diumenge, 30 de març del 2008

Som un poble condemnat al fracàs polític

Estic fart de veure crisis i més crisis polítiques al meu poble. En el ple d'aquest dilluns es farà pública una situació insòlita: el consistori de Balenyà passarà d'onze a deu regidors perquè no hi ha cap regidor del GdB, el partit fundat per Josep Tió, que vulgui substituir el seu líder.
Novament, la nostra política està en un atzucac. Si afegim a aquest fet anecdòtic que els nostres líders tampoc s'enten dins l'equip de govern, em torno a plantejar en quina situació quedarem. Seran uns anys més de política de consens sense acció? Seran anys de govern del PSC amb decisions unilaterals urbi et orbi perquè s'ha quedat amb majoria a l'Ajuntament? Seran uns anys més de conspiracions per sota mà? No voldria ser malpensat i, a més, voldria pensar que els nostres líders són gent íntegra i conscient del què està passant. Considero que els coneix-ho bé a tots ells, tant els de l'equip de govern com els de l'oposició, i amb converses personals m'ha semblat que tothom és conscient que no podem repetir els errors del passat.
De moment, no estem en una situació alarmista. És, tant sols, una crisi de creixement. Així ens hem d'agafar aquesta situació i les possibles conseqüències de la crisi a l'equip de govern que es pot fer pública al ple d'aquest dilluns.

dissabte, 29 de març del 2008

No vull ser alarmista, però...

No voldria ser alarmista, però en alguns moments de la història, la trajectòria esportiva d'alguns equips ha estat el reflex de la situació política. El sociòleg Joseph Maguire ho destaca en el seu llibre Global Sport, on destaca que el pessimisme polític de l'època de John Major es va agreujar amb el pessimisme esportiu que també els britànics tenien en produir-se les desfetes del seus equips de futbol i de criquet, sobretot aquest segon davant de països que fins feia poc eren part del seu imperi: la Índia i Sri Lanka.
En un moment on a Espanya s'ha de constituir un nou Congrés, l'actuació del Barça espero que no sigui un reflex de l'opinió pública envers els temes que realment ens importen, més enllà de l'esport. Aquest equip no rutlla! Acabem de perdre 3-2 davant d'un Betis que havíem fet miques a la primera part! L'equip no està per feina, no té ànima ni ganes de guanyar. I, això, ho sabem tots! Però, espero i desitjo que el passotisme dels blaugrana no contamini les ganes de fer coses dels polítics..., en tenen prous, però? En pocs dies arribarà la resposta.

Com ens hem de veure!


Les sessions de treball de l'assemblea de la FAPE que es va fer aquest cap de setmana a les Corts d'Aragó, a Saragossa, van servir per posar en evidència els partits polítics davant la manera com ens tracten, a nosaltres els periodistes, durant la campanya electoral.

És indignant veure com professionals tant prestigioses com Pilar Antillach, Carmen del Riego o María Ángeles Iglésias Bello -totes elles dones fortes, d'aquelles que porten els pantalons-, han de denunciar públicament davant dels seus col·legues la manera com els partits les tracten durant la campanya. Carabanes electorals que en prou feines veuen el candidat, blocs electorals a la televisió pública... i sobretot, mitjans sotmesos als partits, que els han de pagar uns 800 euros per dia que el seu periodista anirà dins l'autocar de campanya o han d'usar obligatòriament el senyal realitzat de televisió que ofereix el partit. Com? Pagar per aconseguir informar d'una campanya electoral, moment àlgid de la democràcia? Sí, sí senyors lectors, així funcionen les coses i, de moment, sembla que no canvien. Obtenir informació interessant -que no és el mateix que la propaganda que surt pel senyal realitzat que ofereixen els partits- s'està convertint en una odissea. I, evidentment, la professió està queixosa. No pot aguantar més!

Si els partits no aconsegueixen alleugerir les traves que posen als professionals de la comunicació que treballen la seva informació electoral, és evident que el sistema se'n recent tot ell. La gent diu que cada dia sembla que els diaris, ràdios o televisions diuen el mateix; es clar, si els partits només fan que limitar la capacitat de la premsa per actuar autònomament i amb criteris professionals. Com es pot entendre que en campanya electoral una informació de CiU o el PSC hagi de tenir el mateix temps que una breaking news, com podria ser la mort d'un Sant Pare? Una visita d'Artur Mas a Vilafranca del Penedès o de José Montilla a La Bisbal és igual d'important que la mort del cap de l'Església catòlica o qualsevol atemptat terrorista múltiple?

Les coses han de canviar, és evident, i només la comunió professional entre tots els afectats pot ser la via per canviar les dinàmiques que ens imposen en l'estat d'excepció que és una campanya electoral. Quan un mitjà comenci la revolta, aquesta serà imperable!

Ciutat de congresos, fires i mercats


La ciutat de Vic fa una fantàstica publicitat amb la marca "fires i mercats". Evidentment, la ciutat, com moltes d’altres, sap de la importància que tenen aquests esdeveniments per la promoció econòmica i el turisme. Una política econòmica de promoció d’esdeveniments que permet millorar substancialment l’economia local durant uns dies. El mercat del Ram que vam viure fa poc, el MMVV que hi ha a la tardor o el mercat medieval de l’hivern en són exemples.
Osca és un cas similar. El Congrés de Periodisme Digital que acull aquesta ciutat des de fa nou anys va arribar aquesta setmana a la seva novena edició. Una edició que va permetre presentar les noves pàgines web de les televisions generalistes, nous prototips anomenats "contenidors de continguts" o quin futur hi ha amb la televisió per telèfon mòbil.
Però, sobretot, el congrés és una bona oportunitat per donar vida a la ciutat. El seu alcalde és un personatge satisfet en el moment que el president d'Aragó afirma ser un seguidor de l’esdeveniment durant l’acte d’obertura, o quan a tall individual se li pregunta si l’esdeveniment és el més important de la ciutat.
Independentment de si des de la Administració s’exagera la importància del congrés, queda clar caminant pels carrera de la ciutat que hi ha més vida durant aquest els dos dies de congrés. Més vida que es tradueix amb més ocupació hotelera o més plens absoluts als pubs del centre de la ciutat.
Les capitals de província que, en alguns moments poden quedar eclipsades per la capital de la Comunitat Autònoma, és important que tinguin en la política de "fires i mercats" una marca diferencial a la resta. Vic, o aquesta setmana Osca, n’han estat un exemple interessant.

dimecres, 26 de març del 2008

Nacionalisme de butxaca


Fa dies, un individuo –a qui es refereix, ja sap que el qualificatiu és de forma amable– del què el bon analista Juliana anomena català emprenyat, va ser a sopar a casa. Comentàvem aïradament la jornada electoral del 9 de març i els possibles pactes que hi hauran. Tema, segurament, recorrent a moltes tertúlies (casolanes o no), però que va servir perquè aprengués un nou concepte: el nacionalisme de butxaca.

Segons aquest meu amic, avui en dia el nacionalisme ha hagut de recórrer els arguments economicismes, a la butxaca del ciutadà, per enganxar l’electorat davant del fet que hi ha cada vegada menys identificació d’aquest amb l’ideal de país que alguns volen. Un ideal que, teoritzat segons com, també comparteixo.

Si fem una petita ullada a la història, recordo encara una de les classes del mestre Culla a la facultat quan explicava que en absència dels elements culturals identificatius abolits per Felip V, els catalans vam anar a buscar en l’economia aquesta forma de diferenciar-nos de la resta de l’Estat. Potser, en una societat multicultural com la nostra, mestissa –per fer servir un terme usat per un altre professor que vaig tenir, Joan Manuel Tresserras– el nacionalisme de butxaca pot resultar idoni per encoratjar el ciutadà a defensar els interessos catalans.

Sigui o no a través d’aquest nacionalisme de butxaca que s’ha teoritzat al voltat d’una taula –com a bons catalans que som–, el més important és que tots fem pinya per fer d’aquest país cada dia més pròsper. Es clar, començant per la nostra classe política, que segons el què negocií aquests dies a Madrid, podrà demostrar si està subordinada o no.

Capgirar el cicle


Aquests dies no és parla de res més que de la crisi oberta a ERC. I, més ara que Carod Rovira ha decidit no presentar-se a la reelecció com a president del partit. La jugada, que des d’un punt de vista estratègic és magistral per tal de pressionar el seu rival, Puigcercós, perquè el de Ripoll tampoc no es presenti, no ha acabat de funcionar.

No ha acabat de funcionar si ens atenem a les declaracions de l’exconseller de Governació al programa de La nit al dia d’ahir. Fa massa temps que Puigcercós pica pedra en espera d’una ocasió per poder proclamar-se líder indiscutible d’ERC! Però, malgrat tot, no estar a la primera línia de foc de la política interna republicana, però conservar el seu lloc al govern de la Generalitat, també donarà a Carod una plataforma formidable –a base de justificar polítiques públiques– per reivindicar de nou el primer lloc de la llista a les properes autonòmiques.

Passi el què passi, sembla evident que els últims comicis han fet patent el descontentament ciutadà amb la política republicana portada a terme aquests últims temps. I, des del meu punt de vista, mantenir les mateixes cares no és mai senyal de canvi, ans al contrari, és una manera de pintar de nou la façana de l’edifici però mantenint la mateixa estructura interior.

Les crisi poden ser terminals o de creixement. L’objectiu de la nova direcció d’ERC serà aconseguir que aquesta sigui del segon tipus. Igualment com el Barça, quan el fracàs de Gaspart va portar al soci a buscar cares noves, a construir tot una estructura nova, a ERC sembla que hi hauria d’haver el mateix procés. Un procés que, com el Barça, crearà un nou cicle –virtuós o no–, però que un dia haurà d’assumir que li arriba el final.

Benvinguts


Apreciats amics,

Aquest és el meu nou bloc personal. Espero que entre tots pogueu aportar-me, amb els vostres comentaris, reflexions i opinions respecte aquells temes que m'interessen i vull compartir amb vosaltres. Benvinguts a la fascinant aventura d'escriure.