dimarts, 26 de maig del 2009

Eleccions Europees

El dia 7 de juny els espanyols estan cridats a les urnes per contribuir a renovar el Parlament Europeu. Però, vist el cara a cara d'ahir per Televisió Espanyola entre López Aguilar (PSOE) i Mayor Oreja (PP), no crec que hagi estat el millor insentiu perquè els ciutadans entenguin què significa el Parlament Europeu i perquè cal anar a votar el proper dia 7: política interna i més localismes per a defensar o criticar el govern socialista, submergit en una crisi política i econòmica que el debilita cada vegada més. Cap mena de contribució substanciosa del paper decisiu de l'Eurocambra en les lleis estatals, la influència de la qual arriba a més del 70% dels textos que s'aproven en el Congrés.

Va ser patètic comprovar com el PP ha apostat per la dreta més recalcitrant per anar a defensar els interessos espanyols a Europa. Va ser humillant per Catalunya haver de sentir les mentides d'un Mayor Oreja que encara creu que el castellà està perseguit en algunes autonomies o que convertia en una qüestió d'Estat el fet que se xiulés l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de València. I, per contra, va ser força divertit veure com un nerviós López Aguilar intentava escapar-se de les embestides del seu oponent, intentant fer creure a l'opinió pública que tot està sota control i que el govern està més fort que mai. Ni l'un ni l'altre van ser convinscents i, TVE va contribuir una vegada més a la bipolarització de la vida política espanyola, com ja fa temps que contribueix, deixant de banda la resta de coalicions on hi ha les altres forces politiques de l'Estat. Jo, però, aniré a votar.

diumenge, 3 de maig del 2009

Del futbol a la política

Un Barça magnífic; un recital, art en estat pur en terra estrangera! A vegades, el futbol pot convertir-se en un vertader espectacle pels ulls de l'espectador. Però, quan l'esport (el futbol) es tenyeix de política, llavors encara pren major rellevància. I, aquest últim clàssic entre el Reial Madrid i el FC Barcelona va ser-ne un nou exemple. Cap altre partit a Espanya desperta tant emoció i, sobretot, permet l'esclat d'una eufòria col·lectiva com la que es va propagar per tot Catalunya després del 2-6 dels de Pep Guardiola als jugadors blancs. No s'ha guanyat res, però una victòria del Barça a Madrid és una victòria de Catalunya contra Espanya. Perquè, encara que no es vulgui polititzar, aquesta sempre serà una de les lectura d'aquest partit. Cada any ho ha set: "L'exèrcit simòbic desarmat contra la reminiscència dels tercios de Flandes", com explicava Vázquez Montalbán en els seus articles.

Veure Puyol fer-se un petó a la senyera que porta com a capità després de fer l'1-2 o un Piqué que ensenyava orgullós la samarreta blaugrana als quatre vents de l'estadi Bernabeu en rematar la feina és part d'aquesta traslació del debat polític a l'arena esportiva. Sempre he estat en contra dels que creuen que l'esport i la política s'han de separar, hi he estat en contra des del moment que qualsevol competició internacional esportiva a nivell estatal (mundials, Jocs Olímpics, europeus...) permet enaltir l'essència política dels estats participants. I, aquests que s'oposen a aquest debat estèril, bé que estan d'acord d'animar el seu país quan competeix internacionalment! Encara una última lectura política del clàssic: els jugadors que van integrar la columna vertebral d'una selecció guanyadora (Xavi, Iniesta, Puyol i Piqué) van celebrar orgullosos la derrota del qui en el món dels clubs representa els mateixos valors que la selecció que van entronitzar. La vida està plena de paradoxes!