's sanament dels seus defectes i alabar les virtuds. El relleu a la vicepresidència del Govern espanyol va estar marcat per un alt grau de sentimentalisme quan Maria Teresa Fernández de la Vega va rebre un ram de flors dels corresponsals a la Moncloa i ella, personalment, es va acomiadar dels assistents a la sala de premsa. Petons a tothom. Moment emotiu per un jove periodista que ho veu a la tele i constata que, moltes vegades, la feina ben feta té una recompensa encara que un dia hagis de tirar de la crítica ferotge o no combreguis amb la posició oficial. El ram de roses que portava De la Vega, la seva cara desencaixada a punt de caure una llàgrima, és el senyal que ella ha exercit de portaveu del Govern respectant, per sobre de tot, l'interlocutor; sabent que davant hi té professionals que han d'omplir cada dia hores, minuts i fulles d'informació i que de les seves declaracions en depèn l'estabilitat políticoeconòmica de gran part del país.

Els comentaris sobre el nou govern, sobre les desafortunades declaracions de l'alcalde de Valladolid respecte la nova ministre Leire Pajín, van ser el tema dominant del pre i post acte de presentació del nou llibre de l'amic i mestre Ramon Miravitllas, Chupando del vote, on la bulímia periodística i la sàtira marquen les pàgines d'una obra que trenca els motlles del clàssic llibre de reflexió política. Ara, més que mai, cal prendre's la vida amb sentit de l'humor. Miravitllas en estat pur, recuperant el gènere burlesc dels seus inicis a la premsa escrita, dedicat als més afèrrims defensors d'una política que se la pugui tutejar, pròxima, que se'n rigui de les seves pífies. A la taula, Miravitllas envoltat de dues de les Miss de la COM: Montserrat Nebrera (ex PP) i Caterina Mieres (PSC). Hi faltava l'Irene Rigau (CiU), el glamur per excel·lència d'una tertúlia de dones que ha donat nits de glòria a l'antena d'aquesta emissora barcelonina i, amb els micròfons apagats, ha acabat generant una complicitat especial entre convergent, socialista i conservadora. La Nebrera i la Mieres, cara a cara i davant del seu butxí mensual, per alabar les virtuds de l'obra d'un periodista que no ha tingut mai pels a la llengua, d'una "ànima lliure", com va puntualitzar l'ex diputada conservadora.

Que ambdues acceptessin presentar una obra com la de Ramon Miravitllas, que no dubte de treure tota la seva sorna i sentit de l'humor per fer-nos gaudir una mica d'aquesta Espanya de "pícaros, pérfidos y corruptos" és el senyal que, per sobre de tot, el periodista és honrat. Nebrera i Mieres a la palestra, Jordi Menéndez (PSC), Salvador Milà (ICV-EUiA) o Magda Oranich (CiU), entre d'altres pesos pesants de la classe política, entre l'auditori on també hi havia el punyent Àlex Salmon o els companys de COM Ràdio. Menéndez reia per sota el nas cada vegada que passava pàgina, mentre els altres parlaven a la tarima. Polítics i periodistes van entendre que, avui en dia, si no es posa humor a la política podem acabar engrandint la massa de desencantats. Però, per sobre de tot, Miravitllas va donar una nova lliçó del què significa ser periodista: quan, fins i tot en el moment que l'estilet està més afilat (això és, quan la sàtira és el gènere dominant de l'obra), la possible víctima (el polític) deixa descoberta, voluntàriament, la reraguardia és que hi ha una complicitat total entre dues professions nascudes, teòricament, per estar en guerra permanent. I, a La Nit, quan el mestre recita cada nit la seva lliçó, el polític s'adona que fins i tot pot arribar a aprendre del seu futur botxí. El mestre és molt gran!

Coreografies sud-africanes i projectes d'RSC

2010-10-02T01:05:00.000-07:00

Aquest cap de setmana m'ha caigut a les mans informació sobre un esdeveniment que, tot i no estar en el calendari futbolístic més mediàtic, és bo fer-hi una ullada per reflexionar-hi. La Danone Nations Cup que es disputa a Sud Àfrica ja està en marxa i, com a representants espanyols, hi han anat els equips alevins del RCD Espanyol i el Sevilla FC, dues de les pedreres més importants del país.

Llegeixo informació de la competició en el bloc de Miquel Perdiguer, exjugador del futbol base de l'Espanyol i actualment directiu de Danone Espanya. S'il·lusiona davant de la disciplina que mostren els nens, dels valors que l'esport promou, però sobretot se sorprèn per la manera que les cultures futbolístiques es plasmen en cadascun dels equips. Efectivament, l'evolució dels mètodes d'escalfament en els equips espanyols o la "coreografia de musical" del Colo Colo xilè a l'hora de preparar un partit mostren que no tothom entén el futbol de la mateixa manera: alguns més tàctic, disciplinat, d'altres intenten estimular la imaginació i el jogo bonito. L'èxit del futbol base és la formació integral del jugador. Per una banda, l'estimulació dels valors socials i l'ètica esportiva; de l'altre, i si estem parlant d'alt rendiment, la creació d'un sistema de joc que des de la base es pugui extrapolar cap a categories superiors i plasmar en els equips d'elit. Sigui quina sigui la filosofia, però coherents en totes les fases de l'evolució de l'esportista.

Però, la Danone Nations Cup no només em permet parlar de futbol base, sinó que m'agradaria poder fer un canvi de rumb per acabar aquest post per avançar en què significa estructurar correctament un projecte de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). En un moment que la integració de les empreses a la societat que els acull és essencial, les multinacionals recorren a valors universals per legitimar la seva missió empresarial: l'esport s'ha convertit en un element clau per aquests projectes i, Danone, atenta a les demandes socials, crec que fa una aposta molt coherent: la correcte alimentació sempre ha anat associada a una pràctica esportiva satisfactòria i, al cap i a la fi, són dos dels aspectes que més ha de cuidar la persona si vol tenir un nivell de vida de qualitat.

El Barça i la vaga... primer el futbol!

2010-09-29T12:08:00.000-07:00

La vaga del 29-S està arribant a la seva fi. Viscuda des de la universitat, tampoc sembla que el seguiment hagi estat tant massiu com apunten els sindicats. Com molts companys del meu departament, jo he estat al meu lloc de treball i una dotzena d’estudiants han fet classe amb mi a dos quarts de nou del matí. Tothom té dret a treballar o no, en tot cas, el més important és que es mantinguin les formes i no s’acabi a cops d’estopa com alguns piquets el centre de Barcelona.

Pujo al cotxe a mitja tarda. Avui, el Barça jugarà a Rússia, en territori tàrtar on l’any passat va naufragar també en la fase de grups de la Champions. No pensava en la vaga: hi haurà futbol? Sí, es clar. Quim Maria Puyal i Carles Domènech, un des de Kazan, l’altre des de Barcelona, retransmeten a dues veus el partit. “Aquest partit ha estat possible gràcies a l’acord de serveis mínims que han arribat els treballadors de Catalunya Ràdio”, diu de tant en tant el mestre. Només faltaria! Notícies i futbol formen l’única variant de la programació en un dia que Catalunya Música ha estat la protagonista de l’antena. Cançons força boniques, certament. A la nit, arribo a casa: TV3 retransmet sense veu el partit entre el Manchester United i el València, també de la Lliga de Campions. La Champions, senyors, passa per davant de tot. La venda de drets no entén de disputes nacionals i el partit s’ha d’emetre, encara que sigui sense veu.

El futbol és, més que mai avui, l’opi del poble. El què fa que la vaga passi a segon terme a partir de les sis de la tarda, quan Gol TV comença la prèvia del partit entre els de Guardiola i els tàrtars. Qui és sindicalista i qui és esquirol dins d’un bar... per exemple, un dels que hi ha prop de la meva facultat i tenien un públic força nombrós congregat davant la pantalla? Els perfils es dilueixen mentre la cervesa corre per la taula i els blaugrana topen de nou amb un equip que l’any passat ja els va deixar glaçats dues vegades.

El triomf de Richelieu

2010-09-25T06:45:00.000-07:00

Oficialment encara no hi ha data, però aquesta campanya sembla que no s'escaparà d'un cara a cara entre el president José Montilla (PSC) i el líder de l'oposició, el convergent Artur Mas. Si la campanya espanyola es va atomitzar amb els duels Zapatero-Rajoy, l'ecosistema català -aquell que Enric Juliana en diu “d'estructura holandesa i d’aires italians”- també sembla que vol optar pel mateix camí: el PSC i CiU són més partidaris d'oblidar l’especificitat "holandesa" del sistema (l'atomització) i avançar cap a un bipartidisme que els consolidi com les dues úniques forces amb capacitat per assumir la presidència de la Generalitat. La resta, actors de repartiment en una obra que només ha de tenir, i segurament tindrà, dos protagonistes: José Montilla i Artur Mas.

De fet, de facto és així, però fins avui no hi havia hagut una mostra d’intencions tant clara com la que Collboni i Madí, els dos nous Richelieus de la política catalana (un més nou que l’altre), han tingut en acceptar-se mútuament l’organització d’un duel entre els seus dos líders. A plantar batalla. Per què ara i no en el passat? Potser, un socialisme en hores baixes creu que presentar Montilla com un candidat capaç d’aguantar estoicament l’envestida de Mas, sense lictors que l’escortin a banda i banda, el rellançarà a la reelecció. De fet, el socialisme fa temps que només té una fixació: explicar l’obra de govern i fer-se-la seva, mentre els seus socis del tripartit esgarrapen moments de glòria per dir que, sortosament, no tot ha estat gràcies al què la quarta planta del carrer Nicaragua va planificar ara fa quatre anys.

Un cara a cara pot ser, evidentment, el millor escenari perquè Montilla exposi el seu llegat sense tenir soroll al clatell que l’empipi, sense cap altre candidat que vulgui fer-se seves les obres de les conselleries que no controlaven els socialistes. Montilla vol fer una opa al seus socis, de ben cert. El socialisme ha vist que la càrrega republicana i ecosocialista pot pesar com una llosa en un debat coral, quan els discursos obliden les aliances i es dediquen a reforçar l’egocentrisme d’aquells qui els entonen en busca de la glòria: el titular de l’endemà. Amb Montilla decidit a plantar cara, a deixar l’escorta i a sortir a camp obert sense protecció en cap dels dos flancs de la batalla (on històricament s’hi situava la cavalleria), Mas ha de saber bé com moure fitxa. Les grans batalles s’han guanyat gràcies a l’estucia dels líders, a sorprendre el rival amb disposicions tàctiques que trencaven els esquemes habituals: Leuctra, Gaugamela, Zama, Magnesia... en totes hi va haver canvis importants que van permetre a un dels generals sorprendre l’enemic. Mas no pot refiar-se en el cara a cara, creure que lluitarà contra un rival en hores baixes que busca l’última batalla a la desesperada: glòria o oblit.

Montilla busca el cara a cara perquè, per descomptat, que al carrer Nicaragua disposen d’elements que poden erosionar el líder emergent i que en altre temps no tenien. Dossiers, escàndols o, simplement, repetir per enèsima vegada, però en prime time, les vinculacions de CiU amb el cas Palau i esperar que a base de redundància es pugui crear una nova realitat. Amb aquest panorama, el debat serà per Artur Mas el moment de consagrar l’alternativa i deixar assentats els compromisos postelectorals, de demostrar que existeix un polític que va més enllà de l’estereotip, de plasmar en primer time l’astúcia i els dots de lideratge que s’amaguen darrera la Màscara del Rei Artur (Pilar Rahola, 2010).

Reflexions immediates després de la lesió de Messi

2010-09-19T12:43:00.000-07:00

Avui, els companys de Mundo Deportivo han inventat una nova paraula que entrarà a formar part del lèxic futbolístic del país: "Messisidi". Sí, una paraula que descriu una entrada dura a un astre del futbol, una acció pròpia d'una persona que no contempla l'esport des de l'ètica ni els valors que aquest respresenta des de la seva concepció. I, sobretot, que es veu enalitada per un públic que li canta a favor "Messi múerete". Quina barra! Els vells fantasmes apareixin aquest diumenge a les redaccions de tots els diaris catalans recordant l'entrada de Goikoetxea a Maradona, aquella que va deixar vist per sentència el pas de l'astre argentí pel Camp Nou. Ara, d'Ujfalusi a un jove crack, Leo Messi, el millor futbolista del món.

S'acaba el partit. El nou canal de Marca que es veu per la Televisió Digital Terrestre (TDT) entaula una tertúlia aferrissada per poder comentar la roda de premsa de Pep Guardiola. Hi ha qui el defensa, hi ha qui el titlla de prepotent, "d'home vestit d'Armani". Tot, a base de crits pocs arguments que acreditin que aquelles persones estan assentades davant d'una càmera perquè representen alguna cosa més que un simple hoolligan enfurismat perquè no se li respecte el torn de paraula. Degeneració del periodisme esportiu d'un país que, ara per ara, permet el fanatisme a les redaccions abans que l'anàlisi racional. Com es pot tillar de prepotent un entrenador que només demana respecte per aquells qui volen practicar bon futbol, per els jugadors que fan gran aquest esport i que demostren que es poden fer maravelles amb una pilota als peus?

L'entrada a Messi -per sort només sembla que estarà 15 dies fora dels terrenys de joc- és l'exemple del què no pot passar en un camp de futbol si aquells qui el reglamenten no són prou conscients del què tenen entre les mans. Els àrbitres i la federació tenen part de responsabilitat a l'hora de preveure aquestes situacions, sobretot, a l'hora de posar sansions exemplars a tots aquells qui, ja abans que Ujfalusi trepitgés el tormell del jove argentí i li deixés com una bota, havien fet alguna acció semblant. I, els mitjans, fidels caçadors d'audiències, tenim el deure de no contribuir a la banalització d'aquest tipus d'accions. Pensem-hi, ara que potser no serà res.

Joc net? No en política

2010-09-15T13:55:00.000-07:00

Quan es van convocar les eleccions autonòmiques, moltes veus de l'ecosistema polític es van aixecar demanant "joc net". Paraules molt poc significatives en la política actual, la del tacticisme i la d'un país on encara hi ha poca cultura de fer llistes obertes, on les secretaries d'organització dels partits s'erigeixen com els vertaders baluards de l'statu quo i res no pot passar sense el consentiment d'aquells qui controlen l'aparell. Un exemple, tant sols, de com les coses són difícils de canviar: en l'acte que Solidaritat Catalana va fer a la plaça Major de Vic (aquesta és una de les formacions que demana regeneració política), on presentava els candidats a les primàries per a la Catalunya Central, Alfons López Tena ja va presentar Joan Laporta com el futur president de la Generalitat abans de celebrar-se aquestes primàries. Se li va escapar? Era un avís per a navegants? Es clar que tot feia pensar que sortiria erigit cap de llista per Barcelona, però crec que un bon polític és aquell qui té respecte per aquells qui li treballen des de la base, amb il•lusió per poder generar una nova proposta, des del contacte directe amb la gent; i aquests, en aquelles circumstàncies, eren els candidats de base de Solidaritat a les primàries.

Anem al gra. Jaume Sobrequés o Pasqual Maragall han sortit a la palestra per defensar que el nou president de la Generalitat ha de ser el convergent Artur Mas. Maniobres subterrànies, com denuncien des de la quarta planta del carrer Nicaragua, ara que a cal PSC hi ha més banderes espanyoles que mai i els més catalanistes (pobre Castells, la que li caurà a sobre) han de buscar escletxes per dir la seva. Però, tot aquest enrenou d'altes i baixes, de suports inesperats a Mas, forma part del joc polític, de com CiU busca la manera de gestionar l'agenda temàtica dels mitjans catalans, de com establir els temes bàsics que han de marcar l'evolució de l'opinió publicada i influir en l'opinió pública. I, de ben segur, que els socialistes faran el mateix a mesura que s’acosti el dia electoral.

M'agrada la política i, com a tal, m’interessa analitzar-la des d'un punt de vista estratègic. Entenc perfectament que la feina d’en Madí (CiU) o en Collboni (PSC) ha de ser fer moure els fils de la campanya de forma sigilosa, però efectiva, fer que la nau navegui amb un rumb fix i trobar la manera de superar els icebergs que en altre temps van enfonsar el Titànic. Demanar "joc net" moltes vegades és demanar una quimera, a menys que no sigui per evitar incorre en atacs a l’honor o la intimitat dels candidats. Ser astut a l'hora de gestionar l'agenda mediàtica no és res més que fer bé la feina que a un cap de campanya se li suposa que sap fer. És a dir, aprendre dels errors, no pujar el carro del leirismo de Ferraz durant les eleccions europees. La campanya es presenta interessant cada dia que avança, sobretot, a l’espera de veure com el PSC planteja el xoc frontal amb una Convergència que avança amb pas ferm, conscient que ara té les de guanyar i sabent que, en dues ocasions, la victòria no li va donar la possibilitat de formar govern. De moment, sembla que els socialistes es dediquen a veure-les venir, a preparar el contraatac aprofitant un moment de descuit de l’adversari. El tindrà?

Foto: Cristina Garcia. Parlament Universitari 2010. Taller de premsa.

Reflexions després d'una visita

2010-09-09T14:59:00.000-07:00

Una de les avantatges de treballar a la universitat és poder conèixer a molta gent. No sempre s'ha d'estar davant d'un ordinador; moltes vegades, la pròpia tasca investigadora et permet entrar en contacte amb nous perfils que, més enllà de la feina, acaben establint una bona amistat amb l'interlocutor. Aquest és el cas de la Sarah Gong, una professora de Sheffield d'origen xinès que ha visitat aquests dies Vic i Barcelona. La primera vegada que la vaig veure va ser en un autobús de París. Sortíem d'una sessió de comunicacions de la seu de l'UNESCO i anàvem cap a una recepció oficial al museu d'història natural. Vam començar parlant de tennis taula (es clar, a Vic hi ha el Fotoprix, on en aquells moments hi jugava una xinès de nom Dong Qian, i a mi em va anar bé per començar a intercanviar uns quants mots), però de seguida la conversa va anar madurant i es va traduir amb l'inici d'una bona amistat que ha durat fins els nostres dies.

Aquests dies que hem passat a Vic han servit per constatar que, moltes vegades, el coneixement és el què pot fer feliç a una persona, i més si treballa a la universitat: pensar que pot aprendre cada dia, que tothom li pot ensenyar alguna cosa nova i que sempre s'ha d'estar disposat a escoltar. La Sarah (el nom xinès és Qian) viu dues realitats molt diferents, la de la universitat al Regne Unit i la d'una família, també de pares dedicats a la universitat, però que continua arrelada a la Xina. De fet, ella hi vol tornar amb l'Steven, el seu xicot. Persones com ella, que són capaces d'analitzar fredament els pros i contres de dues societats tant diferents i plantejar-te una anàlisi racional, més enllà del conflicte ideològic o polític, són dignes d'escoltar. Per què vol deixar el Regne Unit, aparença de democràcia ideal, per tornar al capitalisme salvatge i al control polític encobert de la Xina? Aprendre, aquesta és una de les màximes per poder ser feliç i no perdre mai la motivació per la teva feina. Segurament, el dia que no aconseguim aprendre coses noves allà on treballem, aquell dia també serà l'inici d'un fracàs personal.

Laporta i el vigatanisme. Crònica de l'entronització d'un nou líder independentista

2010-09-02T14:29:00.000-07:00

Cada dia en sap més. Davant del faristol, al principi encara se’l veu neguitós, com un alumne que exposa per primer cop un treball davant del professor, però quan avança en la seva prèdica agafa seguretat. Imposta la veu, modela el discurs sense haver de recorre a vulgarismes –“al loro, que no estamos tan mal”, que de tant en tant etzibava quan era al capdavant d’una de les institucions més importants del país, i de la catalanitat potser també– i posa èmfasi allà on toca. Sap arrancar l’aplaudiment unànime. Al cap i a la fi, s’adona que encara és l’estrella. Ara, amb molts menys flaixos que l’envolten, amb menys glamour, amb menys seguidors a qui rendir comptes... però no perd la seguretat al caminar, aquell posat dandi que, en algunes fotografies, amb ulleres de sol i camisa descordada fins el tercer botó entronitza el seu aspecte més que mediterrani.

Joan Laporta és el primer entre iguals dels tres tenors de l’independentisme. Ni Carretero ni Esquerra. Ara, si més no a Osona, qui enarbora l’estelada amb més força és Solidaritat Catalana (SCI). I, la plaça Major de Vic és l’epicentre d’aquest moviment. Vic, com a ciutat, va veure néixer el Laporta polític. Aquell president del Barça que, amb el seu mandat agonitzant i l’equip de Guardiola triomfal, improvisava un discurs de principiant en la clausura de la campanya d’Osona Decideix. Discurs faltat de coherència, decebedor pels analistes. Al cap d’uns mesos, els protagonistes tornaven. Però musculats. En Jan n’aprèn: l’experiència de ser president del Barça no és qualsevol, tenir incidència sobre 250 milions de seguidors a tot el món no està a l’abast de tothom i enforteix, genera una pell suficientment gruixuda per poder entomar les canonades que venen dels diversos flancs que té oberts, a l’interior del club ara que el rosellisme ha pres el poder o entre els futurs enemics electorals, els partits que ara ell considera autonomistes o espanyolistes. Aquells a qui davant d’una plaça Major que feia goig va titllar de corruptes, que només buscaven tenir càrrecs i a qui va dir que demanarà explicacions quan sigui al Parlament.

Els solidaris tenen clar que no es pot fer política sense discurs, sense crear ideologia. Segurament, això és el que els diferencia dels reagrupats –que aquesta mateixa setmana van obrir local a Vic i van tenir la mala sort de veure com deu dels seus amenaçaven de passar-se amb bloc a SCI–. Homes com l’escriptor Antoni Pladevall, el constitucionalista Héctor López Bofill o el filòleg Toni Strubell formen part d’aquesta segona fila d’homes laportistes que saben nodrir de discurs els vuits que generen els tres tenors: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Tres tenors que saben llegir el partit –herència futbolística del Laporta més cruyffista?–, que saben complementar-se tot i haver tingut diferències en el passat. Bertran obra el míting, és la rauxa, qui encén els ànims, qui dirigeix l’escalfament de la claca que espera ansiosa aclamar un nou líder. Creïble? No ho sabrem fins les eleccions, però de moment, si més no, té de què parlar. A López Tena se li guarda la part política, la d’explicar perquè SCI és la millor opció per arribar a l’horitzó nacional de plenitud; la d’explicar perquè el concert econòmic que proposa CiU no és possible –“ja que suposa la reforma de la constitució”, explica López Tena– o de llançar fletxes enverinades contra ERC perquè dóna suport a un partit “espanyolista”, com el PSC. I Laporta posa la cirera al pastís, escriu l’epíleg de la jornada, trenca esquemes i demostra que porta les dades econòmiques més que preparades. Parla d’espoli i ho justifica: Catalunya dóna un 10% a la solidaritat estatal, un land alemany el 4% i un estat americà només el 2%. Assegura que augmentaran la despesa social si es recuperen els diners que ara s’emporta Madrid, d’incrementar l’inversió en infrastructures, d’apujar les pensions i d’abaixar l’impost de societats per permetre que les empreses augmentin els beneficis. En té estudis que ho demostren, puntualitza.

S’acaba el míting. Encara hi ha qui amb una samarreta del Barça que porta escrita a l’espatlla el nom de l’expresident s’acosta a l’escenari. No el veu, ja és dins del cotxe i surt esperitat. Avui, ha firmat menys autògrafs, però ha tornat a demostrar que és un tot terreny. Laporta i Vic caminen políticament agafats de la mà. Fins i tot, recupera el Canonge Collell per fer la cita de clausura. Aquell vigatanisme que també López Tena va emprar per tancar la lectura dels resultats d’Osona Decideix a la plaça de la Catedral. En aquell moment, va citar Torres i Bages. Aquells intel•lectuals pares del catalanisme conservador. Vigatanisme en estat pur, també aquest 2010.

Foto: Flickr de Saül Gordillo

Lliçons de mercenari

2010-08-30T05:31:00.000-07:00

Qui va recordar Ibra ahir? Gol de vaselina de Messi, increïble voleia d'Iniesta i cop de cap de Villa fruit de la seva societat amb Dani Alves. El Barça meravella de nou, torna a demostrar que conserva l’esperit. Mentrestant, Ibra es feia una foto amb els colors negre-i-vermell de l'enemic de l'equip on va militar fins el 2009. Amb les dades a la mà del seu traspàs, de l’estalvi de la fitxa que tindrà el Barça i, sobretot, veient la seva actitud respecte a qui l'ha acollit durant aquesta temporada és lògic que, Ibra, passarà a la història del barcelonisme com un dels jugadores més mal recordats. Qui el vol ara? Qui vol l'home que, sense raó aparent (només la sap ell) s'ha enfrontat a un Guardiola triomfant i un Messi que, ahir, va tornar a demostrar perquè és el millor? Tenim una plantilla curta, sembla evident, però també s'ha demostrat que si està entonada la melodia sona a la perfecció. I, Ibra, era una trompeta que no sonava bé, una guitarra desafinada, un bombo amb la tela mal tensada. Ibra és un mercenari en el sentit més literal del terme. Pot jugar en tres equips de la màxima rivalitat italiana (Juventus, Inter i Milà) sense remordiments de consciència i demanar que se'l tracti com el millor del món (Leo Messi) tant sols uns mesos d’aterrar i havent de demostrar el perquè es van pagar tants calés per ell. Ibra, per mala sort, no era Eto’o sobre la gespa, però si que conservava massa similituds amb el camerunès al vestidor. Quina pena! Ibra torna a Milà, la ciutat de la moda, del glamour, del materialisme extravagant. Torna en un ambient que s'adiu molt més per un home que, tot i ser de nacionalitat sueca, té més sang mediterrània a les venes que molts catalans. Només pot fer un últim servei al Barça, amargar la Champions a qui va ser el seu entrenador la última vegada que va viure a la Llombarda.

Parlem-ne, si us plau!

2010-08-27T00:55:00.000-07:00

Quan pujo al terrat no deixo mai d’espantar-me amb els monstres metàl·lics que tinc davant. Sí, la MAT ja té forma, encarnada en torres de prop de 50 metres que trenquen tot l’horitzó natural que s’estén davant del meu pis.

Fa uns dies, però, s’ha posat en coneixement un nou projecte de Réd Eléctrica per fer una nova línia de 220kV entre Vic i Cercs. Embrionari, per sort, però la por ja és al cos d’aquells qui veuen com la posició privilegiada d’Osona fa que se la consideri una autopista per tots els fils i xarxes del país. Una més? No, gràcies!

Només alguns ajuntaments han rebut la notificació per part de la companyia que poden fer suggeriments per l’Estudi d’Impacte Ambiental. Però, el cert és que són 32 els afectats segons el pre-projecte. "Tots podien tenir coneixement d’aquesta línia perquè estava planificada", apuntaven, més a menys, fonts oficials. Però, si us plau, parlem-ne! Que la línia estigui planificada en un pla del 2008, ja fet públic, no és motiu perquè ara es donin tant poques explicacions, per embrionari que sigui tot. Creuen que fer-ho conèixer a l’última setmana de juliol és la manera per poder permetre que els ajuntaments –la majoria de municipis petits i en quadre– puguin treballar el document? Estem escarmentats... Una mica més de delicadesa, per favor.

Aquest article està publicat al bisetmanari El 9 Nou, a l'edició del dia 27 d'agost de 2010 (p. 6).

Quan entrevistar és un plaer

2010-08-26T15:42:00.001-07:00

Avui he fet una de les coses que a un periodista li pot agradar més. He fet una d'aquelles entrevistes que permeten gaudir de l'ofici, d'aquelles que després d'una preparació llarga, d'una entrevista prèvia, et permet pensar que, amb temps i esforç, es pot arribar a fer un producte de qualitat. Que moltes vegades, les rutines professionals impedeixen que els periodistes acabem fent allò que més importa a la nostra audiència: interpretar i donar respostes als conflictes de l'actualitat.

He conegut a la germana Rosa Font, membre de la comunitat del Pare Coll de Vic, però que actualment fa 18 anys que viu al Brasil gestionant la seva pròpia escola de música a Bello Horizonte. Hi ha qui la defineix com una gran mística, però, per sobre de tot, és una intel·lectual que ha deixat l'acadèmia per satisfer, segons explica ella, la voluntat de Déu. Ha deixat els apunts de la seva metodologia del ritme musical per començar i consolidar una aventura esperançadora que la té al Brasil des del 1992: una orquestra que permet als més pobres deixar les armes, deixar la vida al carrer, per poder tocar la flauta, la guitarra, el violí o el piano en un col·lectiu que va més enllà d'una simple unió de músics per fer un concert qualsevol. És un col·lectiu humà encaminat a ajudar-se mútuament, a consolidar una vida d'esperança per aquells qui en formen part, un col·lectiu que es base en les premises bàsiques que inspiren la Rosa: l'humor i l'amor, l'ensenyar i l'estimar.

Quatre mots que s'uneixen en el sí d'un pensament que es forja sobre la base dels estudis de cant gregorià, la lectura de Pitàgores i, recentment, els treballs d'un altre autor agnòstic, el psiquiàtre brasilenyAugusto Cury. Però, aquí radica la grandesa del personatge: entén la vida més enllà del dogma en els seus 79 anys, entén la societat com una conjunt d'elements que es mouen rítmicament -"tot són números", deia Pitàgores i ella va dir "eureka!"- i amb això s'explica tot. Ella, pedagoga, ensenya a través de la metodologia del ritme musical. Per ella, tot és ritme, música celestial també per les orelles d'aquell qui avui l'ha coneguda.

Obama: Passos cap a la tolerància i el respecte

2010-08-14T08:01:00.001-07:00

El president dels Estats Units, Barak Obama ha fet un pas més en defensa de la tolerància entre cristians i musulmans en no posar entrebancs en la voluntat de la comunitat musulmana de Nova York –vinculada a través de Cordoba Initiative– de construir una mesquita prop de les zona zero, on precisament es va perpetrar el pitjor atemptat terrorista islàmic que es recorda fins al moment l’11 de setembre de 2001. Obama assegura que la tolerància religiosa és un dels fonaments del país i, efectivament, no podem posar en dubte que l’història dels Estats Units ha estat marcada per la confluència de múltiples comunitats que, totes elles, han practicat religions diverses sense, aparentment, massa problemes que posessin en perill l’estabilitat social. Totes, des de les seves creences, van contribuir en alçar un país.

El debat sobre la mesquita al Baix Manhattan serveix perquè, novament, ens alertem del perill que corren les societats actuals davant l’auge del fanatisme, sigui quina sigui la religió que professin (també serveix per ratificar la sort que hem corregut tots en no deixar quatre anys més la presidència de la primera potència mundial a un líder republicà). Aquells qui no estan d’acord en deixar que els musulmans tinguin dret a pregar allà on els sembli oportú posen traves a un dels fonaments que ha de guiar la convivència a l’Occident del segle XXI: la tolerància religiosa. Els propers anys seran els del diàleg antireligiós: molts del experts diuen que, si Occident no fa passes per evitar-ho, els conflictes no seran a causa de disputes territorials, sinó que el fonamentalisme pot contribuir a reeditar lluites interreligioses que podrien fer estralls en les societats democràtiques que tant han costat d’aconseguir. El fracàs de l’ascensor social francès és un primer llum d’alarma al què ens pot venir a sobre d’aquí a poc.

Obama han fet un pas important des de les més altes esferes del poder. Però, fins i tot, a nivell local les comunitats han de ser conscients dels reptes que tenim sobre la taula. Ara que entrem en el mes del Ramadà, hem de ser conscients del què suposen aquests dies de pregària i dejuni per alguns dels nostres veïns i entendre determinades pràctiques, fins i tot, veure-les normals si entenem que hem de ser una societat oberta i plural. Al final, tots som catalans i tots hem de contribuir a fer créixer el país (i més ara que Espanya mostra ritmes de creixement inferiors a molts socis europeus).

Fa pocs dies vaig conèixer la Hannan Serroukh, vinculada a la fundació CatDem, i el seu projecte de posar en contacte diversos estrats socio-econòmics de la societat catalana, prescindint del fet que hi pugui haver o no “nous catalans”, per poder teixir complicitats i enfortir-nos socialment. Fa més temps que vaig defensar que l’església del poble pogués cedir un local social de la seva propietat al centre islàmic de Balenyà per poder substituir l’anterior mesquita, dins d’un edifici en molt males condicions. Petites accions portades a terme per gent anònima que, si bé no han tingut el ressò de les declaracions del president Obama, si que estan en la línia d’afavorir la convivència entre comunitats religioses i, sobretot, el diàleg entre veïns. Petits passos, grans horitzons.

Política propera, política excel·lent

2010-08-11T13:57:00.000-07:00

Aquest passat juliol vaig estar a l'escola d'estiu de la JNC, a Riner, qui aquest any organitzava amics propers de la comarca. Una de les constants que hi va haver a totes les conferències de líders polítics convidats va ser que Catalunya s'ha de construir des de l'excel·lència. Evidentment, aquest és un objectiu que ha de buscar tothom qui aspiri a governar i, sobretot, a donar un servei de qualitat als qui l'envolten. Perquè, no ho podem oblidar: el polític està al servei del país i ha de ser feliç ajudant a la resta.

Allà, una de les veus menys musculades, però que parlaven més amb el cor, era la de l'alcalde de Riner, Lluís Civit. Es va presentar com un home autodidacte en la política, que no ha passat per la militància a una organització juvenil i, per tant, faltat de disciplina si ens ho analitzem filant prim. Però, el seu discurs on definia la política com l'acció d'estar al servei dels altres era creïble, segurament, el més proper a l'auditori que l'escoltava (ple de joves de no gaire més de vint anys) i el qui va donar missatges més clars i necessaris als futurs polítics que es formaven en aquella escola d'estiu.

Sí, l'excel·lència cal aplicar-la a tot arreu, a tots els nivells de l'administració, però segurament és des del món local que aquesta excel·lència s'ha de posar més en pràctica. Als pobles petits és on es veu més aquest polític que està al servei dels altres, que la poltrona li fa més nosa que servei perquè ha de ser el primer de llevar-se a la nit per poder arreglar una avaria elèctrica o, com ha passat recentment a Espinelves (Osona), trucar fins a l'extenuació a Telefònica -sense rebre resposta a canvi, es clar, fins que va amenaçar de sortir als mitjans de comunicació- perquè vinguessin a restaurar el subministrament de telèfon fix i internet.

Aquí, en aquestes petites accions del dia a dia comença l'excel·lència del polític. Si els joves polítics són capaços de destinar esforços en la millora de les seves comunitats locals, si les saben fer agradables per viure, segur que quan arriben a la plaça Sant Jaume o a la Ciutadella tindran clar què vol dir excel·lència.

Al Congrés, si que no hi ha solidaritat. Ridículs.

2010-07-20T12:14:00.001-07:00

El mateix dia que Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta anunciaven que tenen intensió de recuperar aquella unitat que a principis de segle XX va representar Solidaritat Catalana, el catalanisme polític amb representació al Congrés tornava a escriure una pàgina pèssima a la història del país. Després de la resolució descafeïnada que ja va aprovar el Parlament en contra de la sentència del TC, aquest dimarts cap dels grups catalans del Congrés ha pogut arribar a un acord per poder repetir l'unitat a les resolucions finals del debat sobre l'Estat de la Nació. I, més encara, el PSC ha votat en contra de tres resolucions similars (les de CiU, ERC i ICV) a la que va impulsar a Catalunya.

Catalunya fa el ridícul. I, a Madrid, ens miren sense por perquè saben que ens tenen ben atrapats. El PSC ha tornat a posar de manifest que aquella teòrica independència que diu tenir quan arriben les autonòmiques no és res més que una cortina de fum per poder tapar la seva dependència inherent d'un PSOE que no vol concedir més poder a la Generalitat. Ans al contrari, que el debat autonòmic està tancat pel socialisme espanyol, tal com va dir el propi president José L. Rodríguez Zapatero. El socialisme català, amb el seu comportament bipolar Barcelona-Madrid, fa números per ratificar el què les enquestes ja li preveuen: el retrocés en el nombre d'escons a les futures autonòmiques. El cop, fa pinta de ser dur. De recordar anys. Ara que arribaven temps difícils, el socialisme català a la Generalitat tenia l'oportunitat d'articular aquesta solidaritat entre tots els partits per plantar cara, des de la Ciutadella i des de la Carrera de San Jerónimo, als discursos incendiaris que preveuen la catàstrofe si es dóna més autogovern a Catalunya.

Però, amb el seu tactisme, amb les seves ganes de quedar bé a Barcelona i no trepitjar ulls de poll al carrer Ferraz no és capaç de ser la referència que el país necessita per afrontar els nous reptes. Europa està faltada de líders, Catalunya també. I, de moment, la manca d'acord entre els partits parlamentaris només provoca nous moviments fora de la Ciutadella per intentar fer un gir al sistema la propera tardor. Sóc dels que no és partidari de canvis brusc, però els fets comencen a donar massa arguments als qui volen trencar el sistema. I, ara què?

Catalunya continua esperant... i les enquestes parlen

2010-07-18T07:38:00.000-07:00

Entendre la política catalana a vegades és difícil, tal com ho demostra l’esquizofrènia col·lectiva que molts catalans viuen entre el 10-J i la Roja, entre la voluntat de cercar una resposta unitària al TC des de la Ciutadella i, al final, acabar amb una simple "disconformitat" que no fa res més que fer riure a Génova i Ferraz. Ni pessigolles, però nosaltres confiants que hem donat la millor resposta possible. És evident que la resposta no va poder ser més contundent perquè els poders fàctics messetaris van tenir més pes a l’inconscient socialista que no la voluntat de convertir el PSC en un vertader partit catalanista (ai Raimon, com et troben a faltar!). Però, al cap de pocs dies que des del Parlament només es parlés de "disconformitat" -i socis d’ERC que salten del tren-, les enquestes confirmen que la societat està molesta i vol més contundència en les respostes. Ja n'hi ha prou, i per primera vegada l'independentisme quasi arriba al 50% i CiU consolida els 66 diputats que els poden portar a formar un govern estable per encarar aquests anys difícils que afronta el país. Els reptes seran múltiples i, a més, cal veure quina és l'evolució dels partits extraparlamentaris que, avui en dia, són la única incògnita per saber de quants escons pot prescindir el PSC i quants en pot arribar a guanyar CiU. Si els extraparlamentaris (ara sense arribar al llindar electoral del 3%) acaben entrant en el joc polític amb garanties de tenir representació, llavors les coses poden canviar. Mentrestant, Catalunya continua sotmesa en l'estranya tranquil·litat que dóna un Parlament que té poc caràcter per afrontar el nou encaix i, per tant, que no es planteja cap estratègia frontista amb Madrid. Segurament, sotmetre tota la resposta a les relacions frontals no és el més idoni -a vegades hi ha negociacions que es guanyen des de la discreció-, però tampoc ho és fregar el ridícul amb una resolució que diu molt poc, més enllà de reproduir el preàmbul del nou Estatut, retallat, es clar. Catalunya continua esperant més.

El gol d'Iniesta i la catarsi espanyola

2010-07-11T17:04:00.001-07:00

Són dos quarts de dues de la matinada. Fa estona que estic intentant buscar un taxi pel centre de Barcelona i no hi ha manera. La majoria, ocupats i amb ganes de gresca, igualment com la munió de cotxes que amb el soroll del clàxon i la bandera penjada a la finestra fan notar que la Roja ha guanyat el Mundial. En una vorera, unes noies que no arriben a la vintena d’anys ensenyen el llombrígol de forma sensual a uns xicots cap rapats que, des d’un descapotable, enarboren una bandera groga i roja. Uns estrangers, enfundats en una samarreta de la selecció comencen a notar els efectes de l’alcohol mentre tentinegen prop del parc de la Ciutadella. Torno de fer una cervesa al Born amb uns amics (alguns més contents que d’altres pel resultat), un bullici de bogeria entre aquells qui usen la victòria per tenir un motiu més de rauxa i els qui, de ben segur, creuen que això ha estat una catarsi després de la manifestació sobiranista d’ahir.

Perquè, la societat catalana pateix d’esquizofrènia, o això sembla en veure la capacitat de metamorfosi que té Barcelona; ahir, 1,5 milions de persones es manifestaven per l’independència del país i avui, alguns dels manifestants i molts d’altres, ho fan celebrant els títols de la Roja, l’emblema d’una Espanya única, unida. El país viu en una dualitat política que s’expressa de la manera més clara possible: en un equip de futbol. Perquè llavors diguin que l’esport no és política. Només faltaria! Sortosament, però, el catalanisme no és excloent, ni molt menys, i sobretot ho han demostrat jugadors com Xavi Hernández o Carles Puyol que, quan l’àrbitre va xiular el final de la pròrroga van buscar una senyera i se la van embolicar al coll, talment com alguns altres portaven una bufanda d’Astúries o la mateixa bandera nacional. Segurament, ells són els qui millor han entès aquesta manera de viure la catalanitat –ara que desgraciadament encara és més difícil de deixar de ser una pobre “nació cultural” per ser alguna cosa millor–, més que no pas alguns dels líders d’opinió d’aquest país que usaran la victòria esportiva com a antídot a la rauxa nacionalista que ha despertat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Sóc dels que vaig viure el gol d’Iniesta –aquest xicot es mereix la Pilota d’Or– en un bar barceloní engalanat per l’ocasió, però amb indiferència absoluta envers uns colors o altres, el roig o el taronja. Simplement, volia veure un bon partit de futbol. Però, vaig aplaudir efusivament l’aparició de la senyera al Soccer City de Johannesburg quan va ser hora de celebrar la victòria de la selecció. Davant dels discursos incendiaris, sóc dels que pensa que l’única manera que té Catalunya per poder fer passos cap a l’horitzó nacional de plenitud és a base d’explicar que aquí tothom pot viure sense renunciar a la seva pàtria, però que és d’urgència que a nivell pragmàtic siguem conscients que hem de defensar el futur econòmic i social del nostre país davant d’aquells qui intenten donar cafè per a tothom. És a dir, usant un concepte d’un amic meu, apel•lar al nacionalisme de butxaca. Són les dues de la nit, a fora de la residència on m’allotjo hi ha un grup de persones que encara canten, ara a ritme de pasdoble. Els clàxons no paren i avui serà difícil dormir. Quan el Barça va guanyar la lliga, jo tampoc vaig deixar dormir a alguns veïns.

Del 1977 al 2010, de l'autogovern a l'independència

2010-07-11T03:35:00.000-07:00

M’he estrenat. Aquest dissabte vaig ser del milió i mig de catalans que vam agafar la bandera i vam sortir al carrer. Ens hem manifestat i hem dit prou, amb contundència. Mai vist fins ara, sobretot perquè el sentiment independentista semblava que s’amagava a l’armari i era poc procliu a fer grans marxes. Aquest dissabte, la via autonomista va quedar enterrada per molts –també per molts dels qui al 1977 van cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”– i, encara que reconec que sóc dels moderats en aquests temes nacionals –sempre vull intentar entendre la part contrària–, jo també vaig enarborar la bandera de la secessió per defensar-nos d’un Tribunal que ens ha negat el què som. Estic realment empipat: quin dret tenen a dir-nos que els mil anys d’història no han de permetre’ns reivindicar una especificitat política que pocs pobles d’Europa poden tenir? Qui s’han cregut que som! El Tribunal Constitucional ha retallat les parts més sensibles d’un Estatut que ens permetia fer un pas més cap a un autogovern fort, però ara, amb el ribot passat per sobre del text, amb un magistrat azañista que, tot i ser nomenat pel PSOE, va obligar a reduir sensiblement les aspiracions nacionals catalanes, s’ha de dir prou. Espanya no accepta la realitat nacional catalana –ens considera una “nació cultural”, de segona fila, i encara per pressions dels magistrats més progressistes que no volien xafar massa ulls de poll amb tantes apel•lacions a la indissoluble unitat espanyola–. Però, qui són ells per dir-nos que hem de ser?, deu magistrats han de determinar què és i què no és Catalunya? A mi, des de sempre m’han dit que les Ciències Socials mai són exactes i, per tant, el Dret tampoc s’ha d’interpretar des del punt de vista de l’exactitud matemàtica. Si deu magistrats ens diuen que no, la resta de constitucionalistes també hi estan d’acord? Ni molt menys. Per tant, davant d’un tribunal polític, una resposta política per reclamar el què és nostre. He estat sempre un defensor de la pedagogia i d’un catalanisme inclusiu que no es defineixi per l’exclusió d’altres identitats. I, la manifestació d’ahir va ser una mostra d’aquest tipus de sentiment, deixant de banda els quatre eixelebrats de sempre. Catalunya no serà independent si no ho treballa des de la inclusió, des de la creació d’un sentiment de necessitat entre tots aquells que viuen i treballen al país, siguin d’origen castellà, andalús o marroquí. Ahir, gent de parla castellana amb la bandera catalana al coll, africans, paquistanesos i fins i tot algú amb la bandera de la India van sortir al carrer per reclamar la independència, ja no més autogovern. Tots clamant contra el què des de Madrid han intentat tallar de soca-rel: el progrés de Catalunya. I, aquest progrés a l’inici –aquell 30 de setembre de 2005– ni volia dir insolidaritat, ni exclusivitat lingüística, ni ganes de marxar a la brava d’Espanya. Però, a la Moncloa, a Ferraz, a Gènova van buscar tres peus al gat, van tenir por de donar massa a Catalunya, no van entendre que, si ens ajudaven també podien anar millor ells. Ara, ja no hi són a temps, ara, han de començar a pensar que, segurament, seran partícips d’un dels brots independentistes més grans de l’història democràtica d’Espanya.

Crivillé, l'esport i la Roja

2010-07-07T14:01:00.000-07:00

Aquestes últimes setmanes he anat d’homenatge en homenatge. Primer, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va atorgar a la periodista Cristina Gallach el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista i, al cap de pocs dies, vaig poder assistir a l’homenatge que el poble de Seva feia al seu campió, al seu fill predilecte, Àlex Crivillé en motiu dels deu anys del seu campionat del Món de 500cc, el 1999. Tant Gallach com Crivillé són exemple d’osonencs triomfadors, de persones que han portat les virtuts de la comarca més enllà del què ens podíem imaginar. I, ambdós, sense renunciar als seus orígens. Vaig dedicar un post a la Cristina fa uns dies, ara voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar del què ha suposat l’altre homenatjat pel nostre petit país. Tal com deia el president Pujol, present a l’acte i en ple estat de forma, Crivillé ha portat el seu catalanisme amb elegància i sense sortir mai de to. Ara que la Roja infon patriotisme arreu –no oblideu, però, que sort n’hi ha dels jugadors del Barça, aquells que durant l’any intenten desprestigiar en certs cercles de la capital– Crivillé és un exemple de com des del món de l’esport es pot portar a Catalunya arreu del món. Mai va renunciar als seus orígens i, sobretot, fent us del seny que tant caracteritza els catalans, mai va posar el catalanisme en un discursos incendiari com ara s’han dedicat a fer alguns polítics extraparlamentaris. La vinguda de Jordi Pujol, en plena rauxa estatutària, en un homenatge a un esportista que ho ha estat tot en el món del motor –i sense que el convergent se’n reconegui aficionat, “més aviat vaig anar-hi pocs anys i malament”, va dir– és un exemple del què des de la política, aquella política en majúscules que representa Pujol, se li valora al mite. L’esport, com es veu ara a la Copa del Món, és un fenomen social ideal per plasmar i transmetre posicions polítiques. I, des de l’esport és on els catalans podem fer sentir la nostra veu: una reclamació pacient per consolidar la nació, tolerant i respectuosa amb aquells qui enarborin altres colors i conscients que, ara mateix, hem de trobar les escletxes per on fer-nos sentir més enllà de posicions maximalistes que, com s’ha vist, han quedat desarborades a Madrid.

Foto: Sílvia Sartorio

Reconeixement a Cristina Gallach

2010-06-30T12:29:00.000-07:00

Avui ha estat un dia especial pel periodisme osonenc. Segurament, una de les dones que més ha sabut portar la professió periodística més enllà dels límits de la nostra comarca, però sense perdre mai l'identitat local, ha estat l'actual portaveu de la presidència rotatòria de la UE, Cristina Gallach. El dia que el govern ZP passa al belga la tasca de comandar una UE sense lideratge i que ha de viatjar per terrenys pantanosos, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha reconegut amb el premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a aquesta professional, 15 anys al costat de Javier Solana, primer a l'OTAN i llavors ajudant a Mr. PESC a tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació.
Gallach és l'exemple de la professional que ha treballat a banda i banda de la trinxera, però que sap en cada moment com gestionar la quantitat d'informació que té en la seva ment, en pro d'una informació cada vegada més responsable. El seu parlament, avui a la delegació barcelonina del Parlament Europeu i la Comissió Europea, destil•lava mestratge per a joves periodistes -alguns presents a la sala, entre ells jo mateix-, però també tenia aspectes de reflexió acurada per tota una bancada de celebritats que no van perdre l'oportunitat de reconèixer el treball d'aquesta osonenca de Sant Quirze. Narcís Serra o Javier Solana van fondre's en una abraçada amb Gallach, senyal inequívoc que ha estat més que una mà dreta per l'exministre socialista, "un cervell", la va arribar a qualificar.
Per la premsa comarcal, entre els quals m'hi compto partícep, és un orgull que una persona que ella hagi pogut arribar fins el cim més alt del periodisme polític. Formada a El 9 Nou i amb arrels clares a la comarcal, pels joves periodistes ha de ser un mirall on anar a buscar una manera d'exercir la professió ètica i responsable. Avui, quan sembla que els ulls dels més menuts només estan fixats en la fama, des de la segona línia Gallach ha construït una figura que per molts és un referent de l'europeisme, un poder fàctic a tenir en compte.

Foto: Marina Millán

Perdre la identitat

2010-06-29T13:54:00.001-07:00

Ahir va ser un dia trist per a Catalunya. Mentre tornava de la feina vaig sentir per la ràdio la noticia de la sentència que el TC ha emès contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Potser, alguns pensaran que 14 articles inconstitucionals no són massa; que la reinterpretació de 27 més encara ens ha de fer ser optimistes. Hi ha qui encara ha afirmat, amb cinisme, que aquesta sentència avala la constitucionalitat del text. Oi senyora De la Vega? Ahir, amics, el país va veure com deu persones van trencar la forma que, en altre moment, havia proposat el Parlament i havien acceptat les Corts d’afrontar el futur encaix de Catalunya amb Espanya. Una forma que, en altra hora, ja ens anava bé a molts. Ara, ja no és possible. Ahir, els deu magistrats van amputar les parts més sensibles d’un Estatut que, amb la reinterpretació dels articles que facin falta, fins i tot pot quedar pitjor que el que teníem. I, això, perquè ara a Madrid es veuen forts davant nostre. Ara saben que les aigües estan més calmades –i no pas a principis dels vuitanta– per crear una Catalunya submisa a l’Estat. Un Estat, que per altra banda, no ens permet ser el què realment som: una nació. Fins i tot, el mateix Peces Barba aquest matí afirmava que creu erroni intentar evitar considerar Catalunya com una nació (cultural, matisava ell), però al cap i a la fi, com una nació dins d’un estat plurinacional. El trencament de la protecció de l’immerció lingüística és un dels altres elements que, si bé aquí segur que no coincideixo amb aquest pare de la Carta Magna, crec que ens porten a un camí perillós per la nostra supervivència cultural. Si Catalunya no pot assumir la defensa de la seva llengua, ni la pot blindar davant el perill que suposa la convivència davant d’un castellà molt més fort, la riquesa es perd. La cultura, on la llengua és un element essencial, es debilita, es degrada, perd part de la seva raó de ser. Es posa en qüestió tot el nostre model educatiu tal com fins ara l’hem entès i, encara que hi haig qui no ho vulgui reconèixer, aquest model ha estat exitós. Sinó, que ho diguin a les escoles que, amb només pocs anys, han vist com els nouvinguts aprenien català i eren capaços de conviure amb la resta de la classe usant la nostra llengua com la d’ús comú. Per què, el castellà, està majoritàriament present a la resta de la quotidianitat. No entro amb les amputacions més tècniques (de finançament, de l’incipient poder judicial català o el control de les Caixes), perquè en el moment que ja des de bon principi se’ns nega la nostra identitat, el poble perd la força per continuar lluitant. Caldrà aixecar-nos, cridant encara més fort.

L'hoquei català entronitzat a Vic

2010-06-28T01:47:00.001-07:00

Durant una setmana, Catalunya va ser el centre d’atenció de l’hoquei americà i, perquè no dir-ho, l’enveja positiva de bona part de l’hoquei espanyol que va veure com la selecció catalana d’hoquei conquistava les Amèriques com altre temps havien fet els tercios espanyols. El pavelló Castell d’en Planes va viure ahir una diada plena d’orgull patriòtic i, sobretot, gràcies a l’esforç d’una colla de grups d’animació que des de les grades van aconseguir crear un ambient de gran cita per a l’ocasió. A la pista, les cerimònies inicial i final van fer que les quatre barres onegessin al costat de banderes com les dels Estats Units, Brasil o l’Argentina i l’himen es cantés desacomplexadament. I, sobretot, els nostres jugadors van donar-ho tot per una samarreta i no van amagar l’alegria d’aconseguir una competició que ja feia dues edicions que se’ls resistia. Ara, Catalunya fa el salt més alt en el panorama de l’hoquei internacional –que continuï molts anys!– i Osona, concretament, s’ha de sentir orgullosa d’unes seleccions, tant masculina com femenina, que han nodrit la plantilla de bona part d’esportistes que patinen regularment pels nostres pavellons. En definitiva, que Vic ha estat capital d’una “Catalunya catalana”, com va citar l’alcalde Vila d’Abadal, però Osona un referent de l’hoquei internacional.

Assentats al sofà

2010-06-18T14:54:00.000-07:00

El final de la presidència espanyola de la UE ha comportat l'acceptació de bona part dels poders internacionals dels plans d'ajust del govern espanyol. A Brussel·les, on sembla que ZP s'hi ha mogut amb certa agilitat aquests últims dies, s'han posat les notes de final de curs amb un "necessita millorar" amb la boca petita cap als espanyols, conscients del temporal que cau a Espanya i la feina de ZP per poder buscar un paraigües adequat. Si la UE i el FMI han avalat els plants socialistes, el govern camina més tranquil per un sender que ara, a la llunyania, ja albira una vaga general que els sindicats volen fer coincidir amb una jornada de mobilitzacions treballadores a tot Europa. Es clar, ara arriba l'estiu i, fins i tot els treballadors més empipats, els toca donar un respir a les seves reivindicacions i prendre's un temps de vacances per reflexionar. Tot i que al final ZP ha aconseguit el què volia (l'aval del Directori Europeu), les reformes han arribat tard. El Pla 2000 E no va funcionar i, si bé som un dels països amb les voreres més noves, no vam aconseguir reactivar l’ocupació a base de solucions pseudokeynesianes que no van fer content a ningú. Solbes va haver de marxar de la Moncloa per la porta del darrera i, amb ell, David Vegara, Secretari d'Estat d'Economia, que va voler ser fidel al seu mentor. Al sofà, deuen haver viscut aquests últims capítols de la presidència amb més calma, amb la consciència tranquil·la de ja haver advertit que calia controlar el dèficit quan hi havia vaques grasses per tot el país.

Quan baixa el soufflé

2010-06-14T03:22:00.000-07:00

La fi del laportisme serà recordada com un punt central en l'història del club. Es fa difícil d'entendre que el president del millor Barça de tots els temps no hagi estat capaç d'articular una candidatura unitària que plantés cara a un home que, a base de picar molta pedra i constància, ha aconseguir proclamar-se president sense baixar de l'autocar i amb el màxim de vots de l'història del club. Però, Laporta té instints primaris que l'han trait massa vegades en aquest camí turbulent que ha estat la seva presidència i els punts foscos han eclipsat els molts punts positius que ha tingut aquests set anys.

Sandro Rosell, que va participar de la gènesi del propi laportisme, és també qui ha acabat amb aquest. El laportisme no existeix sense Joan Laporta, perquè ni Ferrer ni Ingla van aconseguir articular una transició tranquil·la, sense "Dragon Khan's", que deixés de banda "l'independentisme de discoteca" -com li he sentitat a dir al periodista Xavier Sardá- i focalitzés més la mirada en assegurar l'estabilitat del model. Ara, toca a Rosell agafar el relleu del millor Barça de l'història i consolidar-lo. Allò difícil no és arribar, sinó consolidar-se, es diu habitualment. I, segurament, l'afirmació és totalment certa si es tenen en compte els reptes que tindrà la nova junta: acabar la plantilla d'aquesta temporada, renegociar el contracte de drets de televisió -Manel Arroyo, s'et gira molta feina!-, buscar un substitut de Guardiola (no durarà tots els sis anys de mandat, ni tant sols dos, diria jo), fer gala del seu elogi a la transparència o tornar a trobar el millor jugador del món que d'aquí a sis anys pugui donar minuts de descans a Leo Messi.

Mentre Mourinho a Madrid sembla que portarà agitació a l'ecosistema mediàtic, no dubto que Rosell farà el mateix a Catalunya. No obstant, si el portuguès donarà de què parlar tant pels seus actes com pels seus gests, tingueu segur que Rosell sabrà actuar més a l'ombra però serà igual d'expeditiu i resolutiu com ho és el portuguès gestonant el vestidor. Rosell ha transmès confiança als socis amb un equip format per bons professionals i, sobretot, amb una campanya que ha posat per davant la veu del soci a les seves propies propostes. Les seves Doc Sessions blau-granes per Catalunya han funcionat per humanitzar el candidat, transmetre la sensació que escolta a la gent i els banys de masses que ha rebut arreu del territori han evidenciat el què les urnes van confirmar ahir a la nit. L'èxit de Rosell és l'èxit del treball constant i del fet de no rendir-se, de saber gestionar el temps mediàtic a la perfecció i d'haver jugat els asos quan calia fer-ho: els altres candidats ja van fer-li la campanya des de molt abans que aquest sortís a la palestra, alguns d'ells convertint-se en un Dr. Jekyll i Mr. Hyde que poc els ha funcionat vistos els percentatges finals de votacions.

Mocions a l'israeliana

2010-06-07T10:08:00.000-07:00

L'anunci de la denúncia que Tapial i Arau posaran a l'Audiència Nacional contra l'estat d'Israel és contemporània de les cinc mocions de censura que ha tombat el Kneset contra l'actual executiu, la més destacada la de la cap de l'oposició Tzipi Livni, del partit centrista Kadima. La denúncia dels dos cooperants de Taradell és inevitable per poder posar de relleu, formalment, la violació de drets que va suposar l'atac a la Flota de la Llibertat. Però, igualment necessari és destacar les cinc mocions de censura que ha hagut de superar, una darrera l'altre, el president Netanyahu. "L'actual govern no representa Israel", deia la líder de Kadima en defensar la seva moció, acusant l'executiu de portar a l'Estat a un aïllament internacional sense precedents. Reflexió encertada davant dels fets ocorreguts, tot i que la política israeliana sempre s'ha de llegir entre línies i escrutar una mica més al fons de la qüestió: la mateixa líder que ara defensava la moció de censura era ministra d'Exteriors amb Olmert quan hi va haver l'ofensiva contra Gaza que va deixar 1.400 palestins morts.

La Laura Arau comentava en una entrevista a El 9 Nou que si s'ha de treure una conclusió positiva (sic) de l'atac a la flota de cooperants és la possibilitat d'haver posat de manifest que la brutalitat amb què Israel actua no només pot afectar als seus veïns palestins: que també pot actuar amb brutalitat o violant drets fonamentals contra altres nacions que no estan directament vinculades amb les seves disputes territorials. La lectura dels fets és, certament, real. Ara, Livni s'aferra a la bandera del diàleg per poder evitar l’aïllament internacional d’un Estat que, governi qui governi, necessita d’aliats potents per poder justificar, dia darrera dia, la seva política d’intervenció als territoris palestins al•legant la necessitat de garantir la seguretat. La moció presentada per Kadima no deixa de ser un maquillatge a una acció que, de ben segur, alguns dels polítics que estan a l’oposició també haurien contemplat fer.

S'ha de dir prou!

2010-06-03T00:19:00.000-07:00

El poc pudor que ha tingut la classe política israeliana en condemnar els morts de la Flota de la Llibertat i el mal tracte a la resta de detinguts ha posat en evidència el perquè el seu Estat no deixa indiferent a ningú. Ara mateix, la classe política israeliana no està fent cap pas per assegurar una convivència pacífica a la zona; ans al contrari, l'enroscament amb la posició "a la defensiva" dels seus dirigents, sobretot de Netanyahu o Barak -"en el Pròxim Orient no hi ha compassió pel dèbil", ha arribat a dir aquest últim, darrerament-, no fa cap favor al seu poble. Ans al contrari, el desprestigia tal com mostra l'última disputa al seu parlament, entre diputats jueus i palestins que gairebé arriben a les mans. La sort per Israel i el problema la majoria és que la posició política de la UE és dèbil (per quan una UE forta, baronessa Ashton?), que només l'OTAN pot interposar-se en el conflicte i que, curiosament, els líders de l'aliança atlàntica (els EUA) mai han estat totalment bel·ligerants contra els excessos d'Israel (ai als lobbys washingtonians i novayorkins!). I, per tant, els israelians juguen amb avantatge davant d'un rival que té pocs recursos. Juguen amb les cartes marcades i sense unes regles del joc clares es fa complicat acabar la partida amb garanties d'un resultat que sigui acceptat per ambdues parts. Ara mateix, cal dir prou a aquesta situació, amb força, amb ràbia.

Una dia trist per Osona

2010-06-01T01:34:00.001-07:00

Quan la meva mare em va comentar que a l'atac israelià a la Flota de la Llibertat hi podia haver un osonenc entre els afectats em vaig espantar. Entre d'altres coses, perquè tinc present les aventures que l'excompanya de El 9 Nou, la Laura Arau, va tenir per aquelles terres fa poc temps i nosaltres vam explicar a les pàgines del diari. Aquest matí, en confirmar-se'm la notícia que està detinguda després de l'atac, a través d'un diari barceloní, em sento trist. Molt trist.

Trist perquè la Laura ha estat una persona que, a part d'una bona companya mentre vam treballar junts, ha estat sempre dedicada a defensar els drets humans i la injustícia arreu on ha anat. Una persona d'aquelles que, avui per avui, en un món on cada dia és més complicat trobar bones notícies pel Tercer i Quart Món, ella ens presenta la possibilitat de pensar que encara hi ha algú que creu que les coses poden canviar. I, a més, fa esforços perquè ho veiem i ho creiem!

L'atac de l'exèrcit a la flota turca ha estat un pas endarrere en la solució d'aquest conflicte, endèmic i arrelat en una societat que si no és amb l'ajuda internacional de ben segur que no se'n sortirà. En primer lloc, perquè la pròpia composició del govern israelià no permet ser optimista a l'hora de buscar líders polítics dialogants, però també perquè els propis palestins moltes vegades acaben caient en el radicalisme religiós que posa en perill la vida d'innocents. El diàleg entre comunitats només es pot fer a través d'entendre que ambdós col•lectius, sobretot els dirigents de cadascú, tenen responsabilitats importants de cara a assegurar una pau duradora. Ara mateix, no es pot deixar impune l’atac israelià si la comunitat internacional vol marcar múscul i no deixar urbi et orbi, que el govern israelià imposi la seva llei. Concretant, no pot ser que la Laura no pugui entrar a Gaza per portar ajuda humanitària a gent que la necessita de veritat i tampoc no està tant lluny de casa nostra. Però, també és cert que tampoc em va agradar sentir la Yale, una companya israeliana de la Universitat de Kalmar (a Suècia), que m'explicava amb tristesa com va haver de fer el servei militar obligatori als alts del Golan i patir, diàriament, per la seva vida. Igualment, com pateix ara des de Suècia per la vida dels seus pares.

Sobre Lleida i el burca... després del padró

2010-05-29T03:30:00.000-07:00

Ahir a la nit vaig tenir el plaer de tornar a estar en una tertúlia conduïda pel bon amic Ramon Miravitllas, juntament amb Mònica Sabata i Miquel Porta Perales. Tot i que des de les Jornades del Cercle d'Economia arribaven crits de sirena que anunciaven retallades, mesures anticrisi o supressió d'ajuntaments (quina manera de complicar-nos la vida, senyor Rajoy!, si tenim l'administració estatal tan anquilosada), el debat social d'ahir es focalitzava de nou en el terreny social i municipal. Després del padró de Vic, el burca a Lleida.

Que l'Ajuntament de Lleida hagi decidit prohibir l'ús dels vels integrals a tots els equipaments municipals (que no vol dir tots els espais públics) és una mostra més de la necessitat que tenen els Ajuntaments d'afrontar una problemàtica social que, com bé es va demostrar en les contradiccions posteriors del Secretari d'Immigració i el mateix Joan Puigcercós (tots dos d'ERC), no té una manera de veure's homogènia dins les altes esferes de la política catalana. Els municipis estan veient com han de dialogar, sense cap mena de directriu clara, amb l'arribada de nous immigrants i les necessitats socials que això comporta: tant en educació, sanitat o cultura. I, això, que no vol dir pas una normativa pròpia per a cada Ajuntament en matèria d'immigració, si que vol dir que s'ha de donar màniga ampla (dins els límits que permeti la constitució) a aquests per poder fer polítiques que afavoreixin la convivència dins els seus límits territorials. Perquè, cada poble viu una complexitat diferent i Lleida no és igual a Vic o Manlleu. Ni, aquests tres, tenen les mateixes problemàtiques que Centelles o Balenyà (poble, valgui la pena esmentar, que hem aconseguit una convivència exemplar des que els musulmans poden pregar en una sala del casal parroquial, cedida pel mossèn).

Des del meu punt de vista, l'esperit de la democràcia es base en la llibertat individual -per tant, no podem comparar l'elecció personal de portar determinats símbols religiosos amb l'imposició cultural a algunes dones que porten burca- i, també, amb la necessitat de fomentar el coneixement mutu i la confiança entre els ciutadans com a base de la convivència pacífica. Sigui o no un símbol volgudament religiós, el vel integral pot comportar el rebuig social d'aquells més desconfiants o amants d'una autarquia cultural impròpia dels temps actuals i, per tant, qualsevol mesura que fomenti la millor convivència entre conciutadans ha de ser benvinguda. Ni podem parlar d'una lepenització de la societat (com va comentar un regidor lleidatà d'ICV) ni de falta de respecte pels costums dels altres. Si volem evitar que determinades opcions polítiques xenòfobes arribin a tenir importància a l'ecosistema català, els altres hem de fer passos perquè aquestes es quedin sense discurs. A Vic i a Lleida han començat.

Foto: Interior del recinte destinat al col·lectiu musulmà dels Hostalets de Balenyà, al Casal Parroquial (El Tots per a Tots).

Gir en la precampanya a la presidència del Barça

2010-05-27T13:16:00.000-07:00

Avui hem fet públics, des de la UVic, la tercera onada de resultats sobre l'anàlisi dels mitjans de comunicació en relació al tractament informatiu de les noticies i articles sobre eleccions al Barça. Aquí en teniu un tast:

Gir en la precampanya: la crispació com a principal tema de l'agenda dels mitjans

L’estudi que estan realitzant els estudiants de 4t de Periodisme de la Universitat de Vic constata que s’ha produït un tomb mediàtic en el discurs dels precandidats a les eleccions a la presidència del FC Barcelona, així com en el to de les informacions publicades. El buidatge de dades fet a 18 mitjans de comunicació catalans (premsa i televisió) entre el 26 abril a 24 de maig revela que les referències a la gestió del president Joan Laporta han deixat ser el tema que genera més comentaris negatius a la premsa. Si bé en l’anterior informe de l’Observatori (12 de maig) el rànquing de controvèrsia l’encapçalava la categoria gestió Laporta, ara ja no és així: la categoria agrupada amb el nom de candidats rivals és al capdavant del recompte de negativitat, amb un total de 177 comentaris.

Els precandidats prefereixen tirar-se els plats pel cap que no focalitzar els esforços en fiscalitzar la feina feta en el club els últims set anys. Aquest gir en el tractament dels mitjans coincideix en el temps amb l’enquesta del Grupo Zeta, publicada el 18 de maig, segons la qual la majoria de socis votarien a Sandro Rosell –i, per tant, aposten pel canvi– però que, alhora, consideren que Laporta ha estat un bon president. Sembla doncs, que els precandidats s’adonen que Laporta cada vegada més representa el passat blaugrana i que l’adversari a batre és un altre. El recompte temàtic s’ha fet sumant les declaracions dels precandidats, les informacions d’altres fonts, la informació aportada per la redacció o signada per agència, així com les valoracions incloses en els articles d’opinió. En aquest context, no és estrany que els titulars dels últims dies parlin de “foc creuat”, de “guerra” o “joc brut” entre candidats i que s’incrementi la tensió i els retrets mutus que, en algun cas, han acabat o poden acabar als tribunals.

Tanmateix l’únic mitjà dels analitzats que no participa gens d’aquesta tensió mediàtica és el canal oficial del club, Barça TV, que ens els seus informatius passa de puntetes sobre la precampannya i prefereix fer reportatges intemporals d’aparença innòcua com la història dels estatuts del club o com es configura el cens electoral; a més de donar la informació oficial del club com la transmissió en directe de la roda de premsa després de l’última junta directiva. També la premsa comarcal es mira força de lluny les eleccions amb poques informacions publicades, focalitzant l’atenció en la territorialització de la campanya.

Més informació a: observatori.uvic@gmail.com

Setmana horrible a CiU

2010-05-27T01:30:00.001-07:00

La guerra mediàtica entre alguns dels mitjans més respectats del país ha creat una atmosfera estranya a les files del nacionalisme. Quan les enquestes continuaven donant avantatge a Mas davant Montilla i feien preveure el canvi a la Plaça Sant Jaume, l'inici de la comissió d'investigació pel cas Palau i l'obertura del sumari del cas Pretoria posa en entredit la credibilitat que fins avui gaudia la formació nacionalista. És evident, que si s'ha d'obrir la comissió d'investigació per determinar si hi va haver finançament irregular de CiU per la via de les relacions entre Ferrovial, el Palau i la fundació Trias Fargas, també cal pensar en veure quines implicacions tenen els partits en els escàndols de Santa Coloma de Gramanet. Segurament, inicialment no podem parlar de finançament irregular, però si que l'importància del cas i l'efecte que té sobre consistoris de diversos colors polítics (sobretot, però, socialistes), fa més que mai necessari determinar quin camí està agafant la nostra classe política.

Però, per si era poc, CiU ha hagut d'afrontar una setmana complicada en veure els resultats, favorables, de la compareixença de Montilla al Senat. És cert que segurament el President no va defensar totalment la resolució del Parlament, que era una acte cosmètic quan en realitat des de Madrid ja es té clar que s'ha de retallar (i fort) l'Estatut, però la política també són formes i un personatge que es vol erigir com el salvador del vaixell català que va a la deriva no havia de perdre l'oportunitat de demostrar que, quan vol, també sap escoltar i reconèixer encerts. I, Montilla, en va sortir reforçat. No tant pel què va dir al Senat, sinó per la capacitat de convicció al leiirisme del carrer Ferraz que li va faltar temps per anunciar la reactivació de la renovació de l'Alt Tribunal.

La política és cíclica i tampoc era d'esperar que el camí cap a la presidència fos, per Artur Mas, un camí de roses. Amb una setmana negra a l'esquena, toca aixecar el vol de nou si es vol continuar amb la dinàmica ascendent. Sigui a base de docsessions o de cuidar una mica més les formes, tot i que amb els precedents de les dues últimes campanyes, aquest tema ja són figues d'un altre paner.

Les paraules d'un provocador

2010-05-23T15:21:00.000-07:00

Un minut després que l'Inter es coronés al Bernabeu campió d'Europa, Mourinho ja provocava el primer daltabaix amb les seves paraules: la feina a l'Inter ha acabat, marxa a Madrid. L'arribada de Mou al Bernabeu, ara com a entrenador blanc, garanteix una temporada de disbauxa periodística a la premsa esportiva espanyola, sempre delitosa per eternitzar la guerra encoberta entre culés i merengues, entre Catalunya i Espanya per alguns. Amb broma, entre amics comentava que l'arribada de Mou al Madrid pot incrementar el sentiment independentista català. Exagerat, ja ho sé, però el què si que és cert és que el portuguès és un home que no deixa indiferent a ningú (provoca amor i odi a parts iguals) i, sobretot, és capaç de tenir estómac per fer els actes més poc ètics que existeixen en el món de l'esport. No calia fer tant evident les ganes de marxar del club blau i negre no anant ni a San Siro a celebrar la Copa amb els aficionats. Falta de respecte, igual com va passar quan va guanyar la seva primera Champions amb l'Oporto. Aquest cop, el portuguès va preferir unes vacances a Madrid, segons expliquen a la capital, per acabar de teixir els nous lligams amb el club de Florentino Pérez. Ves a saber si també van anar al teatre! I, és que Mou recau en una capital on, com a Barcelona, també es fa bon teatre (segur que recorda com l'estimen al Camp Nou); una capital que, sobretot, és especialista en el cabaret i el vodevil cada nit: sinó, que li diguin a Guti que ha estat un actor de luxe durant totes les temporades que ha estat jugant al Madrid. Ara mateix, però, l'únic teatre que es fa a la capital i que és seguit pels catalans amb interès és el drama. Més enllà de les paraules de Mou, a la capital es viu un drama diària entre l'economia i el Constitucional. Mou ens hi posarà una mica de picantor!

Mitjans, polítics i una tertúlia a la ràdio

2010-05-20T00:45:00.000-07:00

Mentre conduïa cap a la Universitat aquest matí he pogut escoltar la tertúlia animada que a Catalunya Ràdio en Manel Fuentes conduïa amb els periodistes Francesc-Marc Álvaro, Enric Hernández, Vicenç Villatoro i Àlex Salmon. Tertúlia sobre els límits del periodisme que, si bé alguns dels participants creien que no era pertinent, d’altres consideraven que discutir sobre els límits de la professió i l’importància dels mitjans de comunicació com a actors polítics era més important que mai després que ahir, El Periódico destapés noves informacions relacionades amb el Cas Palau i CDC, el mateix dia que es complien 50 anys dels fets del Palau de la Música de 1960, preludi de la entronització de Jordi Pujol com a símbol del catalanisme.

Que El Periódico tragués aquelles informacions ahir no es pot atribuir a una simple casualitat. Els arguments del seu director, Enric Hernández, al·legant que tenien por que un altre mitjà publiqués aquelles informacions tenien poc fonament, si es té en compte que aquest mitjà va ser el primer de congratular-se pel final del Pujolisme (recordeu el reguitzell de portades que van treure durant la campanya electoral del 2003) i de posar el dit a la nafra a CDC durant tota l’instrucció del Cas Palau. Com a mitjà de comunicació és evident que té el deure de publicar totes aquestes informacions (i el lector sort en té de mitjans ideològicament diferents per poder configurar la seva opinió política), però la justificació de la “por a la competència” és dèbil davant d’altres companys de professió. I més, com recordava en Manel, quan la competència, La Vanguardia, (representada a la tertúlia per en Francesc-Marc Álvaro) també actua políticament: l’aire que ha donat a Duran i Lleida (CiU) durant tot el debat de la tisorada al Congrés no deixa de ser simptomàtic dels seus favoritismes (fins i tot, va sortir una foto del líder d’Unió als passadissos del Congrés amb aquesta publicació sota el braç) i, per altra banda, les informacions del Cas Palau majoritàriament a la secció d’Economia també posen en evidència un determinat posicionament del mitjà.

Combrego amb el Francesc Marc Álvaro quan parla dels mitjans de comunicació com a actors polítics, que no vol dir partidistes. Com a professor de periodisme a la Facultat, crec que és essencial que es plantegi aquest rol als estudiants per comprendre en quin ecosistema viuen i treballen. I, més ara, quan el propi ecosistema s’està regirant amb l’aparició de nous actors que es defineixen, ara sí, com a mitjans ideològics: Público. L’evolució que està sofrint la premsa en els últims anys ens retorna, potser, a aquell posicionament polític tant evident dels temps republicans; i no només per un Público que es reconeix obertament d’esquerres, sinó per uns històrics de la democràcia que s’han convertit en vertaders estilets en contra de determinades opcions polítiques. El debat sobre el paper polític dels mitjans és pertinent, més que mai.

Felicitats Barça. Ara sí que som campions

2010-05-16T14:58:00.000-07:00

Aquesta nit ha estat màgica. Novament, Catalunya celebra una victòria del Barça pels seus carrers i, com no, les noves generacions ja no són patidores. Són joves adolescents acostumats a guanyar, que han crescut amb l'època Laporta de taló de fons, el mantra del "al loro que no estamos tan mal" i han gaudit del Barça de Ronaldinho i Messi, del Barça de les sis copes, d'aquest que ens ha fet patir fins l'última jornada però ha demostrat que no n'hi ha cap d'igual. Que ha sabut sumar 99 punts, només ha perdut un partit, per demostrar que és el millor equip d'Espanya. Llàstima de no arribar al Bernabeu per la final de la Champions.

Però, al cap i a la fi, el futbol viu d'això. De tragèdies i de moments d'eufòria; de "l'hiperemoció", que un dia vaig sentir a dir a Marc Ingla, ara precandidat a la presidència del FC Barcelona, a l'hora de definir què significava ser aficionat al futbol. I, és que tot i l'eufòria, aquest club sempre està preparat per sorprendre'ns amb noves notícies. Aquest dilluns, comença el procés de recollida de signatures i, de fet, s'entra definitivament a la campanya electoral per rellevar a Joan Laporta. Serà una campanya atípica, una campanya on els conceptes futbolístics poc haurien d'entrar en joc si es té en compte que ningú pot discutir l'èxit del model Guardiola i l'esforç que els jugadors han posat sobre la gespa. I, qui no voldria poder guanyar una lliga amb un trident atacant format per tres jugadors de la casa? El Barça, amics, ho ha fet. I amb autoritat. Aquest és l'èxit del model esportiu, aquests tres homes (Bojan, Messi i Pedro) són el reflex del què han estat tants anys de treballar el planter i, tradicionalment, sentir que només som bons per formar migcampistes. Ara, des de l'any passat i sobretot aquest final de lliga, hem demostrat que el planter del Barça també treu els millors davanters: Bojan, Pedro i Messi, els tres homes punta que han salvat els mobles al final de temporada.

Torno a les eleccions. Ningú pot discutir el model esportiu, inicialment és evident. Però, el futbol és capritxós: seran tots els precandiats conscients que la pitjor notícia de la campanya seria que entrés el model esportiu a debat? Desestabilitzar l'equip amb debats d'aquest tipus no és prudent. Entenc que es pot parlar d'organigrama, d'economia, de márqueting... però no es pot posar en qüestió el model esportiu. De moment, tots ho han respectat, però un crit a la responsabilitat en moments d'eufòria no és dolent. Sobretot, si es té en compte que en algun moment els caps de campanya (maquievèlics per naturalesa) hauran de fer un cop de timó per evitar que un altre candidat s'escapi a les enquestes. Ara toca el temps de les responsabilitat, de tots els culés.

París 2010. Recordant esmorzars a Can Barça

2010-05-10T03:55:00.000-07:00

Ahir es va viure una jornada increible de bàsquet. L'èxit del futbol de l'any passat, amb un equip de Guardiola que va meravellar tot Europa (i el món sencer), es pot repetir aquest any amb l'equip de Xavi Pascual. De moment, el títol més preuat, l'Eurolliga, ja és al museu!

Vaig veure el partit des de la redacció del diari i, en arribar a casa, vaig seguir les declaracions de Pascual i Navarro per Barça TV. Humilitat, apel·lació a l'esforç col·lectiu i ganes de deixar clar que encara no s'ha acabat la feina. Ara, falta l'ACB! Aquest és l'esperit que va imposar Pascual des del mateix dia que va entrar a entrenar l'equip de bàsquet. Que diferent de la manera com Ivanovic tractava els jugadors. Amb una visita a la concentració que aquest va fer a El Montanyà durant una pretemporada en vaig tenir prou per conèixer-lo.

Hores abans del partit contra l'equip grec, un amic em comentava que era admirable l'humilitat amb què el míster vivia la seva professió. Li vaig comentar que jo mateix havia estat partícep passiu d'aquesta humilitat quan, normalment, coincidia amb el Xavi al bar del Palau de Gel del club a l'hora d'esmorzar, quan jo freqüentava més les instal·lacions del FC Barcelona a causa de la meva tesi doctoral. Ell solia esmorzar amb en Masip, en Flores i en 'Bob' Dueñas, tots quatre en una taula enmig de la resta d'empleats del club, des dels directius al personal de la neteja. Un bon dia cordial a tothom, que tothom contestava, i seguien la conversa. Però, mínimament, tots quatre demostraven tocar de pues a terra i compartir amb la resta de la gent la seva estona lliure. Llavors, cadascú al seu despatx i en Xavi a construir el Barça que ens ha meravellat.

Unitat catalana

2010-05-04T10:17:00.000-07:00

Aquests dies no es fa res més que parlar de l'unitat catalana en relació a la defensa de l'Estatut. En tot cas, una unitat que ja neix mermada si es té en compte que ERC no va firmar la resolució del parlament i, per no quedar malament, va votar-la a favor posteriorment. Ells ho justifiquen per criteris realistes ("perquè ningú ens agafarà el telèfon"), però tot i que de bon començament poguem tenir la certesa que segurament no hi haurà ningú a l'altre banda de l'aparell, prefereixo intentar trucar alguna vegada de forma col·lectiva i, a veure, si entre tots es pot influir.

Resultats del referèndum: absoluts

2010-04-25T12:29:00.000-07:00

Els balenyanencs van donar el seu vot a favor de la independència en un 92,25%, amb un total de 726 vots a favor i 34 en contra. Unes xifres que, tot i haver estat obtingudes amb un índex de participació força baix si el comparem amb el de Centelles, que va tenir la seva consulta el 13-D (32,09%), cal fer-ne algunes lectures positives. En primer lloc, que l'electorat independentista s'ha mobilitzat i, si es té en compte que en una consulta oficial es podria doblar la participació, es podria especular si el vot favorable podria superar el 50%. Però, fora de les suposicions, cal pensar en qui ha donat suport a aquest vot favorable: el col·lectiu magrebí del poble, que molts d'ells van anar a les urnes, han votat a favor de la independència. Recordo un comentari d'un membre de la plataforma que comentava que, aquest matí, en l'acte literari de l'escola Joan XXIII, un col·lectiu de dones magrebines insistien als seus marits en anar a votar i, sobretot, que diguessin que sí. En aquest sentit, que aquest col·lectiu mostri un nivell d'integració com aquest, és una mostra que el poble camina saludablement cap a un bon model de convivència, tant necessitat en aquests moments.

Resultats del referèndum: participació

2010-04-25T11:24:00.000-07:00

S'acaben de saber les primeres xifres oficials de participació del referèndum de Balenyà decideix. La participació final ha estat del 25,42%, una partricipació que no és del tot satisfactòria si es té en compte que en les últimes eleccions europees, que són les que tenen més abstenció, la participació va assolir el 34%. Caldrà fer autocrítica o preguntar-nos els motius, però segur que si s'hagués fet aquesta consulta amb l'ambient del 13-D les coses haurien anat millor. El què si que no es pot negar, és que la gent que hem estat a la comissió hi hem posat tota la voluntat perquè la participació hagi estat bona. Però, amb una plataforma comarcal desapareguda i sense el finançament que requereix fer una campanya, ja es parteix amb inferioritat de condicions. De totes maneres, ens ho hem passat bé! Sobretot ahir!

Balenyà decideix

2010-04-24T06:06:00.000-07:00

La nova onada de consultes sobiranistes arriba. Demà serà el dia on els catalans, novament, podran expressar en alguns pobles del Principat la seva voluntat, lliure, de pertànyer a un Estat propi o continuar dins el Regne d'Espanya. Vota sí o no, tant se val, però el més important és que es pugui demostrar que la societat catalana és suficientment madura per poder portar a terme un procés de participació popular amb garanties de fiabilitat en els resultats finals.

Aquests últims mesos he vist com han treballat els companys de Balenyà decideix, poble que per altra banda mai s'ha caracteritzat per tenir el sentiment independentista a flor de pell. Però, el què sí que és veritat, és que la gent de la plataforma ha seguit tots els requisits per poder garantir la legitimitat del procés i, sobretot, s'han pogut compartir anècdotes boniques. La majoria de membres de la comunitat musulmana del poble estaven d'acord en anar a votar!

Vota sí o no, el millor exemple és la participació. I, aquí, és on recau la força d'aquestes consultes. Convisc a la feina amb quantitat d'escèptics en quant aquests referèndums. I, és veritat, que en certs moments no els falta raó, sobretot si s'ho miren des de la perspectiva d'una persona estrangera que provingui de països on l'independentisme sempre hagi estat al costat dels més violents o intolerants. Però, només veient com es funciona internament i la capacitat que tenen de posar en contacte diverses realitats municipals et pots fer una idea de lo positius que han estat per la mobilització ciutadana, per lo menys, del meu poble. Guanyi el sí o el no, la participació és el més important i, sobretot, que la mobilització continuï per a poder portar a terme moltes altres iniciatives socials, o polítiques? El futur dirà.

Foto: Josep M. Puigdomènech, Balenyà decideix 2010

Sant Jordi 2010: política i lletres

2010-04-23T14:08:00.000-07:00

Ara que s'acaba el Sant Jordi 2010 (diuen que per les Rambles no s'ha pas notat la crisi, bon senyal), potser és bo posar-nos a escriure per anar una mica més enllà de la simple anècdota.

Sobre llibres. Enmig dels ‘best sellers’ que hi ha cada any (m'ha caigut 'La màscara del rei Artur'), em reafirmo en la meva voluntat de seguir llegint novel·la històrica que, en molts moments, cau en l’oblit o no se'n sent a parlar massa. Acabo de llegir-me els tres volums de la trilogia dedicada a Escipió l’Africà de Santiago Posteguillo. Magnífics! Res millor que veure, en un mateix text, la brillantor literària de l'autor combinada amb la sempre necessària rigorositat acadèmica d'un home que forma part de la universitat. Tres volums de 600 pàgines de mitjana cada un que he devorat amb facilitat gràcies a una prosa senzilla i que sap treballar els ritmes narratius amb tot detall, que complementa la trama amb unes descripcions acurades i que sap com introduir el lector a la Roma republicana de la segona Guerra Púnica. Després de la lectura de prop de més de 1.300 pàgines sobre Roma he canviat. No viciar la ment sempre és important: 'El factor humà', un altre encert! John Carlin ens aproxima als anys de l’alliberament de Mandela amb la professionalitat d'un periodista que sap què es cou sobre del terreny, que ha viscut i ha entrevistat els protagonistes de la història amb rigor i ha contrastat les dades. Les construccions dels personatges, creant tipus rodons, són la clau per entendre com evolucionen psicològicament al llarg de la trama que ens porta a la final de la Copa del Món de rugbi del 1995. Ànims!

Sobre política. Les ganes de crear un front català contra el centralisme espanyol semblen presents a la majoria de partits catalanistes. Avui, a les diverses reaccions des del patí del palau de Pedralbes s'han pogut captar certes sintonies entre els líders catalanistes. Però ull, el front comú s'ha de fer al Congrés, i no al Senal com proposa el tripartit. És el Congrés on es prenen les decisions. És al Congrés on es pot posar contra les cordes al president Zapatero. És al Congrés on el socialisme català demostraria que té veu pròpia trencant d'una vegada per totes la disciplina de vot, quan se va en contra de Catalunya! Al Senat, amics, ja estan acostumats a anar cadascú pel seu compte.

Sant Jordi literari, Sant Jordi polític. Dos temes ideals pels que ens agrada combinar-los, llegir-los i disfrutar-ne.

Un dia qualsevol marcat per l'actualitat

2010-04-21T12:53:00.000-07:00

Avui tinc ganes d'escriure perquè el nostre país viu moments importants. En primer lloc, per primera vegada a l'època Guardiola, el Barça no és el favorit per passar una eliminatòria i, aquest cop, tocarà remuntar amb l'ajuda dels socis, sempre còmodes, del Camp Nou. Caldrà crear un infern a Catalunya... país on no hi estem acostumats.

Un infern... el que vivim tots els catalans que volem que l'Estatut tiri endavant i superi el purgatori del Constitucional. Un Tribunal deslegitimat que té quatre magistrats amb el seu mandat caducat i tres dels quals són conservadors. Ai! Que els de Madrid ens l'han tornat a fer i ni a la Carrera de San Jerónimo ni al Senat (sobretot aquí) no hi ha voluntat de canvis! Apel·lar a l'unitat catalana és l'única cosa que ens queda, sobretot demanar que ara sí, que els partits vagin a una i, si pot ser, no canviin el vot entre el Parlament i el Congrés... d'acord amics del PSC?

Finalment, avui s'ha sabut la trista mort de Joan Antoni Samaranch. Un home que, tot i el seu passat franquista, cal lloar pel seu treball d'internacionalització de Catalunya i, sobretot, la ciutat de Barcelona que amb els Jocs de 1992 va poder-se rentar la cara i obrir-se al món. Un condol pels seus amics i familiars que l'estimen.

Ànims Catalunya, ànims Barça, que ens en sortirem de totes!

Comença la precampanya al FC Barcelona

2009-08-19T09:06:00.000-07:00

Joan Laporta acaba de fer el seu discurs davant l'assemblea de compromissaris del FC Barcelona. Un discurs que ha estat triomfalista, posant el triplet com a exemple de l'èxit del seu model del club. Es clar que, a dia d'avui, a inicis de la temporada 2009-10 i amb un Joan Gamper que preveu presentar una plantilla novament il·lusionant per l'afició -tot i ser molt curta-, Laporta té motius per estar content. Té motius per pensar que el FC Barcelona és el millor club del món i que ha estat gràcies a la gestió de la seva junta que hi ha posat "cor, país i bandera" com a ideals.

Però, en la part final del discurs, la que ha dedicat "al futur", ha sortit el Laporta més polèmic, el Laporta que no deixa passar cap oportunitat per jugar a fer d'espadatxí contra aquells qui no van confiar, en el seu moment, amb el seu projecte. Ha aparegut un Laporta que ha dedicat un temps, segurament massa, a presentar la gestió de la seva junta com l'aval principal per un futur prometedor pel Barça. Es clar que, amb els números i els títols que ha presentat el club la nova candidatura continuista té motius per ser optimista, però no crec que l'assemblea de compromissaris sigui el lloc ideal per fer una laudatio als seus delfins davant de les ja previstes candidatures anti-Laporta. Per què, ara mateix, la derrota del model Laporta -encarnada amb el seu delfi, sigui Sala Martín on Ferrer- ha de ser l'objectiu per si mateix de la resta de candidats, no valen matisos si es vol presentar una alternativa de govern. No pot ser cap altre si tenim en compte l'estat de salut del club, esportivament o econòmicament. Les eleccions es preveuen mogudes.

Eleccions Europees

2009-05-26T12:07:00.000-07:00

El dia 7 de juny els espanyols estan cridats a les urnes per contribuir a renovar el Parlament Europeu. Però, vist el cara a cara d'ahir per Televisió Espanyola entre López Aguilar (PSOE) i Mayor Oreja (PP), no crec que hagi estat el millor insentiu perquè els ciutadans entenguin què significa el Parlament Europeu i perquè cal anar a votar el proper dia 7: política interna i més localismes per a defensar o criticar el govern socialista, submergit en una crisi política i econòmica que el debilita cada vegada més. Cap mena de contribució substanciosa del paper decisiu de l'Eurocambra en les lleis estatals, la influència de la qual arriba a més del 70% dels textos que s'aproven en el Congrés.

Va ser patètic comprovar com el PP ha apostat per la dreta més recalcitrant per anar a defensar els interessos espanyols a Europa. Va ser humillant per Catalunya haver de sentir les mentides d'un Mayor Oreja que encara creu que el castellà està perseguit en algunes autonomies o que convertia en una qüestió d'Estat el fet que se xiulés l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de València. I, per contra, va ser força divertit veure com un nerviós López Aguilar intentava escapar-se de les embestides del seu oponent, intentant fer creure a l'opinió pública que tot està sota control i que el govern està més fort que mai. Ni l'un ni l'altre van ser convinscents i, TVE va contribuir una vegada més a la bipolarització de la vida política espanyola, com ja fa temps que contribueix, deixant de banda la resta de coalicions on hi ha les altres forces politiques de l'Estat. Jo, però, aniré a votar.

Del futbol a la política

2009-05-03T11:09:00.001-07:00

Un Barça magnífic; un recital, art en estat pur en terra estrangera! A vegades, el futbol pot convertir-se en un vertader espectacle pels ulls de l'espectador. Però, quan l'esport (el futbol) es tenyeix de política, llavors encara pren major rellevància. I, aquest últim clàssic entre el Reial Madrid i el FC Barcelona va ser-ne un nou exemple. Cap altre partit a Espanya desperta tant emoció i, sobretot, permet l'esclat d'una eufòria col·lectiva com la que es va propagar per tot Catalunya després del 2-6 dels de Pep Guardiola als jugadors blancs. No s'ha guanyat res, però una victòria del Barça a Madrid és una victòria de Catalunya contra Espanya. Perquè, encara que no es vulgui polititzar, aquesta sempre serà una de les lectura d'aquest partit. Cada any ho ha set: "L'exèrcit simòbic desarmat contra la reminiscència dels tercios de Flandes", com explicava Vázquez Montalbán en els seus articles.

Veure Puyol fer-se un petó a la senyera que porta com a capità després de fer l'1-2 o un Piqué que ensenyava orgullós la samarreta blaugrana als quatre vents de l'estadi Bernabeu en rematar la feina és part d'aquesta traslació del debat polític a l'arena esportiva. Sempre he estat en contra dels que creuen que l'esport i la política s'han de separar, hi he estat en contra des del moment que qualsevol competició internacional esportiva a nivell estatal (mundials, Jocs Olímpics, europeus...) permet enaltir l'essència política dels estats participants. I, aquests que s'oposen a aquest debat estèril, bé que estan d'acord d'animar el seu país quan competeix internacionalment! Encara una última lectura política del clàssic: els jugadors que van integrar la columna vertebral d'una selecció guanyadora (Xavi, Iniesta, Puyol i Piqué) van celebrar orgullosos la derrota del qui en el món dels clubs representa els mateixos valors que la selecció que van entronitzar. La vida està plena de paradoxes!

Congrés de Relacions Públiques a la URL

2009-04-26T12:44:00.000-07:00

Aquest passat final de setmana es va celebrar el quart Congrés Internacional de Relacions Públiques a la Uniersitat Ramon Llull, que organitzava el bon amic Enric Ordeix. Des d'aquesta tribuna només em resta felicitar l'organització, sobretot per la necessitat que els professionals que treballen aquesta disciplina -tant maltractada en les ciències de la comunicació-, així com els que la treballem d'una forma transversal des d'altres camps -jo, el periodisme esportiu- poguem compartir els coneixements i els resultats de les nostres investigacions. Però, sobretot, m'agrada destacar un element important d'aquest tipus d'esdeveniments relacionats amb aquest àmbit: la constant interacció que hi ha entre professionals i acadèmics, que donen un aire més fresc, però també més pragmàtic a un tipus de congrés que, en moltes ocasions, podria ser massa teòric i poc funcional. Van ser poques comunicacions, segurament, però hi va haver qualitat suficient per poder tenir una panoràmica del què s'està fent en aquest àmbit a Espanya i millorar els treballs actuals. Des d'aquí, una felicitació per aquells que ho han fet possible.

Veure polítics des de petits

2009-03-07T04:55:00.000-08:00

Sembla un títol una mica infantil, però és adient per aquest post que té l'objectiu d'explicar la importància que té pels futurs periodistes poder tenir contactes amb el món polític des de primer de carrera.

En uns plans d'estudis que sacrifiquen les pràctiques professionals pels continguts teòrics durant els dos primers anys de la llicenciatura de Periodisme -esperem que amb els nous no sigui així-, el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB va idear el Curs d'Aproximació als Mitjans Comarcals Catalans. Una iniciativa coordinada per l'Eugeni Giral i jo mateix que intenta agrupar estudiants de periodisme de tots els cursos de la carrera per poder fer un training professional a diversos mitjans de comunicació i institucions culturals catalanes. La idea, fàcil: conèixer de primera mà els mitjans de comunicació que ens envolten i entendre el perquè Catalunya té una complexitat tant gran del seu ecosistema mediàtic, agafant paraules del professor i conseller Joan Manuel Tresserras. Aquest any, en la edició que va tenir lloc entre el dos i el sis de març, es van complir aquests objectius.

I, no només hi ha aquests objectius, sinó també el de poder presentar als futurs professionals, els líders d'opinió o polítics que marquen l'agenda en algun moment, siguin locals, provincials o autonòmics. Jordi Martinoy (delegat del govern a Girona) és un exemple d'algun dels líders polítics del país que van rebre els alumnes de periodisme. En aquest cas, la seva conferència de premsa "de pràctiques" va anar anar seguida de la intervenció del Saül Gordillo (gràcies amic per col·laborar i passar-me fotografies!), director de l'ACN. A tots els qui heu participat a aquest curs, moltes gràcies per endavant.

Noves beques Esport i Ciutadania

2009-01-26T08:49:00.000-08:00

La Fundació Esport i Ciutadania ha convocat les noves beques de recerca en comunicació i esport i periodisme esportiu (a El 9) a la pàgina web següent: http://www.esporticiutadania.cat/beques2009/index.html

A tots els investigadors i estudiants, us animo a participar d'aquesta convocatòria, que arriba a la segona edició, per la possibilitat de tenir un finançament per poder portar a la pràctica aquells projectes professionals que sempre heu volgut fer. La societat civil és important que tingui coneixement del què es fa a les universitats i, la Fundació Esport i Ciutadania ha fet un pas important a l'hora d'acostar el coneixement a la societat, és a dir, contribuir a què els investigadors puguin fer efectiva la seva funció de transmissors del coneixement. Ànims!

Els reptes del nou president Obama

2009-01-18T12:43:00.000-08:00

Aquesta setmana, Obama serà investit president dels EUA. Un moment que, si bé personalment és la culminació a una carrera exitosa i de triomf de la humilitat, a nivell polític obra la porta a un període d'incertesa, esperança i reptes que complir.

Barak Obama arriba a la Casa Blanca la setmana que ha començat el replegament de les tropes israelianes de Gaza -desplegades a la franja des del dia 4 de gener aprofitant la debilitat de l'Administració interina de George W. Bush. Però, el replegament de tropes no és un punt i a part. És un punt i seguit a la partida d'escacs que es juga a l'Orient Mitjà, on l'Administració nord-americana (demòcrata o republicana) sempre hi participa interpretant la Reina. I, en els escacs, la Reina és la peça cabdal de l'estratègia d'un jugador. Mana. Caldrà veure si Obama sap dialogar conciliant els interessos jueus dels lobbys i les reivindicacions internacionals dels moviments socials d'esquerres perquè s'asseguri un millor nivell de vida a la societat palestina. De moment, els seus passos inicials s'han encaminat a tocar l'espatlla al poble hebreu.

A nivell intern, serà el president del canvi social? Ha arribat a la Casa Blanca amb el mite de Kennedy i Luter King sobre les espatlles, però haurà de demostrar si és mereixedor d'aquesta herència. En la seva producció literària deixa clar que no s'oposa a l'intervensió de l'Estat, sobretot si aquest pot resoldre millor els conflictes que l'iniciativa individual. La salut, l'educació... són qüestions que requereixen d'un lideratge fort de l'Estat, que projecti un model solvent i preparat per afrontar els reptes futurs. En temes de salut, Hillary Clinton ja va morir en l'intent.

Obama té feina i els seus seguidors no li deixaran passar cap error. Déu no s'equivoca i si aquesta nova divinitat de la política nord-americana no complex amb les expectatives que hi han dipositat els seus deixebles, l'ateisme pot aparèixer en l'esperit dels nord-americans. Pel déu Obama, això seria la seu final; polític, es clar.

Nadal amb crisi... però que sigui feliç

2008-12-21T12:28:00.000-08:00

El Nadal 2008 no serà, per molts, el més feliç de la seva vida. Ni per mi. Tancaments, ERE's, crisi econòmica o intranquilitat pel futur laboral marquen l'horitzó de moltes famílies. Manca de paneres, no hi ha sopars d'empresa... la crisi es deixa veure a tots nivells. No obstant, la febre consumista sempre és present en aquestes èpoques de l'any i, tot i que no hi haurà tants diners per gastar, la gent no vol permetre's passar un tió o uns Reis sense regals. En aquests moments, però, crec que és bo pensar que el més important és ser conscients de la situació en què vivim tots. Només sent-ne conscient podrem superar la situació. Cal no forçar la màquina perquè, ara potser no, però quan avancin els dies del futur 2009 ens en rescentirem.

Segur, que aquest Nadal no serà tampoc el més feliç pel president Montilla -sense acord de finançament a la vista-, ni per ZP -està pendent de si funcionarà el seu keynesianisme renovat-, ni per un Rajoy que no sap com encarar una bona estratègia d'oposició. En tot cas, que tothom intenti buscar alguna manera de positivar aquestes festes i usar-les per reflexionar sobre allò que no hem fet bé. En moments d'eufòria, és difícil ser crítics amb nosaltres mateixos; en moments de crisi, és molt més fàcil veure en quin moment ens hem desviat del nostre objectiu. De totes maneres, bones festes a tots i que el 2009 sigui profitós. Ànims!

Dos anys de govern. Dubtes i reptes...

2008-11-30T12:40:00.000-08:00

Fa temps que no escric res. Segurament, sóc un mal usuari de les noves tecnologies tot i que em dedico, parcialment, a investigar quines influències tenen en la nova comunicació corporativa a l'esport. De totes maneres, després de dos anys del govern tripartit (segona edició, retocada i millorada) val la pena parar atenció a una sèrie de punts que ens poden fer reflexionar.

El sondeix Noxa de La Vanguardia, publicat aquest cap de setmana, deixa entreveure un clar canvi de tendència dels votants catalans. Si al final del primer any del segon tripartit donava una consolidació al govern, ara sembla que CiU pren avantatge i podria posar les coses, realment complicades, a una nova reedició del govern d'esquerres si hi haguessin eleccions properament. Però, tot són especulacions. No obstant, si que queden paleses en les estadístiques les pors que alguns sectors pròxims al President tenen: la imatge del govern no fa honor a la feina que fa o, simplement, no se sap comunicar. Bé, això diuen els més experts. Sinó, quin sentit tindrien les múltiples filtracions que surten publicades sobre el reforçament del nucli dur pròxim a Montilla; una possible campanya de branding pro Catalunya; les visites de corresponsals de la premsa estrangera a institucions econòmiques del país o, finalment, aquella foto del triumvirat a la dessaladora del Prat per tal de poder mostrar consistència i coherència del govern.

En dos anys de govern, a més a més, el problema del finançament s'ha fet endèmic. S'ha enquistat en el debat polític català i no sembla que hi hagi cap partit que aporti arguments per fer pensar que les coses poden canviar. Ausàs va defensar que havia bloquejat el finançament municipal als nous pressupostos, retallats per la crisis; però, la proposta de finançament municipal que va venir de ZP va semblar més un parxe que no una solució a nivell estatal.

I, què dir del futur de l'Estatut? Quina por. Els qui coneixen el President saben que Montilla silenciarà fins el final la seva posició en el moment que l'Estatut pateixi una retallada sensible al Constitucional. I, qui no creu que això passarà? El silenci del President, no obstant, és benefició si es té una resposta ja pensada -el socialisme creu que sí-, però no deixa de ser preocupant pels més catalanistes si tenim en compte les mostres de seguidisme que, en alguns moments, ha demostrat el PSC amb el PSOE. Queden dos anys de tripartit i reptes i dubtes sobre la taula. La resposta, aviat.

Des dels EUA fins a Vic

2008-06-16T01:25:00.000-07:00

Aquest passat dijous, Gregory Payne, un exassessor de Hillary Clinton i actualment membre del comitè assessor d'Obama pels estats de Maine, Road Island, Massatchusetts i New Hampshire va ser a Vic per poder parlar sobre el concepte de lideratge. La conferència, dins el Pla Educatiu de la Ciutat, va abordar una nova manera de concebre el líder: del que diu a la gent què ha de fer, al que proposa solucions, és empàtic i sap motivar les bases per prendre part de la solució dels seus problemes.

Desgraciadament, la conferència que el professor americà va fer al recinte del Sucre no va tenir el seguiment que es mereix un personatge d'aquestes característiques. No obstant, si que aquells que més han d'escoltar les seves reflexions, van poder ser-hi presents: els polítics. El mateix alcalde Vila d'Abadal va presentar l'acte i va quedar enlluernat per la lucidesa dels comentaris de Payne.

Cal entendre que, en aquesta "aldea global" que definia McLuhan, els conceptes són transversals i, evidentment, cal buscar la interrelació constant entre els diversos territoris. L'extrepolació dels conceptes provinents dels EUA a Catalunya poden ser interessants i, evidentment, aquesta nova manera de vincular les bases amb la comunitat a través dels lideratges pragmàtics que va explicar Payne és aplicable a tot el món. El més important d'aquests actes, però, és que les reflexions teòriques no quedin només en això, en simples comentaris d'un professor universitari que visita un auditori.

Si realment l'audiència va quedar embadalia davant els comentaris del professor, ara cal que es posin en pràctica. Jo, personalment, estic content que els meus polítics hagin apostat per la universitat com a lloc per anar a buscar i madurar idees. Si les posen a la pràctica, ja serà un èxit.

Radicalismes

2008-05-24T04:36:00.000-07:00

Pobre Rajoy! Ara veu de la seva pròpia medicina. Tants anys d'organitzar manifestacions en contra del Govern, tants anys intentant defensar que el pacte només havia de servir per grans temes d’Estat, tants anys de lluites fratricides, incendis... que ara que ho intenta solucionar, ara que veu que no va enlloc amb l’estratègia de la confrontació, els seus simpatitzants se li giren en contra.

Per sort, no ho han fet els seus barons, però aquells cartells “d’Esperanza para todos” que els més radicals aguantaven solemnement davant de la seu del carrer Gènova, ai quin mal que han fet! Quants simpatitzants descontents, quants votants del PP que volen tornar a la retòrica anticatalanista, antinacionalista i espanyolista recalcitrant.

Sembla evident, que el país no pot avançar cap a uns partits plenament conscients de la realitat plurinacional de l’Estat. Per una banda, els votants del PP estan descontents amb el gir centrista de la seva direcció. Volen mà dura... Aznar? Quina por! Per altra banda, els barons del PSOE els costa entendre que ja n’hi ha prou de tanta solidaritat i que cal avançar cap a un finançament just per les comunitats autònomes més necessitades. Que no n’hi ha prou amb un 50% de l’IVA, IRPF i un 58% dels impostos especials.

Tant des de les bases, com des dels quadres dels partits, sembla que costa tenir constància que les societats evolucionen: que els discursos dels vuitanta es tornen obsolets al segle XXI; que el país no es trencarà ni perquè els conservadors assumeixin que han de ser flexibles amb els nacionalistes perifèrics ni perquè hi hagi comunicats autònomes, com Catalunya, que demanin un tracte econòmic just.

Es clar, però, que radicalismes com els que s’han donat aquests dies són el preludi, des del meu punt de vista, d’una turmenta política més. Els horitzons de plenitud nacional que dibuixen les estratègies de CiU i ERC –tot i que cadascuna amb els seus termes, sigui amb el dret a decidir o el 2014– poden ser el refugi pels descontents i fer avançar els exercits cap a una nova batalla ideològica.

Foto: Contando Estrelas

El cas Bojan

2008-05-21T04:51:00.000-07:00

Bojan no jugarà el partit entre Catalunya i Argentina d'aquest dissabte a la tarda. Un dels caps de cartell, juntament amb l'altre blaugrana Leo Messi, s'haurà de quedar a casa per evitar ferir susceptibilitats a la resta de l'estat, que per la seva banda, està pendent de si s'aconseguirà passar els quarts de final a la propera Eurocopa. Intolerable! Com també ho van ser els insults que va rebre el jove jugador de Linyola en el partit contra el Múrcia.

Novament, s'està polititzant l'esport. Es clar, la política és inherent a la societat i, els qui em coneixen saben que sempre ho dic. Però, una cosa és la simbologia que hi ha en qualsevol equip de futbol o bàsquet, la història que porta al darrera, i l'altra és proferir insults sense motiu a un jove que encara no és major d'edat. I, més, sense recordar-se que la majoria d'èxits de les seleccions espanyoles, a part dels de l'absoluta -quants anys fa que no en tenen cap, d'èxit?- són, en gran mesura, gràcies als gols del davanter blaugrana.

I, no només això. Que potser no recorden que el de Linyola va triar defensar els colors espanyols enlloc dels serbis? Tampoc els és suficient per permetre que ell, lliurement, expressi el seu desig a jugar amb Catalunya i defensi la seva terra -sí, la seva- amb total llibertat.

Foto: Albert González Farran

Qüestió de diners

2008-05-08T02:40:00.000-07:00

Finalment, el President Montilla s’ha empipat amb els seus correligionaris de Madrid. Quan a un li toquen la butxaca, tothom para les orelles i ningú vol quedar al marge de la conversa. I més ara que els socialistes espanyols debaten entre ells entre tornar el favor al socialisme català –que ja començaria a ser hora– o garantir l’estabilitat interna fins al conclave de l’estiu.

L’ambigüitat que el Govern de ZP ha mostrat en la negociació del sistema de finançament establert pel nou Estatut de Catalunya només pot tenir dues lectures: no cal tocar les coses ara que arriba una crisi i no ens convé tocar el voraviu al lobby andalús abans d’un congrés. Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, la santíssima trinitat d’aquest lobby, encara marca la pauta en molts temes d’Estat.

Montilla, però, s’ha revelat. S’ha revelat com ja feia temps que li demanaven les faccions més catalanistes del PSC; com ja va insinuar Antoni Castells, un dels líders d’aquest catalanisme socialista que tant es troba a faltar a la Generalitat. Des d’un punt de vista estratègic, el PSC sap que no pot presentar-se davant de l’electorat com aquell partit que en pocs dies ha deixat de ser anti-transvasista i, a més, ha tornat a cedir davant les demandes del cafè per a tots de Madrid.

El votant no ho consentiria; pels convergents seria el casus belli ideal per començar una nova ofensiva –potser reforçant el nou nacionalisme de butxaca, que comença a planar pel principat– i el govern tripartit podria presentar més fissures de les que ja hi ha, però amagades darrera d’una façana sense masses esquerdes. I, sinó, quina gràcia deu haver fet al propi President el nou llibre Carod Rovira? Ai Carod, mai aprendràs a estar a la segona fila!

El posicionament ferm de l’executiu català davant la necessitat de renegociar el sistema de finançament, però, és positiu. Positiu des del punt de vista que, davant d’una recessió, no es pot permetre que un Govern espanyol amb superàvit no asseguri la viabilitat econòmica de les seves autonomies. Cal gratar-se la butxaca, prescindir del cafè per a tots i analitzar cas per cas.

Foto: Zapatero2008

Crisi?

2008-05-05T03:45:00.000-07:00

El primer de maig vaig estar present en una tertúlia de la XTVL sobre el significat d'aquesta diada. Més enllà de parlar de si manifestacions sí o no, vam entaular cap al final del programa una discussió sobre si hi havia crisi o no.

Independentment de les xifres, els sindicalistes s'entestaven a dir que no n'hi havia, mentre que Josep C. Vergés, economista sempre polèmic, va defensar a ultransa que ja estavem en plena recessió. Les dades que avui publica La Vanguardia sobre la baixada de la confiança dels consumidors ens fan entendre que, segurament, Vergés té força raó. Des del meu punt de vista, la baixada en les expectatives de creixement, del 2,7 al 2,3%, ja són un senyal evident que no anem pel bon camí. Però, està clar que si el consumidor perd la confiança amb l'economia les coses empitjoraran segur. La reducció de les inversions sempre és un mal senyal, tant per les empreses com pels treballadors.

En aquesta conjuntura, el govern té un nou problema sobre la taula, que segurament no només s'ha de resoldre apel·lant al keynesianisme com van fer en el primer consell de ministres del nou govern ZP: les inversions en infrastructures públiques no han de ser les úniques solucions. Cal doncs, aconseguir recuperar la confiança del consumidor en l'economia. Però, sobretot, el nou goven té la missió d'aconseguir frenar models de creixement insostenibles, com l'urbanístic que s'ha donat en determinades comunitats autònomes, i avançar cap a polítiques més sostenibles que combinin el creixement econòmic amb les polítiques ambientals.

Neocons i centristes. Una batalla en busca de l''imperium'

2008-04-23T04:27:00.000-07:00

Pinten bastos al carrer Gènova. A mesura que es va aproximant al conclave del Partit Popular es van fent evidents les faccions internes dins d’un partit que, tradicionalment, havia tingut fama de cohesionat. Si més no, això era el que venien els seus propagandistes.

Esperanza Aguirre, la representant del neoconservadurisme espanyol impulsat en els anys de la majoria absoluta d’Aznar, ha estat la primera damnificada davant de la opinió pública. Els barons del partit han mostrat el seu suport a Mariono Rajoy perquè continuí dirigint els destins de la formació. I, donar suport a Rajoy és apostar per un model de fer política més conciliar, a simple vista, del que s’ha desenvolupat en l’última legislatura. El canvi en el sí de la guàrdia pretoriana popular del Congrés, amb el nomenament de Soraya Sáez de Santamaria i les retirades d’Acebes i Zapalana de l’avantguarda, és un senyal evident que els legionaris canviaran la seva formació de batalla. Potser, en forma de tortuga? Pas lent, continuat i protegits dels dards enverinats dels defensors de la fortalesa socialista que fa quatre anys que volen assaltar.

La batalla de Madrid també ha tingut efectes col·laterals a Barcelona. Daniel Sirera no té la poltrona garantida després que les veus de Nebrera i Fernández Díaz s’hagin aixecat postulant-se com a candidats a la presidència: la primera des de la independència i el qualificatiu de rara avis dins el partit; la segona apel·lant a les maneres de fer de l’etapa Piqué. Segurament, ni l’un ni l’altra tenen força per si sols i, de moment, el president actual està molt més ben situat estratègicament i compta amb més suports per aconseguir mantenir el mandat proconsular i l’imperium a Catalunya. Però, una unió Nebrera-Fernández Díaz –com la que proposa el diputat Francesc Vendrell– podria significar la unió d’un seguit de sensibilitats molt més pròximes als aires que Rajoy està fent bufar per Madrid. Per primera vegada, la praxis del partit pot allunyar-se de les idees sorgides des del seu think tank, la FAES. Un senyal positiu en favor de la conciliació i el consens.

Foto: PP Catalunya

Pensar en l'educació

2008-04-20T12:22:00.000-07:00

Algú em podrà demanar perquè en un bloc de política ara, avui, hi faig un article sobre educació. Però, queda clar que una societat que vol créixer amb solvència i no vol passar per problemes com la francesa, per exemple, ha de pensar en les polítiques educatives com a eixos vertebradors de qualsevol acció de govern.

Però, les polítiques educatives tampoc serien res si, sobre el terreny, no hi hagués uns mestres destinats a desenvolupar una tasca moltes vegades poc reconeguda. Aquest Sant Jordi, novament la meva escola -meva perquè és on vaig estudiar durant vuit anys- va tornar a demostrar el perquè, en molts moments, ha estat considerada capdavantera a la comarca. Mentre al Parlament es debatia si s'havia de fer fora o no el conseller Baltasar, si s'havia de fer un transvasament des de l'Ebre a la conca del Llobregat, els alumnes de la meva escola van poder treballar de primera mà el problema de l’aigua.

Amb la companyia d'una pluja fina que queia fora l'edifici principal de l'escola Joan XXIII, aquest diumenge vam inaugurar l'exposició de Sant Jordi. Una conca hidrogràfica del Congost, el cicle de l'aigua, tallers de manualitats, dades de pluviositat... un seguit de treballs que demostraven que cada curs havia sabut trobar la manera més idònia per encarar-se al problema. Però, quedava clar, que tots els alumnes marxaven a casa sabent que n'és d'important l'estalvi d'aigua avui en dia.

Una experiència pedagògica més en un món que, a vegades, hi manquen les idees. Manquen les idees per poder aproximar els problemes dels grans als petits, com vulgarment es diu. Aquesta escola, la meva escola, demostra que la imaginació no ha acabat. Que encara hi ha gent que sap trobar en algun raconet de la ment maneres innovadores de poder transmetre allò que ens preocupa als grans a qui ha de ser els constructors del futur: els infants.

Catalunya, un pas per davant

2008-04-18T07:31:00.000-07:00

Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya una nova llei per intentar eradicar la violència domèstica (Llei dels Drets de les dones a eradicar la violència masclista). Una llei que distingeix diversos tipus d’agressions, fins i tot la econòmica. Una llei progressista, potser per alguns massa moderna en un temps on encara hi ha dirigents internacionals que tatxen els governs de “massa roses” o periodistes que no entenen el perquè una dona pot arribar a “posar ferms” un batalló d’homes.

La llei és totalment necessària en una societat que veu, sovint, com es queden infants orfes a causa de les agressions entre progenitors. La llei és necessària si ens atenem a que, el mateix dia que s’aprovava a Barcelona, a Madrid ja hi havia una nova agressió. Però, sobretot, la llei és necessària perquè, per primera vegada, aborda de manera integral els diversos tipus de violència de gènere que es poden donar, dóna especial importància a les campanyes de sensibilització i a l’educació per treballar el problema des de la prevenció i regula la xarxa d’atenció a les víctimes de la violència masclista.

Catalunya, amb aquesta llei, demostra novament voler anar un pas més endavant que la resta de l’Estat. Un nou ministeri d’Igualtat capitanejat per una ministra de tant sols 31 anys, Bibiana Aido, una dona al capdavant de Defensa o un total de nou ministres dones a l’executiu són passos importants per normalitzar la situació. Però, per què en les Secretaries d’Estat que ha nombrat avui el Consell de Ministres hi ha tant poques dones? Els Secretaris d’Estat tenen funcions a vegades tant o més importants que els ministres, en les negociacions, pactes o acords multilaterals. Són els encarregats de portar a terme el nemawashi –el consens, l’equilibri que moltes vegades falta a aquest país. Si ZP ha confiat tant amb les dones per liderar ministeris, també podria haver-hi confiat a l’hora de les negociacions.

Aigua maleïda

2008-04-16T10:11:00.000-07:00

Vaig conèixer a Manolo Tomàs, representant de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una de les jornades que el nostre Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar amb estudiants de periodisme a les Terres de l’Ebre el passat 2007. Un home que estima el delta; un home lluitador i amb ganes de fer progressar unes terres amb identitat pròpia.

Quan avui l’he sentit justificar la seva negativa al projecte de minitransvasament de l’Ebre a Barcelona al programa de l’Antoni Bassas m’ha fet pena. No en un sentit emocional, sinó polític. L’entenc perfectament. Com pot confiar amb uns polítics que, mentre per una banda s’oposaven frontalment al PHN, per l’altra encobreixen el transvasament del Segre i, posteriorment signen amb el nou govern ZP el minitransvasament de l’Ebre? Com pot confiar amb una candidata socialista que va proclamar urbi et orbi que el PSOE era la garantia que no hi hagués cap altre PHN, si la primera decisió d’Elena Espinosa ha estat autoritzar la construcció de les conduccions des de l’Ebre a Barcelona? Com ha d’interpretar els moviments del president valencià Francisco Camps que, com un voltor, espera poder menjar de la carronya política que deixi la “guerra de l’aigua” entre els catalans?

Des d’un punt de vista llunyà, entenc tant les reticències dels ebrencs com els precs dels barcelonins –ells que també es van manifestar en contra el PHN per mantenir l’aigua a Catalunya. Mantenir l’aigua a Catalunya! Ai! Nacionalitzem l’aigua? L’aigua que discorre lliurament per tot el territori? Aquí hi ha el gran problema. L’aigua, un bé tant essencial, que ens l’apropiem. Tenint en compte que és un mal endèmic de tot aquell qui necessita un determinat bé per poder viure, és evident doncs que “la nova cultura de l’aigua” que tant promouen els amics del Manolo –i molts dels altres que no tolerem que es gasti per fomentar models urbanístics insostenibles– ha de passar per fer polítiques preventives –ara ja no hi som a temps, però si que podem rectificar pel futur–, però també per saber valorar objectivament les conseqüències dels transvasaments.

Apreciat Manolo; avui, com molts altres dies, t’he sentit defensar el riu. Avui, però, no feies res més que negar allò que el periodista afirmava. Què t’ha fallat?

Foto: CUP Vilafranca del Penedès

¡Capitán, mande firmes!

2008-04-15T06:41:00.000-07:00

Aquesta expressió, "¡capitán, mande firmes!", segur que passarà a la posteritat. No pas per ser una frase més patriòtica que una altra, no pas per tenir més ganxo que d'altres maneres d'esperonar el personal. Sinó per ser la manera com una dona, catalana i embarassada de set mesos, ha fet quadrar una companyia de l’exèrcit espanyol. Carme Chacón, que pot tenir molts defectes, té la virtut de tenir la serenitat i l'ambició de posar-se al capdavant d'un col·lectiu, el militar, que ja des del seu nomenament ha dubtat de la capacitat de la ministra del PSC esgrimint estereotips que ja no serveixen en una societat moderna com la nostra.

Amb aire marcial, sabates de taló i vestimenta premamà, la catalana es va passejar pel pati d'armes del ministeri de la Defensa en companyia del seu antecessor. Es va passejar sense tenir el seu marit a la tribuna de convidats. ¿Serà senyal que a casa porta els pantalons ella o un primer toc d'autoritat davant l'altre sexe? Ambdues raons poden ser interpretades de la mateixa manera. El què si que va quedar clar, que Chacón passejava la seva panxeta orgullosa, amb elegància i autoritat per davant d'uns soldats que, segurament també, van tenir la sensació que passaven a la història per ser els primers a presentar els honors a una dona ministra.

Encara que alguns puguin interpretar que posar a Chacón, una catalana, al ministeri de Defensa pugui ser la manera més evident d'humiliar als catalans que es van decidir pels socialistes enlloc de fer-ho per nacionalistes o independentistes, la lectura pot ser una altra. En primer lloc, perquè no serà la primera vegada que hi hagi un ministre de Defensa català (cal recordar a Narcís Serra) i, en segon lloc, perquè potser amb aquest gest ZP permetrà aportar un aire nou (plurinacional) a les estructures mentals arcaiques d'un col·lectiu sempre disposat a fer "visques" a la unitat de la pàtria. Tornem a estar, en el fons, davant del mateix dilema de sempre: Quina autonomia deixarà el President als ministres catalans? El futur té la resposta.

Ministres del PSC o del PSOE?

2008-04-12T04:01:00.000-07:00

La composició del nou govern ZP ja és pública. Amb els noms a la mà salten a la llum diversos elements d’anàlisi. En primer lloc hi ha més dones que homes i, per primer cop, una dona (Carme Chacón) assumeix la cartera de Defensa. Aquest és un punt important, tant en relació a la igualtat entre sexes com en la promoció de les dones en llocs d’alta responsabilitat. Que una dona estigui al davant d’una cartera política com Defensa no és res més que un signe més de modernització de l’exèrcit, de democratització de la societat, com ho va ser ara fa quatre anys quan Fernández de la Vega va assumir la primera vicepresidència del govern.

El segon aspecte a destacar és que Morantinos continua a Exteriors i Álvarez a Foment. Per una banda, sembla que ZP no assumeix les veus crítiques a la gestió del ministre d’Exteriors en la anterior legislatura, on poques vegades va creure a la dita popular que diu “val més anar sol que mal acompanyat”. Una nova legislatura de política internacional tant bipolar, ara agafats de la mà de les repúbliques bananeres, ara promocionant l’eix centre-europeu, el President no se la pot permetre. No se la pot permetre per imatge institucional, per reforçar el seu perfil europeista i per no perdre credibilitat davant dels socis de la UE. Per altra banda, mantenir a Magdalena Álvarez com a ministra de Foment es pot considerar quasi un insult a la intel·ligència dels catalans. Encara que, òbviament, no es pot culpar a la ministra com la única responsable del caos de les infraestructures catalanes, si que ella és la cara visible de la mala gestió. Per tant, en la línia conciliadora que ZP ha portat aquests dies de negociació amb el catalanisme polític sembla un pas enrere el manteniment de la ministra. Canviar la ministra de Foment podria haver estar una mostra més de la bona voluntat del govern espanyol amb els catalans.

Però, encara queda un aspecte: a primera vista, els ministres catalans (Carme Chacón i Celestino Corbacho) tenen poca relació amb els sectors catalanistes del PSC. Què en queda d’aquell catalanisme socialista que encarnen els Obiols, Nadal, Castells o, fins i tot, Maragall? Ai Mercader, quanta raó deus tenir! Quina por em fan ja els 25 diputats del PSC! Ara bé, si a primera vista sembla un triomf del sectors més espanyolistes del partit, aquest té una oportunitat d’or per rendibilitzar aquests nomenaments de cara als catalans i, sobretot, catalanistes: Chacón i Corbacho, juntament amb els 25 diputats del PSC, tenen l’obligació que Catalunya sigui present més que mai en les decisions del nou govern. En un món global on es trenquen els tabús, tranquem també els de la política.

ZP festeja Duran

2008-04-10T09:14:00.000-07:00

El president Montilla ha afirmat des del Marroc que les declaracions de Zapatero a favor del transvasament del Roine durant el debat d’investidura van ser una cortesia cap a Convergència i Unió. Cortesia o no, el President no pot fer els ulls grossos cap a un factor essencial: CiU es va abstenir, mentre que ERC (un dels socis del tripartit) va votar en contra perquè, segons Ridao, quasi ni els havien escoltat a les converses prèvies al debat.

Vaig afirmar, ara fa uns dies a un article a El Punt, que el PSOE anava camí de la centralitat, tal com ja van manifestar el seus barons pocs dies després de les eleccions. Amb més o menys cortesia, l’aclucada d’ulls de Zapatero a Duran s’ha de llegir com una estratègia en aquest sentit. El PSOE no vol una legislatura crispada, i menys ara que els populars han abandonat l’aznarisme, però s’ha de fer front a la desacceleració econòmica. I, la no crispació passa per la centralitat, o això pensen els assessors de Ferraz.

Des de Ferraz és evident que creuen que una ERC debilitada, tal com van posar de manifest els resultats electorals, és poc perillosa faci el què faci; no obstant, uns nacionalistes catalans crispats –quan volen fer valer a sang i foc els seus deu diputats per no haver de justificar que han perdut el lideratge del catalanisme polític davant l’auge de la “Catalunya optimista”– serien massa perillosos per la governabilitat d’Espanya.

De la Llei de Memòria Històrica a la Llei de Fosses

2008-04-07T07:56:00.000-07:00

Gurb serà la localitat on la Generalitat farà la primera pobra pilot d'exhumació de fosses comuns. Una fossa on hi ha enterrats, amb seguretat, quatre soldats republicans de Gavà, al costat de divuit persones més.

La futura Llei de Fosses serà un pas més per a la recuperació de la memòria històrica de la nostra jove democràcia. No obstant, el perill de polititzar els morts està sempre present en l'ambient quan es parla de remoure el passat. Les esquerres són més partidàries de fer-ho; les dretes sempre s'han mostrat més reticents. La clau de l'èxit, doncs, està en el concens polític. Un concens que no hi va ser amb la Llei de la Memòria Històrica i, ara, és necessàri si la Generalitat pretén exhumar 179 fosses comuns.

La Guerra Civil va deixar ferides obertes, però no podem viure sempre de pensar que la clau de l'estabilitat és no remoure el passat com promulguen alguns sectors del conservadorisme espanyol. Conèixer què va passar -siguin els assassins republicans o feixistes, siguin els assassinats d'un o altre bàndol- és essencial si la nostra democràcia vol créixer saludablement. I, també, el concens és senyal de bona salut.

Perill de divisió interna

2008-04-05T05:13:00.000-07:00

L'aigua serà un dels elements més conflictius en els propers anys. Això, ja fa temps que ho van dient els experts, els meteoròlegs, els polítics... Conflictes, però, que no només seran entre els estats, sinó entre comunitats, entre pobles, entre veïns. La guerra de l'aigua que aquests dies viu Catalunya, entre l'àrea metropolitana i la perifèria, entre Barcelona i la resta, és un primer símptoma que les lluites no seran entre països, sinó entre persones.

És evident que no es pot descuidar la població que viu a l'àrea metropolitana, però també és evident que els transvassaments no es poden fer sense consultar-ho als afectats com sembla que passava amb el del Segre. Des d'Osona ja tenim experiència amb com es fan les coses per sota mà quan valorem les obres de la MAT. I, quina experiència!

Després d'una llarga lluita contra el Transvassament de l'Ebre, Catalunya no pot caure en l'error de dividir-se. Catalunya ha d'anar unida, per això el govern també. No és gens bo veure com alguns diaris com El Punt, ja apuntaven a una divisió interna dels quadres d'Iniciativa per Catalunya en relació a aquest fet. Ells, els abanderats de l'ecologia i la lluita contra el Transvassament del PP, han de ser els primers a donar exemple. I, des del govern s'ha de ser coherent, i per exemple, no oposar-se a mocions com la que va proposar CiU on demanava "sotmetre a consideració del Parlament" les decisions relacionades amb el problema de la sequera. L'aigua és un problema de tots i, el Parlament, és la casa de tots, on recau la sobirania del poble... o no?

Fotografia: Cecile i Manel, http://www.flickr.com/photos/cecilemanel/

De Bono a ZP

2008-04-03T01:48:00.000-07:00

José Bono va ser investit en segona volta i ZP, segons alguns mitjans propers a l'esquerra, també ho serà. Quina manera de començar la legislatura! Ja sé que això no vol dir res, però els missatges dels petits es comencen a fer sentir entre els grans.
Mentre a Catalunya es debat el problema de l'aigua, mentre s'intenten trobar solucions -fins i tot la ferroviària- per fer arribar l'aigua al Principat, a Madrid les preocupacions són unes altres: primer, cal formar govern i, llavors, ja veurem què fem... fins i tot amb l'aigua, pensen, ja que certs transvassaments -o com els polítics els hi vulguin dir, per no crear alarma- també han de rebre el concentiment de Madrid.
Preocupacions que, tot i el problema greu d'aigua, no haurien de passar per alt a Catalunya. Que ZP no sigui investit en primera volta i, per tant, no es faci palès l'acord amb els nacionalistes bascos o catalans, és un símptoma que el xec en blanc que Blanco va posar sobre la taula dels negociadors no era prou lluent. Vaja, com aquella aigua que, tot i ser cristalina no la declaren potable per por a què hi hagi massa nitrats.
No sóc d'aquells que creu que la governabilitat de l'Estat passa sempre per tenir acords estables en el Congrés. Crec en la negociació i, ara per ara, fins i tot podria pensar que els "sorayos" seran més flexibles que els "aznaristes" a l'hora de plantejar l'oposició. Però, és evident que en les aigües del Congrés, en cas que el capità del vaixell no sigui reconegut en primera instància, hi pot haver més d'un neufragi. Moltes vegades comencen calmades..., però sempre hi ha riscos de tsunamis.

Un missatge al nou president del Congrés

2008-04-01T08:40:00.000-07:00

José Bono és el nou president del Congrés. Però, atenció: el primer president elegit en segona volta i el que menys vots ha tingut de la democràcia... menys que el propi Trillo. Un missatge que no hauria de passar per alt a un personatge que, segurament contra els seus ideals centristes, ha defensat que "defensarà a tothom per igual, sobretot a les minories".
Ara toca fer-se valer... intentar ser ben vist per tots els grups i, potser, convèncer els més indecisos del seu partit, com el mateix Alfonso Guerra. L'exministre de González havia declarat a Telecinco que Bono no era el seu candidat preferit. Que els nacionalistes et critiquin és un problema menor dins les files socialistes, però que ho faci un vell baró com Guerra...
Ai, senyor Bono! No crec gaire amb les bones maneres que avui ha fet el seu primer acte de presència com a president del Congrés. Però, personalment, penso que els nous portaveus li donaran menys feina que els anteriors... Quina llàstima que hagi de fer callar Zaplana! Que, per cert, ha estat un dels dos únics diputats populars que també l'ha aplaudit; potser, ara ell també enyora ser portaveu.

Amb el permís de Bono

2008-04-01T00:37:00.000-07:00

Avui, José Bono previsiblement serà el nou president del Congrés dels Diputats. Un personatge que no li serveix a Zapatero per escriure una bona carta de presentació als catalanistes i, sobretot, nacionalistes. Tot i això, per exemple, el vot d’abstenció que faci CiU serà una manera de no fixar compromisos, però mostrar la predisposició a la negociació.

La màniga ampla que Zapatero va donar a José Blanco per negociar amb els nacionalistes és el senyal inequívoc de la voluntat de centralitzar la política del PSOE en aquesta legislatura. El nou president del govern no vol una legislatura en forma de muntanya russa, ans al contrari, busca uns quatre anys de tranquil•litat que permetin fer front als grans temes de país, entre ells, la desacceleració econòmica que tants mal de caps deu estar portant a Pedro Solbes o, ves a saber, a Miguel Sebastián.

Una legislatura que, no sols comença amb canvis clars a les files del PSOE –incloent la designació nou portaveu Alonso–, sinó també en la manera de fer oposició del PP. Potser, la designació d’una persona de l’entorn Rajoy com Soraya Saez de Santamaria, com a portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, coneguda per la seva faceta negociadora, pot ser un trencament amb la manera de fer oposició del passat. Però, sobretot, és un trencament amb la generació aznarista que va controlar el partit des del congrés de Sevilla de 1990, on un jove José Mari va començar el seu mostrar el seu poder de convicció.

La legislatura que comença està plena de reptes. Reptes que no volen confrontació, sinó diàleg, negociació i ganes d’entesa entre les parts. Reptes que són endèmics a la política espanyola (com el problema terrorista), d’altres que són circumstancials (com la crisi econòmica). Però, siguin permanents o circumstancials, un Congrés on no apareguin els insults i les desqualificacions és segur que serà un element clau per afrontar-los. Amb el permís de Bono, es clar.

Som un poble condemnat al fracàs polític

2008-03-30T13:29:00.000-07:00

Estic fart de veure crisis i més crisis polítiques al meu poble. En el ple d'aquest dilluns es farà pública una situació insòlita: el consistori de Balenyà passarà d'onze a deu regidors perquè no hi ha cap regidor del GdB, el partit fundat per Josep Tió, que vulgui substituir el seu líder.
Novament, la nostra política està en un atzucac. Si afegim a aquest fet anecdòtic que els nostres líders tampoc s'enten dins l'equip de govern, em torno a plantejar en quina situació quedarem. Seran uns anys més de política de consens sense acció? Seran anys de govern del PSC amb decisions unilaterals urbi et orbi perquè s'ha quedat amb majoria a l'Ajuntament? Seran uns anys més de conspiracions per sota mà? No voldria ser malpensat i, a més, voldria pensar que els nostres líders són gent íntegra i conscient del què està passant. Considero que els coneix-ho bé a tots ells, tant els de l'equip de govern com els de l'oposició, i amb converses personals m'ha semblat que tothom és conscient que no podem repetir els errors del passat.
De moment, no estem en una situació alarmista. És, tant sols, una crisi de creixement. Així ens hem d'agafar aquesta situació i les possibles conseqüències de la crisi a l'equip de govern que es pot fer pública al ple d'aquest dilluns.

No vull ser alarmista, però...

2008-03-29T15:33:00.000-07:00

No voldria ser alarmista, però en alguns moments de la història, la trajectòria esportiva d'alguns equips ha estat el reflex de la situació política. El sociòleg Joseph Maguire ho destaca en el seu llibre Global Sport, on destaca que el pessimisme polític de l'època de John Major es va agreujar amb el pessimisme esportiu que també els britànics tenien en produir-se les desfetes del seus equips de futbol i de criquet, sobretot aquest segon davant de països que fins feia poc eren part del seu imperi: la Índia i Sri Lanka.
En un moment on a Espanya s'ha de constituir un nou Congrés, l'actuació del Barça espero que no sigui un reflex de l'opinió pública envers els temes que realment ens importen, més enllà de l'esport. Aquest equip no rutlla! Acabem de perdre 3-2 davant d'un Betis que havíem fet miques a la primera part! L'equip no està per feina, no té ànima ni ganes de guanyar. I, això, ho sabem tots! Però, espero i desitjo que el passotisme dels blaugrana no contamini les ganes de fer coses dels polítics..., en tenen prous, però? En pocs dies arribarà la resposta.

Com ens hem de veure!

2008-03-29T09:59:00.000-07:00

Les sessions de treball de l'assemblea de la FAPE que es va fer aquest cap de setmana a les Corts d'Aragó, a Saragossa, van servir per posar en evidència els partits polítics davant la manera com ens tracten, a nosaltres els periodistes, durant la campanya electoral.

És indignant veure com professionals tant prestigioses com Pilar Antillach, Carmen del Riego o María Ángeles Iglésias Bello -totes elles dones fortes, d'aquelles que porten els pantalons-, han de denunciar públicament davant dels seus col·legues la manera com els partits les tracten durant la campanya. Carabanes electorals que en prou feines veuen el candidat, blocs electorals a la televisió pública... i sobretot, mitjans sotmesos als partits, que els han de pagar uns 800 euros per dia que el seu periodista anirà dins l'autocar de campanya o han d'usar obligatòriament el senyal realitzat de televisió que ofereix el partit. Com? Pagar per aconseguir informar d'una campanya electoral, moment àlgid de la democràcia? Sí, sí senyors lectors, així funcionen les coses i, de moment, sembla que no canvien. Obtenir informació interessant -que no és el mateix que la propaganda que surt pel senyal realitzat que ofereixen els partits- s'està convertint en una odissea. I, evidentment, la professió està queixosa. No pot aguantar més!

Si els partits no aconsegueixen alleugerir les traves que posen als professionals de la comunicació que treballen la seva informació electoral, és evident que el sistema se'n recent tot ell. La gent diu que cada dia sembla que els diaris, ràdios o televisions diuen el mateix; es clar, si els partits només fan que limitar la capacitat de la premsa per actuar autònomament i amb criteris professionals. Com es pot entendre que en campanya electoral una informació de CiU o el PSC hagi de tenir el mateix temps que una breaking news, com podria ser la mort d'un Sant Pare? Una visita d'Artur Mas a Vilafranca del Penedès o de José Montilla a La Bisbal és igual d'important que la mort del cap de l'Església catòlica o qualsevol atemptat terrorista múltiple?

Les coses han de canviar, és evident, i només la comunió professional entre tots els afectats pot ser la via per canviar les dinàmiques que ens imposen en l'estat d'excepció que és una campanya electoral. Quan un mitjà comenci la revolta, aquesta serà imperable!

Ciutat de congresos, fires i mercats

2008-03-29T06:41:00.000-07:00

La ciutat de Vic fa una fantàstica publicitat amb la marca "fires i mercats". Evidentment, la ciutat, com moltes d’altres, sap de la importància que tenen aquests esdeveniments per la promoció econòmica i el turisme. Una política econòmica de promoció d’esdeveniments que permet millorar substancialment l’economia local durant uns dies. El mercat del Ram que vam viure fa poc, el MMVV que hi ha a la tardor o el mercat medieval de l’hivern en són exemples.
Osca és un cas similar. El Congrés de Periodisme Digital que acull aquesta ciutat des de fa nou anys va arribar aquesta setmana a la seva novena edició. Una edició que va permetre presentar les noves pàgines web de les televisions generalistes, nous prototips anomenats "contenidors de continguts" o quin futur hi ha amb la televisió per telèfon mòbil.
Però, sobretot, el congrés és una bona oportunitat per donar vida a la ciutat. El seu alcalde és un personatge satisfet en el moment que el president d'Aragó afirma ser un seguidor de l’esdeveniment durant l’acte d’obertura, o quan a tall individual se li pregunta si l’esdeveniment és el més important de la ciutat.
Independentment de si des de la Administració s’exagera la importància del congrés, queda clar caminant pels carrera de la ciutat que hi ha més vida durant aquest els dos dies de congrés. Més vida que es tradueix amb més ocupació hotelera o més plens absoluts als pubs del centre de la ciutat.
Les capitals de província que, en alguns moments poden quedar eclipsades per la capital de la Comunitat Autònoma, és important que tinguin en la política de "fires i mercats" una marca diferencial a la resta. Vic, o aquesta setmana Osca, n’han estat un exemple interessant.

Nacionalisme de butxaca

2008-03-26T14:13:00.001-07:00

Fa dies, un individuo –a qui es refereix, ja sap que el qualificatiu és de forma amable– del què el bon analista Juliana anomena català emprenyat, va ser a sopar a casa. Comentàvem aïradament la jornada electoral del 9 de març i els possibles pactes que hi hauran. Tema, segurament, recorrent a moltes tertúlies (casolanes o no), però que va servir perquè aprengués un nou concepte: el nacionalisme de butxaca.

Segons aquest meu amic, avui en dia el nacionalisme ha hagut de recórrer els arguments economicismes, a la butxaca del ciutadà, per enganxar l’electorat davant del fet que hi ha cada vegada menys identificació d’aquest amb l’ideal de país que alguns volen. Un ideal que, teoritzat segons com, també comparteixo.

Si fem una petita ullada a la història, recordo encara una de les classes del mestre Culla a la facultat quan explicava que en absència dels elements culturals identificatius abolits per Felip V, els catalans vam anar a buscar en l’economia aquesta forma de diferenciar-nos de la resta de l’Estat. Potser, en una societat multicultural com la nostra, mestissa –per fer servir un terme usat per un altre professor que vaig tenir, Joan Manuel Tresserras– el nacionalisme de butxaca pot resultar idoni per encoratjar el ciutadà a defensar els interessos catalans.

Sigui o no a través d’aquest nacionalisme de butxaca que s’ha teoritzat al voltat d’una taula –com a bons catalans que som–, el més important és que tots fem pinya per fer d’aquest país cada dia més pròsper. Es clar, començant per la nostra classe política, que segons el què negocií aquests dies a Madrid, podrà demostrar si està subordinada o no.

Capgirar el cicle

2008-03-26T07:37:00.001-07:00

Aquests dies no és parla de res més que de la crisi oberta a ERC. I, més ara que Carod Rovira ha decidit no presentar-se a la reelecció com a president del partit. La jugada, que des d’un punt de vista estratègic és magistral per tal de pressionar el seu rival, Puigcercós, perquè el de Ripoll tampoc no es presenti, no ha acabat de funcionar.

No ha acabat de funcionar si ens atenem a les declaracions de l’exconseller de Governació al programa de La nit al dia d’ahir. Fa massa temps que Puigcercós pica pedra en espera d’una ocasió per poder proclamar-se líder indiscutible d’ERC! Però, malgrat tot, no estar a la primera línia de foc de la política interna republicana, però conservar el seu lloc al govern de la Generalitat, també donarà a Carod una plataforma formidable –a base de justificar polítiques públiques– per reivindicar de nou el primer lloc de la llista a les properes autonòmiques.

Passi el què passi, sembla evident que els últims comicis han fet patent el descontentament ciutadà amb la política republicana portada a terme aquests últims temps. I, des del meu punt de vista, mantenir les mateixes cares no és mai senyal de canvi, ans al contrari, és una manera de pintar de nou la façana de l’edifici però mantenint la mateixa estructura interior.

Les crisi poden ser terminals o de creixement. L’objectiu de la nova direcció d’ERC serà aconseguir que aquesta sigui del segon tipus. Igualment com el Barça, quan el fracàs de Gaspart va portar al soci a buscar cares noves, a construir tot una estructura nova, a ERC sembla que hi hauria d’haver el mateix procés. Un procés que, com el Barça, crearà un nou cicle –virtuós o no–, però que un dia haurà d’assumir que li arriba el final.

Benvinguts

2008-03-26T06:03:00.000-07:00

Apreciats amics,

Aquest és el meu nou bloc personal. Espero que entre tots pogueu aportar-me, amb els vostres comentaris, reflexions i opinions respecte aquells temes que m'interessen i vull compartir amb vosaltres. Benvinguts a la fascinant aventura d'escriure.