diumenge, 27 de març del 2011

Tornant del Vendrell

Acabo de tornar d'un cap de setmana fantàstic al Vendrell! Amics i coneguts, tots parlen de la vida política d'aquest poble que, des de fa uns anys, està marcat per l'entesa entre CiU i el partit radical Plataforma per Catalunya. El Vendrell és un poble que té mancances, com tots, però els reptes de futur que té la vila són increibles, i més amb un Ajuntament que té problemes econòmics i algunes institucions del municipi estan realment amb una situació econòmica molt complicada. Després d'algunes converses, he pensat que una manera de poder posar una mica d'optimisme a la situació és contribuir amb un article al diari digital de la companya Ari Caballoro: "Apostar per la sociovergència?"
Espero que us agradi a tots els lectors. Ens hi tornarem a veure.

dilluns, 21 de març del 2011

Nou govern: primeres decepcions

El currículum de la vicepresidenta i el "guirigall" de l'impost de successions han posat de manifest les primeres contradiccions dins del govern. És ben sabut, que els problemes de Joana Ortega amb la Universitat no van agradar gens a Artur Mas, mentre que el seu valedor, Duran i Lledia, es va afanyar a dir que Ortega era al govern per la seva trajectòria política, més que no pas pel seu currículum acadèmic. Vaja, que estava al govern per haver fet política de partit, seguidisme i participat a l'endogàmia del sistema que no pas per aportar idees noves. Per la seva banda, mentre Germà Gordo matisa que l'impost de successions no es suprimirà del tot (ai, l'econcomia catalana no està tant bé com voldríem, oi?), Pelegrí demana que es compleixi el què es va dir al programa electoral, que s'havia de suprimir totalment. Gràcies Josep M. per haver posat els punts sobre les "i".

El professor i col·lega Toni Aira va fer un brillant article a l'Avui parlant de la simbologia del palau de la Generalitat titulat "El palau és el missatge". Ortega i el nou secretari de Comunicació, Josep Martí, tindran un despatx amb línia directe a la taula d'Artur Mas, també dins del palau. I, això que ambdós tenien les seves cadires en altres departaments no massa lluny de la plaça Sant Jaume. El palau de la Generalitat té massa simbologia a l'hora de reflectir els equilibris de poder dins la federació i el govern per no fer-se present ja des del principi de la legislatura. Segurament, aquest és un tema que ha passat més per alt que no pas el debat de l'impost de successions o, sobretot, la pífia de la psicòloga Joana Ortega i el seu currículum. Però, és molt més simptomàtic del què pot venir al futur que no pas els altres dos temes: CDC i Unió hauran de fer esforços contínuament per equilibrar les seves cosmovisions i, sobretot, fer content a l'amalgama de votants heterodoxa que van tenir durant les passades eleccions.

Més qüestions de forma: calia que Duran i Lleida entrés al cos a cos amb Alfons López Tena sobre el què feia amb els seus protocols? Calia que s'exposés a la retòrica del notari, sempre tant perspicàs, que va posar veu a un rumor que ja és molt extès dins els cercles polítics? Ai!, la forma perd fins i tot el govern dels millors. De moment, accepto que hi ha membres amb currículums brillants (sobretot els dos economistes), però també demano que es tinguin en compte una mica més els petits detalls. Ja m'ho va dir Salvador Milà fa uns dies: "A vegades, els més intel·ligents no són els millors gestors". Ara per ara, no cal ser catastrofista, però si que posar un crit d'alerta amb aquests detalls pot ajudar a relativitzar moltes coses.

dimarts, 15 de març del 2011

Recuperar el prestigi

Avui he pogut veure, sencera, l'entrevista d'Ana Pastor al presidesnt d'Iran, Mahmud Ahmadineyad. Una entrevista que ha bloquejat les converses al twitter, tant pel seu contingut com per com Ana Pastor va perdre el vel al final de l'entrevista. Més enllà de si ha perdut o no el vel (tonteria al cap i a la fí, com comentava la periodista Ruth Vilar pel twitter), l'entrevista cobra especial importància per la manera com la periodista encara el repte d'entrevistar un dels líders polítics més controvertits i obscurs del moment. L'entrevista comença amb la voluntat de cercar ponts de complicitat entre entrevistadora i entrevistat (parlant de temes llunyans, com el terratrèmol del Japó), però acaba amb un ritme altíssim, amb un joc de d'estira i arronsa interessantíssim per poder posar d'exemple de com s'ha de treballar aquest gènere.

Si bé no és recomanable que les entrevistes siguin sempre d'un ritme in-crescendo (molt millor diversificar els punts de tensió al llarg de la conversa guiada), si que en aquest cas es pot entendre el perquè Pastor va jugar a la provocació d'una manera tant descarada a mesura que passava el temps. Poca estona i múltiples preguntes; sobretot, la voluntat de poder contrarrestar les opinions d'aquest líder amb les del seu homòleg israelià, entrevistat dies abans també a TVE. El president iranià va encarar l'entrevista com una finestra que li donava TVE per poder pomocionar el seu règim i Pastor va ser l'advocada del diable permanent d'un polític que, en molts moments, usava una dialèctica que a Occident hi estem molt poc acostumats. Pastor va fer un exercici memorable; va realçar el sentit de la professió en un moment que el periodisme ha pecat de superficialitat i de manca d'honestadat. Pastor va usar el periodisme per posar en entredit les injustícies, per posar en evidència les contradiccions del món; va recuperar l'ideari d'un periodisme compromès amb la societat i al servei de la transperència democràtica. Amb les respostes d'Ahmadineyad, sempre tirant pilotes fora (sobretot en parlar dels seus rivals interns), es va poder plasmar a tot Espanya la cara més fosca del personatge, la voluntat que té la periodista d'intentar retratar l'entrevistat a través de les seves pròpies expressions, la necessitat de presentar sempre una segona lectura a l'entrevista, més enllà del sentit inicial de les paraules que es diuen.

dimarts, 8 de març del 2011

Dones lluitadores, Universitat activa

Ser periodista permet tenir una aventura cada dia. Diàriament, coneixes gent nova, noves experiències i t'adones que el món és ple de complexitats que, moltes vegades, passen per davant teu sense que te n'adonis. Avui he pogut assistir a un d'aquells actes que, mirats amb perspectiva, t'ajuden a donar gràcies a Déu de la sort que un té; a la vegada que t'adones de com de lluitadores poden arribar a ser les persones que tens al voltant i, moltes vegades, n'ignores la seva feina.

En motiu del dia internacional de la dona, unes companyes de la UVic han organitzat la III Jornada "Accessibilitat Universal: Dones i accessibilitat". No ho pogut assistir tot el matí a la jornada, però si que he pogut presidir una taula rodona per compartir experiències entre diverses dones que formen part d'associacions que fomenten l'integració de persones sordes o cegues. M'he retrobat amb la Meritxell Aymerich (Associació Catalana per a la Integració del Cec), companya invident de la UAB, amb qui vaig compartir algunes estones al bar de la facultat, encara que fossin en taules separades. No ens coneixiem personalment, però la recordava de quan arribava cada matí amb la seva màquina per prendre els apunts en braile i esmorzava. He conegut a la Maria Balasch, gerent de l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), de qui m'havien donat molt bones referències els meus estudiants que la van entrevistar per un projecte de l'assignatura de Redacció en premsa. M'ha impressionat la manera com la jove Consol Vega (Agrupació de Sords de Vic i Comarca) ens explicava en llenguatge de signes com els sords experimentaven, per exemple, el consum de productes audiovisuals: videoclips sense música, notícies sense so, telenoveles sense veu. Finalment, ens hem emocionat tots amb la història de la Francesca Llorens (Federació d'Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes), que reclamava una major comprensió a l'hora d'adaptar la majoria de serveis de la quotidianitat per a aquest col·lectiu. Com s'ha d'explicar una persona sorda al metge d'urgències si només ho podem fer per telèfon? Com poden sentir qui hi ha darrera l'interfon, si aquest no té video incorporat?

Totes elles formen part d'un grup de persones que lluita des de fa temps per tenir una veu pròpia a la societat, perquè no siguin vistes com a "persones discapacitades", sinó persones "amb capacitats diferents" -citant la companya Maria Zapata, amb qui vaig coincidir en un seminari a la UAB sobre Olimpisme fa anys. De fet, la mateixa exposava que qualsevol acció en relació a aquests col·lectius s'ha d'entendre des del punt que "el què és bo per a les persones amb discapacitat és bo per a tota la població". I, aquí, rau la importància del què s'ha fet aquest dimarts a la UVic. Donar a conèixer aquestes experiències, donar veu a col·lectius a vegades invisibilitzats o oblidants davant de la fribolitat dels petits problemes de cada dia és una tasca necessària per la cohessió social, per la promoció d'una societat més igualitària, per reforçar el paper actiu de la Universitat com a centre de coneixement i actor de la societat contemporània. Felicitats amics.

dijous, 3 de març del 2011

Un bluf... i ara amb el Portabella!

Amb pocs dies, el projecte de SI ha trontollat de mala manera amb la manera com Joan Laporta ha acabat posant punt i final a la "conllevancia" amb Uriel Bertran i Alfons López Tena. Els seus camins s'han tornat a separar després que els dos líders de SI no acceptin la proposta de la gran coalició que Laporta proposa per les municipals de Barcelona. Què busca Joan Laporta? Per què aquests posicionaments? Quan Laporta va entrar en política ja hi va haver molts que van posar en entredit la seva capacitat per moure's en el sistema, més enllà de ser un home que aprofitava els seus èxits esportius per continuar tenint portades de diari, ara a la política. Laporta no és Berlusconi, encara que el Barça sigui molt més que el l'AC Milano, avui en dia. Però, Laporta no ha sabut aprendre d'aquells qui l'havien advertit que no podia començar la casa per la teulada, que no es podia posar en política pensant que a la primera de canvi seria un líder respectat, aclamat per les masses i, a la vegada, admirat per la resta de compatriotes.

Laporta torna a treure el seu ser més primitiu. Aquell home que, per ser català, té molt poc seny però molta rauxa, el mateix que es va treure els pantalons en un control d'aeroport posant en evidència la serietat de tots els culés, aquell que va dir "al loro, que no estamos tan mal". Amic Jan, "estamos mal" i tu no te n'adones. Gent com tu, que ha encantat a molts votants i et van fer confiança per buscar un líder messiànic que guiés el país cap a l'independència no entendran perquè ara tens tant poques manies de trencar el teu projecte i retornar amb aquells de qui volieu fugir, ERC. Tant rebombori per tornar al punt d'origen? Amic, la teva decisió posa en evidència que els qui deien que la divisió de l'independentisme era un fracaç pel país tenien raó. Que aquells qui deien que darrera del discurs de Jan Laporta només hi havia Jan Laporta, l'egocentrisme de l'home, també tenien raó.

Laporta i Portabella... el nou duet de la política barcelonina. Serà curiós veure com se les empesquen tots dos per establir la seva "conllevancia" perquè no dubto que, sabent dels dos caràcters, la seva relació també promet. I molt!