El Barça i la vaga... primer el futbol!

La vaga del 29-S està arribant a la seva fi. Viscuda des de la universitat, tampoc sembla que el seguiment hagi estat tant massiu com apunten els sindicats. Com molts companys del meu departament, jo he estat al meu lloc de treball i una dotzena d’estudiants han fet classe amb mi a dos quarts de nou del matí. Tothom té dret a treballar o no, en tot cas, el més important és que es mantinguin les formes i no s’acabi a cops d’estopa com alguns piquets el centre de Barcelona.

Pujo al cotxe a mitja tarda. Avui, el Barça jugarà a Rússia, en territori tàrtar on l’any passat va naufragar també en la fase de grups de la Champions. No pensava en la vaga: hi haurà futbol? Sí, es clar. Quim Maria Puyal i Carles Domènech, un des de Kazan, l’altre des de Barcelona, retransmeten a dues veus el partit. “Aquest partit ha estat possible gràcies a l’acord de serveis mínims que han arribat els treballadors de Catalunya Ràdio”, diu de tant en tant el mestre. Només faltaria! Notícies i futbol formen l’única variant de la programació en un dia que Catalunya Música ha estat la protagonista de l’antena. Cançons força boniques, certament. A la nit, arribo a casa: TV3 retransmet sense veu el partit entre el Manchester United i el València, també de la Lliga de Campions. La Champions, senyors, passa per davant de tot. La venda de drets no entén de disputes nacionals i el partit s’ha d’emetre, encara que sigui sense veu.

El futbol és, més que mai avui, l’opi del poble. El què fa que la vaga passi a segon terme a partir de les sis de la tarda, quan Gol TV comença la prèvia del partit entre els de Guardiola i els tàrtars. Qui és sindicalista i qui és esquirol dins d’un bar... per exemple, un dels que hi ha prop de la meva facultat i tenien un públic força nombrós congregat davant la pantalla? Els perfils es dilueixen mentre la cervesa corre per la taula i els blaugrana topen de nou amb un equip que l’any passat ja els va deixar glaçats dues vegades.

El triomf de Richelieu

Oficialment encara no hi ha data, però aquesta campanya sembla que no s'escaparà d'un cara a cara entre el president José Montilla (PSC) i el líder de l'oposició, el convergent Artur Mas. Si la campanya espanyola es va atomitzar amb els duels Zapatero-Rajoy, l'ecosistema català -aquell que Enric Juliana en diu “d'estructura holandesa i d’aires italians”- també sembla que vol optar pel mateix camí: el PSC i CiU són més partidaris d'oblidar l’especificitat "holandesa" del sistema (l'atomització) i avançar cap a un bipartidisme que els consolidi com les dues úniques forces amb capacitat per assumir la presidència de la Generalitat. La resta, actors de repartiment en una obra que només ha de tenir, i segurament tindrà, dos protagonistes: José Montilla i Artur Mas.

De fet, de facto és així, però fins avui no hi havia hagut una mostra d’intencions tant clara com la que Collboni i Madí, els dos nous Richelieus de la política catalana (un més nou que l’altre), han tingut en acceptar-se mútuament l’organització d’un duel entre els seus dos líders. A plantar batalla. Per què ara i no en el passat? Potser, un socialisme en hores baixes creu que presentar Montilla com un candidat capaç d’aguantar estoicament l’envestida de Mas, sense lictors que l’escortin a banda i banda, el rellançarà a la reelecció. De fet, el socialisme fa temps que només té una fixació: explicar l’obra de govern i fer-se-la seva, mentre els seus socis del tripartit esgarrapen moments de glòria per dir que, sortosament, no tot ha estat gràcies al què la quarta planta del carrer Nicaragua va planificar ara fa quatre anys.

Un cara a cara pot ser, evidentment, el millor escenari perquè Montilla exposi el seu llegat sense tenir soroll al clatell que l’empipi, sense cap altre candidat que vulgui fer-se seves les obres de les conselleries que no controlaven els socialistes. Montilla vol fer una opa al seus socis, de ben cert. El socialisme ha vist que la càrrega republicana i ecosocialista pot pesar com una llosa en un debat coral, quan els discursos obliden les aliances i es dediquen a reforçar l’egocentrisme d’aquells qui els entonen en busca de la glòria: el titular de l’endemà. Amb Montilla decidit a plantar cara, a deixar l’escorta i a sortir a camp obert sense protecció en cap dels dos flancs de la batalla (on històricament s’hi situava la cavalleria), Mas ha de saber bé com moure fitxa. Les grans batalles s’han guanyat gràcies a l’estucia dels líders, a sorprendre el rival amb disposicions tàctiques que trencaven els esquemes habituals: Leuctra, Gaugamela, Zama, Magnesia... en totes hi va haver canvis importants que van permetre a un dels generals sorprendre l’enemic. Mas no pot refiar-se en el cara a cara, creure que lluitarà contra un rival en hores baixes que busca l’última batalla a la desesperada: glòria o oblit.

Montilla busca el cara a cara perquè, per descomptat, que al carrer Nicaragua disposen d’elements que poden erosionar el líder emergent i que en altre temps no tenien. Dossiers, escàndols o, simplement, repetir per enèsima vegada, però en prime time, les vinculacions de CiU amb el cas Palau i esperar que a base de redundància es pugui crear una nova realitat. Amb aquest panorama, el debat serà per Artur Mas el moment de consagrar l’alternativa i deixar assentats els compromisos postelectorals, de demostrar que existeix un polític que va més enllà de l’estereotip, de plasmar en primer time l’astúcia i els dots de lideratge que s’amaguen darrera la Màscara del Rei Artur (Pilar Rahola, 2010).

Reflexions immediates després de la lesió de Messi

Avui, els companys de Mundo Deportivo han inventat una nova paraula que entrarà a formar part del lèxic futbolístic del país: "Messisidi". Sí, una paraula que descriu una entrada dura a un astre del futbol, una acció pròpia d'una persona que no contempla l'esport des de l'ètica ni els valors que aquest respresenta des de la seva concepció. I, sobretot, que es veu enalitada per un públic que li canta a favor "Messi múerete". Quina barra! Els vells fantasmes apareixin aquest diumenge a les redaccions de tots els diaris catalans recordant l'entrada de Goikoetxea a Maradona, aquella que va deixar vist per sentència el pas de l'astre argentí pel Camp Nou. Ara, d'Ujfalusi a un jove crack, Leo Messi, el millor futbolista del món.

S'acaba el partit. El nou canal de Marca que es veu per la Televisió Digital Terrestre (TDT) entaula una tertúlia aferrissada per poder comentar la roda de premsa de Pep Guardiola. Hi ha qui el defensa, hi ha qui el titlla de prepotent, "d'home vestit d'Armani". Tot, a base de crits pocs arguments que acreditin que aquelles persones estan assentades davant d'una càmera perquè representen alguna cosa més que un simple hoolligan enfurismat perquè no se li respecte el torn de paraula. Degeneració del periodisme esportiu d'un país que, ara per ara, permet el fanatisme a les redaccions abans que l'anàlisi racional. Com es pot tillar de prepotent un entrenador que només demana respecte per aquells qui volen practicar bon futbol, per els jugadors que fan gran aquest esport i que demostren que es poden fer maravelles amb una pilota als peus?

L'entrada a Messi -per sort només sembla que estarà 15 dies fora dels terrenys de joc- és l'exemple del què no pot passar en un camp de futbol si aquells qui el reglamenten no són prou conscients del què tenen entre les mans. Els àrbitres i la federació tenen part de responsabilitat a l'hora de preveure aquestes situacions, sobretot, a l'hora de posar sansions exemplars a tots aquells qui, ja abans que Ujfalusi trepitgés el tormell del jove argentí i li deixés com una bota, havien fet alguna acció semblant. I, els mitjans, fidels caçadors d'audiències, tenim el deure de no contribuir a la banalització d'aquest tipus d'accions. Pensem-hi, ara que potser no serà res.

Joc net? No en política

Quan es van convocar les eleccions autonòmiques, moltes veus de l'ecosistema polític es van aixecar demanant "joc net". Paraules molt poc significatives en la política actual, la del tacticisme i la d'un país on encara hi ha poca cultura de fer llistes obertes, on les secretaries d'organització dels partits s'erigeixen com els vertaders baluards de l'statu quo i res no pot passar sense el consentiment d'aquells qui controlen l'aparell. Un exemple, tant sols, de com les coses són difícils de canviar: en l'acte que Solidaritat Catalana va fer a la plaça Major de Vic (aquesta és una de les formacions que demana regeneració política), on presentava els candidats a les primàries per a la Catalunya Central, Alfons López Tena ja va presentar Joan Laporta com el futur president de la Generalitat abans de celebrar-se aquestes primàries. Se li va escapar? Era un avís per a navegants? Es clar que tot feia pensar que sortiria erigit cap de llista per Barcelona, però crec que un bon polític és aquell qui té respecte per aquells qui li treballen des de la base, amb il•lusió per poder generar una nova proposta, des del contacte directe amb la gent; i aquests, en aquelles circumstàncies, eren els candidats de base de Solidaritat a les primàries.

Anem al gra. Jaume Sobrequés o Pasqual Maragall han sortit a la palestra per defensar que el nou president de la Generalitat ha de ser el convergent Artur Mas. Maniobres subterrànies, com denuncien des de la quarta planta del carrer Nicaragua, ara que a cal PSC hi ha més banderes espanyoles que mai i els més catalanistes (pobre Castells, la que li caurà a sobre) han de buscar escletxes per dir la seva. Però, tot aquest enrenou d'altes i baixes, de suports inesperats a Mas, forma part del joc polític, de com CiU busca la manera de gestionar l'agenda temàtica dels mitjans catalans, de com establir els temes bàsics que han de marcar l'evolució de l'opinió publicada i influir en l'opinió pública. I, de ben segur, que els socialistes faran el mateix a mesura que s’acosti el dia electoral.

M'agrada la política i, com a tal, m’interessa analitzar-la des d'un punt de vista estratègic. Entenc perfectament que la feina d’en Madí (CiU) o en Collboni (PSC) ha de ser fer moure els fils de la campanya de forma sigilosa, però efectiva, fer que la nau navegui amb un rumb fix i trobar la manera de superar els icebergs que en altre temps van enfonsar el Titànic. Demanar "joc net" moltes vegades és demanar una quimera, a menys que no sigui per evitar incorre en atacs a l’honor o la intimitat dels candidats. Ser astut a l'hora de gestionar l'agenda mediàtica no és res més que fer bé la feina que a un cap de campanya se li suposa que sap fer. És a dir, aprendre dels errors, no pujar el carro del leirismo de Ferraz durant les eleccions europees. La campanya es presenta interessant cada dia que avança, sobretot, a l’espera de veure com el PSC planteja el xoc frontal amb una Convergència que avança amb pas ferm, conscient que ara té les de guanyar i sabent que, en dues ocasions, la victòria no li va donar la possibilitat de formar govern. De moment, sembla que els socialistes es dediquen a veure-les venir, a preparar el contraatac aprofitant un moment de descuit de l’adversari. El tindrà?

Foto: Cristina Garcia. Parlament Universitari 2010. Taller de premsa.

Reflexions després d'una visita

Una de les avantatges de treballar a la universitat és poder conèixer a molta gent. No sempre s'ha d'estar davant d'un ordinador; moltes vegades, la pròpia tasca investigadora et permet entrar en contacte amb nous perfils que, més enllà de la feina, acaben establint una bona amistat amb l'interlocutor. Aquest és el cas de la Sarah Gong, una professora de Sheffield d'origen xinès que ha visitat aquests dies Vic i Barcelona. La primera vegada que la vaig veure va ser en un autobús de París. Sortíem d'una sessió de comunicacions de la seu de l'UNESCO i anàvem cap a una recepció oficial al museu d'història natural. Vam començar parlant de tennis taula (es clar, a Vic hi ha el Fotoprix, on en aquells moments hi jugava una xinès de nom Dong Qian, i a mi em va anar bé per començar a intercanviar uns quants mots), però de seguida la conversa va anar madurant i es va traduir amb l'inici d'una bona amistat que ha durat fins els nostres dies.

Aquests dies que hem passat a Vic han servit per constatar que, moltes vegades, el coneixement és el què pot fer feliç a una persona, i més si treballa a la universitat: pensar que pot aprendre cada dia, que tothom li pot ensenyar alguna cosa nova i que sempre s'ha d'estar disposat a escoltar. La Sarah (el nom xinès és Qian) viu dues realitats molt diferents, la de la universitat al Regne Unit i la d'una família, també de pares dedicats a la universitat, però que continua arrelada a la Xina. De fet, ella hi vol tornar amb l'Steven, el seu xicot. Persones com ella, que són capaces d'analitzar fredament els pros i contres de dues societats tant diferents i plantejar-te una anàlisi racional, més enllà del conflicte ideològic o polític, són dignes d'escoltar. Per què vol deixar el Regne Unit, aparença de democràcia ideal, per tornar al capitalisme salvatge i al control polític encobert de la Xina? Aprendre, aquesta és una de les màximes per poder ser feliç i no perdre mai la motivació per la teva feina. Segurament, el dia que no aconseguim aprendre coses noves allà on treballem, aquell dia també serà l'inici d'un fracàs personal.

Laporta i el vigatanisme. Crònica de l'entronització d'un nou líder independentista

Cada dia en sap més. Davant del faristol, al principi encara se’l veu neguitós, com un alumne que exposa per primer cop un treball davant del professor, però quan avança en la seva prèdica agafa seguretat. Imposta la veu, modela el discurs sense haver de recorre a vulgarismes –“al loro, que no estamos tan mal”, que de tant en tant etzibava quan era al capdavant d’una de les institucions més importants del país, i de la catalanitat potser també– i posa èmfasi allà on toca. Sap arrancar l’aplaudiment unànime. Al cap i a la fi, s’adona que encara és l’estrella. Ara, amb molts menys flaixos que l’envolten, amb menys glamour, amb menys seguidors a qui rendir comptes... però no perd la seguretat al caminar, aquell posat dandi que, en algunes fotografies, amb ulleres de sol i camisa descordada fins el tercer botó entronitza el seu aspecte més que mediterrani.

Joan Laporta és el primer entre iguals dels tres tenors de l’independentisme. Ni Carretero ni Esquerra. Ara, si més no a Osona, qui enarbora l’estelada amb més força és Solidaritat Catalana (SCI). I, la plaça Major de Vic és l’epicentre d’aquest moviment. Vic, com a ciutat, va veure néixer el Laporta polític. Aquell president del Barça que, amb el seu mandat agonitzant i l’equip de Guardiola triomfal, improvisava un discurs de principiant en la clausura de la campanya d’Osona Decideix. Discurs faltat de coherència, decebedor pels analistes. Al cap d’uns mesos, els protagonistes tornaven. Però musculats. En Jan n’aprèn: l’experiència de ser president del Barça no és qualsevol, tenir incidència sobre 250 milions de seguidors a tot el món no està a l’abast de tothom i enforteix, genera una pell suficientment gruixuda per poder entomar les canonades que venen dels diversos flancs que té oberts, a l’interior del club ara que el rosellisme ha pres el poder o entre els futurs enemics electorals, els partits que ara ell considera autonomistes o espanyolistes. Aquells a qui davant d’una plaça Major que feia goig va titllar de corruptes, que només buscaven tenir càrrecs i a qui va dir que demanarà explicacions quan sigui al Parlament.

Els solidaris tenen clar que no es pot fer política sense discurs, sense crear ideologia. Segurament, això és el que els diferencia dels reagrupats –que aquesta mateixa setmana van obrir local a Vic i van tenir la mala sort de veure com deu dels seus amenaçaven de passar-se amb bloc a SCI–. Homes com l’escriptor Antoni Pladevall, el constitucionalista Héctor López Bofill o el filòleg Toni Strubell formen part d’aquesta segona fila d’homes laportistes que saben nodrir de discurs els vuits que generen els tres tenors: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Tres tenors que saben llegir el partit –herència futbolística del Laporta més cruyffista?–, que saben complementar-se tot i haver tingut diferències en el passat. Bertran obra el míting, és la rauxa, qui encén els ànims, qui dirigeix l’escalfament de la claca que espera ansiosa aclamar un nou líder. Creïble? No ho sabrem fins les eleccions, però de moment, si més no, té de què parlar. A López Tena se li guarda la part política, la d’explicar perquè SCI és la millor opció per arribar a l’horitzó nacional de plenitud; la d’explicar perquè el concert econòmic que proposa CiU no és possible –“ja que suposa la reforma de la constitució”, explica López Tena– o de llançar fletxes enverinades contra ERC perquè dóna suport a un partit “espanyolista”, com el PSC. I Laporta posa la cirera al pastís, escriu l’epíleg de la jornada, trenca esquemes i demostra que porta les dades econòmiques més que preparades. Parla d’espoli i ho justifica: Catalunya dóna un 10% a la solidaritat estatal, un land alemany el 4% i un estat americà només el 2%. Assegura que augmentaran la despesa social si es recuperen els diners que ara s’emporta Madrid, d’incrementar l’inversió en infrastructures, d’apujar les pensions i d’abaixar l’impost de societats per permetre que les empreses augmentin els beneficis. En té estudis que ho demostren, puntualitza.

S’acaba el míting. Encara hi ha qui amb una samarreta del Barça que porta escrita a l’espatlla el nom de l’expresident s’acosta a l’escenari. No el veu, ja és dins del cotxe i surt esperitat. Avui, ha firmat menys autògrafs, però ha tornat a demostrar que és un tot terreny. Laporta i Vic caminen políticament agafats de la mà. Fins i tot, recupera el Canonge Collell per fer la cita de clausura. Aquell vigatanisme que també López Tena va emprar per tancar la lectura dels resultats d’Osona Decideix a la plaça de la Catedral. En aquell moment, va citar Torres i Bages. Aquells intel•lectuals pares del catalanisme conservador. Vigatanisme en estat pur, també aquest 2010.

Foto: Flickr de Saül Gordillo